dimarts, 31 de juliol del 2018

Magdalena Inferior, via Rataplan

20.07.18  Cada cop que hem pujat o baixat per les Escales de Jacob, enclavades entre les agulles de la Magdalena Inferior i la Gorra Marinera, en Pau em comentava «Algún dia vindrem a fer aquesta via...», i mentre m’assenyalava l’ombrívola muralla em deia el que jo entenc que era el seu nom: Rantanplan, com el despistat gos d’en Lucky Luke. Però mirant ressenyes m’entero que el veritable nom de la citada via és Rataplan i que va ser oberta l’any 1985 per Martí Pedro, Esteve Fabra i l’afamat Guillem Arias.

El recorregut de la via Rataplan a la Magdalena Inferior

Ressenya de la via

Doncs bé... el dia d’escalar la via Rataplan ha arribat, i des del seu peu estant ens esperen 90 m de placa orientada a l’est, dels quals jo no tinc el nivell suficient per fer de primer cap de les seves tres tirades, perquè són de dificultat mantinguda encara que molt ben assegurades.

Inici de la via

En Pau comença a enfilar-se a l’ombra de l’exuberant volta del bosc, i tot seguit el sento queixar-se de les condicions de la roca, per la qual cosa em prega que vigili al màxim. Jo no perdo de vista cap dels seus moviments, i quan surt a l’assoleiada placa, encara que deixo de veure´l perquè la coberta vegetal m`ho impedeix, sé que la roca millora ostensiblement i això ho noto en el seu silenci i en l’homogeneïtat de la seva progressió.

Sortint a l’assoleiada placa

Quan em toca pujar a mi, m’adono del motiu de les seves queixes: tinc bones preses de mans, però els peus amb prou feines s’adhereixen a la relliscosa roca... i això fa “iuiu”. Sortint al sol la cosa millora però la verticalitat m’obliga a “navegar” sense descans per la placa a la recerca de les millors preses amb moviments gairebé “reptilians”que m’acosten poc a poc a la primera reunió.

Progressant per la vertical placa

La primera reunió

Una franja de petits còdols em dificulta d’arribar amb soltura a la primera reunió, penjada de la placa, però planejant cap a l’esquerra trobo algunes bones preses de mà que m’ajuden a superar aquest tràngol.

Arribant a la primera reunió

En Pau surt de la reunió en diagonal ascendent a l’esquerra a buscar un gran còdol que li serveix de repisa, des de la qual continua pujant per la placa, ara en lleugeríssima diagonal ascendent a la dreta, tot cercant les característiques xapes grogues ja molt descolorides i amb una dificultat similar a la de la primera tirada.

Inici de la segona tirada

Assegurant des de la primera reunió

Continua l’ascens per la placa

D’aquesta segona tirada, el que més em costa és sortir de la reunió, i per més Inri m’agafo a un petit còdol que se’m pulveritza als dits. Però un cop he arribat al gran còdol-repisa, després no la trobo tan mantinguda com l’anterior ja que, tot i que té passos que demanen atenció, té alguns trams un xic més ralaxats.

Sortint de la primera reunió

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

La tercera i darrera tirada és una mica més “fàcil”, ja que està qualificada de IV+, però és tan mantinguda aquesta dificultat que en Pau no s’atreveix a deixar-me-la fer i surt de la reunió, penjada de la placa, en vertical amunt, directe al cim de la Magdalena Inferior.

Primers compassos del tercer llarg

Assegurant des de la segona reunió

Progressant per la placa

En aquest tercer llarg la placa també és força vertical, però els còdols són grossos i sobresurten prou per agafar-me a plaer i progressar poc a poc però amb bona lletra. Així arribo a la tercera i darrera reunió situada just sota el cim de l’agulla de la Magdalena Inferior. En aquesta penjada reunió ens fem el selfie, tot gaudint de magnífiques vistes sobre la vall de Santa Maria i el monestir de Montserrat.

Arribant a la tercera reunió

Fotocim

Vistes del torrent de Santa Maria i del monestir

El descens el fem amb un ràpel per la seva cara oest que ens deixa al coll on estan les restes de la que fou l‘ermita de Santa Magdalena, i des d’aquí baixem per les Escales de Jacob a buscar el camí de Sant Joan a Sant Jeroni. En passar de nou pel peu de la via Rataplan, ja hi ha una altra cordada disposada a conquerir-la.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 20.07.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimarts, 17 de juliol del 2018

Agulla de la Bandereta, via Cerdà-Riera

13.07.18  A la nostra recerca de les cares ombrejades de Montserrat, en Pau em proposa d’anar a la muralla oest d’Agulles a fer la via Cerdà-Riera a la Bandereta, agulla rebatejada com Ven-Suri-Ven (la “Vensu” pels amics) en honor als seus primers conqueridors: Ventura, Surinyach i Vendrell.

La muralla oest d’Agulles des del coll de Can Maçana

Aquesta prestigiosa via, de 140 m de recorregut i oberta per Jaume Cerdà i Jordi Riera l’any 1958, és una clàssica entre les clàssiques que ressegueix una evident fissura que ratlla l’abrupta muralla en una diagonal esglaonada, rematada per una impressionant i vertical xemeneia farcida de grans arbres.

Ressenya de la via Cerdà-Riera

Des de Can Maçana, on deixem el cotxe, prenem la pista de coll de Guirló des d’on aviat tenim vistes a  contrallum de la muralla d’Agulles. Amb la mirada resseguim el recorregut de la via, cosa que em porta molts records perquè aquí ja m’hi van portar a l’any 1984…i ja aleshores la vaig trobar molt dificil i exigent. Malgrat el temps transcorregut, la recordo en tota la seva intregritat, sobretot la xemeneia final…glup!

Camí del coll de Guirló

Recorregut de la via

Al peu de la via estant, no puc evitar que el cor se m’acceleri i estic tan aclaparada que ni tan sols m’atreveixo a fer el primer llarg, així que en Pau comença la via tot enfilant-se per un vertical diedre, totalment desequipat, mentre em mostra un forat on abans es clavava un pitó. Cap a la meitat del diedre només hi pot posar un trist friend en una fissureta.

Inici de la via

Quan em toca a mi, després de pujar pel diedre arribo a una rampa ascendent prou ample perquè hi arrelin alguns petits arbres, al darrer dels quals hi ha la primera reunió.

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Inici del segon llarg

El segon llarg està qualificat de V/V+ mantingut i és com un retorn al passat: només hi ha alguns pitons rovellats, un parell de burins on s’hi han de posar plaquetes recuperables i el tronc d’una sabineta. En Pau mira de protegir més la tirada posant tota mena d’artefactes, com friends i tricams, a cor que vols.

Progressant pel dificultós segon llarg

Arribant a la segona reunió

Per l’estil de la tirada, en constant diagonal ascendent a l’esquerra, en Pau no s’atreveix a tibar massa de la corda que m’assegura per tal de no desestabilitzar-me, i per això em noto una mica massa “lliure” i amb por de pendular si caic. Però el millor estava per venir.

La segona reunió

Així arribo a la segona reunió penjada de la placa protegida pels primers parabolts amb xapa que veiem a la via. Aquí només podem posar els peus sobre una petita repiseta que, a més, hem de compartir amb una cordada de tres berguedans que pugen lleugers com el vent.

Veient el panorama, en Pau surt disparat a afrontar el tercer llarg, el més dificil de la via. Flanqueja cap a l’esquerra uns metres i es fica en un vertical diedre protegit per uns quants claus rovellats. Si es fa en lliure, aquest diedre està qualificat de 6a, per tant preveient les meves dificultats futures, en Pau s’afanya a deixar-me un parell de tricams. Quan em toca extreure el primer dels tricams, que no vol sortir del seu cau, i veient el reguitzell de pitons que tinc damunt em ve a la memòria la feinada que representava el haver de desclavar-los… quin gran invent les expansions amb xapa… i com es troben a faltar quan no hi són!

Arribant exhausta a la tercera reunió

Al final sort tinc que el primer de la cordada que ve darrera nostre s’ofereix a treure’l, cosa que aconsegueix en un tres i no res… tot un professional! La resta de la tirada jo la supero amb els estreps… tal i com la vaig fer fa més de 30 anys enrera. Impressionada per l’ambient de la via, arribo a la tercera reunió… però el pitjor encara havia d’arribar.

La tercera reunió també es fa damunt una repiseta al peu de la temuda xemeneia. Aquí també hem de compartir-la amb els membres de la cordada que ens persegueix, per això un cop més en Pau surt tan veloç cap a la xemeneia que no tinc ni temps de fer-li una foto.

Progressant per la xemeneia del quart llarg

Quan escolto la consigna de que ja puc pujar, faig un llarg sospir i cap allà que hi vaig. Després de superar un curt diedre, m’introdueixo a l’interior de la fosca xemeneia, seguida d’aprop pel primer de la cordada de berguedans que sembla que no li costa gens d’esforç l’ascens, mentre que jo em barallo amb tots els arbres tot penjant-me dels troncs com una “tarzana”… tal i com ho recordava! Quasi agraeixo que la xemeneia estigui rematada per una placa per la qual m’enfilo fins al capdamunt on el sol m’enlluerna.

Sortint de la xemeneia

La quarta i darrera reunió

La quarta reunió es troba en una ampla esplanada al peu del cim de la Bandereta, el qual es pot pujar amb una breu grimpada, però nosaltres ja en tenim prou i aquí finalitzem la via. Sense temps ni de fer-nos el selfie de rigor, iniciem el descens, ajudats per una corda fixa, per l’estreta canal que s’obre just als nostres peus i que és la continuació natural de la xemeneia que hem escalat.

Descens per la canal

Camí de les Portelles

La canal ens deixa al camí de la travessa d’Agulles, marcat en vermell i amb fites, que seguim fins al pas de les Portelles, per continuar cap al coll de Guirló i Can Maçana, des d’on fem una darrera llambregada a la muralla d’Agulles i a la via Cerdà-Riera… que continua conservant el seu prestigi.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 13.07.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimarts, 10 de juliol del 2018

Agulla de la Granota, via Pique Longue

29.06.18  Ja ha començat l‘estiu i això es nota amb un augment sobtat de les temperatures, però avui el dia s’ha llevat fresquet gràcies a l’abundant pluja del dia anterior. Camí de Montserrat pregunto al Pau on anem a fer mal, i la seva resposta és que anem a una via vertical i elegant que m’agradarà… glup! En arribar al monestir, m’assenyala un conjunt d’agulles que es troben just damunt del càmping i que es coneixen com la Granota i em diu que hi pujarem per la via Pique Longue, una línia clàssica oberta l’any 1990 per Marcel Millet, J. Coma i N. Dalmases, i que és la més “assequible” d’aquest sector.

Vista de la Granota des del monestir

Ressenya de la via

L’aproximació no té cap misteri: des del monestir anem per la pista en direcció a Sant Miquel, però aviat la deixem per prendre un camí ample a la dreta que va a la Miranda de fra Garí. En realitat la via Pique Longue comença en els primers contraforts de roca que trobem, però en Pau no té clar on es troba el seu inici, així que continuem pel camí tot fent llaçades fins a una placeta situada al peu del monòlit de la Granota on hi ha una placa rovellada com a referència. Així, dels 140 m de la via original nosaltres en farem 100 i començarem a la segona reunió de les ressenyes.

L’agulla de la Granota des de la Miranda de fra Garí

Ressenya de la "nostra" via

Des d’aquí remuntem per una costeruda canal que s’obre a l’esquerra d’aquest monòlit, i avancem fins a un petit replà on en Pau reconeix els spits de color verd de la nostra via que s’ìnicia en una fissureta que dóna pas a una placa neta i que es veu força dreta.

Inici de la via

Progressant per la placa sota l’esguard de la Granota

Quan em toca a mi tastar la placa, noto que té aquell punt just de dificultat mantinguda i exigent però que puc superar, anant de segon de corda, completament en lliure… i això m’agrada!

Pujant per la mantinguda placa

Assegurant des de la primera reunió

Arribant a la primera reunió

Així arribo a la primera reunió, penjada de la placa, amb un ampli somriure de satisfacció. La segona tirada té la mateixa tònica: placa i més placa de preses menudes però de roca excel·lent … meravellós! Les ressenyes diuen que aquest llarg té una dificultat de IV+, però a mi em sembla un V com una catedral.

Iniciant el segon llarg

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

A la segona reunió, també penjada de la placa, hi arribo amarada de felicitat, per això quan en Pau em pregunta si estic animada per a fer la tercera tirada, no m’ho penso dues vegades: vinga assegura’m que hi vaig!

Inici del tercer llarg

Surto de la reunió en flanqueig ascendent a la dreta, tot cercant els millors passos prop d’un marcat diedre que em separa de l’agulla de la Granota, que s’alça aclaparadora per damunt meu… ara jo no somric. A partir de la primera xapa marxo en diagonal ascendent cap a l’esquerra. Amb serenitat i sense massa angunies, vaig superant la placa que em sembla relativament “assequible” excepte el tram final que està un xic descompost i per on he de passar amb molt de compte de no tirar pedres… encara que alguna se m’escapa.

Progressant per la placa

Finalment arribo a l’entrada d’una estreta bretxa guardada per un arbre penjat, i per allà que entro fins atènyer una petita esplanada presidida per un altre arbre, al robust tronc del qual munto la tercera reunió al peu d’una curta però portentosa placa d’uns 10 m d’alçada… però sembla ser que la reunió no és aquí i això tindrà conseqüències a l’hora del descens en ràpel.

Superant en lliure la placa del quart llarg

En Pau reconeix que aquesta és la placa on es troba la màxima dificultat de la via, qualificada de 6a, però s’estranya de no trobar-hi les instal·lacions pel ràpel de baixada. Mentre l’asseguro, amb l’ajut del robust arbret, en Pau s’enfila en lliure i amb determinació per la placa llisa i dreta en la qual només es poden aprofitar alguns forats i petites repisetes.

Arribant a la quarta reunió

Jo em podia haver estalviat aquest mal pas anant cap a la dreta a cercar el fil de la carena, però la corda m’obliga a abraçar la placa per guanyar, gairebé centímetre a centímetre, el tram de sortida de la reunió fins que, finalment, puc penjar els estreps del primer parabolt, que està altíssim. Tot seguit acabo de superar la placa en artificial i arribo així al capdamunt de la carena on està la quarta reunió.

Arribem a la carena…

…i planegem cap al peu de l’agulla cimera

Cargola de roca

Ara només ens queda planejar per damunt l’elevada carena, amb vertiginoses vistes sobre la plaça del monestir, tot observant les floretes de la cargola de roca (Erodiun foetidum), i situar-nos en una bretxa al peu d’una estreta agulla per on trascorre la cinquena i darrera tirada amb una dificultat que continua essent, segons la ressenya, de V mantingut.

Progressant per la placa de la cinquena i darrera tirada

Quan em toca pujar a mi, a mitja placa em trobo amb un lleugeríssim desplom que em barra el pas i jo, que tanta dificultat ja em sembla excessiva, no m’ho penso dos cops i penjo els estreps gràcies als quals supero el pas en un tres i no res!

Pujant per la placa…

…amb vertiginoses vistes sobre el monestir

La cinquena reunió amb les Gorres al fons

Arribant a la cinquena i darrera reunió

Fotocim

Després de felicitar-nos i fer-nos el selfie de rigor, muntem el primer ràpel del descens fins al fil de la carena, que recorrem en direcció contrària i desgrimpem fins a l’esplanada on hem fet la nostra tercera reunió (la cinquena a les ressenyes). Fins aquí tot bé…

Desfem la carena i baixem a la bretxa

Però a falta d’instal·lació pel ràpel, el muntem del tronc de l’arbre que ens ha servit de reunió… gran error! Un cop hem rapelat fins a la nostra segona reunió (la quarta de les ressenyes), les cordes s’encallen a la bretxa i no les podem recuperar! En Pau ha de pujar per elles i fer ”mans i mànigues” per a traslladar el ràpel al tronc de l’arbre que es troba a l’entrada de la bretxa… però això no li sembla gaire normal.

Rapelem des de la nostra segona reunió

Conjunt de monòlits on hi destaca el perfil
de la Granota, la carena i l’agulla cimera

Ara sí… des de la nostra segona reunió arribem per fí al peu de la via on finalitzem aquesta bella jornada d’escalada en la que ens ha costat més la baixada que la pujada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.06.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.