La cara est de la Dent d’Orlu des del pic de Tarbesó
Ressenya de la via Tapas Sans Dalle
Com que l’aproximació és molt llarga, sortim de Llívia ben aviat tot remuntant la vall del riu Querol i, un cop creuat el coll de Pimorent, baixem per l’encaixada vall del riu Arièja fins Acs dels Tèrmes, on prenem la carretera que es dirigeix al coll de Pailhères. Quan arribem a l’estany de Golors (Goulours), entrem sense miraments al càmping Ascou la Forge ja que és aquí d’on surt la pista, en estat lamentable, que en 6 Km ens deixa en un petit aparcament, ja força ple, encarat al vessant nord de la Dent d’Orlu.
Clariana enmig del bosc
Ràpidament ens carreguem les motxilles a l’esquena i sortim tot seguit a buscar el costerut i humit sender que travessa el bosc i que surt a l’assoleiada carena del serrat de la Llau des d’on ja s’ensuma la cara est, escombrada per unes tènues boires.
Avancem per la carena
Al coll de Brasselh (Brasseil) ens vestim “de romans” i prenem el sender que planeja cap al collet d’Ega (Egue), des d’on se’ns desplega la immensa muralla est. Baixem a buscar la feixa herbada on es troba el peu de la via.
La cara est de la Dent d'Orlu des del collet d’Ega
Recorregut de la via Tapas Sans Dalle
Quan arribem al peu de la via, assenyalat amb unes lletres vermelles ja molt esborrades, aviat ens veiem envoltats de joves parelles d’escaladors que frisen per començar l’ascens... el neguit se’ns encomana: ens esperen 300 m de tàpia de blanc gneis, una roca granítica deformada i molt antiga (entre 475 i 550 milions d’anys!), de tacte suau i que avui està molt humida per culpa de les darreres pluges.
Mentre esperem el torn, el Guillem i la Maria comencen a pujar
Davant nostre comencen l’ascens una d’aquestes joves parelles: el Guillem i la Maria, de la Garriga, amb qui anirem coincidint a les reunions. Mentre contemplem la seva progressió, ens sentim una mica com els pares de tota aquesta nova generació de grimpaires de categoria ja que, veient-los pujar tan lleugerament, aquesta primera tirada sembla fàcil... però no ho és en absolut!
Inici de la via
Després d’un ressalt prou pronunciat cal pujar per una placa inclinada però llisa com un dimoni i que, a més, es va redreçant a mesura que s’acosta a un pronunciat diedre, sobre el qual es troba la primera reunió. Alguns clots estan plens d’aigua, les cordes s’humitegen i jo faig una petita relliscada... comencem bé!
Arribant a la primera reunió
Aquesta primera tirada és només un tast del que ens espera: diedres i ressalts més o menys pronunciats, delicades plaques més o menys inclinades, esquerdes i canals plenes de fang i vegetació xopa d’aigua... Les reunions, totes elles preparades per rapelar, es situen sempre sobre repises més o menys còmodes. Aquesta geografia és deguda a que aquesta mena de roca s’exfolia en llesques, com una ceba colossal.
Inici de la segona tirada
La segona tirada progressa per un terreny més trencat i això dóna la sensació de que és més fàcil. Fins aquí la via marxa en franca diagonal ascendent vers la dreta, i la segona reunió està situada al peu d’una impressionant placa rematada per un vistós sostre, cosa que no concorda amb la ressenya que duem. Amb en Guillem i la Maria arribem a la conclusió de que estem pujant per una altra via... que hi farem!
La segona tirada
Progressant per la placa de la tercera tirada
En la tercera tirada, una de les més llargues (més de 50 m), progressem per aquesta placa, fina i dreta, fent ús de l’adherència, creuant les canals herbades i esquivant les humitats de la roca, car ja se sap que als “gats” no els agrada gens l’aigua. A les ressenyes ens asseguren que són vies “équipées”, però les xapes estan tan allunyades que no està de més portar alguns tascons o friends... cosa que en Pau i jo no duem!
La placa de la tercera tirada
Assegurant des de la tercera reunió
Arribant a la tercera reunió
Arribem a la tercera reunió situada damunt del sostre que hem esquivat per la dreta. D’aquesta manera recuperem el recorregut de la via Tapas Sans Dalle que ara marxa en vertical directe cap al cim pel que sembla una llarguíssima escala invertida.
Progressant per la quarta tirada
Ens trobem un altre cop al peu d’una immensa placa fina i dreta, rematada per un altre sostre que també haurem d’evitar passant-lo per la dreta, tot superant un diedre gens fàcil per culpa dels reguerots d’aigua que llisquen per la roca. El sol i les boires es van alternant per estones.
Arribant a la quarta reunió
Assegurant des de la quarta reunió
Arribant a la quarta reunió, novament es repeteix la història: ens trobem al peu d’una placa molt fina rematada per un altre sostre que també haurem de passar per la dreta per un diedre xop d’aigua. Aquesta cinquena tirada és la més llarga de la via (més de 55m!) i, a més, té un dels passos més dificils. Però sempre podem delectar-nos amb les boniques flors que tenen la seva llar a les esquerdes i canals com són l’eufràsia (Euphrasia officinalis) i una mena de lleteresa (Euphorbia sp) molt curiosa.
Inici de la cinquena tirada
Eufràsia
Lleteresa
Aspecte de la placa mullada
Arribant a la cinquena reunió
La cinquena reunió
Quan arribo a la cinquena reunió trobo al Guillem “batallant” amb la vegetació de la canal que permet estalviar-se el pas més dificil de la via: un sostre desplomat que tenim just damunt i qualificat de 5c+... però la canal està inundada d’aigua, així que en Guillem deixa la canal per impossible i torna a la roca tot assegurant-se amb un friend i, un cop damunt del desplom, es dedica a arrenjar-lo perquè puguem passar la resta d’expedicionaris... Gràcies Guillem!
Arribant al peu del desplom
La Maria passa el desplom amb nota, tot fent A0 amb una baga llarga, però en Pau ja veu que jo no en tindré prou, així és que em deixa penjat l’estrep i, amb tot, la feina és meva per sortir d’aquest mal pas relliscós com un sabó. Tremolant arribo a la sisena reunió on tots aprofitem per fer un descans abans d’afrontar els quatre darrers llargs de la via. El cel està núvol i fa un xic de fred. Tots ens abriguem una mica més.
Sortint de la sisena reunió
A partir d’aquí les plaques s’ajeuen i només hi ha alguns entrebancs en forma de petits ressalts i diedres una mica drets, però les boires s’aixequen i ens deixen veure un paisatge d’alló més alpí i agrest. Per l’esquerra tenim una altra cordada que estan pujant per la via Pink Floyd de dificultat similar. Fins aquí, malgrat l’aspecte trencadís de la roca, aquesta s’ha mostrat molt ferma, però en aquestes darreres tirades cal anar més en compte amb les llastres ja que algunes es mouen perillosament.
Arribant a la vuitena reunió
Panorama amb el Ròc Blanc, el Baixollada i la portella d’Orlu
Arribant a la novena reunió
Progressant per una de les darreres plaques de la via
Des de la darrera reunió ja veiem com els curiosos, des del cim estant, s’aboquen a la cara est per veure com anem arribant els escaladors amb compte-gotes, i alguns més cansats que d’altres. Així nosaltres també arribem al preciat cim de la Dent d’Orlu (2222 m) després de cinc hores d’escalada efectiva.
Fotocim
La Maria i el Guillem, els nostres companys de fatigues
Ròc Blanc, Baixollada i portella d'Orlu des del cim
Però encara no ens podem relaxar, doncs ens queda la baixada, molt delicada donades les condicions d’humitat general i el pendent molt acusat del vessant nord fins al coll de Brasselh. Des d’aquí, pel mateix camí de l’anada, retornem a l’aparcament.
Darrera llambregada a la cara nord de la Dent d’Orlu
A les sis de la tarda ens trobem amb els companys Ester i Ventu que, després de pujar al cim, ens estan esperant al camping Ascou la Forge amb ganes de compartir vivències.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.08.18
per Isabel Benet i Pau Vázquez (via Tapas
Sans Dalle), i Ester Escobar i Ventu Amorós (ruta normal).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada