dimarts, 28 de febrer del 2017

Serrat del Poll, via Olga Frontera

19.02.17  Després d’uns dies de pluja, sembla que pel diumenge s’anuncia bon temps, per això en Pau em proposa d’anar a Alós de Balaguer i pujar el Serrat del Poll per la primera via que es va obrir: l’Olga Frontera, d’orientació sud i 230 m de llargada, repartits en sis tirades dins un entorn espèndid.


Aquesta via, qualificada pels experts d’”atractiva i accessible”, puja directament per un marcat esperó format per una sèrie d’estrats de roca calcarenítica que es troben en posició quasi vertical degut a que estem en el flanc occidental d’un plec sinclinal, molt apretat en aquest sector de geologia extraordinàriament complexa. Més tard l’erosió es va encarregar de fer que ara semblin llibres posats en una prestatgeria.

Per a accedir-hi, cal arribar a Alòs de Balaguer, petit poble de la Noguera al qual hem arribat per la carretera LV-9137 des d’Artesa de Segre, i continuar per una pista, estreta i en no gaire en bon estat, que va paral·lela al curs riu Segre aigües avall pel seu marge esquerre, tot passant a frec de l’àrea de picnic de la font de l’Espadella. Així arribem a un eixamplament on la pista finalitza just a l’entrada de l’espectacular congost del Mu. Des d’aquest aparcament ja només cal prendre un sender marcat amb fites, que en poca estona ens deixa al peu de la via.

Inici de la via

Les dues primeres tirades progressen per una placa força inclinada que fa de sòcol, amb moltes i molt bones bústies on arrelen les més diverses plantes, entre les quals destaquen els almesquins (Narcissus assoanus) que en aquesta època de l’any mostren les seves petites però vistoses flors grogues.

A la primera reunió


A la segona tirada

Així arribem a un replà boscós pel qual cal anar caminant per un sender en suau puada fins al peu d’una magnífica placa triangular on comença l’esperó propiament dit i per on continua la via cap a la dreta, tot ascendint per una feixa de roca fins a trobar la xapa que ens indica l’inici de l’atac a la placa.

Inici de la tercera tirada

Per aquesta placa cal progressar en flanqueig ascendent cap a l’esquerra. Prop de la tercera reunió, la placa cada cop es posa més vertical i això ja es veu de lluny perquè hi ha menys vegetació arrapada a la roca.

Arribant a la tercera reunió

Aquesta roca ens ofereix bones preses de mà, en forma de bústies amb cristal·litzacions i que semblen boques plenes d’esmolades dents que et mosseguen els dits; per contra no hi ha tantes bones preses per al peus, i per això ens hem de refiar de l’excel·lent adherència que ens proporcionen les calcarenites, que són roques que semblen un paper de vidre.


Pujant per la placa

Per tal de reforçar les antigues reunions, als dos espits originals s’hi ha afegit un parabolt i, a més, des d’algunes reunions es pot rapelar. També al llarg de la via s’hi han col·locat alguns parabolts que acompanyen als espits que ja hi havien, i això la converteix en “generosament semiequipada”. El dia, que ha començat molt tapat però gens fred, es va obrint poc a poc i, a estones, els núvols ens deixen veure un sol que escalfa de valent.

Inici de la quarta tirada

Des de la tercera reunió la via avança per un diedre un xic descompost. A mig diedre, la via surt a la dreta a buscar el fil de l’esperó, cada cop més estret. Des del capdamunt de l’agulla es veu que la via progressa per un mur color rovell molt vertical i llis graduat de V i V+, però com en aquesta via els graus els fan pagar molt cars, jo supero el mur en artificial. Per sobre d’aquest mur es situa la quarta reunió.

A la quarta reunió

Cinquena tirada

El cinquè llarg torna a iniciar-se en una placa amb una fisura central per la qual es progressa; després d’ascendir per un diedre es passa per sobre d’una gran sabina i, un cop més, quan s’abandona el fil de l’esperó, cal anar en compte amb els blocs inestables que hi ha entre els estrats.

Arribant a la cinquena reunió, amb el Segre a sota

Les parets del serrat del Poll des de la cinquena reunió

Així arribem a la cinquena reunió situada en una petitra bretxa; des d’aquest punt es tenen molt bones vistes dels murs que ens rodegen, i pels quals pugen vies d’extrema dificultat, i també de la cinta blava del riu Segre circulant als nostres peus. De tant en tant, però, bufa un vent gelat que contrasta fortament amb l’escalfor del sol.


Sisena tirada

La sisena i darrera tirada també comença per una placa bonyeguda i per la qual avancem pel fil de l’esperó fins arribar a una petita balma; llavors cal desplaçar-se en flanqueig cap la dreta i entrar en una canal, tot deixant sota nostre un pati que fa feredat. En la darrera reunió ens espera un petit insecte: es tracta d’un banyarriquer, potser del gènere Iberodorcadion, que s’arrapa a la roca amb envejable adherència.

Banyarriquer escalador

Sisena i darrera reunió des del cim

Ara ja només cal remuntar entre blocs fins al cim de l’esperó, on finalitza la via. Ens fem el sefie de rigor i ens felicitem per tan lluïda escalada.

Fotocim

Des del cim desgrimpem un metres en direcció NW fins atènyer un arbret des del qual baixem en ràpel fins a la gran canal que tenim just a sota.

A la canal de baixada

El descens per aquesta dreturera canal, oberta entre parets verticals, es fa molt lenta ja que cal anar molt en compte de no relliscar pel descarnat sender que baixa de dret fins a desembocar al camí amb passarel·les metàl·liques que recorre el congost del Mu.

El serrat del Poll des de la pista d'accés al congost del Mu

Quan abandonem el pàrking en direcció al poble d’Alós, encara tenim temps de mirar enrera i  donar un darrer cop d’ull a la imponent cresta del Serrat del Poll: Olga ens ha agradat de coneixe’t.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.02.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dijous, 23 de febrer del 2017

Circular a Sant Miquel de Solterra

16.02.17  El puig de Sant Miquel de Solterra (1202 m) o de les Formigues (després veurem l’origen d’aquest segon nom), s’aixeca entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i Osor, a la comarca de la Selva, i constitueix el punt culminant de les Guilleries. La pujada clàssica des de Sant Hilari, al vessant sud, surt de la font dels Abeuradors, al costat d’una pista provinent d’aquesta població. Es tracta, però, d’un itinerari d’anada i tornada; més interessant és establir una ruta circular, d’uns 10 Km de recorregut i 530 m de desnivell, que surt també de l’esmentada pista (a 3 Km de Sant Hilari i 3,5 Km abans dels Abeuradors) i que passa per cinc fonts i un bonic salt d’aigua.

Des de Sant Hilari, on hem arribat per l’Eix Transversal (C-25), seguim les indicacions a Cal Sastre. Travessem un sector industrial i continuem fins a l’entrada d’aquest mas, actualment un allotjament rural; seguim a la dreta per la pista forestal del Subirà, ampla i ben arranjada, fins que a les envistes del mas de Can Calabrès (a 2 Km de Cal Sastre), veiem a l’esquerra el pal indicador del GR 83 Camí del Nord, al costat d’una esplanada on deixem el cotxe.

Des d’aquest punt del GR (892 m), sortim en direcció nord per baixar, de bon començament, cap al torrent de la Font del Gavatx (806 m), que creuem per un pontet de fusta.

Pont sobre el torrent de la Font del Gavatx

Poc després arribem a una cruïlla de tres pistes; deixem a l’esquerra la pista per on retornarem després, i seguim recte amunt. Poc després veiem a la dreta un petit salt d’aigua, al Sot de Bertran. Anem pujant entre un bosc de castanyers i poc més amunt passem pel costat de la primera font del dia, les Fontiques de Can Pla, amb un bon raig d’aigua fresca i cristal·lina, com totes les que trobarem avui.

Fontiques de Can Pla

Sant Miquel de Solterra des dels avets de Can Pla

Més amunt vorejem Can Pla (917 m), entre plantacions d’avets, des d’on tenim una bona vista del puig de Sant Miquel. El camí gira a la dreta i tot seguit, en una altra cruïlla de tres pistes, continuem per la pista del mig. A partir de la següent bifurcació, en que hem d’anar a l’esquerra, trobarem indicacions de la Ruta de Sant Miquel de les Formigues. Més endavant, en una altra cruïlla al coll de Llevanyes, deixem el GR, que continua a la dreta en direcció a Osor, i seguim per la pista de l’esquerra, per on passem tot seguit pel costat d’un majestuós i fotogènic auró.

Al coll de Llevanyes, on deixem el GR

Abraçades a un gran auró

Després d’altres bifurcacions, en les que anem seguint la pista ascendent, sempre guiats per les senyalitzacions de la ruta de Sant Miquel, arribem vora la font Saguarda; uns metres abans surt a mà esquerra, per sobre de la pista, un corriol per on continua la ruta, però abans ens apropem a veure aquesta font, al marge dret de la pista.

Font Saguarda

Pujant cap a la carena per un bosc de faigs

Ens enfilem a l’esmentat corriol, que comença una decidida pujada cap al cim, entre un bosc de faigs i castanyers. Anem pujant en diagonal, per sota de la carena que tenim a l’esquerra i del mateix cim, que vorejem fins acabar assolint la carena, en el punt d’on baixa a l’altre costat un corriol per on retornarem.

A l'altre vessant de la carena

Ara cal girar a l’esquerra i seguir per la rocosa carena en direcció sud per camí ben marcat fins al cim de Sant Miquel de Solterra (1202 m), punt culminant del massís de les Guilleries. El cim està coronat per una gran creu de ferro, la Creu de les Guilleries, que s’aixeca sobre la base de la torre circular de l’antic castell de Solterra, únic vestigi que queda d’aquesta fortificació.

Al cim de Sant Miquel de Solterra

A la base de la creu hi ha tres formigues, també de ferro, que fan referència a la llegenda de Sant Miquel, sobre les quals hi ha tres lletres F, que no corresponen pas, com un podria pensar, a Formiga, Formiga i Formiga, sinó al Grup Excursionista Forces, Forts i Ferms de Sant Hilari.

Detall de les tres formigues a la base de la creu

També podem veure, a l’altre costat del cim, les restes de la capella de Sant Miquel, edificació esmentada al s. XIII, refeta al s. XVII i enrunada a inicis del s. XX, de la qual avuí només resten alguns carreus de la base de les parets, al redós de les quals s’hi acostuma a dipositar pessebres.


Restes de la capella de Sant Miquel

El fenòmen que en aquest indret es repeteix a finals de l’estiu, on una munió de formigues alades van a morir al cim després d’aparellar-se, ha donat lloc a la llegenda de Sant Miquel de les Formigues. Aquesta llegenda, recollida per Víctor Balaguer, diu el següent:

Antigament, les formigues eren les absolutes mestresses de l’ermita de Sant Miquel, en la qual hi tenien nius subterranis. Entraven i sortien quan els donava el gust i la gana i en llurs passeigs constants per l'ermita, alguna vegada els va succeir d'enfílar-se irreverentment a l'altar i des d'allà a la cama nua de l'àngel que en actitud pacífica tenia en repòs la seva serpentina espasa, amb la punta baixa i fixada a terra. Va succeir un dia que una formiga més agosarada va pessigar la cama del sant, de la· qual, com si fos d'humana carn, en va brollar una gota de sang, i aleshores el sant, cobrant vida i brandejant per l'aire la seva lluent espasa, va obrir els llavis i amb veu severa va condemnar les formigues per aquell desacatament a morir, totes aquelles que fossin a l'ermita i totes aquelles que hi entressin pels segles dels segles. Des d'aquell dia, va quedar el sant amb el braç estirat i l'espasa alçada en actitud amenaçadora, mentre que apareixien mortes les formigues del santuari, morint instantàniament totes les que hi gosaven entrar. Així fou com l'ermita va prendre el nom de Sant Miquel de les Formigues.

Aprofitem per dinar còmodament instal·lats al cim, mentre gaudim d’una bona vista, malgrat les boirines d’avui, que comprén, entre d’altres, el Montseny, el coll de Querós, els cingles del Far (darrere els quals s’endevina el Canigó), el Puigsacalm i les poblacions de Sant Hilari, Osor i Girona.

Restes de la torre de l'antic castell de Solterra, 
sota la base de la creu; al fons, els cingles del Far

Retornem per la carena al punt d’on surt, ara a mà esquerra, un corriol ben traçat i senyalitzat amb fites que baixa fort pel vessant oest de la muntanya. Més avall travessem una petita tartera, així com tot un seguit d’antigues feixes, i acabem per desembocar a una pista que seguim a l’esquerra fins que no triguem en arribar a les restes de l’antic mas del Borrell. Aquest mas, tot i estar bastant enrunat, deixa encara veure que havia estat important, amb la masoveria a una banda i el casal principal a l’altre, on hi veiem gravat, a la llinda de la porta, l’any 1852, que segurament es refereix a la darrera reforma sobre unes restes més antigues.

Restes del Borrell que correspondrien a la masoveria

A la porta principal del mas

Seguim baixant per la pista d’on veniem i més endavant, en una bifurcació, seguim a l’esquerra, gairebé recte. Anirem trobant més cruïlles amb altres pistes i sense cap indicació, però sempre hem d’agafar l’opció de baixada fins que més avall desemboquem a una pista transversal, vora el torrent de la Font del Gavatx, que és per on passa la Ruta de la Font de la Formiga. Abans de continuar el nostre retorn per l’esquerra, seguim a la dreta una breu estona per apropar-nos a la font de la Formiga; un cartell ens indica a l’esquerra el corriol que baixa uns metres cap al clot on brolla aquesta font, ben arranjada en un bonic indret, amb una taula i seients de pedra, i amb una canaleta amb pedres als marges per on les aigües de la font desemboquen a l’esmentat torrent.

Font de la Formiga

Situats d’esquena a la font, agafem a l’esquerra un altre corriol que ens apropa al torrent, a l’indret on l’aigua, avui molt abundant, es despenja amb força pel Salt de Sant Martí, sota el qual es forma un petit gorg. No cal dir que les nostres càmeres i mòbils treballen a ple rendiment davant aquest magnífic espectacle.

Torrent de la Font del Gavatx

Salt de Sant Martí

Des d’aqui pujem directament a la pista per on hem vingut, que ara seguim a la dreta, tot deixant enrera l’anterior cruïlla, per on anem planejant, amb el torrent de la font del Gavatx a la dreta. Més endavant passem per altres dues fonts de la ruta, al marge esquerre de la pista: la font del Gavatx, que dóna nom al torrent, i la font del Vern.

Font del Gavatx

Malgrat que encara estem a l’hivern, al costat de la pista ens crida l’atenció un grupet de flors de la pulmonària (Pulmonaria officinalis). Aquest nom li ve de l’aspecte de les fulles que semblen pulmons; per això antigament es creia, sense fonament, que aquesta planta curava les malalties respiratòries.

Pulmonaria

Continuem per la pista i ja no triguem en arribar a la cruïlla amb el GR 83, que hem seguit abans de pujada. Tanquem aquí el veritable cercle de l’excursió; ara ja només resta desfer el primer tram de l’anada, tot travessant el torrent pel pontet de fusta i recuperant el desnivell perdut a l’inici fins a l’esplanada on hem deixat el cotxe, vora Can Calabrès.

Ha estat una magnífica excursió per aquests indrets de les Guilleries, ben senyalitzada a l’anada i no tant en la baixada, sobre tot en el tram comprès entre el Borrell i la ruta de la Font de la Formiga, en que els encreuaments amb diverses pistes poden crear una certa confusió; ens ha estat molt útil el track de Sant Miquel de Solterra publicat a www.ambotes.com.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 16.02.17 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Susana Sanz. 

dissabte, 18 de febrer del 2017

Sant Llorenç, via Aresta dels Cavalls

9.02.17  Quan la passada diada de Sant Esteve, anant d’excursió per Sant Llorenç, vam passar sota el cingle dels Cavalls, damunt de Can Pobla, en Pau va recordar que per aquests topants hi ha una via que li agradaria fer: es tracta de l’Aresta dels Cavalls a la Roca del Salt dels Cavalls, una via clàssica, d’orientació sud i de 120 m de llarg, oberta l’any 1937 però totalment reequipada amb parabolts i espits. Aquesta elegant via recorre un esperó conglomeràtic que se separa del cingle principal com si fos la torre d’un castell.

Roca del Salt dels Cavalls i via Aresta dels Cavalls

Ressenya de la via (elcoleccionistadevies.blogspot.com)

Per acostar-nos al peu de la via, deixem el cotxe al carrer de la Granera, situat a la part alta de la urbanització Cavall Bernat de Matadepera. Des d’aquí prenem el sender que puja cap a la canal de les Bruixes fins assolir la pista que puja de Can Robert a Can Pobla. Creuem aquesta pista i continuem recte per un camí carreter que aviat es converteix en un sender que planeja a mig aire sota el cingle dels Cavalls. Quan estem en la vertical dels cingles, deixem aquest camí planer i pugem de dret per un corriol que ens deixa a la base de la vistosa torre.

Arribant al peu de la via

La primera tirada

L’inici de la via se situa sota un d’un diedre pel qual al principi cal progressar per oposició, per després anar decantant-se cap a la l’esquerra per una placa força dreta i d’un conglomerat amb molts còdols de fràgil pissarra units per un ciment arenós poc consistent; per tot això cal mirar molt bé on poses peus i mans per no arrencar cap presa.

Arribant a la primera reunió



Així arribem a la primera reunió, un xic desplaçada a l’esquerra de la vertical de la via ja que està instal·lada en un gran bloc de pòrfir. Aquesta via té la particularitat de que totes les reunions estan equipades per a rapelar.



Per continuar la via cal flanquejar cap a la dreta per situar-nos de nou en la vertical i progressar per una placa, en principi no massa dificil però ho fa per una roca que la ressenya defineix com “delicada, però franca”, o sigui, que no ofereix cap mena de confiança, de fet notem als dits com es mouen els còdols i com se’ns esmicola el ciment sota els peus... per això no ens entretenim gaire en els passos!


Inici de la segona tirada

La segona reunió és més còmoda que la primera car està situada en una bona repisa, i la segona tirada és la més “fàcil”,  ja que el pendent està molt més tombat i la tirada avança vers una gran bola de roca; però donada la naturalesa “delicada” de la roca en qüestió... no val a badar! La tercera reunió està situada sota aquesta bola.

Inici de la tercera tirada

Arribant a la tercera reunió


Des de la tercera reunió estant, en Pau observa i estudia la tètrica quarta tirada que ens ha de permetre superar l’esmentada bola: primer cal progressar per una placa d’aspecte terrós amb grans còdols encastats que sembla que s’aguanten de miracle i, després, la via continua per un diedre tombat que fa basarda només de mirar... aquí el terme “roca delicada” adquireix tot el seu significat, i no és en va que aquesta és la tirada més dificil de la via. Tot preveient les meves penes, en Pau em deixa una bagueta llaçada en una forta arrel empotrada dins d’una fissura a l’entrada del diedre que em farà d’agafador.

Progressant pel diedre


Assegurant des de la tercera reunió

Al capdamunt del diedre s’arriba a una còmoda repisa on es pot recuperar l’alè abans d’atacar el darrer pas un xic desplomat però amb molt bones preses per les mans i en una roca que millora d’alló més, i el conglomerat ja s’assembla força al de Montserrat. Des de la quarta reunió, situada en una gran repisa herbada, es contempla una molt bona vista dels Pirineus ben nevats aquest dies, però l’aire fred que bufa a aquesta alçada ens deixa ben servits.

Arribant a la quarta reunió

Vistes al Pirineu des de la quarta reunió

Ara ja només cal superar un petit tram d’uns 5 m d’alçada, un xic abalmat a la base, però en roca franca i montserratina i graduat de IV+. En Pau em convenç perquè els pugi jo... i jo com que no m’ho veig, supero el pas però amb l’inestimable ajut del meu estrep.

El darrer ressalt

Al capdamunt de la Roca del Salt dels Cavalls

Selfie al cim

Ràpel des del cim

Des del cim, i després de fer les fotos de rigor, anem carenant vers el nord a buscar un ràpel de 25 m que ens deixa en una una bretxa. Ara ja només hem de baixar per l’estreta canal que s’obre entre la Roca del Salt dels Cavalls i la Miranda dels Cavalls, i per la qual arribem de nou al peu de la via des d’on baixem directament a Can Pobla pel sender que passa a tocar de la roca del Bolet.

Des de can Pobla ja només ens cal seguir la pista en baixada fins a trobar la desviació del sender que baixa a la urbanització per la canal de les Bruixes per la qual hem pujat, i així finalitzem aquesta jornada d’escalada amb el convenciment de que Sant Llorenç no és Montserrat.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.02.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.