dijous, 27 d’agost de 2015

Per la Senda del Duero amb bicicleta (I)

Ja hi tornem a ser! El dia de la celebració del nostre retorn del camí del Tajo tothom, absolutament tothom, ens feia la mateixa pregunta: I l’any que ve, què? En aquell moment la  nostra resposta va ser: ha ha ha! Llavors tothom hi va dir la seva: que si el riu Garona, que si el Camino del Cid, que si el Loira, el Rhin, el Duero... Aquest darrer riu, el Flumen Durius dels romans, és el tercer més important de la península i el que ens queda per recòrrer després de l’Ebre i el Tajo; a més al llarg del seu curs es travessen unes quantes denominacions d’origen de vins de reconeguda fama... Decidit doncs!

El riu Duero al seu pas per Tordesillas

Aviat vam tenir a les mans la guia oficial del Camino Natural Senda del Duero que edita el Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente i que va acompanyada de 44 mapes amb els quals la Isabel Salvia va començar la titànica tasca d’organització de les etapes i la recerca dels millors allotjaments. La Senda del Duero està marcada amb les franges de pintura vermella i blanca corresponents al GR 14, i també per les conegudes estaques de fusta amb una anella metàl·lica al seu extrem.



I aquest any la Isabel Salvia s’ha superat a ella mateixa traçant, amb l’ajut del programa wikiloc, els tracks de cada etapa al seu gust, amb les modificacions del traçat original que vam creure convenients, i amb el detall que els tracks finalitzaven a la porta dels allotjaments que ja havia reservat feia mesos... tot un luxe! A més aquest any també tenim la novetat que fins a Zamora anirem ben acompanyades per en Siscu, amb qui ja portem algun temps entrenant-nos junts per a mirar de concordar els nostres respectius ritmes.

Després de l’excursió a les fonts del Duero i al pic d'Urbión, de la qual ja vam penjar la ressenya en aquest blog, la tarda del dia 1 d’agost vam desempaquetar les bicicletes, que ja havíem enviat prèviament a través de l’empresa Bicigrino, i vam arreglar les alforges car l’endemà iniciarem la llarga Senda del Duero, des de Duruelo de la Sierra fins a la ciutat portuguesa de Porto.

2.08.15 - 1a etapa: Duruelo de la Sierra - Garray (63 Km / +320 m)

Són les 6:30 del matí i fem un breu esmorzar a la taula de la recepció de l’hostal on ens hem allotjat, ja que el bar no l’obren fins a les vuit... massa tard. Tots estem una mica nerviosos i excitats per l’inici d’aquesta nova travessa: què tal seran els camins?, com respondran les bicicletes?, i el què és més important, com respondrem nosaltres? El Ventu ens fa la primera foto de la ruta al pont sobre el riu Duero que hi ha a l’entrada del poble de Duruelo.


Després dels rigorosos comiats, i desitjos mutus d’un bon viatge, ens separem d’en Ventu, qui ens ha portat en cotxe fins aquí, i ens posem en marxa tot creuant la part sud del poble en direcció a un petit pont de ciment sobre el Duero, prop de l’aiguabarreig amb el riu Triguera. Després de passar una tanca de filferro, ens toca tornar a creuar el riu per damunt d’una passera de fusta, d’aspecte força fràgil, però que aguanta el nostre pes i el de les nostres carregades bicicletes.


A partir d’aquí ja comencem a rodar de debó per l’interior d’un preciós bosc de pins, a frec de la riba dreta del Duero que meandreja plàcidament. Tots els dubtes i els nervis s’esvaeixen de cop.


Passat el Puente de los Arrieros, el camí deixa la pista i pren un sender estret i amb algunes escales pel qual hem de fer alguns trams a peu. Els primers raigs de sol ens fereixen els ulls perquè tota aquesta etapa anem de cara a l’est.


Pel Puente de Arenillas creuem de nou el Duero, tot deixant el poble de Covaleda a l’esquerra i marxem per una bona pista, que puja suau però constant, cap al Pico del Aguila. Per un viarany ens estalviem de pujar fins al capdamunt d’aquest cim i, a l’alçada de l’ermita de Santa Ana, recuperem de nou la bona pista des de la que ja veiem l’embassament de la Cuerda del Pozo, el primer que reté les aigües del Duero. Per aquesta pista baixem ràpidament al poble de Molinos de Duero on aprofitem a fer el tradicional “segon esmorzar”.

Molinos de Duero

Per un sender arribem a la cua del pantà de la Cuerda del Pozo, i anem per la seva riba dreta fins arribar a un llarg pont pel qual travessem l’embassament en direcció a Vinuesa, població situada al peu de la Sierra Cebollera, de la que cal destacar nombrosos palaus i les ostentoses mansions dels que van fer fortuna “fent les amèriques”. Des d’aquest poble es puja a la cèlebre Laguna Negra i també al pic d’Urbión, tot seguint el curs, aigües amunt, del riu Revinuesa, afluent del Duero.

Pantà de la Cuerda del Pozo, arribant a Vinuesa

A partir d’aquí prenem la carretera SO-821 fins al Club Náutico Soriano per estalviar-nos el pas per un estret sender que va massa a frec de la riba esquerra del pantà. Així arribem a la paret de l’embassament, per on creuem el Duero, i continuem ruta per una pista ampla però molt pedregosa per la qual travessem l’anomenat Robledal del Berrún, en direcció al poble de Vilvestre de los Nabos.


A la sortida d’aquest poble prenem una llarguíssima recta entre camps de cultiu, tot deixant enrera les serres que han vist nèixer el riu Duero. Al final d’aquesta recta arribem a un pont de fusta pel qual creuem el riu. Estem al poble d’Hinojosa de la Sierra on hi destaquen les ruïnes d’un castell situat dalt d’un turó. A partir d’aquí podem escollir seguir per carretera o per un sender a frec del Duero. Escollim aquesta darrera variant perquè suposem que així tindrem més ombra, car la calor ja es deixa sentir amb força.

Restes del castell d'Hinojosa de la Sierra

Travessem una plantació de pollancres

Aviat el camí carreter, pel qual anem rodant tranquil·lament, es va desdibuixant i a l’alçada de les ruïnes del molí de la Serna s’acaba de cop i volta, i hem de continuar per un sender estret que hem de fer gairebé tot a peu; però, això si, sota l’espessa ombra del bosc de ribera i envoltats per un paisatge d’una bellesa extraordinària, i tot això ben acompanyats per les aigües calmes del riu Duero, retingudes per la presa de Buitrago.


Un cop passada la paret de la presa, entrem al Monte Valonsadero, situat ja als afores de la ciutat de Sòria, on fem un petit descans car ja són més de les dues del migdia (la que anomenem “l’hora crítica”) i fa molta calor. Després de fer un mos ens posem de nou en marxa i continuem ara ja per bones pistes, amb alguns trams asfaltats i tot, fins a Garray, final d’etapa.


Platja fluvial a les ribes del riu Tera

El poble de Garray, situat a l’aiguabarreig del riu Tera, està a tocar del famós jaciment ibero-romà de Numància, el qual no visitem per falta de temps. Però el que si que anem a veure són les ermites de San Juan Bautista i dels Santos Mártires les quals, segons la guia, són “de obligada visita”. Track de l'etapa

3.08.14 - 2a etapa: Garray - Almazán (62 Km / +300 m)

Ben d’hora sortim de Garray pel pont de pedra pel qual creuem, al mateix temps, els rius Tera i Duero, car les previsions meteorològiques auguren pluja cap al migdia. Són les 7:00 en punt i tota aquesta etapa anirem en direcció sud.

A l’altra banda del pont ja trobem l’inici del camí que, en aquest tram, coincideix amb el Camino del Agua Soriano - Camino Antonino. Nosaltres, però, aviat l’abandonem per prendre un sender estret, a tocar del Duero, però molt ben condicionat per a la pràctica del running (amb passarel·les de fusta i tot) i que va directe a la capital soriana, tot deixant a mà dreta el turó de la Dehesilla on hi havia hagut un dels molts campaments romans que van protagonitzar el famós setge de Numància, i del qual  ens va informant una sèrie de plafons que hi ha a la vora del camí.

Sector de pasarel·les prop de Soria

Prop de l’entrada de la ciutat podem escollir anar per la riba dreta o esquerra del riu. Escollim la riba dreta que té alguns trams amb espectaculars passarel·les de fusta penjades directament sobre el riu que, poc a poc, es va engorjant.


Passeig del Postiguillo

Així arribem a les envistes del Puente de Piedra i al passeig del Postiguillo, flanquejat per grans plàtans, on recuperem el traçat del camí natural que ve del nucli urbà de Sòria, el qual no visitem per falta de temps i per això continuem ruta per aquest passeig fluvial tot passant pel costat del Museo del Agua i del Puente de Hierro d’una línia ferroviària que es va començar a construir a principis del segle XX i que havia d’unir els ports de Santander i València però que mai es va acabar...

Ermita de San Saturio

Tot seguit, a l’altra riba del riu, veiem l’ermita d’origen templer de San Saturio, de planta octogonal i penjada a mig aire dels contraforts rocosos de la Sierra de Santa Ana i on un pont permet creuar el riu per anar a visitar-la, però avui no tenim temps per visites. Aquests indrets van ser font d’inspiració del poeta Antonio Machado els quas apareixen en alguns versos de la seva obra “Campos de Castilla” publicada l’any 1912... Veia el horizonte cerrado por colinas (...) / y bajo las arcadas de piedra / ensombrecerse las aguas plateadas del Duero.

Després de creuar un petit torrent el camí guanya alçada per damunt l’encaixat riu Duero en direcció al poble de Los Rábanos. Deixant enrera la ciutat de Sòria, el paisatge s’obre i nosaltres continuem ruta per la carretera N-111 fins a una cruïlla on prenem una altra carretera més local per la qual arribem a Tardajos de Duero. Són les 10 del matí i no hi ha núvols al cel ni cap bar al poble on poder fer el “segon esmorzar”. Camí d’Ituero passem per l’ermita de Santa Maria entre bonics camps de gira-sols i el Duero només es coneix per la línia d’arbres que el flanquegen.

Ermita de Santa Maria

De la mateixa manera que els núvols, a Ituero els bars segueixen brillant per la seva absència, per això a la sortida del poble ens mengem una barreta de cereals amb un glop d’aigua... i a seguir!. Comença a fer calor de la bona. Sota l’esguard de la talaia d’origen islàmic de Torrejalba creuem el Duero pel pont de la carretera que ve de Cubo de la Solana.

A partir d’aquí seguim el traçat del canal d’Almazán fins al poble de Valdespina on, per a variar, no hi ha bar però si una font d’aigua fresca que fa les delícies dels nostres eixuts bidons. La xafogor es deixa sentir amb força i el cel s’omple de núvols “borreguets” (pluja a cantirets?)

Canal d'Almazán 

Continuem ruta seguint el regular traçat del canal, el qual arriba a fer-se un xic monòton, fins l’abandonat poble de Baniel on es pot dir que entrem de ple a la petita conca d’Almazán. Aquí la xafogor és gairebé sufocant, i quan mirem en direcció a llevant la foscor del cel és absoluta i això ens esperona a rodar a més velocitat els darrers quilòmetres fins a Almazán, final d’etapa, ciutat a la que arribem esgotats i poc abans que comenci a ploure.

El Duero al seu pas per Almazán

Del poble d’Almazán cal destacar l’església romànica de San Miguel, el palau dels Hurtado Mendoza, el convent de La Merced, el pont medieval, així com també seves les muralles i les portes del Mercado i de Los Herreros, flanquejades per altes torres. Track de l'etapa

4.08.14 - 3a etapa: Almazán - Burgo de Osma  (61 Km / +232 m)

Després de l’acostumat esmorzar frugal a l’habitació de l’hotel, car els bars a aquesta hora estan tots tancats, sortim d’Almazán pel parc de La Arboleda, seguint el Duero i sota les muralles de la ciutat en direcció a Centenera. Anem per una bona pista en la que veiem com el riu, que meandreja sobre la plana, de vegades se’ns acosta i d’altres se’ns allunya com si volgués vigilar la nostra marxa. A partir d’ara ja anirem sempre en direcció oest, amb el sol a l’esquena, cap a l’Atlàntic.


Tot creuant vistosos camps de gira-sols arribem al petit poble de Centenera, a mig aire d’un turonet amb bones vistes dels camps pels quals continuem ruta fins a l’indret de La Cerradilla on hi ha un mirador situat sobre uns xaragalls vermells profundament excavats per un meandre del riu amb vistes al proper poble d’Andaluz, al qual ens dirigim.


El curiós nom d’aquest poble sembla ser que es remunta a l’època de la reconquesta, quan mossàrabs del sud van venir a repoblar aquestes terres de frontera. Aquí aprofitem per a visitar la magnífica església de San Miguel Arcángel, en la que es conserva la portalada i un porxo romànics.  Això ens fa pensar que per aquests topants tenen molta devoció a aquest sant ja que li han dedicat tants temples, en canvi nosaltres només sentim devoció per “Sant Satèl·lit”, que des del cel guia les nostres rodes.

San Miguel Arcángel d'Andaluz

Retornem al camí tot creuant el riu Andaluz just a la sortida d’una gorja anomenada La Hoz. Immediatament deixem l’asfalt per prendre una pista en direcció a Bayubas de Abajo, tot travessant camps i més camps fins a les envistes de la aïllada mola sobre la qual s’alcen les ruïnes de la gran fortalesa califal de Gormaz.

Castell de Gormaz

Pel camí passem pel costat d’una plantació de pins als quals se’ls ha practicat un tall al tronc per a l’obtenció de la resina que és recollida en uns recipients de ceràmica. Així arribem a una antiga estació de tren que sembla un museu a l’aire lliure: és l’estació de Quintanillas de Gormaz, de la línia ferroviària que anava de Valladolid a Ariza i que va deixar de funcionar l’any 1984, però que encara fins al 1994 va servir per al transport de mercaderies.

Antiga estació de Quintanillas de Gormaz

Des d’aquesta estació ja anem a desembocar a la carretera SO-160 la qual ja no deixem fins que arribem al pont sobre el riu Ucero, afluent del Duero. Des d’aquest pont prenem una vella carretera, reconvertida en passeig peatonal i carril-bici que transcorre per l’interior d’una perita gorja i que, en poc més de tres quilòmetres, ens deixa al centre del Burgo de Osma, final d’etapa, localitat situada a l’aiguabarreig dels rius Ucero i Abión, tot passant pel costat d’un antic pont d’origen romà i sota les ruïnes del castell d’Osma.

Pont i castell d'Osma

El Burgo de Osma té el seu origen en el poblat celtibèric d’Uxama Argaela, nom que fa referència a la gorja per la qual el riu Ucero s’obre pas. D’aquesta població cal destacar la catedral de Santa Maria de la Asunción, dins la qual es conserva un manuscrit medieval del 1086, del conjunt de manuscrits anomenats “beatos” en referència a l’obra original del Beato de Liébana, amb un mapamundi on es mostra la dispersió geogràfica dels apòstols. També cal destacar l’hospital de San Agustín, el palau episcopal, l’edifici que va albergar la universitat de Santa Catalina (i que ara és un hotel), i les muralles medievals.

És dóna el cas que estem en línia recta amb l’Urbión, que tenim a relativament a pocs quilòmetres al nord; i és que el Duero, per arribar fins aquí, descriu una gran corva: ¡Colinas plateadas / grises alcores, cárdenas roquedas / por donde traza el Duero / su curva de ballesta / en torno a Soria (...) (Antonio Machado, Campos de Castilla). Track de l'etapa

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet, Isabel Salvia i Siscu Gil.  (continuarà)

divendres, 21 d’agost de 2015

Fonts del Duero i pic d'Urbión

1.08.15  Aquest estiu, per continuar amb la tradició de seguir el curs d’un riu amb bicicleta, les Isabels, juntament amb en Siscu, ens hem proposat fer el camí natural “Senda del Duero”, marcat com a GR 14. Aquest recorregut s’inicia al naixement d’aquest riu, el tercer més llarg de la península, al vessant sud de la serra d’Urbión (Sòria), pocs metres per sota del seu punt culminant: el pic d’Urbión. El mot “urbión” sembla que és d’origen basc i significa “ambdues aigües”, fent referència a que les aigües que s’escolen pel vessant nord van a parar a la conca de l’Ebre i cap a la Mediterrània, mentre que les que ho fan pel vessant sud llisquen cap a la conca del Duero i cap a l’Atlàntic.

Així és que la tarda del 31 de juliol anem les Isabels, el Siscu i el Ventu, que ens fa de xòfer (tot un luxe), cap al poble de Duruelo de la Sierra car tenim la intenció de pujar els quatre a peu fins a les fonts del Duero i també al proper pic d’Urbión, tot fent un petit itinerari circular. Dit i fet, el matí del dia 1 d’agost sortim de Duruelo, amb el cotxe, per una pista asfaltada en direcció a l’indret de Castroviejo, i en una cruïlla anem a la dreta per una pista de terra fins a una àrea de picnic anomenada Fuente del Berro (1800 m) on deixem el cotxe per continuar a peu per aquesta mateixa pista, sota l’ombra d’esbelts exemplars de pi roig.

Comencem a caminar per la pista, entre alts pins 

Plafó informatiu de la Senda del Duero, vora El Búnker

Anem fins al final d’aquesta pista, on hi ha un petit aparcament, i des d’aquí pugem al proper refugi de El Búnker on trobem el primer plafó de la ruta i on comença l’excursió de debó. Així és que iniciem l’ascens per un sender costerut, marcat amb fites i senyals dels GR’s 14 i 86 (Sendero Ibero-Soriano), el qual s’enfila per un magnífic bosc de retorçats pins monumentals.


Quan el camí surt del bosc ens descobreix una muralla de roca que es retalla contra el cel, acariciada per unes tènues boirines que s’arrosseguen per les carenes.


Un dels contraforts d'Urbión, veritable castell de roca

Seguidament ja entrem a la vall del recent nascut riu Duero, el qual seguim aigües amunt a cercar el seu naixement. Aquí comencem a veure molta més gent que fa aquest mateix recorregut.

Bonic toll prop del naixement del riu

Anem resseguint l'incipient Duero

Poc a poc ens anem apropant als contraforts conglomeràtics de l’Urbión que semblen un castell inexpugnable. Sota aquests penya-segats neix el Duero, de manera molt discreta i entre blocs de roques, a una alçada de 2140 m. Un plafó ens recorda que aquest riu, després de recòrrer una distància de 897 quilòmetres, desemboca a l’oceà Atlàntic a la ciutat portuguesa de Porto. Aquí es troba el Km 0 de la Senda del Duero.

La font on neix el riu Duero


Fetes les fotos de rigor, i ja que estem aquí, volem pujar al proper pic d’Urbión el qual s’ataca des del Portillo Arenoso, ampla collada on hi destaca una espectacular roca foradada i on ens unim a la munió de gent que puja seguint la carena des de la cèlebre Laguna Negra, immortalitzada per l’universal poeta Antonio Machado.

Arribant al Portillo Arenoso

L’ascens no té cap complicació llevat d’alguna petita grimpada al final. Després de superar un pas estret s’arriba just sota el veritable cim, assenyalat amb una creu de ferro plantada sobre una roca aïllada a la qual no tothom hi arriba.




Al cim d'Urbión

Les guies ens asseguren que des d’aquest cim, situat a una alçada de 2229 m, es poden veure les serres de la Demanda, Cebollera, Cameros, Moncayo, Cabrejas... i fins hi tot el Pirineu i el Sistema Central, però avui per culpa de la boira tenim una panoràmica molt reduïda i només veiem la Laguna Larga, a llevant, i la Laguna Urbión als nostres peus per ponent. I com que no para de pujar gent al cim, l’abandonem per deixar espai als nouvinguts i baixem en direcció NW, on també hem de desgrimpar alguns ressalts rocosos, però aviat ens situem sobre la Laguna Urbión, parcialment encerclada per una cinglera, la qual anem rodejant per damunt la carena fins a una gran esplanada a través de la qual ens deixem conduir per les fites que ens porten al caire de l’altiplà.

Laguna Urbión

Deixem la carena oest i comencem la davallada

Amb un ràpid descens ens situem sobre el vessant oest de l’Urbión pel qual flanquejem en suau davallada cap al centre de la coma, envoltats pels matolls de bruc ben florits. Acte seguit baixem fort, tot penetrant de nou al bosc de retorçats pins fins trobar de nou el refugi de El Búnker on hi pastura un bon ramat de vaques.

Baixem entre brucs florits

Més avall entrem a un bosc de pins

Arribem al planell on es troba el Búnker

Ara només ens resta baixar per la pista que ens porta de nou a la Fuente del Berro on tenim el cotxe aparcat. I com que ja és hora de dinar, en aquesta àrea de picnic ens cruspim uns deliciosos entrepans a l’ombra dels altíssims pins.

Picnic a la Fuente del Berro

Un cop recuperades les forces, anem a fer un tomb per Castroviejo, un singular indret on les roques nues, que afloren enmig dels prats, conformen un paisatge laberíntic que ha estat qualificat com “La ciudad encantada de Soria”. La gran quantitat de pinacles, passadissos i balmes han estat escenari de pel·licules com Doctor Zhivago, El rey de la montaña, Cabalgando hacia la muerte, o de la coneguda sèrie Curro Jiménez.



Espectaculars monòlits a Castroviejo

Després de tot això baixem de nou a Duruelo de la Sierra on aprofitem a donar un cop d’ull a la seva església parroquial dedicada a San Miguel Arcángel i on s’hi ha trobat una interessant necròpolis medieval, amb nombroses tombes antropomorfes excavades a la roca.

Tombes antropomorfes de San Miguel de Duruelo

Ara toca descansar car l’endemà les Isabels i el Siscu iniciarem el llarg recorregut de la Senda del Duero, i al Ventu li toca el llarg retorn amb cotxe a Barcelona. Track de la sortida

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 1.08.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Isabel Salvia i Siscu.