dilluns, 22 d’abril del 2019

Ruta de les ermites de Montserrat

13.04.19  La muntanya de Montserrat ha estat des de temps molt antics un recer per a la vida eremítica, desenvolupada inicialment a la part baixa i mitjana de la muntanya. A partir de la fundació, l'any 1035, del monestir de Montserrat per l'abat Oliba (al lloc on ja hi havia l’antiga ermita de Santa Maria), es començaren a bastir ermites a les parts altes.

El torrent de la Vallmala o de Santa Maria separava aquestes ermites en dos grups principals designats amb el nom de Tebes i Tebaida, en referència a les terres d'Egipte, plenes d'anacoretes en els primers segles del cristianisme. Tebes aplegava les ermites de Sant Jaume, Santa Caterina, Sant Joan, Sant Onofre i Santa Magdalena. Tebaida agrupava les de Sant Dimes, la Santa Creu, la Trinitat, Sant Benet, Sant Salvador, Sant Antoni i Santa Anna. En una tercera regió, anomenada Tàbor, es trobava la de Sant Jeroni, la més alta de totes, prop del cim, de la qual ja no queda rastre; en el seu lloc hi va haver després un restaurant, també enderrocat. Cal no confondre aquestes històriques ermites amb les actuals capelles de Sant Jeroni, Sant Joan i Sant Miquel, bastides al darrer terç del segle XIX.

Regió de Sant Salvador, amb les restes de l'ermita
del mateix nom i l'ermita-refugi de Sant Benet

En l'època del seu màxim esplendor (segles XVI-XVIII), aquestes ermites disposaven de dormitori, sala de treball i estudi, oratori, cuina, menjador i altres dependències secundàries, i a fora, un petit hort i tot un sistema de canaletes i cisternes, sovint excavades a la roca, per recollir l'aigua de la pluja.

La nostra ruta pels emplaçaments de les antigues ermites de Montserrat és un bonic (i un xic dur) itinerari d’uns 14 Km de recorregut i 800 m de desnivell, per les regions de Santa Magdalena (Tebes) i Sant Salvador (Tebaida), tot deixant de banda (l’itinerari ja és prou llarg) el sector de Sant Jeroni (Tàbor), doncs com hem dit ja no queden vestigis de l’antiga ermita.

Havent deixat els cotxes a l’aparcament del monestir de Montserrat (cal arribar ben d’hora per trobar un bon lloc), comencem l'excursió a la plaça de la Creu (720 m), on girem a l’esquerra per enfilar el camí cimentat que mena al pla de Sant Miquel. Anem pujant suaument, i als 15 min. arribem a la capella de Sant Miquel (830 m), a la dreta del camí i al costat d’una creu de terme. Refeta diverses vegades, l’actual edificació data de 1870; tanmateix, la llegenda la remunta fins al s. III, quan en aquest lloc fou enderrocat un suposat temple romá dedicat a Venus. Aquesta capella es troba ara envoltada per un porxo, que no sempre ha tingut.

Capella de Sant Miquel

Continuem pel camí, passem pel costat de la bassa de Sant Miquel i no triguem en arribar a una cruïlla, al pla de Sant Miquel (857 m); deixem el camí vell de Collbató o de les Bateries, que continua recte, i girem a la dreta pel camí de les Ermites, cimentat, per on anem pujant, amb algunes llaçades, a través de la Serra Llarga.

Inici del camí de les ermites

Al capdamunt de la pujada ja veiem a sota nostre el Pla de les Taràntules; abans, però, ens desviem uns metres a la dreta per situar-nos en un esperó amb una magnífica vista sobre les roques de Sant Salvador, la Mòmia i la Prenyada, així com bona part de les ermites de Tebaida.

Vistes a la regió de Sant Salvador o Tebaida

Retornem al camí per baixar uns metres fins al pla de les Taràntules (971 m), on hi ha l’estació superior del Funicular de Sant Joan i on s’acaba el ciment. Continuem a l’esquerra per pista de terra en direcció a Sant Joan.

Ens dirigim cap a la Gorra Marinera

Ens apropem als contraforts de la Gorra Marinera o roca de Sant Jaume, i hem d’estar atents per trobar a mà dreta rastres de corriol per on pujarem a l’ermita de Sant Jaume, la primera de la jornada (uns pocs metres més endavant, pel costat d’un plafó informatiu, també podriem agafar un altre corriol que s’hi ajunta poc més amunt).

Anem pujant fort per aquest corriol, a tocar de la paret est de la Gorra Marinera. Uns metres més amunt la pujada es redreça fins al punt d’haver de grimpar amb precaució per la roca, ajudats en algun punt per antics esglaons tallats.

Pugem cap a l'ermita de Sant Jaume

Ens situem finalment sota l’ermita de Sant Jaume (1055 m), i amb una darrera grimpada entrem al seu petit recinte, amb restes de murs i una antiga cisterna, a mig aire de la paret de llevant de la Gorra Marinera; en aquesta paret hi podem accedir, a través d’una plataforma de roca, a una petita balma, habilitada com aixopluc per a dues o tres persones.

Balma penjada a la paret de la Gorra Marinera

Antiga cisterna de l'ermita de Sant Jaume

Cornisa de roca amb vistes a Sant Salvador i al monestir

Baixem de l’ermita de Sant Jaume, amb precaució i ajudats per a més seguretat per la corda fixa que ha muntat el company Toni.

Baixada força dreta de l'ermita de Sant Jaume


Un cop de nou al camí principal, continuem fins a la propera capella de Sant Joan (1020 m), edificada l’any 1869, des d’on veiem, uns metres més amunt l’allargassada balma on es trobaven les ermites de Sant Joan i Sant Onofre.

Capella de Sant Joan

Seguim pel camí cimentat que mena a aquestes ermites, però abans, quan aquest fa un revolt a la dreta, continuem recte pel camí que baixa a Santa Caterina (sense indicacions, però). El sender gira tot seguit a l’esquerra per entrar al bosc (si abans seguim recte uns pocs metres, veurem antigues canalitzacions tallades a la roca).

Pel camí que mena a Santa Caterina

Flanquegem poc després un clap de roca i tornem a entrar al bosc, per iniciar una forta però curta baixada, amb un darrer tram on trobem cordes fixes, útils amb el terreny mullat, fins arribar a l’ermita de Santa Caterina (970 m), situada uns 60 m per sota del camí de Sant Joan, dins una balma enclotada a l’inici del torrent de Santa Caterina.

Balma de Santa Caterina

Fa uns anys hi havia a l’esquerra d’aquesta balma una altra edificació, ara ja enderrocada, mentre que el recinte que hi resta dempeus presenta un aspecte bastant precari, amb el seu interior inundat per l’aigua que regalima de la roca; recordem haver-la trobat en millor condicions quan estava ocupada per “escaladors-ermitans”, que tenien cura de l’indret.

Remuntem el desnivell que haviem perdut i, un cop al camí cimentat, acabem d’arribar, per unes escales, a la balma on hi havia, una al costat de l’altra, les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre (1035 m), sobre les quals es va edificar al s. XX el restaurant de Sant Joan, també enderrocat, com el de Sant Jeroni (hi podem veure els contraforts d’aquell restaurant al llarg de la balma).

Pugem cap a la balma de Sant Joan

A través d’una cornisa de roca, hi passem primer per l’emplaçament de l’ermita de Sant Joan i, passat un portal d’obra, pel de l’ermita de Sant Onofre, mentre anem veient les antigues cisternes excavades a la roca, així com el que sembla un petit oratori.

El primer tram de la balma, que
ocupava l'ermita de Sant Joan

Pas entre les dues ermites

El segon tram, corresponent a l'ermita de Sant Onofre

A la sortida de la balma, amb la capella de Sant Joan

Continuem pel camí de la balma i tot seguit arribem a les escales provinents del camí de Sant Joan, per on anem pujant per una canal fins a un collet (1070 m) (pal indicador).


Deixem de moment el camí que baixa per l’altre costat per girar a l’esquerra i seguir uns metres amunt, ja sigui per un corriol o bé directament pel pelat de roca, fins a l’emplaçament de l’ermita de Santa Magdalena, on només resten dempeus alguns murs i l’antiga cisterna.

Antiga cisterna de Santa Magdalena

Des d’aquí val la pena, i així ho fem, seguir amunt per l’esquenall de roca per situar-nos, en poc més de cinc minuts, al cim de la Miranda de Santa Magdalena (1132 m), que gaudeix d’una privilegiada posició central entre la Gorra Frígia i la Magdalena Superior, a una banda, i la Magdalena Inferior i la Gorra Marinera, a l’altra, les quals presenten avui una animada activitat escaladora.

Al cim de la Miranda de Santa Magdalena,
amb la Gorra Frígia i la Magdalena Superior

Hom situa en aquest cim el llegendari i nebulós castell Otger, potser només una torre de guaita que dependria del castell de Collbató.

Baixem altre cop a l'ermita,
sota la Magdalena Inferior

Del cim retornem a l’ermita de Santa Magdalena i al collet, per on baixem uns metres per l’altre costat fins a situar-nos a un nou collet-bretxa, entre les parets de la Magdalena Inferior, a l’esquerra, i de la Gorra Marinera, a la dreta, d’on surt un seguit d’esglaons conegut com les Escales de Jacob,

Iniciem la baixada per les Escales de Jacob

Anem baixant per aquestes escales, i després per un corriol, fins a desembocar en el camí nou de Sant Jeroni, per on continuem a l’esquerra. Anem avançant bastant planers durant un llarg tram d’aquest camí, construït als anys vint del segle passat per comunicar el desaparegut aeri de Sant Jeroni amb el funicular de Sant Joan. Voregem primer el vessant nord-est de les Magdalenes i la Gorra Frígia, i després continuem per la serra de l’Alzina de les Paparres, mentre que a l’altre costat del torrent de Santa Maria anem veient diferents perspectives de la regió de Sant Salvador, amb el Cavall Bernat.

El Cavall Bernat, a l'altre costat de la vall

Finalment, en el punt on el camí nou de Sant Jeroni creua el torrent de Santa Maria (1050 m) (pal indicador), el deixem per baixar a la dreta pel camí vell de Sant Jeroni en direcció al Pla dels Ocells, tot seguint el torrent. Tanmateix, als dos minuts també el deixem per agafar a mà esquerra, de pujada, el camí de la serra de les Lluernes (senyals grocs), per on entrem a la regió de Tebaida, tot alternant trams de bosc i de roca.

Agulla del Cap de Mort i Serrat de les Onze

Passem just per sota de la característica roca del Cap de Mort (cal dir que fa un cert respecte) i poc després hem d’estar atents per trobar a mà esquerra un corriol que puja a Sant Antoni. Aquest corriol és força dret i es troba en bastant mal estat; és facil sortir-se algun cop del camí traçat, però la qüestió es anar remuntant amb tendència a la dreta fins arribar al petit planell on es troba l’ermita de Sant Antoni (1095 m), sota el serrat de les Onze Hores i amb una vista privilegiada sobre el Cavall Bernat.

Ermita de Sant Antoni

Interior de l'ermita

Vistes al Cavall Bernat i als Flautats

L'ermita, habitada sovint per escaladors, disposa de dues dependències que aprofiten el balmat de la roca, i al seu costat hi ha una petita cisterna. En aquest indret fem el ben merescut àpat de la jornada, mentre veiem evolucionar diverses cordades a l’esmentat Cavall Bernat.

Dinem al costat de l'ermita, enmig d'un gran panorama

Retornem al camí de la serra de les Lluernes i passem tot seguit pel costat de la petita balma del Cavall. Continuem en direcció sud-est, encarats al característic grup de roques dels Flautats, i més endavant travessem el coll de la Canal Plana (1019 m).

Avancem encarats als Flautats

Deixem a la nostra esquerra els esmentats Flautats i poc després comencem a pujar per la roca, amb algunes llaçades i restes d’antics marges, fins atènyer el coll de Sant Salvador (1071 m), entre les roques de l’Elefant i la Prenyada.

Pugem cap al coll de Sant Salvador

Baixem per l’altre costat i tot seguit travessem un altre collet, amb restes de pals de ciment, que antigament tancaven amb filferro tota aquesta part de la Tebaida com a recinte del monestir. Un minut després, deixem el camí per continuar a l’esquerra, sota els antics contraforts de l'ermita de Sant Salvador, fins arribar tot seguit a la balma de Sant Salvador o cova de les Cabres (1069 m), mig penjada al peu de la roca de Sant Salvador o de l’Elefant.

Antics contraforts de l'ermita de Sant Salvador

Balma de Sant Salvador o de les Cabres, amb una
cisterna (dreta); al seu costat, la roca de la Mòmia

Aquesta balma, amb un petit habitacle i una cisterna encastada a la roca, fou l'origen de l'antiga ermita de Sant Salvador, l’emplaçament de la qual podem veure uns pocs metres més amunt, en un pla superior, amb restes de murs  i una altra cisterna al peu de la roca.

Baixem cap al camí de Sant Benet i
la Trinitat, sota l'esguard de la Mòmia

Tornem al camí, que baixa fort fins a desembocar al sender senyalitzat com a PR C-19. Abans, però, de continuar a l’esquerra cap a la Trinitat, girem a la dreta per arribar-nos en un parell de minuts, tot planejant, a l’ermita de Sant Benet (970 m). No hi trobarem pas vestigis antics en aquest emplaçament, doncs l’ermita fou totalment refeta l’any 1927, a l’estil de les capelles de Sant Miquel i Sant Joan, i actualment és un refugi guardat, amb servei de bar, molt freqüentat pels escaladors. Avui ens és molt pràctic per demanar begudes energètiques, doncs encara ens queden quatre ermites.

Interior de Sant Benet

Desfem el camí fins a l’anterior punt i continuem planejant pel PR en direcció nord-est, tot passant sota les roques de la Mòmia i de la Momieta, fins arribar a les restes de l’ermita de la Trinitat (971 m), sota el vessant est dels Flautats. L’únic que resta dempeus del conjunt és la capella-oratori del Sant Crist que veiem en primer lloc, amb la part posterior adossada a la roca; al costat de la capella es despleguen restes d’altes parets (l’ermita tenia un pis superior) i d’una cisterna. Per les seves dimensions, aquesta edificació era també coneguda com a Palau de les Ermites.

Capella del Sant Crist, al costat de la Trinitat

Restes de les parets de l'ermita de la Trinitat

Sortim de la Trinitat tot continuant pel PR C-19, per on baixem tot seguit a una esplanada que sembla una antiga era, i pocs metres més avall, arribem al pla de la Trinitat (946 m), cruïlla amb els senders transversals GR 4 i GR 172. Aquí, tot deixant aquests senders, seguim inicialment recte per dirigir-nos cap a les ermites de Sant Dimes i la Santa Creu, en direcció sud-est, fins a un esperó enlairat sobre l’emplaçament d’aquestes ermites. Tanmateix, la baixada per una canal sembla complicada i decidim retornar a la cruïlla del pla de la Trinitat, on ara seguim els GR’s cap a l’esquerra (a la dreta si vinguessim de la Trinitat).

Uns 100 m més endavant trobem a l’esquerra un corriol millor per accedir-hi. Comencem a baixar per aquest corriol i arribem a la cruílla (fita de pedres) amb el camí dels Totxos, a la dreta, per on després continuarem. Seguim en lleuger descens per travessar un parell de passos entre les roques i continuem davallant fins arribar al camí que uneix les dues ermites, en el punt on hi arriba l'Escala Dreta que puja directament del monestir, d'ús privat. També tenen l’accés limitat les dues ermites, doncs es tracta d’un espai privat de la comunitat de monjos.

Sota l'ermita de Sant Dimes, encastada entre roques

Una vista més detallada de la situació d'aquesta ermita

A la nostra esquerra s’aixeca, enlairada i encastada entre dues roques, l’ermita de Sant Dimes, en el lloc on segons la tradició hi havia existit el castell de Montserrat, enderrocat, sempre segons la llegenda, pel comte Borrell pel mal ús que hi feia el senyor del castell, qui pel seu profit l’havia convertit en un niu de lladres i malfactors; potser per això, l’ermita porta el nom del bon lladre de la crucifixió. Ens apropem fins al pas inferior que comunica amb l’ermita, però que tanmateix es troba tancat per una reixa. Des d’aquí cal aprofitar per veure en direcció oest, a l’altre costat de la canal que baixa al monestir, la balma on s’hi arreceren les dues dependències de l’ermita de la Santa Creu o de Santa Helena, doncs també el seu recinte es troba tancat; quan ens apropem a aquesta segona ermita, la reixa que tanca l’accés només deixa veure una petita construcció adossada a la roca.

Balma i ermita de la Santa Creu, en una foto de l'any 2010

Continuem pel camí dels Totxos

Des d’aquest indret tornem a pujar fins a la cruïlla amb el cami dels Totxos, que seguim a l’esquerra, per on anem vorejant, en direcció sud-oest, la canal per sobre el monestir, fins a sortir de nou al GR que haviem deixat vora el Pla de la Trinitat.

Mirador dels Ermitans

Ara ja per aquest sender passem tot seguit pel Mirador dels Ermitans, una balconada, amb baranes de ferro, abocada sobre el monestir, i uns metres més endavant arribem a l’indret de la placeta de Santa Anna (895 m), cruïlla del GR amb el camí vell de Sant Jeroni. Abans de retornar al monestir pel GR, seguim a la dreta per l’esmentat camí per arribar-nos tot seguit a l’ermita de Santa Anna, la darrera de la jornada. Aquesta ermita feia antigament les funcions de parròquia de les altres dotze ermites i era on residia el monjo vicari dels ermitans. Actualment s’hi estan fent excavacions arqueològiques, que en una segona fase donaran pas a treballs de consolidació de les restes.


Treballs arqueològics a l'ermita de Santa Anna

Retornem a la cruïlla amb el GR i ara sí, iniciem un ràpid descens pel miler d’esglaons de ciment coneguts com les Escales dels Pobres. Més avall, travessem l'estret trau entre dues roques del Pas dels Francesos (850 m).

Pas dels Francesos

Continuem davallant per trams esglaonats fins a travessar un pont sobre el torrent de Santa Maria. Passem per la font del Portal o del Miracle, i arribem tot seguit a la plaça de la Creu, on tanquem aquest circuit per dotze ermites de Montserrat. Unes terrines de mató de Montserrat amb mel ens ajuden a recuperar-nos d’aquesta llarga però molt gratificant excursió.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 13.04.19 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Isabel Salvia, Toni Tejedor, Ester Escobar, Pau Vázquez, Francesca i Morgan.

dijous, 11 d’abril del 2019

Pels serrats de Lord i Sòbol

30.03.19  Sortida col·lectiva al Solsonès, on hem fet un tomb per la Mola de Lord i el serrat de Sòbol, dues formacions de conglomerats que s’aixequen, respectivament, sobre el congost del Cardener, ara ocupat per l’embassament de la Llosa del Cavall, i el clot de Vilamala, mitjançant un itinerari  circular d’uns 14,5 Km de recorregut i 880 m de desnivell.

Ens arribem, via Manresa i Solsona, a Sant Llorenç de Morunys, des d’on seguim per la carretera del Port del Comte poc més d’1 Km fins agafar a l’esquerra l’estreta pista asfaltada del santuari de Lord; no triguem en arribar a l’ermita del Sant Serni del Grau, on aparquem els cotxes a l’esplanada vora l’ermita.

Ermita de Sant Serni del Grau

Absis sobrealçat de Sant Serni

De Sant Serni del Grau (1045 m), bella i sòbria església romànica (s. XI-XII) amb campanar de cadireta de doble ull i absis sobrealçat, comencem a caminar per la pista del santuari amb senyals del GR 7. Deixem una primera desviació a mà dreta, sense indicacions, i als 500 m continuem a la dreta (pal indicador), per l’antic camí ral de Solsona, per on va també el GR. Anem pujant amb diverses llaçades per aquest camí de grau, per on travessem un estret pas entre roques i, ja al capdamunt, també ho fem pel Roc Foradat (1107 m), una escletxa a la roca amb esglaons obrats, eixamplada artificialment en els temps en que aquest camí era molt utilizat pels traginers.

L'estret pas del Roc Foradat

Deixem a la dreta el camí ral i el GR, per on retornarem, i baixem uns metres a trobar altre cop la carretera del santuari, just a la sortida d’un túnel excavat a la roca. Als pocs metres la deixem per seguir a l’esquerra per una pista de desemboscar. Poc més amunt, al primera revolt a l’esquerra, agafem a la dreta un corriol, per on avancem en direcció sud-oest, de cara al tossal de Vall-llonga.

Ens dirigim cap al tossal de Vall-llonga

Per aquest camí podem observar, i ensumar, les petites però vistoses floretes de l’almesquí (Narcissus assoanus), un narcís molt abundant en començar la primavera.

Almesquí

El corriol s’endinsa primer al bosc i després surt a la carena, on el panorama s'obre, especialment al nord, amb dilatades vistes al massís del Port del Comte.

Tossal de la Creu del Codó i massís del Port del Comte

Quan ens apropem a l’esmentat tossal de Vall-llonga, el vorejem per l’esquerra, pel vessant nord-est, fins a trobar traces de corriol a la dreta per on pujem uns metres fins assolir el cim emboscat del tossal de Vall-llonga o del Santuari (1242 m), punt culminant del serrat de Lord, però sense una bona vista de l'entorn per la vegetació que l'envolta.

Pessebre minimalista al tossal de Vall-llonga o del Santuari

Retornem al sender, per on acabem de vorejar el tossal pel vessant sud i després iniciem una baixada en aquesta direcció, amb vistes a l'embassament de la Llosa del Cavall i les serres de Busa i Bastets, fins a trobar altre cop la carretera del santuari.

Baixem encarats a l'embassament de la Llosa del Cavall 

Observant el crestall de la serra de Bastets

Continuem la baixada, encarats ara a la Mola de Lord

Seguim aquesta carretera uns metres a l’esquerra fins que s’acaba a l’esplanada del coll del santuari (1075 m), entre els cims del tossal de Vall-llonga i de la Mola de Lord, indret on hi ha un petit aparcament per als cotxes i l’estació inferior del telefèric de servei del santuari. Continuem pel camí pavimentat del grau de Lord, que puja en diverses llaçades pel vessant nord de la Mola de Lord, tot seguint les estacions d’un via crucis.

Pugem pel camí del grau de Lord

Al capdamunt de la pujada travessem una tanca i arribem a l’altiplà de la Mola de Lord. Deixem a la dreta la petita capella de Sant Pere Màrtir, així com l’estació superior del telefèric, i girem a l’esquerra, tot passant pel costat d’un canó de l’època de les guerres carlines, per enfilar la carena i arribar tot seguit al capdamunt de la Mola de Lord (1189 m), on ens fem la foto de grup al costat de la gran creu que marca el cim.

El cim de la Mola de Lord, sobre la Llosa del Cavall

Fotocim

Baixem tot seguit al pla on s’aixeca el santuari de Lord (1160 m), un edifici de considerables proporcions, amb església de tres naus, campanar octogonal i hostatgeria annexa, bastit l’any 1870 sobre anteriors edificacions: capella preromànica (s. X), església d’una nau (s. XV) i església de tres naus (s. XVIII), destruïda aquesta darrera l’any 1835 durant la Primera Guerra Carlina.

Ens dirigim cap al santuari de Lord

Església i hostatgeria de la Mare de Déu de Lord

Des del santuari, creuem un tancat i comencem a baixar suau per planells herbats, en direcció sud-est, amb dilatades vistes sobre l’embassament de la Llosa del Cavall i les serres de Busa i Bastets, així com també del serrat del Verd, la serra d’Ensija i els Rasos de Peguera.

Baixem pels planells del santuari, amb la serra de Busa

El sector de la Llosa del Cavall, des de l'altiplà de la Mola

Al final del pla, girem a l’esquerra (pal indicador) per entrar al grau de Sallort. Anem baixant per aquest espléndid camí de grau, empedrat i ombrívol, fins que més avall, en un revolt a l’esquerra, el deixem breument per seguir a la dreta uns metres fins al mirador del grau de Sallort, ara rebatejat en memòria de Josep Cases, situat sobre un esperó de roca, amb baranes i un plafó panoràmic, en el qual hi figuren un versos del poeta J.V. Foix.

Un detall dels marges que suporten el grau de Sallort

Mirador del grau de Sallort o de Josep Cases

Malgrat ser repetitius, cal dir que hi gaudim aquí d’una esplèndida i detallada vista sobre les esmentades serres de Busa i Bastets, així com d’una completa visió de l’embassament de la Llosa del Cavall, avui a plena capacitat.

Des del mirador, un corriol ens aproparia a les balmes del Verger, penjades al cingle, però encara ens queda molta jornada i retornem al camí del grau. Poc després, deixem a l’esquerra el sender que, vora els cingles, retorna al collet i l’aparcament del santuari, i seguim a la dreta, tot davallant, fins a desembocar a una pista, que seguim a la dreta per passar tot seguit per la masia de Sallort (885 m), reconstruïda recentment.

La nova masia de Sallort

Continuem per la pista, en direcció sud-oest, de cara al serrat de Sòbol, tot creuant els camps de Sallort i vora l’embassament de la Llosa del Cavall.

Voregem els camps de Sallort

Vessant sud de la Mola de Lord, des dels camps de Sallort

Més endavant creuem el barranc de la Rasa de Torroella (845 m), que a la seva part final rep el nom de Clot de l’Infern. Deixem tot seguit la pista per un sender a mà dreta (fites), un xic desdibuixat al principi, per on ens enfilem més amunt per la canal del Cargol fins a sortir de nou a la pista, que seguim a la dreta fins arribar tot seguit als prats on hi ha les ruïnes del mas de Torroella (948 m).

Creuem la Rasa de Torroella...

...i pugem per la canal del Cargol

Restes del mas de Torroella, amb Busa al fons

Al final del prat continuem pel camí de Sòbol, per on vorejem pel sud el serrat de la Creu i ens anem enlairant per sobre el clot de Vilamala. Una pujada forta ens apropa als cingles sota el pla de Sòbol, tot passant pel costat d’una petita balma.

Reagrupats al costat d'una petita balma

Poc després travessem el Mal Pas de Sòbol (1074 m), una estreta cornisa ran del cingle, amb una precària corda com a passamà però que no presenta cap dificultat especial.

Mal Pas de Sòbol...

...estimbat sobre el Clot de Vilamala

Continuem per una feixa de roca, tot travessant una petita escletxa amb esglaons excavats, i seguim pujant fins a situar-nos a la part baixa del pla de Sòbol, on el nostre grup es desplega per efectuar el dinar col·lectiu, que a aquestes alçades de l’excursió ens ho hem guanyat.

Entre els cingles i el barranc

Continuem pujant cap al pla de Sòbol

Arribant a l'inici del pla de Sòbol, on dinem

Després de dinar, pujem els pocs metres que resten per assolir el pla de Sòbol (1220 m), amb les restes del gran mas del mateix nom, envoltats per un dilatat panorama. Aquí hi arriba una pista procedent de la carretera del Port del Comte, que seguim uns metres en direcció nord fins al capdamunt del pla, on gaudim d’una nova perspectiva sobre la Mola de Lord.

Al pla de Sòbol, amb el massís del Port del Comte

Voregem les restes del mas de Sòbol

Vessant oest de la Mola de Lord i serra de Busa,
des del capdamunt del pla de Sòbol

En aquest punt deixem la pista i girem a la dreta per baixar en direcció nord-est per un corriol (fites) que davalla per un esquenall pedregós.

Deixem el pla per baixar en direcció nord-oest


Arribem a un collet on hi ha una bifurcació; a la dreta, un sender baixa cap a la balma del Fornó, però nosaltres continuem recte per la carena. Poc després girem a l’esquerra (fites) per un corriol que davalla fins a creuar de nou (però ara més amunt) el barranc de la Rasa de Torroella.

Creuem altre cop la Rasa de Torroella

Travessem més endavant un estrep de roca inclinada que demana un xic d'atenció per baixar per l'altre costat, i després una nova pujada ens mena al coll de la Creu de Canalda (1168 m), un altre indret rocós on tornem a trobar el GR 7.

Iniciem la baixada des del coll de la Creu de Canalda

Des d’aquest coll, ara ja sempre davallant, no triguem en arribar altre cop a l’escletxa del Roc Foradat, on es tanca el cercle d’aquesta ruta.

Tornem a creuar el Roc Foradat, ara de baixada

Ja només ens cal desfer la ruta de l’anada, primer pel camí ral i després pel tram de carretera fins a Sant Serni del Grau, punt final d’aquesta completa i variada excursió pels serrats de Lord i Sòbol.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 30.03.19 pel Centre Excursionista Àliga.