Bellmunt pel vessant sud

29.05.21  Ja ni recordo la darrera vegada que vam anar a Bellmunt, aquest bell santuari enlairat a 1248 m, al fil d’una escarpada cresta i ben visible des de la plana de Vic. Abans era un indret que trepitjàvem sovint, però darrerament s’ha convertit en un d’aquests llocs en els que sempre penses «un dia hi tornarem»... doncs aquest dia ha arribat!

L’enlairat santuari de Bellmunt

Així el darrer dissabte de maig, el mes de les flors, anem fins a Sant Pere de Torelló per fer una excursió circular. Després de deixar enrere el nucli de Sant Pere, deixem el cotxe a l’inici de la pista que porta al mas de Fontdevila, on trobem els senyals del PR C-45. Així que comencem creuant un rec i pujant suaument pel Clot del Corder on s’alternen el bosc d’alzines amb uns pelats de roca grisa des dels quals comencem a tenir vistes de Bellmunt i del castell de Torelló que ja vam visitar l’hivern del 2018.

Els claps de roca nua dilaten el panorama

Arribant a l’ermita de Sant Roc

Així arribem a la petita ermita de Sant Roc, amb un porxo força acollidor i fresquet, ideal per fer una aturada, car ja comença a fer calor. Després de fer un mos, continuem planejant per un bosc i, de sobte, sortim a una gran esplanada coberta de gespa on al bell mig s’aixeca el gran mas del Serrat, curull de flors: boixacs, flors d’aranya, roses i roselles de tota mena. Un racó de gran bellesa on ens hi entretenim una bona estona fent-nos fotos al magnífic paller d’estil modernista. Des d’aquí ja podem veure el gran trau del Forat Micó, per on el riu Ges travessa la serra de Bellmunt cap a la plana de Vic.

Travessem el prat ajardinat del Serrat

El magnífic paller modernista del Serrat

Tornem a entrar al bosc i el camí es torna més costerut, car ens trobem sota els primers contraforts de la serra de Bellmunt. El sender, a voltes, encara conserva l’empedrat original ja que aquest era l’antic camí cap a Vidrà.

Pujant els primers contraforts de la serra

El camí conserva l’empedrat original

En un punt, dit l’Artiga Dolenta, deixem a mà esquerra el PR que s’enfila de valent per una canal. Nosaltres continuem recte per l’ample camí de Vidrà que puja suaument pel vessant sud del serrat dels Cristians Vells fins al seu extrem, on el camí de Vidrà passa a través d’una gran bretxa anomenada la Portella.

Deixem el PR per seguir el camí de Vidrà

Arribem a la gran bretxa de la Portella

Des d’aquesta bretxa ens aboquem a la vall del Ges per contemplar el congost del Forat Micó i, després, cerquem el camí que ens ha de conduir cap al cim. Quina no és la nostra sorpresa quan veiem que, just a l’esquerra de la bretxa, uns senyals vermells molt esborrats ens assenyalen la rocallosa cresta.

Ens enfilem per la rocallosa cresta

Així que ens enfilem entre les roques, amb alguns ressalts gens menyspreables, i amb alteroses vistes sobre la vall del Ges fins que, finalment, la cresta s’ajeu i podem avançar més ràpidament.

Per la cresta, enlairats sobre la vall del Ges

Un fort ressalt que cal superar

Ara anem per una carena planera i molt marcada, sota un espès bosc d’alzines i faigs. Al pronunciat coll de la Font de la Xeca recuperem els senyals del PR que haviem deixat i continuem carenejant, però ara per un camí molt més costerut fins que, d’entre els arbres sorgeix la inconfusible silueta del santuari de Bellmunt just davant nostre. El camí acaba desembocant a la seva carretera d’accés.

Continuem carenejant sota un espès bosc

Arribant a la carretera d’accés al santuari

Anem sobre asfalt fins a l’aparcament a partir del qual tothom ha de pujar a peu els 30 m de desnivell que queden fins arribar al santuari, format per un gran edifici que allotja una església, dedicada a la Mare de Déu; un hostal-restaurant i una plataforma-mirador des del qual veiem com s’acosta la tormenta procedent del Pirineu. A l’altre costat, un grup d’antenes s’asseuen directament sobre les roques de la cresta on floreix la sabonera petita o falsa alfàbrega (Saponaria ocymoides).

El santuari de Bellmunt, al bell cim

Un grup d’antenes sobre la cresta, enfront del santuari

Sabonera petita

Des del mirador la vista és fantàstica, però no ens hi podem entretenir gaire car una línia de tempesta s’acosta des del Pirineu. Així que, ràpidament, fem un mos a la terrassa del bar-restaurant i retornem al pàrquing.

La tempesta s’acosta

Des de l’aparcament surt el GR 151 que, tallant la carretera en diversos punts, baixa directe a Sant Pare de Torelló tot passant per l’àrea de picnic de la font Vidraresa, on fem un petit descans, i pel Pedronet de Montserrat. De tant en tant cauen algunes gotetes.

L’àrea de la font Vidraresa

Passat el coll de l’Hostal de Mal Govern, deixem de creuar la carretera i ja baixem directament entre bosc i claps de roca nua fins a les envistes de Sant Pere. A mà esquerra destaca un pedronet al qual ens hi acostem per baixar cap on tenim el cotxe tot passant prop d’un nombrós ramat d’ovelles i cabres que carreguen a les seves espatlles un estol d’esplugabous... tot un espectacle!

Quan arribem a l’aparcament comença a ploure de valent! Després de tot, hem tingut sort i hem pogut realitzar una bonica excursió circular, que caldrà completar-la més endavant amb una pujada pel vessant nord.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.05.21 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar i Pau Vázquez.

Serra de Curull i fageda de la Grevolosa

24.11.18  En la primera sortida col·lectiva de la temporada (l’anterior al cim del Talló es va haver de suspendre per la pluja) hem anat una quarantena de companys a la collada de Bracons, al límit entre la Garrotxa i Osona, per realitzar una bonica excursió de tardor per la serra de Curull (amb ascensions al puig de les Àligues i al puig de Curull), l’ermita de Sant Nazari i la fageda de la Grevolosa, mitjançant un itinerari circular d’uns 11,5 Km de recorregut i 600 m de desnivell.

Ens apropem per la carretera de Vic a Olot (C-37) fins que a l’alçada de Sant Andreu de la Vola, abans del túnel de Bracons, la deixem per continuar per la BV-5224 fins a la collada de Bracons, on deixem els cotxes com bonament podem als marges de la carretera, doncs els caps de setmana aquest indret és un aparcament improvisat de nombrosos excursionistes.

Ens enfilem al camí del Puigsacalm

Situats a la collada de Bracons (1132 m), on hi arriba pel costat sud una pista per on retornarem, sortim en direcció nord pel camí del Puigsacalm, amb marques del GR 151.1, tot superant el talús de la carretera per una feixa que s’enfila d’esquerra a dreta pel llom de la carena. No triguem en entrar al domini de la fageda, amb el camí encatifat de fulles i amb fang de les darreres plujes, una constant que trobarem al llarg de tota l’excursió i que serà motiu d’algunes relliscades, sense més importància.

La fageda serà una constant en tota l'excursió

Anem guanyant alçada per aquest camí, tot vorejant per l’esquerra la roca del Corb, fins atènyer la collada de Sant Bartomeu (1249 m). Aquí deixem el GR i girem a l’esquerra (pal indicador) per anar flanquejant pel vessant sud de la serra de Curull, per un bosc de faigs i boixos.

A la collada de Sant Bartomeu girem a l'esquerra

Flanqueig pel vesssant sud de la serra de Curull

Passem succesivament pels colls de la Gallina, de la Foradada i de Joan, i més endavant, en un encreuament de camins, arribem al collet de la Coma (o de la Font de la Canal segons el mapa Alpina) (1262 m), des d’on farem les dues ascensions del dia.

Pel camí al puig de les Àligues

En primer lloc girem a la dreta per seguir el corriol que mena al puig de les Àligues. Anem seguint el llom de la carena fins que veiem al davant les roques del cim. El camí es redreça fort i a la part final hem de fer una petita grimpada per guanyar el pas que dóna accés a l’estret cim del puig de les Àligues o pic de l’Àliga (1342 m), amb senyera i llibre registre, que avui encara sembla més estret pel fet d’acollir de cop tots els companys del nostre grup.

La pujada es redreça prop del cim

Al cim del puig de les Àligues (o pic de l'Àliga)

Fotogrup a l'estret cim

Des d’aquest abrupte tossal tenim una bona vista sobre Bellmunt, Cabrera, el Montseny i el Balandrau, però l’ambient un xic enterbolit de la jornada impedeix completar una visió que en dies clars s’allarga als Rasos de Peguera, la serra d’Ensija, el Pedraforca, el Cadí, el Puigmal i el Canigó.

La muntanya de Bellmunt des del puig de les Àligues

Baixem del cim atents a una petita desgrimpada

Ens dirigim altre cop al coll de la Coma

Baixem del cim fins al collet de la Coma, des d’on ara seguim recte per pujar al puig de Curull. Cal que parem atenció, doncs hem de deixar en un punt el camí que seguim per un corriol a la dreta, un xic desdibuixat al principi, i que poc després s’enfila fort fins a situar-se sota les dretes roques del cim. Tanmateix, el corriol les evita tot fent una corba per pujar pel darrera, pel vessant nord, fins assolir el puig de Curull (1314 m), també força estret.

Ens enfilem fort cap al puig de Curull

Altre cop apilotonats, ara al puig de Curull

Situat a l’extrem occidental de la serra de Curull, aquest cim té una bona vista local damunt la baga de Curull, però la panoràmica general és inferior a la del puig de les Àligues, amb els vessants nord i est un xic tapats per la vegetació.

Deixem la serra de Curull per continuar cap a la Baulella

Retornem altre cop al collet de la Coma i ara ja deixem la serra de Curull per seguir a la dreta per un camí que va planejant pel bosc en direcció est fins al collet de la Baulella (1221 m). Aquí girem a l’esquerra i no triguem en passar per la font de la Baulella, sota un arc de pedra, amb un abeurador o dipòsit que recull l’aigua de la font, avui ben migrada malgrat les darreres plujes.

Font de la Baulella

Seguim el camí que acaba desembocant en una pista, per on continuem a la dreta. Més endavant baixem pels prats de la Baulella i arribem a la carretera del coll de Bracons, a l’indret on fa una pronunciada corba.

Pels prats de la Baulella

Seguim la carretera a la dreta uns 100 m per agafar tot seguit a l’esquerra una pista per on travessem poc després, per unes pedres, el torrent de Bracons, que avui baixa ufanós.

Travessem el torrent de Bracons

Continuem per la pista en direcció sud fins a un punt clau assenyalat amb una petita fita, on l’hem de deixar per agafar a l’esquerra un estret corriol, pel qual, després d’un tram de lleugera pujada, anem davallant fins a l’esplanada on es troba l’ermita i casa de Sant Nazari, envoltada de roures centenaris i amb un parell de taules. En aquest acollidor indret fem tots plegats el dinar de campanya, uns a les esmentades taules i els altres a l’entorn del prat.

Arribem a Sant Nazari, on s'aixeca un gran roure

El costat sud de la casa-ermita de Sant Nazari

L’actual ermita de Sant Nazari data de l’any 1721, quan es va refer una antiga edificació del s. XIV amb la construcció d’una casa de doble teulat, amb una part destinada a capella i l’altre a estatge dels ermitans; posteriorment fou restaurada el 1921 i més recentment el 2011. El seu aspecte exterior no difereix d’un mas típic, excepte en el campanar d’espadanya prop del carener de l’edifici, que indica la seva funció. En referència al sant i a l’ermita, hi ha uns Goigs de Sant Nazari que es canten en la seva capella de les muntanyes amb la següent tornada: “Puix de Déu sou tan amat / que per vós ens fa favors: / Sigueu-nos sempre advocat / Sant Nazari, gloriós”. Doncs que així sigui.

Sortim de Sant Nazari pel costat oposat de l’arribada, tot seguint una pista que mena a la collada de Bracons. Tanmateix, no triguem en deixar-la, de moment, per un camí a l’esquerra que puja fort i s’endinsa a l’esplèndida fageda de la Grevolosa, situada en un gran clot amb exemplars que tenen més de 300 anys i que arriben a tenir més de 40 m d’alçada; tot plegat conforma una gran catedral de la natura. Un plafó ens indica els tres faigs més monumentals, anomenats molt originalment Faig I, II i III de la Grevolosa.

Ens endinsem a la fageda de la Grevolosa

Sota un del grans faigs catalogats

Degut a la seva bellesa i interès biològic, aquesta fageda està inclosa a l’Espai d’Interés Natural (EIN) Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt.

Anem pujant pel camí que travessa la fageda fins a sortir novament a la pista que hem deixat, i que ara seguim a l’esquerra, en direcció nord, tot remuntant fins al coll de la Grevolosa.

Anem planejant cap a la collada de Bracons

Vista del Puigsacalm poc abans d'arribar a la collada

Des d’aquí ja només ens queda una agradable passejada tot planejant fins a la collada de Bracons, on amb les darreres llums de la tarda posem el punt final a aquesta magnífica excursió de tardor per la serra de Curull, Sant Nazari i la fageda de la Grevolosa.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 24.11.18 pel Centre Excursionista Àliga.

Ferrada de les Baumes Corcades

6.10.18  Després de diverses convocatòries, frustades pel reiterat mal temps d’aquesta passada primavera, per fi ens hem tornat a reunir una bona colla de “ferrateros” per fer allò que més ens agrada: tocar ferro! Per això encetem la temporada amb una via ferrada de les clàssiques com és la de les Baumes Corcades de Centelles, inaugurada l’any 2003 i que recorre la Costa de Fontderola tot aprofitant les franges encinglerades fins assolir el cim del turó de Puigsagordi situat a 972 m d’altura. Aquesta ferrada  salva un desnivell de 330 m amb un recorregut equipat de 800 m, alternat amb diversos trams de camí; tot plegat suma un itinerari de 3,9 Km fins al cim.

Recorregut de la ferrada de les Baumes Corcades

Per arribar-hi deixem la C-17 a la sortida de Centelles nord i ens dirigim cap a la gran casa de colònies de Mas Banyeres, on s’hi ha habilitat un aparcament pels que anem a la ferrada. En un plafó se’ns informa que, per evitar riscos amb el bestiar i també per causa d’una esllavissada, s’ha tancat la part central del camí equipat alternatiu a la ferrada i, per tant, haurem de retornar a Centelles per la carretera d’accés al Puigsagordi.

Anem cap al peu de la via ferrada

Un cop assabentats d’aquesta novetat, ens calcem els arnesos i dissipadors i sortim del pàrquing per la pista marcada amb senyals grocs, amb un primer tram comú amb la ruta Terra de Bruixes, mentre les boires matineres comencen a esvair-se. Aviat tenim davant l’alterós esperó del Quicarell per on puja la ferrada i, a l’alçada del Queixal Corcat, una curiosa roca aïllada molt foradada, deixem la pista per prendre un camí a la dreta que ens porta cap al peu de la via, senyalitzada a partir d’aquí amb punts vermells, on trobem una placa dedicada a Josep M. Parareda i M. Rosa Aregall, realitzadors i mantenidors d’aquesta ferrada en motiu del 10è aniversari de la seva inauguració.

Comencem a enfilar-nos al Quicarell

Des del primer moment uns petit però pronunciat desplom ja ens obliga a posar el màxim d’atenció, superat el qual arribem a una feixa que hem de creuar per continuar l’ascens, ara una mica més llarg i exigent.

Des de la feixa continuem l’ascens

Comencem a deixar “pati” als nostres peus

Superem un altre petit desplom

Arribem al capdamunt del Quicarell

Després de superar un altre petit desplom ens plantem al capdamunt d’aquest esperó del Quicarell. Des d’aquí hem de caminar uns metres, seguint els senyals vermells, per tal d’acostar-nos al següent cingle, tot creuant un prat on pastura un bou amb cara de pocs amics. Qui vulgui abandonar la ferrada ho pot fer en aquest punt seguint el sender marcat en groc.

Creuem el prat sense fer massa enrenou

Arribem al cingle on trobem de nou la via ferrada

Tot seguit arribem a la franja de roca de forma abalmada i plena de forats per la qual discorre la major part del recorregut de la ferrada i que li dóna el nom de Baumes Corcades. Abans de flanquejar una ampla coma, trobem els graons d’ascens a un pont nepalí que, amb els seus 68 m, ostenta l’honor de ser el més llarg d’Europa. Només uns quants valents dels nostres s’atreveixen a creuar-lo.

Tram dificil de pujada al pont

Els companys esperant creuar el pont

La resta marxem en vistós flanqueig per sota el pont tot fent espectaculars imatges dels companys que, d’un en un, van creuant-lo amb molt de compte perquè aquest es mou perillosament.

Baixar del pont tampoc és gens fàcil

Un cop ens hem tornat a reunir tots, continuem flanquejant, a voltes molt penjats, sota la volta de la balma tot fent-nos espectaculars fotos. Així arribem a un punt on hem de baixar del cingle per evitar un tram en mal estat i on aprofitem per reunir-nos i fer un petit descans.

Continuem flanquejant sota la volta de la balma

Baixem al peu del cingle

Caminem uns metres tot seguint el peu del cingle fins que trobem de nou les instal·lacions de la ferrada que ens permeten d’enfilar-nos de nou a tocar de la balma per on continuem flanquejant fins un punt on podem escollir pujar directament al darrer tram de la ferrada, o bé baixar cap l’indret de la Tosquera i així allargar una mica més la ferrada.

Tornem a enfilar-nos al cingle

Esperem el torn per baixar a la Tosquera

Nosaltres escollim aquesta darrera opció, encara que baixar del cingle no és gens fàcil perquè al final hi ha un petit desplom i per això a alguns ens han d’assegurar... per si de cas.

Descens assegurat del cingle

Anem cap a la Tosquera

Arribem a la Tosquera

Així arribem a la Tosquera, lloc per on es despenja la riera de Marcó tot formant el barranc de Font Calenta (o de Centelles). Aquest barranc està equipat amb instal·lacions de ràpel... una idea per a una altra ocasió! Aquí podem escollir entre la variant molt difícil, la qual s’enfila per un potent esperó, o la variant fàcil... Només dos dels nostres s’atreveixen amb l’esperó, la resta enfilem amunt per la roca a buscar una escala inclinada que ens permet superar un desplom i, seguidament, unes grapes ens deixen al capdamunt del cingle des del qual tenim vertiginoses vistes dels companys que estan fent la variant molt difícil.

Dos companys s’enfilen a l’esperó molt difícil

La resta anem per la variant fàcil...

...des d’on veiem als companys a l’esperó

El tram de flanqueig de l’esperó

El final del tram de flanqueig

Arribem al capdamunt del cingle

Els companys de l’esperó també hi arriben

Un cop tots hem superat els nostres respectius entrebancs, ens reunim de nou al capdamunt del cingle, a l’anomenat pla de Riucerdà, per a desplaçar-nos cap al darrer tram de ferrada. Per això ens cal prendre el camí que puja i creua la carretera d’accés al Puigsagordi i, tot seguit, enfilar-nos de nou cap al peu de l’últim cingle on retrobem les instal·lacions de la via.

Anem cap al darrer tram, al peu del Puigsagordi

El darrer tram, però, resulta ser un seguit de desploms, el més pronunciat dels quals, un veritable sostre, està equipat amb una escala vertical que es troba al final d’una barra horitzontal penjada del buit... evidentment uns quants no ho veiem gens clar i decidim pujar al cim pel camí normal, marcat amb punts grocs i amb un petit ressalt equipat amb grapes. Però abans de marxar fem que les nostres càmeres treguin fum amb les progressions dels més valents!

El primer desplom sota el sostre

El pas de la barra

Superant un segon desplom més acusat

Els qui han optat per continuar la ferrada, després de superar un segon desplom molt acusat, encara els queda un tercer desplom abans de finalitzar la via ferrada, desplom que es pot evitar seguint el camí marcat amb punts grocs... però cap d’ells es fa enrera! Així, un cop superat aquest darrer entrebanc, tots van sortint a l’ampla esplanada del cim del Puigsagordi on ja estem la resta de companys preparats per rebre'ls com cal.

El darrer entrebanc de la via

Sortint de la via ferrada

Felicitant als companys que arriben al cim

Fotocim

Quan ja tornem a estar tots reunits al cim, presidit per un màstil on hi oneja una estel·lada, toca fer la foto de grup de rigor per tenir-ne un bon record d’aquesta primera jornada “ferratera” de la temporada. Iniciem el retorn per l’esmentat camí senyalitzat amb punts grocs fins al pla de Riucerdà, per on s’ha de continuar baixant per la tranquil·la carretera local fins a l’aparcament de Mas Banyeres. Fins a la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 6.10.18 per Isabel Benet, Alfons Belinchón, Pep García, Ester Escobar, Pau Vázquez, Lola Díaz, Rafael Martínez, Quim Massanes, Pilar, Enric Sibís, Ramon Boldú i Ferran Guillén.