dissabte, 29 de juny de 2013

Mont Llaret per la Balmeta

Per iniciar amb bon peu les vacances d’estiu, i després d’una lluïda revetlla de Sant Pere, amb els companys Toni i Mercè hem anat a Els Angles, poble situat a la comarca del Capcir i damunt el pantà de Matamala, el qual recull les aigües del recent nascut riu Aude. Anem amb la intenció de pujar al Mont Llaret (2376 m), cim ample i herbat que forma un altiplà des d’on es despengen les pistes d’esquí de Els Angles. Malgrat la seva modesta alçada, aquest cim és un excel·lent mirador del massís del Carlit.

Amb el cotxe anem a la part alta de Els Angles, d’on surt la carretera que porta al bonic estany de Vallserra, per seguir per una pista, enlairada sobre la vall de Vallserra, que planeja fins a la Font Grossa (1875 m), on hi ha un petit aparcament al costat d’un dipòsit amb un tub de desguàs pel qual baixa l’aigua de la font amb una força increïble. A l’hivern, aquesta pista a la Font Grossa és un plàcid itinerari senyalitzat per a raquetes de neu.

Després de calçar-nos les botes anem seguint encara la pista uns metres fins que s’acaba en un replanet on comença un sender marcat amb senyals grocs, en direcció a l’estany i la cabana de la Balmeta. Al capdamunt d’una curta pujada ens situem en un primer replà on mandreja el riu que baixa de l’estany.


Per aquesta zona d’aiguamolls abunda la calta (Caltha palustris), ranunculàcia que de vegades viu literalment amb l’aigua al coll i se la coneix per les seves fulles arrodonides i les seves flors d’un groc brillant.

Calta

Seguim remuntant a través d’un bosc de grans pins negres, guanyant alçada sobre la vall cap a un estretament entre roques que tenim just enfront.


A les clarianes anem veient grupets d’herba del vent (Pulsatilla alpina) una altra ranunculàcia que ens crida l’atenció per les seves grans flors d’un groc de sofre.

Herba del vent

Al capdamunt de la pujada, de cop i volta ens trobem cara a cara amb l’allargat estany de la Balmeta (2047 m), encaixat entre els vessants del Mont Llaret i el Puig del Pam. La tranquil·litat de l’indret ens convida a fer-hi un bany, però avui no tenim temps i a més, malgrat que fa un bon sol, també bufa un aire fresc cada cop amb més força.

Estany de la Balmeta

Seguim camí pel marge esquerra de l’estany des d’on veiem treure el cap el Puig Peric, que encara conserva algunes clapes de neu. Des de la cua de l’estany gaudim d’enlairades vistes i també de l’oportunitat de trepitjar una mica de neu poc abans d’arribar a la cabana de la Balmeta.

Estany de la Balmeta

Cabana de la Balmeta

Un cop a la cabana de la Balmeta (2120 m), petit refugi lliure però prou decent, per on passa el sender del Tour du Capcir, aprofitem per fer un mos a la taula de fusta que hi ha a fora tot contemplant els Perics que sembla que estiguin allà mateix, però que en realitat estan encara prou lluny.

Puig Peric i Petit Peric, des de la cabana de la Balmeta

Després d’aquest àpat frugal, seguim breument pel Tour du Capcir, marcat en vermell i groc, en direcció a l’estany de la Bullosa, flanquejant el vessant nordoest del Mont Llaret cobert d’un espès bosc. A uns 200 m de la cabana de la Balmeta, ens desviem per un sender que surt a mà esquerra, marcat també amb senyals grocs, que va travessant, en suau pujada, diversos aiguamolls i estanyols, on trobem una altra flor groga; es tracta del narcís de muntanya (Narcissus pseudonarcissus), el qual destaca per la seva gran corona en forma d’embut per on entren els abellots que la fecunden.

Narcís de muntanya

Aquest camí, que descriu un gran arc, acaba desembocant a una mena de camí carreter que s’enfila per l’ampla carena del Mont Llaret tot elevant-se per damunt del bosc i oferint-nos àmplies vistes del massís del Carlit, l’estany de la Bullosa, la llarga vall de la Grava que tanca el pic del mateix nom, el grup de les Piques Roges i els dos Perics.



Arribant al Mont Llaret

El cim del Mont Llaret (2376 m) no és més que un munt de roques granítiques, coronat per una creu, que formen una petita elevació sobre el gran altiplà, l’extrem oriental del qual el forma el Roc d’Aude, molt destacat des de l’estació d’esquí de Els Angles però que des d’aquí amb prou feines es distingeix.


Des d’aquest cim, a més de les muntanyes esmentades, també veiem el massís de Madres, a l’est, i tot l’enfilall de muntanyes que tanquen l’horitzó pel sud, des del Canigó a la Tosa d’Alp, passant per l’emblemàtic Cambradase; també podem veure l’estany d’Aude i bona part del de la Bullosa.

Estanys d'Aude i de la Bullosa, des del Mont Llaret

Com fa bastant vent i ja és prou tard, retornem pel mateix camí d’anada, tot gaudint un cop més del bonic estany de la Balmeta, i poc abans d’arribar a la Font Grossa, ens fixem en un darrer exemplar vegetal: es tracta d’una búgula (Ajuga pyramidalis), una planta de la família de les lamiàcies que destaca per la seva inflorescència de grans bràctees violàcies que gairebé oculten unes minúscules flors formades per un únic llavi inferior trilobat.

Búgula

I així, gaudint del variat jardí botànic que ens mostra la ufanosa vall de la Balmeta, posem punt i final a aquesta prou llarga excursió al Mont Llaret.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.06.13 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Mercè Julve i Toni Tejedor.

dilluns, 24 de juny de 2013

Excursió botànica al cim de la Creueta

Per tal de fer baixar la coca i el cava de la revetlla de Sant Joan, hem aprofitat per anar a fer un tomb pel sector comprés entre el coll i el cim de la Creueta, fronterer entre les comarques del Berguedà i el Ripollès, paisatge curull de tossals herbosos d’on sobresurten alguns claps de roques calcàries.

Encara que fa un bon sol d’estiu, al coll de la Creueta (1920 m), per on passa la carretera de la Molina a Castellar de n’Hug, bufa un vent fresquet que ens obliga a abrigar-nos amb tot el que portem abans d’iniciar la pujada al cim de la Creueta (2067m), tot seguint el fil de l’ampla carena en direcció nord-est.

Iniciant l'excursió al coll de la Creueta


De seguida destaca al darrera nostre la mole del Puigllançada, ara sense l’antena de telefonia que tant el caracteritzava, i com que aquesta excursió no és gran cosa aprofitem per a fixar-nos en el munt de flors que ens envolten, algunes d’elles desconegudes per nosaltres: tot un festival primaverenc!

Al llarg de la curta pujada, que salva un petit ressalt rocós, ens fixem en una planta que ens recorda l’àrnica però que en realitat es tracta del seneci dorònic (Senecio doronicum) amb una roseta de fulles basals allargades d’un verd grisenc, lleugerament serrades i un xic piloses cosa que el permet d’aprofitar l’aigua de la rosada en aquest terreny tan sec.

Seneci dorònic

Entre les roques també hi veiem el carraspic (Iberis sempervirens) amb les seves característiques boletes de flors blanques.

Carraspic

Després d’aquesta breu pujada arribem a un gran prat completament tapissat per les petites flors grogues de la potentil·la (Potentilla crantzii).

Potentil·la

També hi destaca una orquídia, la inflorèscencia de la qual sobresurt entre l’espessa gespa: es tracta de la nigritel·la (Nigritella nigra) molt comuna a l’estatge montà.

Nigritel·la

Una altra petita planta que destaca és la flor de pastor (Daphne cneorum) amb les seves floretes rosades densament agrupades per fer front a les dures condicions del seu entorn.

Flor de pastor

En aquests prats també hi ha lloc per a les clàsiques miosotis (Miosotis alpestris). Les floretes d’aquesta boraginàcia, de color blau cel i gorja groga, són molt petites però molt vistoses.

Miosotis

Camí del cim, que tenim allà mateix, encara veiem unes flors que no haviem vist mai: es tracta de la tulipa silvestre (Tulipa sylvestris) que un cop han obert els seus delicats pètals de seguida s’assequen sota aquest sol intens i aquest aire tan fresc, per això ens costa un xic de trobar exemplars en bones condicions per a retratar.

Tulipa silvestre

També veiem l’onosma (Onosma fastigiata) una planta força curiosa, amb molts pèls i flors grogues inclinades cap avall.

Onosma

Tot fent extensos tapissos floreix l’androsace (Androsace villosa) de floretes blanques amb una combinació de gorges grogues i rosades; i és que per aquests topants poques plantes s’atreveixen a alçar gaire la testa.

Androsace

Així d’aquesta manera tant distreta arribem al capdamunt de la Creueta des d’on podem contemplar un extens paisatge, avui un xic enterbolit per la calitja. Per ponent ja veiem la gran massa de la Tosa d’Alp, al sud tenim la Serra de Catllaràs i el Puig Lluent, on hi vam estar no fa gaire, per llevant s’alça l’imponent Puigmal, encara amb algunes clapes de neu, però l’espectacle està al nord on els grans cims fronterers amb França i Andorra encara exhibeixen un bon tou de neu malgrat l’època en la que ens trobem.

Al cim de la Creueta, amb el Puigmal al fons

Vista del massís del Carlit

De baixada seguim observant la ufanosa vegetació que moltes vegades no veus fins que no t’hi acostes. Entre aquestes plantes minúscules està la calabruixa (Muscari neglectum) de flors esfèriques de color blau fosc agrupades formant un raïm.

Calabruixa

Quan tornem a passar pel ressalt rocós ens fixem que allà hi ha una gran quantitat de fritillàries (Fritillaria pyrenaica) de grans flors acampanades penjant sobre peduncles arquejats. Feia molt temps que no en veiem.

Fritillàries

Arribats de nou a l’aparcament del coll de la Creueta pensem que, malgrat que encara que ha estat una sortida molt modesta, hem gaudit força d’aquest esplèndid matí de Sant Joan i de la plenitud d’aquest final de la primavera.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 24.06.13 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

dissabte, 15 de juny de 2013

Per la via del Nicolau

Aprofitant que els dos darrers caps de setmana hem estat fent turisme industrial al Berguedà (a la Mina de Petroli de Riutort i al Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug, dues visites molt recomanables), hem fet una passejada per la via del Nicolau, entre Guardiola de Berguedà i Sant Joan de l’Avellanet (6 Km i 260 m de desnivell).

Aquest camí recupera l’antic traçat d’una antiga via fèrria pel transport de fusta, entre els boscos de Gisclareny i Guardiola, amb vagonetes que de pujada eren arrosegades per animals i de tornada, amb la càrrega de fusta, baixaven pel seu propi pes. Aquesta obra fou promoguda l’any 1914 per Tomàs Nicolau, propietari de la serradora de Berga. La construcció de la via fou complicada degut a l’orografia (amb terrenys fàcilment esllavissables), la dura climatologia i la penositat dels treballs manuals. Es van construir túnels i parets de pedra seca per consolidar la via. Tanmateix, després d’uns anys de funcionament, es va abandonar la seva explotació i el seu traçat s’anà degradant. A partir dels anys 70 del segle passat, els serveis forestals realitzaren treballs de contenció de l’erosió, i finalment, l’any 2009, es va recuperar el camí, amb la construcció de diverses passarel·les fixes i una de penjant de 35 m. de longitud.

Sortim de Guardiola de Berguedà (amb cartells i pals indicadors de la ruta) pel veïnat del Reboll, i deixem tot seguit, a mà esquerra, un corriol que en 200 m porta a l’important monestir romànic de Sant Llorenç-prop-Bagà (una altra visita molt recomanable). El camí, sempre en lleugera pujada, va remuntant el curs del riu Bastareny per la seva riba dreta. Després d’un tram de bosc, arribem a una pista asfaltada coneguda com el camí de la Vinya Vella. Travessem un primer túnel i ja no triguem en arribar a Bagà, població on ens podem apropar tot creuant el Bastareny pel Pont de la Vila.

Pont de la Vila de Bagà, sobre el Bastareny

En plena primavera les vores del camí són plenes de flors entre les que destaca el veçot (Vicia cracca), fabàcia que es subjecta a altres plantes amb l’ajut de circells.


A partir de Bagà comença el tram més interessant de la via. Deixem la pista asfaltada per seguir cap a l’esquerra la plataforma de la via per on anem guanyant alçada. Travessem més endavant un segon i un tercer túnel, entre curioses formacions erosionades i torrenteres seques que davallen abruptament cap al riu Bastareny. Ens endinsem al bosc i passem al costat d'una vagoneta recuperada que il·lustra el seu antic ús.

Entrant a un dels túnels de la ruta

Vagoneta en mig del bosc

Seguim avançant fins arribar a una de les grans atraccions de la ruta, una passarel·la de fusta de 35 metres suportada per cables.


A l’altra banda de la passarel·la, entre les altes herbes que creixen al peu d’un regalim d’aigua que baixa per la paret, trobem mig amagada una orquídia del gènere Orchis, encara que no podem precisar l’espècie perquè aquest grup d’orquídies tenen molts híbrids.


Un darrer tram de pujada ens deixa a la pista asfaltada a pocs metres de Sant Joan de l'Avellanet, on hi ha una font d’on raja una bona aigua (providencial en aquest dia de molta calor), un àrea recreativa i un gran mas reconvertit en ecomuseu, que avui dissabte trobem incomprensiblement tancat.


Mas on s'ubica un ecomuseu (tancat)

Des de la pista per on hem arribat, un corriol que puja a mà dreta porta tot seguit a la petita ermita de Sant Joan de l’Avellanet (s. XII), d’una nau amb volta de punt d’ametlla (això és, un xic apuntada) i un absis. Aquesta ermita la trobem miraculosament oberta i ben endreçada, i això ens permet descansar i menjar ben fresquets al seu interior, protegits de la intensa calor d’avui.

Ermita de Sant Joan de l'Avellanet

Per tot arreu es poden veure els saücs (Sambuchus nigra) vestits amb grans poms de floretes blanques molt aromàtiques amb les quals, quan estan ben seques, es poden fer infusions.


Retornem pel mateix itinerari amb la inèrcia de la baixada (com feien les antigues vagonetes), tot contemplant com damunt de terrenys tan secs i erosionats hi pot crèixer la Campanula affinis, una planta espectacular amb una tija que pot fer fins a dos pams d’alçada, proveïda de nombroses flors blaves en forma de grans campanes.


Ha estat una curiosa, tranquil·la i molt agradable passejada per aquest racó de l’Alt Berguedà, i un bon complement a les visites culturals esmentades.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada els dies 9.06.13 (de Guardiola a Bagà) i 15.06.13 (de Bagà a Sant Joan de l’Avellanet) per Isabel Benet, Ventu Amorós i Marc Amorós. 

diumenge, 2 de juny de 2013

Puig Lluent, des de Sant Jaume de Frontanyà

El Puig Lluent (1638 m), contrafort sud-oriental de la serra del Catllaràs, al Berguedà, és un cim arrodonit i herbat que gaudeix d’una dilatada vista en totes direccions. La seva ascensió des del petit poble de Sant Jaume de Frontanyà, a través de frondosos boscos i suaus carenes és molt fàcil i agraïda.

Arribem a Berga per l’Eix del Llobregat (C-16), i seguim després a mà dreta per la carretera de Berga a Ripoll (C-26) fins que, passat Borredà, prenem a l’esquerra la carretera local BV-4656 que en 9 Km arriba a Sant Jaume de Frontanyà, el municipi més petit i menys poblat de Catalunya (28 h).

Abans d’iniciar l’excursió, ens fem fotos al redós de l’important església romànica de Sant Jaume de Frontanyà (s. XI), de notables dimensions, on hi destaquen els tres grans absis amb arcuacions llombardes, sota els quals restem empetitits, així com un singular cimbori amb una cúpula octogonal.


Des de l’esglèsia de Sant Jaume de Frontanyà (1070 m), sortim pel carrer del davant que passa vora el restaurant Ca l'Eloi, i pujem a mà esquerra (pal indicador al coll de la Creu Melosa i Sant Romà de la Clusa) per un sender senyalitzat com a PR C-51 i GR 241, que discorre sota el cingle de les Forques. Anem pujant per l'interior del bosc fins que en una bifurcació deixem a l'esquerra el GR, per on retornarem, i continuem per la dreta pel PR fins a desembocar poc després a una pista forestal, que seguim també a la dreta. Al cap de poca estona arribem al pla de les Forques, esplanada que queda retallada a la dreta pel cingle de les Forques, presidit per una creu; ens arribem fins a la vora d’aquest cingle per gaudir d’una magnífica i fotogènica vista sobre Sant Jaume de Frontanyà.

Arribant al cingle de les Forques

Sant Jaume de Frontanyà des del cingle de les Forques

En aquest mirador veiem un arbust ben florit: es tracta del corner (Amelanchier ovalis), de branques llargues i poques fulles però amb unes vistoses flors blanques de pètals llargs i estrets que donen a aquestes un cert aspecte desmanegat.


Retornem a la pista per seguir-la encara una bona estona, pujant molt suaument, fins que el PR continua per un corriol a mà dreta que s’endinsa al bosc. Ara pujem més fort fins a guanyar la carena, que pràcticament ja no deixarem, tot seguint en direcció oest per una pista que comença aquí (és la mateixa que passa pel pla de les Forques).


Creuem el Pla de la Llaona (1383 m), planell ample i herbat, d’un verd intens, com tots els altres que travessarem, i seguim carenejant, envoltats pels arbres característics de cada vessant (pins al sud, faigs al nord). Deixem més endavant la pista, que gira i davalla cap a l’esquerra, i baixem un xic per arribar tot seguit al coll de la Creu Melosa (1345 m), on hi ha un encreuament de camins (pal indicador). Per l’esquerra arriba el GR 241, per on retornarem després; deixem a la dreta el PR C-51, que baixa cap al nord per retornar després a Sant Jaume de Frontanyà, i seguim per l’esmentat GR en direcció oest.

Coll de la Creu Melosa


Anem remuntant la carena, tot passant pel pla del Genai, l’ombrívola fageda de la Baga i el pla del Capellà, i continuem per una pista que puja primer a la collada de Faig-i-branca (1505 m), i davalla després fins a la petita depressió de la Creueta de Cosp (1458 m). Poc després travessem un filat i continuem a l’altre costat per l’ampla carena fins al pla Fondo de Dalt, a l’extrem del qual iniciem la pujada final al Puig Lluent.

Arribant al pla Fondo de Dalt

Iniciant la pujada al Puig Lluent

Més amunt la carena s’estreny i, encara que podriem pujar directament pel dret, seguim el GR cap a la dreta per un corriol que voreja el vessant nord del cim per una fageda fins a recuperar la carena i girar a l’esquerra, en direcció est, per remuntar el suau pendent herbat que culmina al Puig Lluent (1638 m).

Arribant al cim; al fons, els cingles de Roca Roja


Des del cim gaudim d’àmplies vistes en totes direccions; hi destaquen, al sud, la serra de Picancel, a l’oest, la serra del Catllaràs amb els cingles de Roca Roja, i al nord la Roca Forcada, els Rasos de Tubau i, més enllà, un bon sector de Pirineu amb el Moixeró, la Tosa d’Alp, el Puigllançada i el Puigmal.

Baixem del cim en direcció est, pel dret però sense cap dificultat, per retrobar més avall el GR que ara seguim a l’inrevés fins al coll de la Creu Melosa. Des d’aquí, sempre pel GR, baixem a la dreta per un corriol que desemboca tot seguit a la pista deixada a l’anada, que seguim a la dreta en suau baixada.


Als marges d’aquesta pista observem el curraià blanc (Cephalanthera longifolia), una orquídia força corrent de flors blanques i campanulades que no arriben a obrir-se mai del tot, a l’interior de les quals ressalta una taca ataronjada.


Passem a la vora del gran mas de can Frontanyà i seguim per la pista fins que, uns 800 m després de l’esmentat mas, just abans d’una corba que fa la pista cap a la dreta, la deixem per seguir, també a mà dreta, per un sender que s’endinsa al bosc i davalla pel grau de l’Esmoladora. Per aquest sender retrobem més avall el trajecte d'anada, compartit amb el PR C-51, per on no triguem en arribar a Sant Jaume de Frontanyà, punt final de l’excursió d’avui.


SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 2.06.13 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Anna Torres.