dimarts, 17 de juliol de 2018

Agulla de la Bandereta, via Cerdà-Riera

13.07.18  A la nostra recerca de les cares ombrejades de Montserrat, en Pau em proposa d’anar a la muralla oest d’Agulles a fer la via Cerdà-Riera a la Bandereta, agulla rebatejada com Ven-Suri-Ven (la “Vensu” pels amics) en honor als seus primers conqueridors: Ventura, Surinyach i Vendrell.

La muralla oest d’Agulles des del coll de Can Maçana

Aquesta prestigiosa via, de 140 m de recorregut i oberta per Jaume Cerdà i Jordi Riera l’any 1958, és una clàssica entre les clàssiques que ressegueix una evident fissura que ratlla l’abrupta muralla en una diagonal esglaonada, rematada per una impressionant i vertical xemeneia farcida de grans arbres.

Ressenya de la via Cerdà-Riera

Des de Can Maçana, on deixem el cotxe, prenem la pista de coll de Guirló des d’on aviat tenim vistes a  contrallum de la muralla d’Agulles. Amb la mirada resseguim el recorregut de la via, cosa que em porta molts records perquè aquí ja m’hi van portar a l’any 1984…i ja aleshores la vaig trobar molt dificil i exigent. Malgrat el temps transcorregut, la recordo en tota la seva intregritat, sobretot la xemeneia final…glup!

Camí del coll de Guirló

Recorregut de la via

Al peu de la via estant, no puc evitar que el cor se m’acceleri i estic tan aclaparada que ni tan sols m’atreveixo a fer el primer llarg, així que en Pau comença la via tot enfilant-se per un vertical diedre, totalment desequipat, mentre em mostra un forat on abans es clavava un pitó. Cap a la meitat del diedre només hi pot posar un trist friend en una fissureta.

Inici de la via

Quan em toca a mi, després de pujar pel diedre arribo a una rampa ascendent prou ample perquè hi arrelin alguns petits arbres, al darrer dels quals hi ha la primera reunió.

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Inici del segon llarg

El segon llarg està qualificat de V/V+ mantingut i és com un retorn al passat: només hi ha alguns pitons rovellats, un parell de burins on s’hi han de posar plaquetes recuperables i el tronc d’una sabineta. En Pau mira de protegir més la tirada posant tota mena d’artefactes, com friends i tricams, a cor que vols.

Progressant pel dificultós segon llarg

Arribant a la segona reunió

Per l’estil de la tirada, en constant diagonal ascendent a l’esquerra, en Pau no s’atreveix a tibar massa de la corda que m’assegura per tal de no desestabilitzar-me, i per això em noto una mica massa “lliure” i amb por de pendular si caic. Però el millor estava per venir.

La segona reunió

Així arribo a la segona reunió penjada de la placa protegida pels primers parabolts amb xapa que veiem a la via. Aquí només podem posar els peus sobre una petita repiseta que, a més, hem de compartir amb una cordada de tres berguedans que pugen lleugers com el vent.

Veient el panorama, en Pau surt disparat a afrontar el tercer llarg, el més dificil de la via. Flanqueja cap a l’esquerra uns metres i es fica en un vertical diedre protegit per uns quants claus rovellats. Si es fa en lliure, aquest diedre està qualificat de 6a, per tant preveient les meves dificultats futures, en Pau s’afanya a deixar-me un parell de tricams. Quan em toca extreure el primer dels tricams, que no vol sortir del seu cau, i veient el reguitzell de pitons que tinc damunt em ve a la memòria la feinada que representava el haver de desclavar-los… quin gran invent les expansions amb xapa… i com es troben a faltar quan no hi són!

Arribant exhausta a la tercera reunió

Al final sort tinc que el primer de la cordada que ve darrera nostre s’ofereix a treure’l, cosa que aconsegueix en un tres i no res… tot un professional! La resta de la tirada jo la supero amb els estreps… tal i com la vaig fer fa més de 30 anys enrera. Impressionada per l’ambient de la via, arribo a la tercera reunió… però el pitjor encara havia d’arribar.

La tercera reunió també es fa damunt una repiseta al peu de la temuda xemeneia. Aquí també hem de compartir-la amb els membres de la cordada que ens persegueix, per això un cop més en Pau surt tan veloç cap a la xemeneia que no tinc ni temps de fer-li una foto.

Progressant per la xemeneia del quart llarg

Quan escolto la consigna de que ja puc pujar, faig un llarg sospir i cap allà que hi vaig. Després de superar un curt diedre, m’introdueixo a l’interior de la fosca xemeneia, seguida d’aprop pel primer de la cordada de berguedans que sembla que no li costa gens d’esforç l’ascens, mentre que jo em barallo amb tots els arbres tot penjant-me dels troncs com una “tarzana”… tal i com ho recordava! Quasi agraeixo que la xemeneia estigui rematada per una placa per la qual m’enfilo fins al capdamunt on el sol m’enlluerna.

Sortint de la xemeneia

La quarta i darrera reunió

La quarta reunió es troba en una ampla esplanada al peu del cim de la Bandereta, el qual es pot pujar amb una breu grimpada, però nosaltres ja en tenim prou i aquí finalitzem la via. Sense temps ni de fer-nos el selfie de rigor, iniciem el descens, ajudats per una corda fixa, per l’estreta canal que s’obre just als nostres peus i que és la continuació natural de la xemeneia que hem escalat.

Descens per la canal

Camí de les Portelles

La canal ens deixa al camí de la travessa d’Agulles, marcat en vermell i amb fites, que seguim fins al pas de les Portelles, per continuar cap al coll de Guirló i Can Maçana, des d’on fem una darrera llambregada a la muralla d’Agulles i a la via Cerdà-Riera… que continua conservant el seu prestigi.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 13.07.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada