La Gorra Frígia és l’agulla més alterosa del grup de les “gorres i magdalenes” que dominen la plaça del monestir de Montserrat i que molt sovint, a primera hora del matí, sobresurten misterioses d’entre la boira “vacarissana”.
L’any passat hi vam pujar unes quantes vegades des de quasi tots els seus vessants. Així vam escalar-la per la via de l’Adrià i la variant Montpart (vessant est), Lo Tio Gos (vessant oest) i la via GEDE (vessant sud), totes elles d’un grau “amable” sobre bona roca però, a voltes, assumint un compromís força elevat.
Les dues que vam fer en Pau i jo a la seva cara est són ben diferents. La via de l’Adrià, de 150 metres repartits en cinc llargs, està molt ben equipada amb parabolts i s’inicia a l’ample camí que va a Sant Jeroni, per la qual cosa, si no volem caminar gaire, amb el funicular de Sant Joan hi arribem en un tres i no res!
El primer llarg és una rampa que es va redreçant conforme s’arriba a la primera reunió situada a l’esquerra d’un gran arbre característic. La segona tirada, la més curta, va a parar a una feixa just sota un vistós sostret. Davant nostre tenim una altra cordada que està pujant per la mateixa via.
La tercera tirada és la que concentra els passos més difícils de la via en passar per la dreta del sostret i finalitza al cèlebre forat conegut com “el wàter”. A la nostra esquerra tenim una cordada que està pujant per la també molt popular via del Carles i que ens regalen belles imatges del primer de corda retallant-se contra el gris del cel, amb les “gorres” als seus peus.
La darrera tirada, just sota el cim, la faig jo perquè és una rampa fàcil i molt ben protegida, i resulta que és la darrera tirada de la variant Montpart. Això ens fa pensar que podríem tornar un altre dia a fer aquesta via tan clàssica i restaurada pel nostre company Joan Prunera (El col·leccionista de vies) l’any 2012, qui va afegir alguns parabolts al costat de vells burins i sense malmetre el sentit de la via... Marededéu! La Montpart ja és una altra història.
Recent encetada la tardor, però amb una calor com de ple estiu, arribem al peu de la citada via on tenim una cordada de tres a la nostra esquerra que comencen a pujar precisament per la de l’Adrià. Aquesta via Montpart és la variant d’una altra via més antiga, dita Haus-Estrems, i que s’ha perdut parassitada per totes les vies més modernes que s’han anat obrint. En Pau inicia l’ascens per damunt d’una delicada llastra, només protegida per dos claus rovellats, que va de dret cap al gran arbre on està la primera reunió.
Quan en Pau inicia la segona tirada, tot llaçant una arrel i remuntant la placa en diagonal ascendent a la dreta, els nois de l’altra cordada posen els ulls com plats i ens pregunten quina via estem fent!
En arribar a la segona reunió, sota el característic sostret, veiem que tenim una altra cordada a la nostra dreta que estan pujant per la via Stromberg. El seu cap de corda, veient com en Pau evoluciona per la placa en diagonal ascendent cap a l’esquerra, tot passant per sobre del sostret, es posa les mans al cap i ens pregunta què per on punyetes estem pujant.
Per protegir aquesta tercera tirada, qualificada de IV grau, en Pau ha trobat un pont de roca, ha col·locat algun friend, ha llaçat un merlet, i no sé quantes coses més... Al final ha muntat la tercera reunió a tocar del “wàter”, perquè això és per cagar-se!
Des de la tercera reunió en Pau es deixa d’aventures i marxa per la placa amunt, tot seguint la filera de parabolts de la via de l’Adrià, i així tornem a retrobar-nos a la reunió de just sota el cim.
Com l’anterior escalada, la darrera tirada me la deixa per a mi que pujo per la coneguda rampa fins al capdamunt de la creu on els fem la rigorosa fotocim. Fins a la propera!
ISABEL BENET. Activitats realitzades els dies 7.06.23 i 6.10.23 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
