29.11.23 Després de l’agradable escalada de la via Lo Gall Pinto, tornem a la Roca Viella a finals de novembre per fer la via de Los Aberrochaos Punt Extrem, un recorregut també obert l’any 2013 i, a priori, més “fàcil”... Mare-de-déu-senyor!
De bon matí arribem a Abella de la Conca, com sempre, pel camí d’Artesa de Segre, coll de Comiols i Isona. Després d’aparcar i calçar-nos els “trastos”, ens dirigim cap a la Roca Viella i cerquem el peu de la via situada uns metres més a l’esquerra de Lo Gall Pinto i assenyalada amb una fletxa gravada a la roca.
La primera tirada és com d’escalfament i com que el dia està rúfol i fa un fred que pela, jo porto els “gats” d’hivern, amb mitjons gruixudets però amb les soles recent canviades, brillants com un mirall i adherència zero, cosa que lamento des del primer moment en que poso el peu a la roca i em rellisca... avui patirem!
A partir d’aquí comença l’escalada de debò. En Pau l’inicia pujant per una vistosa placa tot dibuixant una diagonal ascendent a l’esquerra a buscar una llastra per la qual veig que s’enfila amb passos molt atlètics fins assolir el fil de l’esperó. Damunt aquesta llastra està la segona reunió.
Quan em toca a mi, la feina és meva per cercar les més petites lleixes i foradets on posar els “gats” que no s’agafen enlloc. Als passos més difícils me les apanyo penjant els estreps i així, amb penes i rodolons, arribo a la segona reunió.
La tercera tirada va tota ella seguint el fil de l’esperó, amb passos que augmenten la seva dificultat amb l’alçada. El cel està molt gris però no sembla que hagi de ploure. El llarg finalitza amb un vistós díedre, damunt del qual està la tercera reunió.
La quarta tirada progressa per una sèrie de plaques i blocs, amb lleugera tendència a la dreta, a cercar la quarta reunió situada damunt un relleix i al peu de la vistosa placa per on va la cinquena tirada, la més difícil i mantinguda de la via.
Des d’aquesta reunió, en Pau s’enfila en vertical per la dreturera placa a cercar un clau amb anella i, a partir d’aquí, es desplaça en flanqueig lleugerament ascendent i sota el fil de la cresta. Veient la seva progressió en total adherència és quan jo entono el Mare-de-déu-senyor. Al llarg de la tirada, crec que en Pau deixa tots els friends que porta ja que està força despullada d’assegurances.
Preveient les meves dificultats, en Pau ha muntat una artística reunió a la bretxa, al costat de l’arbre que culmina la cresta, i així poder controlar millor les meves lamentables evolucions, en les que combino la progressió artificial amb l’artificiosa fins que, exhausta, arribo a la bretxa.
Ara només toca arribar a la darrera reunió de la via, que és la mateixa que la de Lo Gall Pinto, i això fa el Pau entre blocs i canaletes. Un cop al cim, ens fem la foto de rigor per tenir un bon record de tan “lluïda” escalada i, tot seguit, emprenem el camí de tornada que ja coneixem de l’anterior vegada perquè, entre pitos i flautes, s’ha fet una mica tard i no ens queden massa hores de llum.
De retorn amb el cotxe, els núvols alts ens ofereixen un meravellós capvespre encès, encara que la dita “cel rogent, pluja o vent” no ens assegura pas l’aigua i la sequera continua....
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.11.23 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
