dijous, 20 de juliol de 2017

Roca dels Arcs, via Camel

9.07.17  Ara que estem en ple estiu ve de gust fer activitat de tarda, i més si es pretén fer la Camel, una via clàssica però reequipada i situada a la cara est de la Roca dels Arcs, l’elevació més oriental del Montsec de Meià.

El recorregut de la via Camel a la Roca dels Arcs

Després d’un dinar lleuger, sortim de Vilanova de Meià en direcció al congost del Pas Nou i aviat la gran muralla de la Roca dels Arcs ocupa tot l’horitzó que sembla que se’ns hagi d’empassar. Passem a frec de la font de la Figuera i de la font Blanca i tot seguit ja ens endinsem a l’estret congost fins a un petit eixamplament a mà esquerra on deixem el cotxe i ens calcem els trastos.


Ens trobem davant per davant de l’altiva muralla, ja a l’ombra, per on puja la via. Portem com a guia la ressenya que apareix al llibre El plaer de l’escalada de Ramon Majó, qui qualifica la via d’”aspre però bonica”, a més a la ressenya s’indica que els passos d’aquesta via són majoritàriament de IV grau. En Pau, qui ja l’havia fet fa temps, ressegueix amb el dit la via tot explicant-me el què hi trobarem, tot molt fàcil... cap problema! Però jo, veient les dimensions i les característiques de la impressionant tàpia, tinc els meus dubtes.

Ressenya de la via Camel (extreta de El plaer de l'escalada)

Des de l’aparcament prenem un corriol que baixa directe a creuar el riu Boix, que encara porta una mica d’aigua, i tot seguit ja ens enfilem de dret per l’altre vessant fins al peu de la via. Però aquesta no s’inicia allà on en Pau recordava sinó un xic més a la dreta, gairebé sota d’una gran llastra característica adossada al mur, i on hi ha un buril rematxat. Com que el primer parabolt està a “la quinta forca”, i la roca està un xic polida, en Pau no triga gaire a col·locar un friend en una de les moltes fissures horitzontals.


Progressant per la primera tirada

La tirada continua vertical per aquesta placa fins al peu d’un petit desplom, damunt del qual es troba la primera reunió. D’entrada aquest desplom fa un xic de respecte, però com que el qualifiquen de IV+ penses que té algun truc amagat... I sí que el té: una bústia enorme per la mà esquerra i una repisa boníssima pel peu dret fan que es superi amb un pas molt atlètic.


La segona tirada continua per la bonyeguda i polida placa, molt a frec del diedre, i com que les xapes són un bé escàs, pel camí en Pau va deixant tascons i bagues lligades als troncs ressecs de les sabines.També deixa de banda una reunió opcional que hi ha a mitja tirada, després de la qual cal progressar en bavaresa a través d’una delicada llastra que sembla que s’hagi d’arrencar del mur, però quan t’hi poses t’adones que es tracta una roca molt ferma... de moment. Així s’arriba a la segona reunió situada al capdamunt d’aquesta llastra i sota d’un gran desplom. Des d’aquí s’escolten com canten les granotes al fons de la vall.

Inici de la segona tirada

Assegurant des de la primera reunió

Tram de bavaresa

Arribant a la segona reunió

Assegurant a la segona reunió

Per evitar aquest sostre, la nostra via cap a la dreta per damunt d’una feixa en flanqueig lleugerament descendent. Quan la repisa s’acaba, sortim al bell mig d’una placa molt vertical. Lluny de la protecció de la llastra, de cop el “pati” es fa ben present, el melic s’encongeix i empasses saliva… glups!

Inici de la tercera tirada

Una xapa indica el punt on cal tirar recte amunt per aquesta placa en la qual, per sort, hi ha una gran quantitat i varietat de bústies per a les mans de “mare-de-déu-senyor”, en canvi per als peus les preses són gairebé per pura adherència i el resultat és una progressió en lleugeríssim desplom. Total: quan em toca pujar a mi, a mitja placa sento com em cruix el canell esquerre, fruit de l’esforç de tirar tant de braços, mentre em repeteixo a mi mateixa, com una lletania, és IV+, és IV+, és IV+…

Progressant per la placa de la tercera tirada

A mitja tirada hi ha una altra reunió opcional a partir de la qual la via avança en diagonal ascendent cap a l’esquerra amb una dificultat un xic menor, encara que continua éssent molt exigent. Quan finalitza l’ascens, per arribar a la tercera reunió, situada en la vertical de l’anterior, cal fer un flanqueig horitzontal per damunt d’una estretíssima repisa.

Arribant a la tercera reunió

Just a l’inici de la quarta tirada es troba el pas més dificil de la via: una placa molt polida i un xic desplomada, qualificada de V+ obligat. Per evitar mals majors, a les dues primeres xapes en Pau ja em deixa posat un estrep i una baga ben llarga.

A la quarta tirada

Mentre estic assegurant a la tercera reunió em fixo que a les nombroses fissures, a més a més de les esforçades sabines, també hi troben recer delicades plantetes com la saxífraga geranioide (Saxifraga geranioides).

Saxífraga geranioide

Després d’aquest parell de passos més complicats la dificultat minva i la via progressa altre cop en diagonal ascendent a l’esquerra fins assolir la quarta reunió, situada just en un punt on hi ha un canvi sobtat de tipus de roca.

Arribant a la quarta reunió

A la quarta reunió

La cinquena i darrera tirada progressa per una roca més sorrenca i vermellosa, amb una dificultat moderada, si es compara amb les anteriors, però malgrat tot no val a badar. Així arribem al fil de la carena on finalitza la via i on ens fem les fotos de rigor, aprofitant que al cim encara toca un bon sol.

Inici de la cinquena tirada

Arribant al final de la via

Al final de la via, amb els cingles del Pas Nou

El plaer de l'escalada

Després de treure’ns el material, toca el descens pel vessant nord de la Roca dels Arcs, el qual no és cosa de broma perquè aquest s’inicia per un sender poc marcat però que tot seguit es fa més evident i baixa cada cop més i més fort, fins i tot en un punt on aflora la roca descarnada s’hi ha instal·lat una corda fixa. Així arribem de nou a la carretera a pocs metres d’on hem aparcat el cotxe, des d’on donem un darrer cop d’ull al mur que acabem d’escalar, tot pensant que no estem gaire d’acord amb el grau de la ressenya que portem.

Un cop a casa, i després de consultar altres ressenyes, en Pau arriba a la conclusió que els graus de la via són, més o menys, els que apareixen en aquesta altra imatge.

La ressenya amb els graus modificats

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.07.17 per Isabel Benet i Pablo Vázquez.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Pel camí ral de Mura

1.07.17  Matinal per indrets de la serra de l’Obac amb la intenció d’establir un itinerari relacionat amb el bandoler Jaume Masferrer, àlies Tocason, que publicarem amb més detall en el proper butlletí del Centre, dins la sèrie temàtica que anteriorment ha tractat sobre Rocaguinarda i Serrallonga. 

En aquest cas es tracta d’un itinerari lineal d’uns 8 Km de recorregut entre l’àrea de l’Alzina del Salari, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i la població de Mura, tot passant pel coll de Boix, un dels indrets on actuava l’esmentat bandoler, seguint el traçat de l’antic camí ral que es desprenia, a l’alçada de la Barata, del principal que travessava la serra de l’Obac fins al Pont de Vilomara.

Ens arribem a l’àrea de l’Alzina del Salari per la carretera BV-1221 (de Terrassa a Talamanca i Navarcles). Aquest indret, que rep el nom d’un arbre ja desaparegut on sembla que antigament es pagava el jornal als boscaters, es troba situat al Km. 11, just en una pronunciada corba a la dreta. Tanmateix, ens cal continuar cap al coll d’Estenalles i el ramal que mena a Mura per deixar en aquesta població un dels cotxes, i després retornar amb l’altre fins aquí; és una logística un xic enutjosa però que al final de l’excursió agraïrem.

Sortim de l’aparcament de l’Alzina del Salari (720 m) pel costat d’un rètol informatiu, per un camí que s’endinsa en el bosc en direcció nord-oest, tot resseguint el sot de la Teula. Aviat ens enfilem per un primer tram empedrat, vestigi de l’antic camí ral, a l’esquerra del qual hi ha, enclotada, una petita balma.

Primer tram empedrat

Seguim pujant i trobem una pista que seguim a la dreta de baixada fins creuar el sot de la Teula. Deixem als pocs metres un ramal a la dreta que puja cap al Morral del Llop i seguim recte, resseguint ara el torrent de la Coma d’en Vila. Continuem uns 300 m per l’ample camí fins que trobem a l’esquerra (fita) un corriol que puja per l’alzinar; opcionalment, podriem seguir recte uns 300 m més per trobar, prop del torrent, la font dels Traginers.

Anem pujant per l’esmentat corriol i poc després sortim del bosc, a l’inici dels Graons de Mura, un altre tram empedrat més llarg que l’anterior, que puja en diversos revolts per un grau de roca, tot passant pel costat de la bassa del Senglar.

Pels Graons de Mura

Superat aquest petit grau, anem més planers, entre bosc i pelats de roca, fins atènyer l’ample coll de Boix (874 m), amb una bona vista sobre Montserrat; aquest coll és una important cruïlla de camins per on passa el GR 5, provinent per l’esquerra del coll de Tres Creus.


Al coll de Boix

Seguim recte, en direcció nord, per la carena, i deixem tot seguit a la dreta el GR que continua cap al coll d’Estenalles. Anem pujant per l’alzinar fins que trobem, a l’esquerra del camí, uns esglaons de fusta que menen a l’arbre monumental de l’Alzina del Vent, d’uns 12 m d’alçada i amb una extensa capçada de branques que requereix un apuntalament.

Alzina del Vent

Continuem la ruta i tot seguit arribem a una bifurcació; deixem a la dreta un camí carreter que va al mas de la Coma d’en Vila, i seguim a l’esquerra. Un minut després trobem una altra bifurcació; el camí de Mura continua a l’esquerra, però abans decidim agafar el corriol de la dreta que puja en un parell de minuts a un ample carener des d’on tenim una gran vista sobre Montserrat i cims de la serra de l’Obac, amb Castellsapera a una banda, i el turó de Malpàs, a l’altra; seguim uns metres per aquest carener, tot passant pel costat d’una bassa excavada a la roca, per arribar-nos a les restes de l’antic mas de la Coma d’en Vila.

Restes encara ben conservades de la Coma d'en Vila

Retornem a l’anterior cruïlla per seguir la direcció de Mura i tot seguit, en una altra bifurcació, trobem a l’esquerra el corriol que baixa cap a les balmes situades sota el camí ral. Deixem de moment aquest camí, que continua per la carena cap al pla de la Serrallonga, un topònim que no té cap relació amb el bandoler, i seguim a l’esquerra per l’esmentat corriol, per on baixem fort, guiats per fites, cap a la capçalera del sot dels Venedors, també anomenat, en algunes ressenyes, sot de l’Infern.

Quan ja hem perdut uns 100 m de desnivell, girem a l’esquerra i arribem a la balma dels Venedors o dels Debanadors, d’uns 20 m d’ample i 10 m de fondària, amb una part obrada que delimita una estança, així com una bassa que recull l’aigua que regalima del sostre.


Balma dels Venedors o dels Debanadors

Al costat de la bassa que recull l'aigua del sostre

Seguim en direcció nord per un camí ben marcat que va planejant prop de les parets del cingle. Als 200 m el deixem per seguir a la dreta per un corriol que ens apropa a aquestes parets, des d’on continuem uns metres a la dreta per un vessant inclinat fins a l’entrada de la balma de Serrallonga, situada a mig aire del roquissar, d’uns 10 m d’amplada i 7 m de fondària, amb un sostre que ràpidament perd alçada però que tanmateix emmarca una bona perspectiva sobre Montserrat.


Balma de Serrallonga

Vista a Montserrat des de l'interior de la balma

Retornem al camí de les balmes i seguim avançant per sota el vessant oest del pla de la Serrallonga, on hi acabarem arribant. El sender, a voltes mig tapat per la vegetació però que es pot anar seguint bé, ens apropa a la base del cingle on es troba la balma del Pla de Serrallonga, una cavitat d’una vintena de metres de llargada però de poca profunditat, amb restes de petits murs que la dividien antigament en dues estances.


Balma del Pla de Serrallonga

Des d’aquí anem resseguint la base del cingle fins a trobar a mà dreta el corriol que l’acaba de pujar uns pocs metres, doncs la carena que haviem deixat ha anat baixant fins aquí, per anar a sortir al final del pla de la Serrallonga, on retrobem el camí ral. Tenim aquí una bona vista del Montcau, a la dreta del camí, mentre que enfront nostre s’aixeca l’arrodonit turó dels Ducs o Rocaprenys.

Sortint al pla de la Serrallonga

El Montcau des del pla de la Serrallonga

Al final del pla, amb el turó dels Ducs

Revoltem aquest cim per la dreta i arribem a un collet rocós, on sembla que a l’esquerra (no veiem cap indicació) surt el camí cap a Rocafort pel coll Roig. Continuem per la carena i no triguem en davallar cap al pla de l’Estepar.

Baixant cap al pla de l'Estepar

El camí voreja un promontori boscós per l’esquerra i poc després deixem a la dreta un corriol que s’endinsa a l'alzinar i sembla que mena (no ho hem comprovat) al proper avenc dels Codolosos, d’uns 12 m de fondària. Pel camí principal acabem de davallar al pla dels Codolosos, on hi trobem unes llargues canyes amb unes agrupacions plenes de les llavors de la canyaferla (Ferula communis), una planta que s’assembla molt al fonoll però sense la típica aroma anisada.

Canyaferla

Poc després arribem a una bifurcació (pal indicador) per on passa un sender local que estableix un circuit des de Mura. Deixem a l’esquerra el ramal que mena al coll de Reixac i l’accés a les coves de Mura, i seguim a la dreta pel carener.

Més endavant el camí deixa la carena per començar a davallar a l’esquerra per un grau que revolta les parets de la roca del Cargol per una raconada obaga. Anem baixant per un tram empedrat i aviat trobem, a la dreta del camí, la petita balma i font del Cargol.

La balma del Cargol, en una raconada del camí

A la sortida del grau arribem a una esplanada i travessem un petit pont sostingut per murs de contenció de l’antic camí ral.

Antigues estructures del camí ral

Mirant enrera cap a la roca del Cargol

Seguim carena avall, mentre comencem a veure el poble de Mura, enclotat entre barrancades.

Les cases de Mura des del camí ral

Passem per un parell de torres elèctriques i més avall el camí de terra dona pas a una pista de ciment per on acabem de baixar a la riera de les Nespres, que travessem per uns taulons de fusta (pràctics quan la riera baixa cabalosa), per entrar tot seguit als carrers empedrats de Mura (454 m).

Arribant a Mura

Travessem la riera de les Nespres

En aquesta població, que presenta un conjunt singular d’antigues cases d’origen medieval i amb la notable església romànica de Sant Martí (s. XI-XII), finalitzem la passejada d’avui per l’antic camí ral de Mura.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 1.07.17 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar i Pablo Vázquez.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Via ferrada i camí equipat de Ribes de Freser

17.06.17  Com que l’estiu ja és aquí, i comença a fer massa calor per segons què, ara toca cloure el programa de sortides “ferrateres” fins a la tardor, i quina millor manera de fer-ho que estrenant un bell recorregut que s’acaba d’equipar a la Roca de la Creu,  imponent crestall que s’alça per damunt la vila de Ribes de Freser, coronat per una creu de ferro i una estelada, i continuar pel camí equipat del Castell de Segura, el qual progressa per la cresta fins quasi assolir el cim del turó de Segura.

Roca de la Creu, des de Ribes de Freser

Concentració abans de la sortida

Després de reunir-nos una bona colla al pàrquing de l’estació de Ribes Vila del cremallera, ens “calcem” el material necessari i marxem d’aquesta manera en direcció a l’església de Ribes, davant la mirada astorada de propis i estranys. En passar per la porta del temple ens adonem que hi ha un plafó informatiu que ens assabenta que la Roca de la Creu no és una roca qualsevol: es tracta del Granòfir de Ribes, l’únic granòfir de Catalunya, una roca blanquinosa i d’aspecte granític, formada principalment per feldspat potàssic i quars, i que fou, ni més ni menys, que la xemeneia d’un volcà de fa...  450 milions d’anys!!!!

Plafó informatiu sobre el Granòfir de Ribes

Pugem per unes escales del costat de l’església i anem a sortir a un sender que s’enfila de dret al peu de la ferrada. Una altre plafó ens informa de les condicions de la via i les precaucions que cal prendre. Sense perdre més temps comencem a enfilar-nos per un estret esperó un xic desplomat, i a més ho fem entre els focus que per la nit il·luminen el penyal. Alguns pensem que potser es pot fer una nocturna a aquesta ferrada... però no, perquè només està permès fer-la fins dues hores abans del crepuscle.


Inici de la ferrada



D’entrada aquest esperó sembla dificil, però l’abundància de grapes (tant horitzontals com verticals), i algunes preses artificials, fan que la progressió sigui molt còmoda i relaxada i així podem gaudir plenament del paisatge que es va obrint als nostres peus.



Una de les preses artificials de la ferrada

Ràpidament assolim el primer cim on està plantada la vistosa creu de ferro, des del qual podem veure tota una estesa de sostres de teula, verds prats i la cinta del riu Freser escolant-se per seva angosta vall.



Al cim de la Roca de la Creu

A tocar tenim el cim on oneja una estelada. Aquest cim és una estreta cresta des de la qual s’ha de baixar a una bretxa on hi un petit pont nepalès, el primer dels tres ponts que té el recorregut i l’únic que és obligat de passar, però amb amples travesses de fusta que el fan molt senzill i còmode. Després de creuar el pont s’ha de superar un mur força vertical, però també amb una progressió molt fàcil i relaxada.

El tram de la bretxa, amb el primer pont



Seguidament ve un llarg i espectacular flanqueig, on s’hi han habilitat unes repises de fusta allà on es podria relliscar en cas que la roca estigués humida. També observem que allà on la roca està un xic trencada s’han “cosit” les fissures amb resina. Al llarg d’aquest passatge estem tots una mica “anxovats”, sense que corri cap bri d’aire i la calor es deixa sentir amb força.

Iniciant el flanqueig






Esperant el pas del segon pont


El flanqueig finalitza al capdamunt d’una punxeguda roca, on per connectar amb el següent tram de roca s’hi ha habilitat un espectacular “pont de mico”, de llargada considerable i només subjectat amb dos cables, l’un per als peus i l’altre per a les mans, però, això sí, molt ben tensats... de moment. En aquest punt un xic més elevat ens toca un ventet agradable que ens proporciona una mica de treva a la calor.




Aquest pont no és obligatori de passar perquè es pot creuar la bretxa per un sender que hi ha a sota. Aquí finalitza la via ferrada de la Roca de la Creu i qui vulgui abandonar ho pot fer en aquest punt. A partir d’aquí la continuació és el camí equipat del Castell de Segura, pel qual seguim progressant per l’altiva cresta igualment amb grapes i cable de seguretat.

Inici del camí equipat


Així arribem al darrer dels ponts penjants de la ruta. Es tracta d’un pont tibetà també molt llarg i amb tres cables, un per als peus i dos per a les mans. Aquest pont tampoc és obligatori i per això és l’objectiu de tots els fotògrafs de la colla, tant des de dalt com des de baix. Amb els pas d’aquest pont ja haurem provat tots els tipus de ponts penjants que existeixen.


El tercer pont del dia

Un cop a l’altra banda ja només ens cal seguir cresta amunt encara per alguns passos amb grapes i cables i amb immillorables vistes sobre la carena nord-occidental del Taga.



Sortida del camí equipat

Així arribem tots plegats a un sender boscós, cosa que és d’agraïr en un dia de sol com avui, que ens deixa en una esplanada sota dels arbres on finalitza aquest camí equipat. Des d’aquesta esplanada prenem un corriol que baixa a mà esquerra marcat amb fites que desemboca al camí principal que va de Ribes al coll de Segura.

Foto de grup a la capella de Sant Cristòfol

Arribant a Ribes de Freser

Prenem aquest camí a mà esquerra el qual, després de rodejar per sota el Castell de Segura, arriba a la capella de Sant Cristòfol on aprofitem per reunir-nos i fer-nos la foto de grup, avui molt nombrós. Tot seguit ja entrem de nou a la vila on, després de dinar tots plegars en un bar amb un deliciós aire condicionat, ens acomiadem fins la nova temporada “ferratera”. Bones vacances a tothom!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 17.06.17 per Isabel Benet, Alfons Belinchón, Pablo Vázquez, Agustí Pérez, Jessica Pérez, José Luís Sancenón, Ramón Boldú, Quim Massanes, Pep Beltran, Joan Bueno, José Hidalgo, Cristina Parra, Lola Díaz, Marta Doria, Ferran Guillén i amics.