dissabte, 14 d’abril de 2012

Travessa de Montserrat

La travessa de Montserrat d'oest a est, de Can Maçana al Monestir, és una bona manera de conèixer la intrincada orografia d'aquest massís. Com en tota excursió lineal, hem de deixar vehicles en els punts d'inici i final. Així, aquest dissabte ens reunim vuit companys amb tres cotxes prop de l'entrada a l'aparcament del monestir, deixem un dels cotxes en una vorera de la carretera BP-1103 (de Montserrat a Can Maçana) i seguim per aquesta carretera fins a la cruïlla amb la BP-1101 (del Bruc a Manresa), on tot seguit trobem l'aparcament de Can Maçana.

Des de Can Maçana (716 m) iniciem l'excursió per una pista, barrada al pas de vehicles, en direcció est, seguint el GR 172. Deixem a la dreta el camí que va a l'ermita de Sant Pau Vell i més endavant una pista que baixa cap al Bruc pel torrent de la Diablera, i arribem tot seguit al coll de Guirló (802 m).


Just a l'extrem del coll deixem el GR 172 per agafar, a mà dreta, el camí del refugi d'Agulles (senyalitzat com a PR-C 178 Ruta de l'Anoia Montserratina, que seguirem fins a la cruïlla amb el camí dels Francesos, vora Sant Jeroni). Passem pel costat de les parets del serrat de la Portella, fins que girem a l'esquerra per grimpar per la canal de la Portella, entre la roca Gran i la Petita, fins arribar al Pas de la Portella (883 m), que dóna accès a la regió d'Agulles.


Deixem a l'esquerra el camí (senyals vermells) de la travessa d'Agulles per la carena, i seguim en direcció est, amb petites baixades i pujades, per travessar el torrent de les Buïgues i arribar poc després al refugi Vicenç Barbé (890 m), propietat de la FEEC, guardat els caps de setmana amb capacitat per a vint persones i servei de begudes i menjars.


A la vora del refugi prenem un mos i continuem pel camí del Pas del Príncep. Deixem a l’esquerra el camí que puja per la canal Ampla i continuem planers en direcció est.


Travessem una carena per un collet, amb vistes sobre les roques de la regió dels Frares, amb el característic Lloro al bell mig, i baixem per travessar el torrent del Lloro i enfilar-nos de nou en llaçades fins al Pas del Príncep (971 m), estreta portella entre agulles, per on entrem a l'ampla clotada de les Grutes.

Aquest any la primavera es retarda i gràcies a les darreres plujes el bosc està molt verd i l'única cosa que hi destaca són els fruits vermells del Galzeran (Ruscus aculeatus), una curiosa planta de la família de les liliàcies que sempre acompanya a l'alzina i que té la particularitat que el que semblen fulles en realitat no ho són, ja que es tracta d'una perllongació de la tija anomenada fil·locladi, on es troben les seves flors minúscules.


Continuem per sota l'Agulla Gran del Pas del Príncep, deixem més endavant, a la dreta, un sender que baixa al torrent de les Grutes, i poc després arribem a la font de l'Esllavissada, situada dins d'una balma, a mà esquerra del camí, amb aigua fresca i clara que raja d'un dipòsit.

Dins la balma de la font de l'Esllavissada

Anem planejant bastant suaument fins al coll de Porc (974 m), on també hi arriben el camí de la travessa dels Frares per la carena, i el que puja, pel vessant nord, per sota les parets dels Frares. Continuem planejant, passant pel costat de dues petites balmes, fins al proper coll del Miracle (979 m). Seguim cap al sud pel camí del coll de les Comes, per on passem per la balma de les Pruneres, mig condicionada per a pernoctar-hi (en cas de necessitat extrema).

Balma de les Pruneres

Poc després, per la carena de les Saleres, deixem la clotada de les Grutes per entrar al sector de les Comes. Travessem el torrent de la Coma Alta i comencem a pujar fort per una canal fins al coll de les Comes (1044 m), amb la característica roca del Cilindre a la dreta.


Coll de les Comes i roca del Cilindre

Baixem per la banda oposada per una llenca de pedra molt dreta fins al torrent de la Coma dels Naps, a l'indret on hi ha el bassal dels Avellaners.


Continuem per l’altre vessant, deixem a la dreta el sender que mena al sector dels Plecs del Llibre i a Can Jorba, i pujem fort fins a la paret de la Roca Plana dels Llamps, que revoltem pel sud. Passem per un trau de roca i desgrimpem uns metres, ajudats per unes cordes fixes, en el lloc on hi ha una creu de ferro. Després d’un curt flanqueig de pujada, arribem al coll del Montgrós. Abans de continuar la nostra travessa, seguim pujant cap al sud per l'ampla carena per arribar tot seguit al cim del Montgrós (1133 m), on tenim una excel·lent vista del massís (Agulles, Frares, Ecos, Sant Jeroni, Cavall Bernat, Flautats, Sant Salvador, Gorres i Magdalenes) i també sobre la plana del Baix Llobregat i l’Anoia.

En el cim del Montgrós, amb la Roca Plana dels Llamps i els Ecos

El dia, que ha començat amb sol, s'ha anat tapant (segons ja apuntaven les previsions) i comencen a caure algunes gotes; per sort no aniran a més i el temps s'aguantarà durant la resta de la travessa. Des del coll del Montgrós baixem fort per l'altre costat, primer per bosc i després, tot revoltant la paret est de la Salamandra, per tres canaletes encaixades entre aquesta paret i la que s'aboca sobre la canal o torrent de Migdia.



A la sortida de la darrera canaleta passem vora la font de la Cadireta, cisterna que veiem al peu de la paret, a la qual no ens apropem doncs la roca per accedir-hi està mullada i relliscosa. Seguim baixant per bosc fins al fons del torrent de Migdia, que separa en dues parts, oriental i occidental, el massís de Montserrat. Seguim a l’esquerra en direcció nord cap al coll de Migdia, sense arribar-hi, per sortir del torrent per un sender a mà dreta que en forta pujada ens mena fins al peu de la Talaia Superior. Travessem un collet i anem flanquejant per sota la paret oest del Gegant Encantat fins a un altre collet, amb una bona vista de l'esmentada Talaia al capdamunt de la canal de Migdia.


Des d'aquí baixem per una inclinada canal i per un tram de bosc fins a creuar un petit torrent tributari del de Migdia. A partir d'aquí, anem revoltant el Camell de Sant Jeroni fins que al seu extrem sud arribem a la cruïlla amb el camí dels Francesos, que puja de Can Jorba.

Camell de Sant Jeroni

Deixem aquí el PR, que baixa cap a la dreta per aquest camí, i seguim a l'esquerra, tot deixant el vessant del torrent de Migdia per anar pujant pel del torrent dels Bugaders fins al coll de les Pinasses (1139 m), entre l'Albarda Castellana i el cim de Sant Jeroni. Continuem per la carena fins arribar al camí cimentat que puja a Sant Jeroni. Fins aquí hem transitat pel Montserrat "salvatge" i a partir d'aquí ho farem pel Montserrat "turístic".


Enfilem els més de 200 esglaons de pedra que, per la gropa de la carena i passant vora el mirador de mossèn Cinto Verdaguer, ens porten al cim o Miranda de Sant Jeroni (1237 m), el punt més alt de Montserrat, on ens fem la foto de rigor al costat de la bonica taula d'orientació instal·lada pel CE de la Comarca de Bages.


En el cim, on conflueixen excursionistes, turistes i “ferrateros” que surten de la via ferrada Teresina, trobem l’amic Jordi, que ha pujat a buscar-nos des del monestir.

Baixem per les mateixes escales, tot deixant ara a la dreta el camí dels Francesos per on hem vingut, i seguim descendint fins a la capella de Sant Jeroni, situada en el coll del Pou de Gel (1149 m), entre el cim de Sant Jeroni i el mirador del Moro (amb antenes de telecomunicacions on abans hi havia l'antiga estació superior de l'aeri de Sant Jeroni). En aquest indret, vora la capella, fem l’àpat del dia, que ja tocava.

Des del coll anem baixant per l’ample Camí Nou de Sant Jeroni, per on travessem un petit trau de roca al fons del torrent de Santa Maria, que a partir d’aquí anirem resseguint fins al monestir. Deixem poc després aquest camí, que va cap al Pla de les Taràntules (estació superior del funicular) per la serra de l’Alzina de les Paparres, i continuem a la dreta baixant pel Camí Vell que ens apropa de nou al torrent.


Passem per sota de la característica roca del Cap de Mort, travessem el Pla dels Escurçons, antiga carbonera al llit del torrent, i arribem al Pla dels Ocells (930 m), amb monòlit, pal indicador i camins en totes direccions. Sortim del torrent per l'esquerra i passem sota la roca de la Panxa del Bisbe, mentre a l’altre costat de la vall destaca el grup format per les Gorres, les Magdalenes i el Trencabarrals; poc després, havent deixat a la dreta les ruïnes de l’ermita de Santa Anna, arribem a l’indret de la Plaça de Santa Anna (875 m), petit replà on se’ns ajunten, per l’esquerra, els senders GR 4 i GR 172 provinents del Pla de la Trinitat i el sector de Sant Benet.

Restes de l'ermita de Santa Anna


Pas dels Francesos

A partir d’aquí, comencem a baixar en direcció al monestir per tot un seguit d’escales de pedra (més d’un miler), mitjançant les quals passem pel curiós trau entre roques del Pas dels Francesos i ens apropem de nou al torrent de Santa Maria, que forma aquí un vistós engorjat i que travessem per un pontet de fusta. Al final de les escales tornem a travessar el torrent per un pont més ampli i arribem tot seguit a la plaça de l'Abat Oliba, per seguir fins a l’entrada del Monestir de Montserrat (718 m), punt final de la nostra travessa, després de 7 h de marxa efectiva i un desnivell acumulat de 1000 m.


Mentre alguns de la colla, els més espirituals, visiten el monestir (i fins i tot encenen ciris), altres, més materials, aprofiten l’estona per comprar coques i mató de Montserrat. Després ens cal anar a retrobar els cotxes que hem deixat a Can Maçana, uns amb l’amic Jordi que té el seu vehicle a l’aparcament del monestir, i altres encara hem de fer un “bonus-tram” d’excursió pel Camí dels Degotalls i després pel Camí Ignasià que baixa fins a l’indret de la carretera on hem deixat l’altre cotxe. Un cop a Can Maçana, posem, ara sí, el punt final a la nostra activitat d’avui. Malgrat el cansament (i el cruiximent que tindrem demà), hem fruit, hem gaudit i hem disfrutat (segons les diverses opinions recollides), i ens emplacem a seguir-ho fent en les properes sortides de la colla.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 14.04.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Anna Torres, Toni Tejedor, Laura Cabedo i Agnès Bernat, amb la col·laboració de Jordi Rasquí.

dilluns, 9 d’abril de 2012

Pic de la Mina, amb raquetes

El pic de la Mina es troba situat entre les valls del rius Querol i Arièja, al sud-oest del coll de Pimorent, des d'on és fàcilment accesible. El seu nom fa refèrencia a les antigues mines de Pimorent que hi ha vora el sector del Pas de la Casa. De formes arrodonides i poc abruptes, conserva encara, als inicis d'aquesta primavera, bons gruixos de neu que la converteixen en un interessant objectiu per esquiadors de muntanya i excursionistes com nosaltres desitjosos de caminar amb raquetes de neu.

Així, aquest Dilluns de Pasqua, amb un temps immillorable com feia molts dies que no teniem, enfilem amb el cotxe la vall de Querol fins al coll de Pimorent (1920 m). Des del coll comencem a caminar per una planera pista en direcció oest i als pocs metres ja trobem la neu que no deixarem fins al cim, ben visible des d'aquí.


De totes maneres, anem avançant encara sense posar-nos les raquetes, paral·lels a la muralla granítica de la serra de l'Orri de la Vinyola, on destaquen els pics de Fontfreda, Valleta i Puntes de la Vinyola, i a les instal·lacions de l'estació d'esquí de Porté-Pimorent, avui sense esquiadors perquè ja estan tancades, fet que dóna una agradable sensació de solitud dins d'un gran ambient d'alta muntanya. Sí que hi anirem trobant diversos grupets d'esquiadors de muntanya i raqueters, però sense arribar a destorbar aquesta sensació de tranquil·litat i silenci que hem trobat des de l'inici de l'excursió.

Quan la pista (que suposem que es troba sota la neu) fa un gir cap a l'esquerra, ens posem les raquetes, doncs ja començàvem a enfonsar-nos, i ens apropem als remuntadors de l'estació d'esquí.





Passem pel petit refugi de l'Orri de la Vinyola i des d'aquí comencem a enfilar-nos, amb els remuntadors a l'esquerra, fins assolir l'arrodonida carena nord-est del pic de la Mina, que seguim cap a l'esquerra, mentre que a l'altre vessant treu el cap el pic dels Pedrons.



A mesura que anem avançant cap a la "piràmide" que forma aquí el pic de la Mina, la carena es va redreçant, fet que ens obliga a calçar-nos els talons de les raquetes. Ens decantem a la dreta cap a la carena oest del cim, des d'on tenim una bona visió del circ dels Pedrons. Girem a l'esquerra per pujar els darrers metres inclinats i assolim el pic de la Mina (2683 m), (2 h 20 min) sense necessitat de treure'ns les raquetes, doncs la neu cobreix l'amuntegament de pedres del cim.




Des d'aquí tenim una vista espectacular de tot el circ de muntanyes que ens envolten: pic de Fontfreda, pic de la Valleta, Puntes de la Vinyola, pics de Fontnegra, pic dels Pedrons, i, més enllà, els pics d'Envalira, muntanyes d'Andorra i de l'Arièja, Puigpedrós de Lanós i pic de Coma d'Or, etc. Els estanys de l'Orri de la Vinyola, sota el coll del mateix nom, resten colgats als nostres peus.

Pic de Fontfreda (esquerra) i pic de la Valleta

Puntes de la Vinyola

Circ dels Pedrons, amb els pics de Fontnegra i dels Pedrons
(al fons, els pics d'Envalira)

Després d'una mitja hora al cim, iniciem el retorn pel mateix itinerari, amb algunes variants fins al refugi, doncs les suaus formes de la carena permeten escollir per on baixar.


La calor d'aquest matí radiant va augmentant i les nostres raquetes s'enfonsen amb aquesta neu-primavera. De totes maneres, anem assaborint aquesta raquetada fins gairebé l'aparcament del coll de Pimorent (4 h), punt final d'aquesta inoblidable excursió.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 9.04.12 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Puigllançada amb raquetes

Aprofitant que ens trobem de vacances a la Cerdanya i de que avui dilluns encara s'aguanta el temps, doncs les previsions es que vagi empitjorant els propers dies, ens dirigim cap a la Molina per mirar de fer el Puigllançada amb raquetes de neu. Des de la Molina, passat el sector de Font Canaleta, seguim per la carretera que va a Castellar de n'Hug pel coll de la Creueta, deixem tot seguit a la dreta la zona d'aparcament dels Alabaus i uns 500 m després deixem el cotxe a l'entrada d'una pista particular (a l'esquerra de la carretera) que va cap a la collada de Toses.

Des d'aquest punt, situats a les extenses pastures del Pla d'Anyella (1814 m), on ja no queda neu, ens carreguem les raquetes a les motxilles amb l'esperança d'utilitzar-les més amunt, i comencem a pujar en direcció sud-oest per un esquenall herbat amb el bosc del Clot de l'Hospital a mà dreta, seguint les indicacions de senyals vermells, fites i estaques de fusta, fins arribar a la carena de les Costes de l'Huguet. Travessem una tanca de filferro pel millor lloc que veiem i seguim planerament cap a la dreta per seguir pujant després paral•lels a les pistes d'esquí dels Alabaus. Ara la continuïtat de la neu ja justifica que ens calcem les raquetes.


Arribem poc després a l'imperceptible cim de l'Amorriador de Rus (2303 m) (perceptible una mica de pujada, però no de baixada), des d'on veiem el Puigllançada ben farcit de neu (potser més que la veïna i més alta Tosa d'Alp) amb l'inconfusible antena de telecomunicacions al seu cim.


Des de l'Amorriador baixem una mica, travessem després la tanca que tenim a la dreta pel lloc on ha estat tallat el filferro (per on passen totes les petjades de raquetes i esquís) i ens enfilem cap a la carena culminant, amb perxes nivomètriques, que seguim cap a l'esquerra tot pujant suaument fins assolir el cim del Puigllançada (2408 m).




Avui la lletjor de l'esmentada antena queda atenuada per les impactants i fotogèniques nuvolades que s'aixequen. Mentre hem anat pujant, hem gaudit de la vista dels massissos del Puigmal, Carlit i Puigpedrós, entre d'altres. Des del cim també podem veure, mig tapats pels núvols, sectors del Cadí, el Pedraforca i la serra d'Ensija.


No estem massa estona al cim, doncs la negror dels núvols indica que la treva de bon temps s'està acabant. I efectivament, de baixada ens caurà una petita calamarsada que no anirà a més. Arribant ja a la zona herbada, veiem com comencen a treure el cap, en mig de la gespa resseca, les flors del Còlquic dels Pirineus (Merendera montana), petita planta acaule que es distingeix del Safrà bord (Crocus nudiflorus) perquè aquest darrer té tres estams enlloc dels sis estams que posseix el còlquic.


I ben contents per la magnífica i tranquil•la excursió amb raquetes de neu que hem fet, retornem al punt de partida, amb l'esperança de gaudir de més oportunitats d'utilitzar les raquetes durant aquesta primavera.

05.04.12  Tres dies després, ens visiten els companys Susana i Alfons i, com que han portat raquetes, repetim aquesta excursió amb ells. Avui, però, amb neu nova d’aquests darrers dies, la boira ens acompanya durant tota l’excursió.




En mig d’un paisatge “àrtic” en el que terra i cel es confonen en el mateix blanc, ens em de guiar per les tanques i les perxes nivomètriques fins al cim. De baixada també ajuden les petjades que hem deixat a l’anada. Algú dirà que estem bojos, però ens ho hem passat d’allò més bé. Fins la propera.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 2.04.12 per Isabel Benet i Ventura Amorós, i el dia 5.04.12 pels mateixos juntament amb Susana Sanz i Alfons Belinchón.