14.04.22 Per a finalitzar la petita estada de pre-setmana santa al Prepirineu d’Osca, ens trobem amb l’Antonio i la Rosa, que venen de Barbastro, al poble de d’Angüés des d’on ens desplacem fins a l’aparcament de La Tejeria, situat al peu de l’extrem occidental de la serra de Guara on s’aixequen un conjunt de masses conglomeràtiques entre les quals destaca la Peña Predicadera, similar a un gran reclinatori. Aquí ja hi vam estar a la tardor del 2020, just a a les portes de la segona onada de la pandèmia, per escalar la via Espolón Guanchinfú.
Avui tenim la intenció de pujar-hi per la via Espolón Starlux, de similars característiques, i que deu el seu nom a la presència d’un bloc rectangular incrustat enmig de l’esperó com si fos una gran pastilla de la cèlebre marca de concentrat de caldo. Avui fa un bon sol, però s’ha passat dos dies plovent a bots i a barrals, i per això pels corriols que ens acosten a la muralla, l’aigua corre que dóna gust i les cordes fixes estan ben xopes.
Així, amb molt de compte, arribem al peu de la via que té el seu nom gravat a la roca, i per fer l’ascens el més ràpidament possible, aquest cop en Pau durà tot el pes de l’escalada de 165 m repartits en cinc llargs i jo, com sempre, aniré al mig fent el reportatge fotogràfic. La via té una orientació sud-est i va ser oberta l’any 1985 per Max Garralaga i Jesús Berges però fou reequipada amb parabolts per Óscar Buil i Pedro Díaz l’any 2012. Totes les reunions són rapelables.
En Pau comença l’ascens per un marcat i assolellat esperó fins a la primera reunió, situada a 45 m d’alçada i sota un vistós mur molt vertical. Aquesta és la tirada més llarga de la via amb una dificultat màxima de IV+. Quan en Pau ha muntat la reunió, l’Antonio i jo no triguem gens a posar-nos en marxa esperó amunt i, tot seguit, escoltem les salutacions dels companys Ventu, Ester i Rosa que ens observen des d’una esplanada propera.
El segon llarg és el que té els passos més difícils de la via, per això en Pau es prepara bé el material i comença l’ascens tot decantant-se un xic a la dreta per encarar una placa molt vertical i ben protegida que va augmentant de dificultat amb l’alçada fins assolir el grau 6a. L’Antonio i jo observem les seves evolucions amb gran interès i admiració, car s’ho passa tot en lliure. Quan la placa s’ajeu una mica, el company surt del mal pas i desapareix de la nostra vista.
Quan ens toca a nosaltres, de seguida que la placa es verticalitza ja treiem els estreps i les nostres evolucions són seguides pels companys situats sobre l’esplanada des d’on tenen una bona vista de tota la via. L’Antonio i jo no deixem anar els estreps fins que no sortim a l’enlluernadora aresta, un xic tombada, des de la qual veiem el company assegurant-nos des de la segona reunió, situada just sota la “pastilla d’Starlux”.
El tercer llarg és el més “senzill” de tots però també el menys protegit, ja que només hi ha dos parabolts en 30 metres. En Pau surt de la reunió tot fent una diagonal ascendent a la dreta per a superar el que anomenem “el pas de la pastilla”. Un cop resolt, el company surt de nou a l’esperó i deixem de veure’l.
Quan en Pau ens reclama des de la tercera reunió, ràpidament ens posem en marxa tot passant sota l’impressionant bloc de roca. Així sortim de nou a l’esperó que es va fent més estret amb l’alçada i que finalitza en un bon replà on es troba la tercera reunió. Des d’aquí ja comencem a tenir bones vistes del sector de Vadiello, on hi destaquen els Mallos de Ligüerri i el Huevo de San Cosme.
De de la tercera reunió en Pau surt per encarar una canal-diedre que supera amb vistosos passos d’oposició i sota l’atenta mirada dels voltors que ens sobrevolen a poca distància.
Al cel comencen a aparèixer uns núvols que viatgen de pressa empesos pel vent, per això quan en Pau ens reclama des de la quarta reunió, l’Antonio i jo no ens entretenim gaire però procurem passar pel diedre el més elegantment possible. Així arribem a la quarta reunió sota un petit ressalt.
Per a iniciar la cinquena i darrera tirada, en Pau surt en diagonal ascendent a la dreta a la recerca d’una petita canal per on s’escola, tot desapareixent de la nostra vista. Entretant l’Antonio i jo ens quedem observant, amb pena, com a la nostra esquerra tenim una gran sabina morta, segurament víctima de la gran sequera d’aquest hivern.
Quan ens toca pujar a nosaltres, no tenim cap problema per vèncer el pas de la petita canal però, un cop superada, ens trobem damunt una gran plataforma rocosa per la qual hem d’anar caminant fins a situar-nos sota un fort desplom on es troba un dels passos més difícils de la via... i just al final. Resoldre’l no és gens fàcil.
A empentes i rodolons superem el darrer mal pas que ens situa sobre la gran plataforma on finalitza la via. Immediatament, els companys que han estat seguint pas a pas la nostra escalada esclaten amb crits de joia als quals no triguem a respondre.
Al capdamunt no ens entretenim massa perquè tenim al damunt uns núvols força sospitosos. Així que, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, ens fem la rigorosa fotocim i comencem el retorn tot pujant al punt més alt de la “peña” on trobem el corriol que ens porta a la pista des d’on fem un darrer cop d’ull a la Predicadera que, tocada per un feble resol, destaca blanquíssima sobre un cel gris plom. Ens afanyem a tornar a l’aparcament de La Tejeria on els companys ja ens estan esperant per a fer un bon pícnic...
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 14.04.22 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Antonio Iglesias.
