Els Bufadors de Beví

Per tal de pal·liar els estralls que neules i torrons provoquen aquests dies en les nostres siluetes, aquest dissabte ens hem trobat la colla al restaurant de “Les 4 Carreteres”… tot un clàssic. Com els dies són molt curts hem decidit fer un tomb pels Bufadors de Beví (o Babí, segons les diferents fonts consultades), conjunt de cavitats que conformen un indret molt especial situat al vessant nord de la serra de Bufadors a l’extrem nord de la comarca d’Osona. Al peu d’aquesta serra hi discorre la riera de Llaers que fa de límit amb el Ripollès.

Després d’esmorzar ens dirigim cap a l’antiga colònia tèxtil de la Farga de Bebié (que res té a veure amb el mot Beví o Babí) i deixem els cotxes aparcats al marge de l’antiga carretera N-152 (aquí tot és molt antic). Situats damunt el túnel del tren anem cap a unes escales de pedra que ens permeten de baixar al pont per on passem el riu Ter i després anar pel costat de la via fins a un grup de casetes que hem de creuar i anar a sortir a un prat al final del qual s’inicia una pista assenyalada amb marques de pintura groga i de GR, per on entrem a l’espai natural del Parc del Castell de Montesquiu.

Nosaltres seguim la pista, que en un parell de llaçades arriba a l’ermita de Sant Moí (també ho fa un camí dreturer que talla aquestes llaçades), situada al costat d’un gran mas en procés de restauració.

Ermita i mas de Sant Moí

Sant Moí és un sant llegendari. La tradició, recollida per Joan Amades, diu que era un ermità que vivia en solitud profunda a l’ermita que després agafaria el seu nom. Passava el temps dedicat a l’oració i a fer treballs en fusta, sobre tot esclops que deixava a la vora d’un corriol perquè els agafessin els caminants que hi passaven. Quan va morir, tota la terra al voltant de l’ermita es va poblar de lliris blancs. Els pastors van veure l’ermita amarada d’una claror celestial i, en entrar-hi, la trobaren buïda: el sant havia esta portat al cel per àngels. Adoptat com a patró dels qui perdien l’oïda, a l’ermita es feia antigament un aplec en el qual es mullaven cotons a l’oli de les llànties, que després s’usaven per prevenir o guarir el mal d’oïda.

Des de l’ermita seguim per la pista carenera uns 2 Km i, després de passar a frec de la Bassa de la Processó, seguim pujant suau uns metres fins a situar-nos al peu d’un turó, que en realitat és un contrafort de la serra de Bufadors. Des d’aquí prenem un sender a mà esquerra, tancat amb un filferro i marcat precàriament de verd “fosforito”, que baixa i planeja uns metres fins a una cruïlla que no està marcada de cap manera. Prenem el sender de la dreta després de deixar-hi una fita de pedres i penetrem en una espessa fageda, tot pujant suau pel vessant obac de la serra. Tanmateix, no podem baixar la guàrdia ja que per a accedir a l’indret dels Bufadors hem d’agafar un corriol que s’enfila a mà dreta i que té una fletxa de pintura a l’entrada.

Tot seguit entrem en un espai voltat d’altes roques on s’obren un seguit d’esquerdes i cavitats, moltes d’elles comunicades entre sí i per on circula l’aire quan la diferència entre la temperatura de l’interior de les cavitats (14ºC) i la temperatura exterior és molt gran, de manera que, quan fa molta calor, pels forats i les esquerdes surt un aire fred amb molta força, sobretot per l’avenc del Vent, que és el que està situat a l’entrada de l’indret, a la cota més baixa (890 m); i al contrari, quan fa molt de fred, pels forats més alts (940 m) hi surt un aire calent i humid, doncs l’aire calent és més lleuger i això provoca l’aparició del gebre que sovint cobreix tota l’àrea dels Bufadors. Avui, però, no fa prou fred perquè es noti aquest fenòmen; malgrat tot, el tomb que fem per l’interior dels Bufadors ens deixa prou satisfets i tot són Oooh!!! i Aaah!!! I les càmeres treuen fum…
 

Com que alguns portem frontals, ens atrevim a endinsar-nos tímidament a l’interior de l’anomenat bufador núm. 3 (boca 1), on hi regna un caos de blocs, i és que aquesta cavitat no l’ha excavat l’aigua sinó que és possible que l’hagi causat un cataclisme semblant al que ja vam poder observar a l’antic poble de Montclús el passat mes de febrer. Altres cavitats que reconeixem (segons el planell topogràfic publicat a la revista Espeleòleg, núm. 34-35, any 1983) són l’avenc Blanc, l’avenc dels Tigres, la cova del Baró i els bufadors núm. 7, 8, 9 i 10.

A l'entrada de la cova del Baró

Entrant per una gran esquerda...

... i sortint per una altra més estreta

Bufador núm. 10

En aquest lloc tan ombrívol hi abunden les falgueres, però n’hi ha una que ens crida l’atenció: es tracta de la llengua de cèrvol (Phyllitis scolopendrium). També sabem que en aquest racó hi regna a l’estiu un microclima més fresc, i això permet trobar espècies vegetals pròpies de comarques més septentrionals, com són el marcòlic vermell, el corniol o el botó d’or… Caldrà tornar-hi per primavera.

Després d’explorar l’indret a fons, pugem fins al capdamunt de la serra dels Bufadors, des d’on contemplem la collada del Beví Gros d’un verd ufanós. Podríem haver seguit per la serra fins al coll de Llaers però no anem massa sobrats de temps i decidim tornar a Sant Moí pel mateix camí d’anada. Vora el llindar sense porta d’un petit habitacle del mas (que talment podria servir com a pessebre nadalenc), fem un dinar ben arrecerats del ventet gelat que s’ha girat.

Després de les fotos de rigor anem tornant de nou per la pista a trobar el breu però espectacular tram de la via del tren sobre el riu Ter. Quan arribem a l’aparcament, el sol ja s’ocultat però, com encara és molt aviat per acomiadar-nos, anem a fer un berenar al restaurant “el Túnel” de Sant Quirze, tot un altre clàssic, i allà, aproftant que els companys no es poden escapar, els endusso un dels meus “rotllos” geològics sobre l’origen dels Bufadors. Si vosaltres també voleu saber com es van formar aquestes cavitats, podeu consultar-ho al bloc dels Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona (museugeologic.blogspot.com).

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.12.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Anna Torres, Mercè Castro, Esteve Benet, Laura Cabedo i Sílvia Fernández.