Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars Jussà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pallars Jussà. Mostrar tots els missatges

dijous, 21 de març del 2024

Escalades a Abella de la Conca, 2

29.11.23  Després de l’agradable escalada de la via Lo Gall Pinto, tornem a la Roca Viella a finals de novembre per fer la via de Los Aberrochaos Punt Extrem, un recorregut també obert l’any 2013 i, a priori, més “fàcil”... Mare-de-déu-senyor!

Roca Viella amb el recorregut de les dues vies

Ressenya de la via Los Aberrochaos Punt Extrem

De bon matí arribem a Abella de la Conca, com sempre, pel camí d’Artesa de Segre, coll de Comiols i Isona. Després d’aparcar i calçar-nos els “trastos”, ens dirigim cap a la Roca Viella i cerquem el peu de la via situada uns metres més a l’esquerra de Lo Gall Pinto i assenyalada amb una fletxa gravada a la roca.

Primers metres de la via

La primera tirada és com d’escalfament i com que el dia està rúfol i fa un fred que pela, jo porto els “gats” d’hivern, amb mitjons gruixudets però amb les soles recent canviades, brillants com un mirall i adherència zero, cosa que lamento des del primer moment en que poso el peu a la roca i em rellisca... avui patirem!

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

A partir d’aquí comença l’escalada de debò. En Pau l’inicia pujant per una vistosa placa tot dibuixant una diagonal ascendent a l’esquerra a buscar una llastra per la qual veig que s’enfila amb passos molt atlètics fins assolir el fil de l’esperó. Damunt aquesta llastra està la segona reunió.

Inici del segon llarg

Llarga diagonal ascendent...

...cap al fil de l’esperó

Assegurant des de la primera reunió

Quan em toca a mi, la feina és meva per cercar les més petites lleixes i foradets on posar els “gats” que no s’agafen enlloc. Als passos més difícils me les apanyo penjant els estreps i així, amb penes i rodolons, arribo a la segona reunió.

Recuperant el segon llarg

La segona reunió

La tercera tirada va tota ella seguint el fil de l’esperó, amb passos que augmenten la seva dificultat amb l’alçada. El cel està molt gris però no sembla que hagi de ploure. El llarg finalitza amb un vistós díedre, damunt del qual està la tercera reunió.

Progressant pel fil de l’esperó del tercer llarg

El diedre final

Arribant a la tercera reunió

La quarta tirada progressa per una sèrie de plaques i blocs, amb lleugera tendència a la dreta, a cercar la quarta reunió situada damunt un relleix i al peu de la vistosa placa per on va la cinquena tirada, la més difícil i mantinguda de la via.

Entre plaques i blocs del quart llarg

Arribant a la quarta reunió

La quarta reunió

Des d’aquesta reunió, en Pau s’enfila en vertical per la dreturera placa a cercar un clau amb anella i, a partir d’aquí, es desplaça en flanqueig lleugerament ascendent i sota el fil de la cresta. Veient la seva progressió en total adherència és quan jo entono el Mare-de-déu-senyor. Al llarg de la tirada, crec que en Pau deixa tots els friends que porta ja que està força despullada d’assegurances.

Difícil inici del cinquè llarg

Progressant en diagonal ascendent per la placa

Preveient les meves dificultats, en Pau ha muntat una artística reunió a la bretxa, al costat de l’arbre que culmina la cresta, i així poder controlar millor les meves lamentables evolucions, en les que combino la progressió artificial amb l’artificiosa fins que, exhausta, arribo a la bretxa.

Assegurant des de la bretxa

Ara només toca arribar a la darrera reunió de la via, que és la mateixa que la de Lo Gall Pinto, i això fa el Pau entre blocs i canaletes. Un cop al cim, ens fem la foto de rigor per tenir un bon record de tan “lluïda” escalada i, tot seguit, emprenem el camí de tornada que ja coneixem de l’anterior vegada perquè, entre pitos i flautes, s’ha fet una mica tard i no ens queden massa hores de llum.

Arribant a la darrera reunió

Fotocim

Capvespre rere el Montmagastre

De retorn amb el cotxe, els núvols alts ens ofereixen un meravellós capvespre encès, encara que la dita “cel rogent, pluja o vent” no ens assegura pas l’aigua i la sequera continua....

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.11.23 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dissabte, 9 de març del 2024

Escalades a Abella de la Conca, 1

L’extrem llevantí del Pallars Jussà amaga una petita joia: es tracta del poblet d’Abella de la Conca, presidit per l’església romànica de Sant Esteve (s. XII) i sota uns impressionants penya-segats, que són la continuació de la serra de Carreu que aquí dibuixa una mena de ganxo o ferradura, perquè és el tancament d’un gran plec anticlinal abocat sobre la Conca Dellà.

Església de Sant Esteve d’Abella

L’estiu del 2018 ja vam fer una incursió al sector de Roca Viella que és on es concentren la major part de vies “assequibles” de la zona, però per la seva orientació sud són ideals d’escalar entre finals de tardor, hivern i inicis de primavera, després el sector queda regulat per nidificació.

Vista de Roca Viella amb el recorregut de la via Lo Gall Pinto

Per això darrerament hi hem vingut força sovint entre novembre i febrer, i ho fem des d’Isona, cap i casal de la Conca Dellà, tot prenent la direcció de Coll de Nargó i desviant-nos per una carretereta que puja i finalitza a Abella. Just abans d’entrar al poble, però, surt a mà esquerra una pista asfaltada que planeja entre camps d’ametllers. Quan estem sota la Roca Viella, deixem el cotxe en un eixamplament de la pista i ens dirigim de dret cap al peu de la roca, de blanquíssima calcària. Avui tenim la intenció de fer la via Lo Gall Pinto, un recorregut de 160 m repartits en set llargs i obert l’any 2013 pel col·lectiu d’escaladors lleidatans dits “Lo Gall”. Una placa ens indica el peu de la via.

Inici de la via Lo Gall Pinto

Ressenya de la via

La via comença tot fent una difícil diagonal ascendent a l’esquerra per sota unes cornises i que finalitza a la primera reunió situada sobre una repiseta. I és que aquí els estrats calcaris estan en posició quasi vertical i per això a la via abunden les plaques, les llastres i les repisetes on se situen les reunions.

Primers metres de la via

Arribant a la primera reunió

El segon llarg puja en vertical per damunt d’unes plaques molt llises, amb bones preses per a les mans però els peus, a voltes, s’han de conformar amb la pura adherència. No és en va que la tirada oscil·la entre el V i el V+ de dificultat.

Vistosa sortida del segon llarg

Progressant per la difícil placa

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

Ara toca la tirada més difícil de la via, i per això en Pau surt en vertical fins situar-se a l’alçada d’una placa llisa com un mirall per on ha de fer un dificilíssim flanqueig lleugerament ascendent. Un rosari de xapes li indiquen el camí a seguir. I encara sort que les preses de mà són fabuloses, perquè les de peu són gairebé inexistents.

Inici del tercer llarg

Progressant pel difícil flanqueig

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la tercera reunió

Des de la tercera reunió, sobre una còmoda repiseta, en Pau s’enfila en vertical per unes verticals plaques que culminen en un vistós diedre, al capdamunt del qual està la quarta reunió.

Inici del quart llarg

Vistós diedre sota la quarta reunió

La cinquena tirada és un tràmit de 15 metres entre blocs i matolls per anar a cercar la continuació de la via assenyalada amb una fletxa gravada sobre la roca i al peu d’unes plaques inclinades però molt llises les condemnades!

Inici del sisè llarg

Assegurant des de la sisena reunió

Inici del darrer llarg

La darrera tirada és “más de lo mismo”, i és que la dificultat d’aquesta via no baixa del V grau, però des del capdamunt, i malgrat que el dia s’ha ennuvolat molt, gaudim d’una vista excepcional del conjunt d’esmolades dents que conformen aquesta serra i que sobresurten per damunt la Conca Dellà, tancada al sud per l’imponent vessant obac del Montsec de Meià i a llevant pels rosats cingles conglomeràtics de Benavent.

L’esmolada cresta de la serra

Des del final de la via, unes fites ens indiquen el camí de baixada, el qual es dirigeix a una bretxa. Unes cordes fixes ens ajuden a desgrimpar fins al corriol que baixa en diagonal a l’esquerra a buscar el vistós Pas de Finestres per on creuem la serra i retornem al cotxe pel mateix camí d’anada.

Creuant el Pas de Finestres

Abella de la Conca al capvespre

Abans, però, ens aturem a contemplar la roca que hem escalat, moment en que decidim que la propera vegada vindrem a escalar la via amb el curiós nom de Los Aberrochaos Punt Extrem...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.11.23 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Per la serra de Benavent

25.01.16  Circumstàncies diverses ens han reunit a uns quants “aligots” un dilluns laborable per a fer una excursió. La boira, present a bona part del territori, ens empeny cap al Prepirineu on la Mercè té ganes d’explorar una zona de tots nosaltres desconeguda: la serra de Benavent, alterosa muralla conglomeràtica que, des del coll de Comiols, es dirigeix cap al nord-est, tot elevant-se per damunt la Conca Dellà que és l’extrem més oriental de la Conca de Tremp. Aquesta serra fa de frontera natural entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà.

La boira ens acompanya quasi tot el trajecte que fem en cotxe, i no és fins ben a prop del coll de Comiols que la deixem enrera, estesa com un mar de nata de la qual només sobresurten les agulles de Montserrat i alguns relleus tarragonins; en canvi des del mirador del port, encarat al nord, es domina una àmplia panoràmica de la Conca de Tremp i de les muntanyes que l’envolten com són l’esquena del Montsec, la serra de Sant Gervàs, el vistós cingle taronja de la Pessonada i les serres de Carreu i Boumont. També tenim una bona vista del Pirineu central (amb poquíssima neu) que va des del Turbón al Montsent de Pallars passant per l’Aneto. Al peu del cingle, encara a l’ombra, s’arrauleix el petit poble de Benavent de la Conca.

Al mirador del port de Comiols

Des d’aquest mirador, on hem aparcat i on hi ha un plafó informatiu de caire geològic mig destrossat, creuem la carretera comarcal 1412, per la qual hem arribat, i anem uns metres pel seu voral en direcció sud fins a l’entrada d’una pista que surt a l’esquerra i on hi ha un pal indicador del Cami del Cap del Roc, marcat en groc.


Vistes de l'esquena del Montsec

Comencem l’excursió pujant per aquesta pista que va a frec del caire dels cingles i on podem veure les restes del que podria haver estat una de les trinxeres del Front del Pallars, excavades a la roca per l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Així ens dirigim cap a l’edifici d’una torre de comunicacions on aprofitem per a fer un mos mentre contemplem les vistes cap a llevant on hi destaquen el Cadí, la serra d’Aubenç, el Port del Comte i els Rasos de Peguera.


Panoràmica del Prepirineu de llevant


En direcció al Roc de Benavent

En acabat continuem per la pista en direcció al Roc de Benavent, coronat d’antenes, tot deixant la sortida dels graus Curt i dels Escoms que baixen cap al poble. També deixem a l’esquerra el cim del Roc de Benavent, i anem directament al Mirador de Roca Roia, portentós balcó sobre el poble de Benavent de la Conca equipat amb un plafó orientatiu que no ens orienta en absolut perquè està en blanc! Des d’aquest mirador veiem estrendre’s als nostres peus la Conca Dellà tacada de camps de conreu d’un color verd deslluït per causa de “la pertinaz sequia”.

Mirador de Roca Roia

Vista aèria de la Conca de Tremp

A partir del mirador, la pista abandona el caire del cingle i va a mig aire del suau vessant est de la serra i per la qual anem rodejant petites elevacions i esquivant el pelegrinatge de milers i milers d’erugues de la processionària del pi (Thaumatopoea pityocampa), les quals corren a enterrar-se per tal de convertir-se en unes papallones nocturnes molt poc vistoses, tot deixant enrera el seu rastre de destrucció.

Gran acumulació d'eruges de la processionària

Baixant pel grau de Moles

Així anem fins a un collet on trobem el sender GR 1, camí que seguirem a partir d’ara. Aquí iniciem el descens pel grau de Moles per un corriol que ens deixa ràpidament al peu del cingle. En una cruïlla deixem a mà dreta un camí que es dirigeix cap a Isona passant pel castell de Llordà; nosaltres continuem a l’esquerra pel GR en direcció a Benavent a frec de les enlluernadores cingleres montserratines il·luminades pel sol de la tarda.


Retornem per sota els cingles de Benavent

Des del poble de Benavent prenem la carretera comercal 1412 en direcció al port de Comiols, tot passant sota l’esglèsia de Santa Margarida, un edifici d’origen romànic alt i quadrat que més aviat sembla una fortalesa. Quan arribem a una zona d’aparcament, on hi ha alguns plafons informatius, creuem la carretera i prenem una pista, on les marques del GR es troben mig esborrades sota una capa de pintura gris.

Per aquesta pista anem en suau baixada fins que aquesta gira bruscament cap a ponent, llavors el GR es desvia per un sender que comença a pujar fort cap al port de Comiols tot seguint una línia elèctrica. Per aquest sender arribem finalment de nou al mirador on tenim el cotxe aparcat i on hem iniciat aquest tomb per la desconeguda serra de Benavent.

Vistes a Benavent de la Conca des del port de Comiols

Donem un darrer cop d’ull als cingles de Benavent, tocats pels darrers raigs de sol, i a la poca neu rosada del Pirineu i ens acomiadem d’aquest paisatge incomparable. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.01.16 per Isabel Benet, Susana Sanz, Anna Torres, Mercè Julve i Toni Tejedor.