Entre mitjans de maig i inicis de juny, i enmig d’una successió d’onades de calor d’aquelles que fan història, en Pau i jo hem anat tres setmanes seguides a escalar a la cara oest del serrat de la Pastereta, potent muralla que jo només coneixia de vista i que està a l’ombra una bona part del matí. Allà hem fet tres vies “assequibles” situades prop de seva aresta sud: la Funció clorofíl·lica, la Josep Nieto i la Vilmanbar.
El 18 de maig anem a fer la via Funció clorofíl·lica, una línia d’uns 120 m de recorregut, repartits en tres llargs i oberta l’any 1992 per Joan Rovira i Ricard Darder. És la que es troba més a prop de l’Aresta Sud.
Així sortim de bon matí del barri del Pujolet de Collbató en direcció a la Vinya Nova. Quasi 1 Km després prenem la desviació cap al Clot de la Mònica des d’on remuntem entre els serrats d’en Muntaner i de la Pastereta. En arribar al peu de la muralla ens trobem amb el company Joan Asín, que fa cordada amb la Isabel Notivoli. Una altra cordada formada per en Ramir Aparisi i Felip Linares que ja estan pujant per la via Josep Nieto la qual es troba immediatament a l’esquerra de la nostra. Avui escalarem amb molt bona companyia.
El primer llarg recorre una placa força dreta que al capdamunt s’ajeu una mica. L’entrada a la primera reunió, però, és un xic dificultosa ja que s’ha de superar un petit desplom que jo soluciono ràpidament amb un pas d’A0.
En el segon llarg, que recorre un marcat esperó, en Pau i la Isabel Notivoli progressen de manera paral·lela, ja que les dues vies estan molt juntes i quasi es confonen. Així ens trobem tots a la segona reunió situada sobre un bon replà.
Com que el darrer llarg és de IV grau, en Pau me’l deixa per a mi. Així, mentre jo progresso en diagonal ascendent cap a la dreta, en direcció a l’aresta, en Joan se’n va a l’esquerra a buscar una contundent placa.
Així en Joan i jo assolim les nostres respectives reunions de final de via, a on arriben poc després els nostres companys. Aquí també ens reunim amb la cordada d’en Ramir i en Felip i tots plegats baixem per la cara sud en un llarguíssim ràpel de quasi 60 m.
Un cop tots avall, retornem tot flanquejant pel peu de l’aresta sud fins a trobar de nou el camí marcat en blau que ens deixa al Clot de la Mònica. En Joan ens explica que ells tenen el cotxe a l’hípica, prop del cementiri de Collbató i, com fa una calor de mil dimonis, per decisió unànime decidim posar-hi remei amb unes bones gerres de cervesa.
Aprofitant una petita treva de la calor, el 26 de maig decidim tornar a la Pastereta però aquest cop deixem el cotxe a l’hípica des d’on prenem una pista que, en uns 400 m, ens deixa a l’entrada del Clot de la Mònica... l’estalvi és considerable. Anem a fer la Josep Nieto, una via també d’uns 120 m de recorregut, oberta per J. Grau, J. Estruch i F. Domínguez l’any 1993 i que és una mica més “picant” que la que vam fer la setmana anterior.
D’entrada la via comença per una placa molt dreta i amb les preses tan justes que jo he de “trampejar” una mica. Aquest primer tram puja prop d’una fissura on en Pau ha posat alguns friends per reforçar la seguretat. A mitja tirada hi ha un diedre-fissura que es soluciona amb passos molt atlètics. Per contra, l’entrada a la primera reunió no és tan dificultosa com en la via Funció clorofíl·lica.
Mentre en Pau s’enfila pel marcat esperó de la segona tirada, jo em fixo que molt més a la dreta hi ha una altra cordada que inicia el seu particular ascens. Avui, al contrari de fa una setmana, fa quasi fresqueta i per això no em trec la màniga llarga. Així ens trobem de nou al còmode replà on està situada la segona reunió.
Per iniciar el tercer i darrer llarg, en Pau surt en vertical per enfilar-se, amb un pas que ell qualifica de “raro”, a una llastra que finalitza en una contundent placa amb una dificultat de V mantingut, per la qual el company es desplaça “como Pedro por su casa”, tot fent una diagonal ascendent a l’esquerra. Jo, però, per aquesta placa vaig una mica justeta.
Com no portem cordes de 60 m, no podem rapelar per la cara sud com l’altre dia, així que preparem les cordes per baixar per la mateixa via. Mentre rapelem, veiem que la parella de l’altra cordada estan fent una via de categoria: la Top-Less, de dificultat 6a obligat, per la qual cosa ens regalen belles imatges de la seva dificilíssima escalada.
No contents amb això, el dia 2 de juny tornem a la muralla de la Pastereta per fer una via que està més a l’esquerra de la Josep Nieto i que encara és més “picant”: la Vilmanbar, una via oberta per Moragas, García, Sales i Majó l’any 2001.
Per començar, el pas més difícil de la via ja es troba al mig de la primera tirada: un llavi horitzontal que ratlla la verticalitat de la placa i que jo he de passar amb els estreps posats. I encara sort que en Pau no es salta la primera reunió com figura a la ressenya que portem. Aquí fa un airet fresquet que m’obliga a posar-me el paravent.
Per iniciar la segona tirada, el company es desplaça tot fent una diagonal ascendent a la dreta i, després de creuar una mena de canal herbada, fa un canvi de placa amb un pas molt difícil i que jo també he de fer en artificial perquè és un xic desplomat. Després ve una placa molt vertical i mantinguda per on es progressa en lleugera diagonal a l’esquerra fins la penjada segona reunió.
La tercera tirada continua progressant per una placa molt vertical on hi ha un pas de V+, però que s’ajeu una mica quan arriba a la tercera reunió. Quan em toca a mi, el pas més difícil de la tirada el puc superar en A0 i així arribo al còmode replà on està situada la tercera reunió. Avui no hi ha ningú a la paret.
Com hem començat un xic més tard que els altres dies i ja ens comença a tocar el sol i a fer calor, decidim donar per acabada aquesta tanda d’escalades a la Pastereta. Així, després de felicitar-nos i fer-nos la fotocim, rapelem per la mateixa via que ens ofereix enlairades vistes del Serrat d’en Muntaner i de la Vinya Nova.
ISABEL BENET. Activitats realitzades els dies 18.05, 26.05 i 02.06 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
