dimecres, 29 d’abril de 2015

Circular a la Mola de Gallifa

25.04.15  Els cingles de Gallifa es troben situats entre l’altiplà del Moianès, al nord, i la depressió del Vallès, al sud; en aquest vessant s’aixequen els principals cingles, amb el punt culminant de la Mola (942 m), on hi ha l’església romànica de Sant Sadurní de Gallifa. Avui farem un itinerari circular per aquest sector, per on pujarem a la Mola de Gallifa pel Camí dels Feliuans (en referència als habitants de Sant Feliu de Codines) a través de l’obaga de la muntanya, continuarem cap a Sant Julià d’Úixols i retornarem pel collet i el Sot dels Termes.

Iniciem l’itinerari al Km 12,5 de la carretera de Sant Feliu de Codines a Gallifa, on hi ha un petit espai per aparcar el cotxe, d’on surt la pista d’accés al mas de la Roca. Des d’aquest aparcament (510 m), comencem a caminar per la pista, entre pins i alzines, mentre tenim a l’esquerra, a l’altre costat de la riera de la Roca i enlairat en un petit turonet, el mas de la Roca, rere el qual s’aixequen els cingles de Gallifa, amb el cim emboirat aquest matí.

Mas de la Roca i cingles de Gallifa
(foto presa a la tornada, després d'haver-se aixecat la boira)

Als quinze  minuts deixem a l’esquerra la pista, que travessa la riera per un pont en direcció al mas, mentre que a la dreta podem observar la boca d’un antic forn de calç, i seguim recte per un corriol pedregós amb senyals blanques i grogues (anteriorment verdes i grogues) de la Ronda Codinenca (pal indicador).

Boca d'un antic forn de calç

Cinc minuts després, en una bifurcació, deixem el ramal de la dreta que puja al collet dels Termes, per on retornarem, i seguim a l’esquerra per travessar tot seguit la riera de la Roca per un ample llit rocós i gairebé eixut avui.

Riera de la Roca

Un cop a l’altre costat, seguim encara paral·lels a la riera i deixem poc després, en una bifurcació, un camí que baixa a la dreta. A partir d’aquí comencem a guanyar alçada, tot fent llaçades per l’obaga de la muntanya, enmig d’un espés alzinar i amb trams erosionats per les motos. Cap a la meitat de la pujada (uns 30 minuts des de la riera) trobem una altra bifurcació i continuem per l’esquerra; cinc minuts després, en un revolt a la dreta que fa el camí, deixem de front un corriol molt tancat que sembla que puja a la Mola pel Salt de la Guineu i seguim pujant cap a la dreta, tal com indica un antic i precari senyal de fusta del Camí dels Feliuans. Més amunt arribem a la base del cingle, que anem vorejant per la dreta fins que el travessem pel collet de Pedra (820 m), tall entre dues roques i amb una tanca metàl·lica de color verd que sembla destinada a impedir el pas de les motos.

Arribem a la base del cingle

Al collet de Pedra

El camí gira en direcció sud i acaba tot seguit en una ampla pista de desembosc de nova construcció. Seguim, doncs, per la pista, mentre constatem que els treballs forestals han fet desaparèixer l’antic camí, que des de un revolt a la dreta de la pista actual pujava a l’esquerra pel mig del bosc fins al proper collet de Sant Sadurní i ara ha quedat enterrat sota les branques i troncs tallats.

Estesa d'arbres sobre l'antic camí que pujava al collet de Sant Sadurní

Cal seguir la pista (no és pas una llarga marrada) fins que després d’una llaçada desemboca a una altra de principal procedent, per la dreta, de Castellterçol pel coll de Matafaluga, per on continuarem després; seguim ara a l’esquerra per arribar en cinc minuts al collet de Sant Sadurní (854 m), on hi arriba una altra pista procedent de Gallifa.

Notable exemplar d'alzina al collet de Sant Sadurní

Des del coll podem pujar a la Mola, segons el pal indicador, pel tram final de la pista que acaba al cim (1 Km) o bé per un corriol (400 m); cal dir que el desnivell que ens falta superar és de 90 m i no els 290 m que indica erròniament la senyalització. Pujem en direcció sud-est pel corriol carener que, enmig del bosc, guanya alçada ràpidament, travessa la pista i segueix amb la mateixa inclinació fins que sortim directament a l’església i annexes de Sant Sadurní de Gallifa, al punt culminant de la Mola de Gallifa (942 m).

Sant Sadurní de Gallifa

Porta de l'església al mur sud, entre la masoveria
i l'edifici d'origen preromànic que conté una cisterna

L’església de Sant Sadurní de Gallifa (s. XI) és un edifici romànic d’una nau on hi destaca l’absis decorat amb arcuacions i bandes que acaben en un sòcol, i amb tres finestres; al costat de l’absis hi ha una construcció de planta quadrada i dos pisos, modernament reformada i aprofitada com a cisterna, que podria haver tingut un origen preromànic (s. X) com a campanar o torre de defensa. Adossada a l’església hi ha una masoveria feta edificar l’any 1714 per Pere Sobregrau, tal com indica la llinda de l’entrada; encara en l’actualitat església i casa pertanyen al gran mas de Sobregrau, situat a mig aire entre els cingles i el poble de Gallifa.

Al mirador del Salt de la Guineu

El cim gaudeix en dies clars (no és el cas malauradament avui), d’una gran panoràmica de muntanyes, boscos i pobles fins al mar. A uns 50 m de l’església, cap a l’est, el mirador natural del Salt de la Guineu, penjat damunt els cingles, disposa de bones vistes al Montseny i la Serralada Litoral, a l’est, i a cims del Prepirineu i Pirineu, al nord; avui, la boira que lentament es va esfilagarsant només ens deixa entreveure, amb una verticalitat certament espectacular, el sector comprés entre el mas de la Roca i Sant Feliu de Codines. Al vessant sud de la Mola, on hi arriba la pista, un altre mirador permet també vistes sobre el Montseny, Montserrat i Sant Llorenç del Munt, així com de Collserola i el mar; el que avui podem veure cap al sud, si més no, és l’esmentat mas de Sobregrau, al sector més proper al cingle, i el castell de Gallifa, enlairat dalt d’un turó.

Castell de Gallifa, des del mirador orientat al sud

Cingles del vessant sud i mas de Sobregrau (esquerra)

Del cim fem una baixada “mixta” al collet de Sant Sadurní, baixant primer per la pista i després, en el punt de creuament, pel corriol carener. Del coll continuem la Ronda Codinenca per la pista d’arribada, en direcció ara al coll de Matafaluga (4 Km), tot deixant a la dreta el ramal que haviem seguit des del collet de Pedra. La nostra pista descriu un gran arc per travessar el barranc del torrent de les Pujadetes i assolir després la carena on es troba situat el gran mas de les Pujades, visible des de molts punts d’aquest sector. Passem prop de l’entrada a la propietat d’aquest mas i continuem per la pista en suau descens. Més endavant s’hi afegeix per l’esquerra la ruta de la Matagalls-Montserrat (senyals verds i vermells), i cinc minuts després arribem al coll de Matafaluga (889 m), d’on surten diverses pistes i on trobem una munió de pals indicadors. Abans de continuar per la pista de la dreta en direcció al collet dels Termes, anem a l’esquerra per apropar-nos a l’església de Sant Julià d’Úixols, situada a escassos 200 m del coll.

Arribant a Sant Julià d'Úixols

L’església de Sant Julià d’Úixols, originàriament preromànica (s. X), fou reformada al s. XII, i ampliada i molt modificada als ss. XVII-XVIII; com a elements romànics només resten el campanar, amb una finestra geminada, i una absidiola que amb prou feines sobresurt al mur nord; adossada a l’església hi ha l’antiga rectoria-hostatgeria, que només conserva les parets exteriors.

Sant Julià d'Úixols amb l'hostatgeria (esquerra)

El mur nord on sobresurt mínimament una absidiola romànica;
el campanar presenta per aquest costat una finestra geminada

Un full a la porta d’entrada de l’església ens indica que havia estat des d’antic un centre d’aplecs, processons i pregàries per a la pluja, i recull la curiosa queixa d’un bisbe del s. XVIII que transcrivim: El 20 de juny de 1732 el bisbe Marimón diu que prohibirà les processons que es fan a Sant Julià, els dies de Sant Marc i el dimarts de Pasqua de Resurrecció, si la gent no va en grup tant a l’anada com a la tornada, perquè “la gent s’extravia o queda allí y se fan glotonerias y altres inconvenients”.

La petita esplanada que hi ha davant l’església està presidida per dos magnífics arbres. Un d’ells és un castanyer d’Índia (Aesculus hippocastanum) ple d’espectaculars panícules farcides de flors. Malgrat el seu nom, aquest arbre és originari dels Balcans i els seus fruits s’assemblen a les nostres castanyes, però no són comestibles.

Castanyer d'Índia a l'esplanada de l'entrada

Flors del castanyer d'Índia

Retornem al coll de Matafaluga i d’aquí enfilem recte en direcció al collet dels Termes (2,5 Km), amb marques de les esmentades Ronda Codinenca i Matagalls-Montserrat, a les quals també s’hi afegeixen les blanques i vermelles del GR 177 Ronda del Moianès; algun dissortat arbre rep de ple les senyalitzacions de les tres rutes, o sigui sis marques de pintura a la seva escorça... A mesura que avancem per la planera pista, anem tenim una bona visió de la cara est dels cingles de Gallifa.

Cingles de Gallifa des de la pista al collet dels Termes

Arribem així al collet dels Termes (817 m), on s’ajunten quatre termes municipals de tres comarques diferents: Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental), Gallifa (Vallès Occidental), Sant Quirze Safaja i Castellterçol (Moianès). Deixem les tres rutes esmentades per baixar a la dreta per l’únic corriol que no té senyalització i que baixa dreturer i pedregós pel Sot dels Termes. El corriol aviat es bifurca; deixem enfront el ramal que ressegueix en pujada la cinglera i seguim a l’esquerra baixant fort per terreny força erosionat pel pas de les motos que han anat fent nombroses “trinxeres”. Tot i així, el traçat del corriol està ben marcat i no presenta cap complicació.

Baixant per una de les "trinxeres" del camí

Mes avall travessem un camí transversal i, ja amb menys inclinació, seguim baixant fins que anem a sortir a la bifurcació per on hem travessat a l’anada la riera de la Roca (30 minuts des del collet dels Termes). Ara ja només cal desfer el camí fins a l’immediata pista del mas de la Roca, al costat del pont sobre la riera, i d’aquí a l’aparcament vora la carretera.

Ha estat una completa excursió matinal, d’unes cinc hores de marxa efectiva i 450 m de desnivell, a través de tres comarques. Valdrà la pena repetir-la en un dia de bona visibilitat i, per tant, amb els miradors de Gallifa funcionant a ple rendiment.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 25.04.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Ricard Herrero.

dimecres, 22 d’abril de 2015

Per la vall de Gresolet

18.04.15  La vall de Gresolet és una profunda depressió situada entre el vessant nord del Pedraforca, la serra del Cadí i la serra de Gisclareny, al municipi de Saldes. Des d'aquest poble farem avui un itinerari, d’uns 15 Km de recorregut i 450 m de desnivell, pels tranquils i bells indrets de la vall, tot passant pel castell de Saldes, l’ufanós bosc de la baga de Gresolet, el santuari de Gresolet, l’estret de Moronta i les restes de l’antic monestir de Sant Sebastià del Sull, mentre anem gaudint de bones vistes panoràmiques. Gairebé en tota la ruta trobarem senyalitzacions corresponents a diversos senders locals de Saldes (marques blanques i verdes).

De Saldes (1215 m), on hem arribat per l’Eix del Llobregat i la carretera B-400 que surt del collet d’Eina, sortim de la plaça Pedraforca en direcció a l'esglèsia de Sant Martí, que deixem a mà esquerra i pel carrer de Sant Martí arribem a l'inici del camí del Castell (sender local núm. 2). Pujem fort per trobar, als cinc minuts, un camí ample i planer que seguim per la dreta; el camí continua pel costat de Cal Calderer, que deixem a la dreta. Pocs metres després podem divisar ja el castell de Saldes i l'ermita de Santa Maria; un corriol que s'enfila a l'esquerra ens porta a l'entrada del castell, documentat al segle XI, on es conserva una sala amb volta apuntada i quatre espitlleres (s. XIII), així com restes de les muralles.

Castell de Saldes

Interior de la sala amb volta apuntada i espitlleres

Al seu costat hi ha la petita església de Santa Maria del Castell (s. XIII), d'una nau, amb un modest absis ovalat, campanar de paret i porta amb llinda de fusta.


Església de Santa Maria del Castell

El camí travessa unes feixes

Continuem en direcció nord pel camí de Gresolet (sender local núm. 3), per on baixem uns metres cap a una zona de feixes delimitades per parets de pedra; un cop les travessem, entrem a un bosc de pi roig pel qual anem planejant fins arribar al coll de l'Erola, des d'on podem veure la casa de la Costa, cap a on ens dirigim. El camí passa per sobre la casa i puja després fins a la carena de la Feixatella.

Travessem la carena de la Feixatella


Deixem tot seguit a l’esquerra un camí que puja al mirador de Gresolet i al refugi Lluís Estasen i passem per unes roques des d’on podem veure l'estret de Moronta, amb el refugi de Gresolet al fons, i diverses masies escampades a l'altre costat de la vall.

Vistes a l'estret de Moronta

Comencem a baixar per la baga de Gresolet, un humit i extens bosc sota la cara nord del Pedraforca, format en gran part per comunitats de pi roig i faig. Sobre la cinglera podem veure el mirador de Gresolet, espectacular balconada abocada a l’abim, i no triguem en arribar a un altre trencall que per l’esquerra puja també al mirador i al refugi Estasen, amb marques taronjes de la ruta Cavalls del Vent que s’afegeixen al nostre itinerari, doncs enllacen l’esmentat refugi amb el de Gresolet.

Seguim avall i creuem el torrent de la Gerdera, que baixa per la canal del Riambau, i poc després el torrent de les Arquedes, des d’on el camí inicia una entretinguda baixada per salvar un esglaó del cingle.

Torrent de la Gerdera

Torrent de les Arquedes

A mesura que ens hem anat separant de la cara nord del Pedraforca, comencem a tenir una completa visió dels cims del Calderer i Pollegó Superior, entre els quals també hi podem veure la característica roca del Gat.

La cara nord del Pedraforca, amb els cims del
Calderer, la roca del Gat i el Pollegó Superior

Refugi (esquerra) i santuari de Gresolet

Baixant ran del cingle cap a Gresolet

Al final de la baixada travessem el torrent de Gresolet i sortim a la pista que cap a l’esquerra mena a la desviació al santuari de Gresolet (a 300 m) i al coll de Bauma, mentre que en el punt on hem sortit un corriol puja directe al refugi de Gresolet, per on tornarem després.


Pujem per la pista per arribar tot seguit al santuari de Gresolet (1275 m), al costat del qual hi ha un àrea recreativa amb font, barbacoes i amples taules cobertes amb teulades, ideals per posar-nos a dinar.

Santuari i hostageria de Gresolet

El santuari, documentat al s. XIII però molt modificat al llarg dels segles, consta d'una nau amb dues capelles laterals (bastides al s. XVIII), i la veïna hostatgeria que dóna servei des de 1982. La imatge romànica de la Mare de Déu de Gresolet fou traslladada l’any 1947, per raons de seguretat, a l’església de Sant Martí de Saldes, per tal de preservar-la d’una desaparició com la que va patir la talla romànica de la Mare de Déu del Castell de Saldes.

Refugi de Gresolet

Del santuari baixem a la propera casa-refugi de Gresolet (1243 m), reformada l’any 1997, amb capacitat per a 45 places i punt de pas de rutes com els Cavalls del Vent i el Camí dels Bons Homes. Des d’aquí acabem de baixar a la pista per on hem vingut, i per on anirem ara davallant seguint de moment el camí de Saldes a Gresolet per la font del Faig (sender local núm. 9). La pista va resseguint la riera de Gresolet i travessa tot seguit l'estret de Moronta, una esqueixada a la roca per on passen riera i pista.

Travessem l'estret de Moronta

A la sortida de l’estret, la vall s’eixampla una mica i els marges de la pista es cobreixen amb les floretes de l’aranyoner (Prunus spinosa), un arbust molt ramificat i espinós. Els seus fruits, els aranyons, són unes prunetes de color blau fosc amb les quals s’elabora el conegut pacharán. Els aranyons (endrinos en castellà) no s’han de confondre amb els arándanos (nabius en català), que són els petits fruits de la nabinera (Vaccinum myrtillus).

Aranyoner florit

Al cap d’uns 3 Km deixem a la dreta l’esmentada ruta de Saldes per la font del Faig i continuem encara pista avall fins arribar, poc després, a un trencall de camins que surten de la pista, a l’alçada del mas de Cal Ferrer, situat a l’altre costat de la riera. Per la dreta, un corriol s’enfila en direcció a Saldes; abans d’agafar-lo, però, seguim a l’esquerra pel camí d'accès a Cal Ferrer, per tal d’apropar-nos al monestir de Sant Sebastià del Sull. Travessem tot seguit la riera de Gresolet per un pont i a continuació el torrent de Llúria per unes pedres; en aquest punt, prop de l’esmentat mas, els dos torrents s’uneixen i les seves aigües les recull pocs metres més avall el riu de Saldes.

Un cop a l'altre costat, seguim a la dreta (pal indicador) en direcció a les restes de l’esmentat monestir (a 800 m). El camí transcorre paral·lel al riu de Saldes, passa pel mig d'uns prats on hi ha les ruïnes del molí del Ferrer i poc desprès s'endinsa en un bosquet d’alts exemplars de pi roig, just abans d’arribar a les restes de Sant Sebastià del Sull (950 m), a l'indret on a finals del segle IX s'hi aplegà una petita comunitat.

Arribant a Sant Sebastià del Sull

Les campanyes arqueològiques dels anys setanta del segle passat van posar al descobert el conjunt monàstic (sobre el qual s’hi havia edificat al s. XIX una casa, enrunada posteriorment), format per una esglèsia de planta circular amb un petit absis semicircular del segle XI, els murs d’un petit claustre (amb una filada d'opus spicatum), restes de dependències monàstiques i la base d’una torre de defensa quadrada; també es varen trobar més d'un centenar de tombes d’entre els segles IX i XIII.

Mur nord de l'església circular de Sant Sebastià del Sull

Paret de l'antic claustre amb traces d'opus spicatum

Restes de l'absis semicircular a la banda est

Retornem a Cal Ferrer i a la pista de Gresolet, per continuar pel camí de Saldes abans esmentat. Anem pujant de manera sostinguda per sobre la vall del riu de Saldes, tot recuperant el desnivell que haviem anat perdent a la pista. Arribem així al coll de la Creueta (1135 m), on hi conflueix per la dreta el camí que puja per la font del Faig (sender local núm. 9).

Del coll continuem pujant per una pista fins a desembocar poc després a una altra de ciment, ja a les envistes de Saldes, des d’on anem planejant, per sota el castell i amb bones sobre la serra d’Ensija.

Arribant a Saldes

En arribar a les primeres cases del poble prenem un corriol a la dreta que ens porta a l’inici del camí del Castell, des d’on continuem cap a la plaça Pedraforca de Saldes. Aquí posem el punt final a l’excursió d’avui amb un merescut tast, al bar de la plaça, de les diferents modalitats de la cervesa artesana Pedraforca. Salut !

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 18.04.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Isabel Salvia, Anna Torres, Sara i Siscu.

dijous, 16 d’abril de 2015

Volta a Montserrat amb bicicleta

11.04.15  Després que les Isabels vam concloure la darrera etapa de la variant ciclista de la Matagalls-Montserrat, amb la pujada al monestir, un bon amic de l’Àliga ens va dir que el que ara tocava era donar la volta  al massís i ens va semblar una bona idea per a una sortida de primavera; per això, poc abans de les 10 del matí d’aquest passat dissabte, ja estem les Isabels i en Siscu a l’estació de tren d’Olesa de Montserrat, situada a 124 m d’alçada, disposats a afrontar aquest nou “repte”.

Ben abrigats, car a aquesta hora encara fa fred, sortim d’Olesa per la carretera C-1414 en direcció a Esparraguera per tal de creuar el riu Llobregat. Un cop a l’altra banda ens desviem a mà dreta seguint la riba del riu amb vistes del massís de Montserrat que s’eleva per damunt de la vall retallat contra el cel blau... el dia promet!

Després de passar a frec de la Colònia Sedó, per on tornarem, seguim recte fins a una corba molt pronunciada on deixem l’asfalt per prendre una pista que s’endinsa pel fons de la riera del Puig. Als pocs metres, però, deixem aquesta pista, la qual s’enfila cap a la Mare de Déu del Puig, una ermita romànica força notable, i seguim recte pel mateix llit sorrenc de la riera fins a l’inici de l’anomenat “Camí de les Bramones”.

Per la riera del Puig

Aquest camí és una pista excel·lent que s’enfila tot fent llaçades pel vessant sud de la serra de Rubió, guanyant alçada per damunt la riera i oferint-nos bones vistes de “Els Blaus”, uns xaragalls de color gris-blavós formats per l’erosió de les pissarres paleozoiques triturades per efecte d’una gran fractura; tècnicament se les anomena milonites o farina de falla. Més amunt hi ha un balcó sobre la riera, amb un plafó informatiu, des d’on podem admirar aquestes espectaculars formacions geològiques.

Al mirador de "Els Blaus"

Un aspecte dels xaragalls de "Els Blaus"

Poc després arribem a la part alta d’Esparreguera, a l’alçada de Can Roca, des d’on baixem cap a un polígon industrial a buscar les típiques fletxes grogues del Camí de Sant Jaume, les quals ens condueixen cap a Collbató, sota la muralla sud-oest de Montserrat.

Arribant a Collbató


Al nucli històric de Collbató veiem que hi ha un munt de gent que està esperant alguna cosa... i és que avui té lloc la cursa de resistència “Portals de Montserrat”, més coneguda com “La Portals”, amb sortida i arribada al poble de Collbató. Però quan passem sota l’arc d’arribada, no rebem cap mena de felicitació, perquè avui es veu que és la cursa “a peu”... la cursa ciclista serà demà diumenge... llàstima!

Sortim de Collbató pel barri del Pujolet on aprofitem per saludar als companys Toni i Mercè. Després de petar la xerrada una estoneta, continuem la ruta tot passant per la Vinya Nova, un mas reconvertit en restaurant i que a aquesta hora ja està ple com un ou. Deixant el brugit enrera, anem camí de Can Jorba, un altre mas que darrerament també s’està reconstruïnt. Aquest és el punt on desemboca el torrent del Migdia que migparteix la serra i on es troba el cèlebre camí equipat del Joc de l’Oca. Aquest és també el punt on ens apropem més a la paret oest.

Can Jorba

Ermita de la Mare de Déu de la Font,
al costat de Can Jorba

Entre camps d’oliveres anem cap al Clot del Tambor des d’on ja veiem el gran mas del Castell enlairat damunt un turonet que rodejem pel nord i, poc després, passem a frec de Can Salses. Així arribem a una cruïlla on un pal indicador ens assenyala la direcció del coll de Can Maçana. A través de la Plana Llarga anem guanyant alçada, tot coincidint amb el traçat de “La Portals”, fins a un punt en què trobem una barrera amb unes indicacions del “Camí de les Batalles”, nom que fa referència a les dues batalles contra l’exèrcit francès que van tenir lloc per aquests topants l’any 1808 i d’on va sortir la famosa llegenda del Timbaler del Bruc.


A partir d’aquí la pista es va tornant cada cop més costeruda i pedregosa, cosa que ens obliga a posar el peu a terra i continuar caminant fins arribar al coll de Can Maçana. Aquest coll està situat a 730 m d’alçada i és el punt més alt que assolirem avui, per això aprofitem per descansar i fer un mos, car amb el sol i la calor arribem mig desmaiats.

Al coll de Can Maçana

Ara toca canviar de vessant i entrar a la cara nord de la serra, per això ens abriguem una mica per seguir uns quilòmetres per la carretera BP-1103 fins que ens desviem pel “Camí del Casot”, una pista asfaltada de fort pendent que dóna accés a la urbanització del Casot, la qual es troba entre el Bosc del Casot, la serra del Casot i la vall del Casot i on hi ha el restaurant... el Casot! Per tot arreu ens arriba l’aroma dels calçots a la brasa i això ens fa agafar gana.

Al vessant nord, pel camí del Casot

Sant Esteve de Marganell

Per aquesta carretereta arribem al petit nucli de Sant Esteve de Marganell, presidit per una bonica ermita però on sembla que no hi ha cap bar, així que decidim prendre un sender a mà esquerra en direcció al poble de Marganell. Per aquest sender comencem a veure alguns dels participants de “La Portals” que ja porten algunes hores trescant per la muntanya i ja se’ls veu una mica cansats... com nosaltres!

Pel camí de Marganell

Al bar del centre cívic de Marganell, a 291 m i sota l’ombra d’un gran parasol, fem un dinar frugal car encara ens queden molts quilòmetres i molt desnivell per fer. En acabar seguim ruta baixant per la carretera BV-1123 fins a la cruïlla que puja a la urbanització de Sant Cristòfol. Un cop passada aquesta urbanització, continuem pujant fins a un petit coll entre els turons de Comellats i Morralius on trobem un control de la cursa. El cel es va tapant poc a poc però encara fa força ressol.

Prop de la Calzina

Des d’aquí baixem en direcció al veïnat de la Calzina, moment en que deixem l’asfalt per prendre una pista en molt mal estat, amb marques del PR C-19, que baixa de dret a creuar els torrents de la Font del Moro i del Piteu on hi ha la Font de l’Avenc de la Dona Morta i per la qual ja vam passar en el decurs de l’ascens al monestir en aquella darrera etapa de la Matagalls-Montserrat.

Font de l'Avenc de la Dona Morta

Ara toca superar la Carena del Piteu i després baixar a creuar el torrent de les Escometes i passar a frec del cementiri abans d’arribar a l’estació del cremallera de Monistrol-Vila i entrar al poble de Monistrol, compartint els carrers amb alguns dels participants de “La Portals” als quals encara els queden força quilòmetres a peu fins a Collbató. A nosaltres ens resta baixar al pont sobre el Llobregat i prendre l’agradable pista que discorre paral·lela al riu acompanyats per les vistoses flors de lunaria (Lunaria annua).

Pel camí fluvial del Llobregat, amb flors de lunaria

El congost del Cairat, amb l'antic balneari de la Puda

Per aquesta pista passem per sobre la resclosa del Cairat i a frec del balneari abandonat de la Puda, abans de desembocar i creuar la carretera C-55 per continuar per una pista asfaltada i per la carretera vella de Monistrol, la qual ens deixa de nou a la Colònia Sedó on tanquem el cercle que ens ha permès admirar el massís de Montserrat des de diversos punts de vista.

Arribant de nou a Olesa

Un cop arribem de nou a l’estació de tren d’Olesa comprovem que hem fet un recorregut d’uns 55 Km amb un desnivell acumulat de poc més de 1000 m. Unes mares joves ens pregunten: d’on veniu?... i nosaltres contestem: d’aquí on estem ara, però fent la volta a Montserrat! Track de la ruta.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 11.04.15 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Siscu.