22.08.17 Quan hom s’endinsa per les gorges del
Segre, a l’Alta Cerdanya, es sorprén de veure una una agulla fosca que, com un
petit Cerví, es dreça esvelta sobre la vall: es tracta del Roc del Vidre, també
conegut com Castell de Vidre o Agulla de Llo. Aquesta agulla està situada a
l’extrem d’una cresta que es desprén del vessant occidental de la serra dels
Clots, una carena que neix al nord del pic de Finestrelles.
Roc del Vidre, amb l'itinerari de la via Phil Gondoux
Al cim d’aquesta agulla hi pugen
diverses vies, però nosaltres ens hem fixat amb la Phil Gondoux, una via equipada d’uns 100 m de recorregut i dificultat
màxima de V+ que recorre la seva cara sud caracteritzada per una franja
diagonal de marbres blancs. Les ressenyes la pinten molt bé, a més la major
part de la via puja per l’esmentada capa de marbre, una roca poc freqüent que
deriva d’una antiga calcària que ha sofert un procés de metamorfisme, i com que
pensem que deu ser tot un luxe escalar aquest material tan noble... anem a
provar-ho!
Per arribar al peu de la via ens cal
anar fins a Llo, poble situat a uns 3 Km de Sallagosa, i deixar el cotxe a
l’aparcament dels seus banys termals. Des d’aquí enfilem la pista asfaltada que
va a frec del jove i sorollós riu Segre, tot passant sota el penya-segat pel
qual puja la via ferrada de les Escaldilles.
Ens acostem a l'agulla
Aviat sobresurt l’agulla d’entre les
capçades dels arbres, i poc a poc ens anem acostant a la seva base. Així passem
primer pel peu de l’abrupte vessant oest en el qual sembla que es va obrir una
pedrera on es va explotar el marbre. Després de revoltar tota l’agulla, deixem
l’asfalt i comencem a pujar entre el bosc per un corriol poc marcat que ens
deixa al bell mig d’un ample circ inundat de llum. La rampa herbosa que ens
porta cap al peu de la via està farcida d’olorosa sajolida (Satureja montana) i, a més, a aquesta hora matinera encara s’està
prou fresquet.
Arribant al peu de la via
Sajolida
Un cop al peu de la via explorem el marbre grisós, d’un gra molt fi i
una certa lluïssor diamantina... els dits ja tenen ganes de tastar-lo, per
això, després de col·locar-nos els “trastos”, en Pau surt disparat per la inclinada
rampa en direcció a una xapa que brilla com el sol, però quan hi arriba s’adona
que la rampa s’ha convertit en una placa dreta on la dificultat augmenta... i
de quina manera! I és que aquesta xapa pertany a una altra via que puja de dret
al cim de l’agulla.
Comencem per una altra via (la nostra es troba més a la dreta)
Per recuperar el nostre itinerari en
Pau, amb molt de compte, flanqueja cap a la dreta per la placa, sense gairebé
preses i que rellisca com un sabó. Un cop recuperada la nostra via, aquesta
avança en diagonal ascendent a frec d’una canaleta herbosa on encara es poden
trobar alguns esglaonets amb bones preses per al peus.
Al primer llarg de la nostra via
Muntant la primera reunió
Després que en Pau hagi muntat la primera
reunió, em toca a mi pujar al mig de la placa per recuperar la cinta esgarriada;
i mentre pujo, i supero una llastra que fa soroll de buit, me’n adono que les dues
primeres xapes de la nostra via han estat “retirades” i per això és fàcil confondre’s
d’itinerari.
Flanquejant pel primer llarg
Un cop recuperada la cinta, me’n vaig cap
a la dreta, flanquejant i relliscant a base de bé, fins situar-me a la vertical
de la nostra via per la qual començo a pujar a “tranques i a barranques”, tot fixant-me
en una variada sèrie de plecs i replecs que dibuixen els estrats deformats
d’aquesta roca meravellosa.
Plecs i falles als marbres
Arribant a la primera reunió
La primera reunió, entre els marbres blancs i els ocres
La primera reunió està situada just en
el límit entre els suaus marbres blancs, i uns altres de color ocre, de textura
més granelluda i un xic més adherents. La meitat de la segona tirada progressa en
diagonal ascendent per un terreny més trencat format per aquests marbres, en
direcció a una evident bretxa. Del primer parabolt penja una bagueta que em serveix
d’agafador a l’hora d’iniciar el delicat flanqueig.
Inici del segon llarg
Un delicat flanqueig
Però l’alegria dura poc perquè quan
arribo al fil de l’aresta, just per sobre de la bretxa, torno a trobar els
estimats marbres blancs, amb preses tan arrodonides que els peus rellisquen
d’allò més. Encara sort, però, que en alguns punts hi ha algunes bones bústies
on poder posar les mans amb seguretat i així progressar amb passos força atlètics.
Arribant a la segona reunió
La segona reunió, entre els marbres i els esquists
Un cop a la segona reunió, escoltem
una sorollosa ovació, acompanyada de forts aplaudiments, procedents de la
cresta que hi ha a l’altra banda de la bretxa; i és que una parella que estaven
observant-nos, i que potser patien veient els meus progressos, en veure que
arribava sana i estalvia a la reunió, es van quedar més tranquils i, després
dels aplaudiments, van marxar.
Inici del tercer llarg
La segona reunió està situada en un
espectacular canvi de roca, ja que a partir d’aquí deixem definitivament els
marbres per entrar al regne dels esquists. D’antuvi crèiem que aquesta roca
seria molt pitjor que els marbres, perquè pensàvem que aquesta es desfaria en
fulls i, a més, com que puja per la cara nord, està plagada de molses i
liquens... Doncs no!, resulta que aquesta fosca roca és excel·lent, amb
boníssimes preses que, malgrat la verticalitat, fan l’escalada molt plaent.
Assegurant des de la segona reunió, damunt d'una cornisa
Progressant pel tercer llarg
Arribant a la tercera reunió
La tercera reunió des del cim del Roc del Vidre
Així arribem a la tercera reunió,
situada un xic per sota del cim de l’agulla, des de la qual gaudim d’una panoràmica cap al sud de la vall
del Segre, presidida pel pic de Finestrelles, i cap al nord, on hi destaca el
turó de Sant Feliu de Llo i, més enllà, els massissos del Carlit i Collroig. El
descens el fem amb tres ràpels que es munten a cadascuna de les reunions.
Fotocim
El turó de Sant Feliu amb el massís del Carlit al fons
Vistes a la vall de Llo i la capçalera del Segre
L'últim ràpel
Així finalitzem aquest lluit ascens al
Roc del Vidre amb el convenciment que els marbres estan molt bé per a esculpir
belles estàtues, però que per a escalar no hi ha res millor que una bona
calcària pura i dura.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 22.08.17
per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada