dimarts, 20 de juny de 2017

Pels cingles del Far

10.06.17  Bell circuit, d’uns 10 Km de recorregut i 400 m de desnivell, pels cingles que envolten el santuari del Far, al Collsacabra, als quals hem accedit des del petit poble de Sant Martí Sacalm, cap de l’extens i poc poblat municipi de Susqueda (són un total de 95 habitants, comptant els veïnats del Far i del Coll, en un territori de 50 Km², és a dir, una densitat de població que no arriba als 2 hab/ Km²).

Arribats a la població d’Amer, procedents de Santa Coloma de Farners i Anglès, ens dirigim a la seva part alta, on hi ha l’antiga estació de tren per on ara hi passa la via verda de Girona a Olot; a l’esquerra d’aquesta via verda surt la carretera que mena, en 8 Km de pujada, a Sant Martí Sacalm, tot passant a la vora de diverses fonts (Gironesa, de Can Mel, Fresca, dels Degotalls i de la Teula). Just abans d’arribar-hi deixem a mà dreta la pista per on sortirem; cal fer un darrer revolt per deixar el cotxe a l’aparcament que hi ha al costat del local social del poble, el primer edifici que trobarem.

Els cingles del Far des de Sant Martí Sacalm

Situats a Sant Marti Sacalm (834 m), sota l’espectacular proa de vaixell que formen els cingles del Far, amb el santuari al capdamunt, baixem uns metres per la carretera fins a l’inici de la pista esmentada, amb senyals corresponents al PR C-222 (que enllaça els santuaris del Coll i del Far) i al GR 83 Camí del Nord (de Mataró al Canigó).


Anem avançant en direcció nord i tot seguit arribem a una cruïlla; deixem a l’esquerra la pista amb indicació al castell de Fornils (camí per on retornarem) i seguim recte. Poc després, en una altra cruïlla, deixem a la dreta el GR, que baixa en direcció a les Planes d’Hostoles, i continuem a l’esquerra amb els senyals del PR, que no deixarem fins al santuari del Far. Anem pujant per un ample camí, entre un bosc de roures i alzines, fins que en una cruïlla (estaca indicadora del PR), seguim a l’esquerra per un corriol, amb uns esglaons de pedra a l’entrada.

Entrada al camí dels graus de Sant Martí i Santa Anna

Més amunt trobem una altra cruïlla amb una gran pedra plana que ens indica les dues opcions per pujar al Far: a l’esquerra pel camí curt però més dreturer del grau de Sant Martí, per on puja el PR, i a la dreta pel camí més llarg però sense tanta inclinació del grau de Santa Anna. Posats en aquesta disjuntiva, el nostre grup es divideix per provar així les dues opcions. Els que seguim a l’esquerra pel grau de Sant Martí, ens trobem amb una primera pujada forta, amb el sender ben traçat, seguida d’un tram planer i d’una segona i definitiva pujada, amb un bonic pas entre roques, fins a sortir a la carretera que mena al santuari del Far des del coll de Condreu.

Pel grau de Sant Martí

Abans de continuar a l‘esquerra per aquesta carretera, la seguim uns metres cap a la dreta fins a l’ermita de Santa Anna, una senzilla i austera construcció del s. XV, per esperar els companys que poc després arriben just pel costat d’aquesta ermita, havent pujat pel grau de Santa Anna (un camí que al principi perd fins i tot una mica de desnivell, i que després d’algunes llaçades enfila un darrer i bonic tram de grau).  

Pel grau de Santa Anna

Un cop ens hem reagrupat, continuem en lleugera pujada per la tranquil·la carretera durant uns 500 m i després, per evitar un darrer revolt fins al santuari, seguim a l’esquerra per un corriol que mena directament a l’esplanada on s’aixeca el santuari de la Mare de Déu del Far (1123 m), bastit al s. XVII sobre l’edifici original del s. XIII que fou destruït pels terratrèmols de 1428. Al seu costat hi ha annexa l’antiga hostatgeria, actualment un popular restaurant, i diversos miradors que fan de balconada sobre Sant Martí Sacalm i el pantà de Susqueda en primer terme, així com dels cingles de Rupit i de bona part de les Guilleries.

Mirador al capdamunt del Far

Sant Martí Sacalm i muntanyes de les Guilleries des del Far

Aprofitem la presència del bar-restaurant per fer un bon esmorzar-vermut que ens posa a punt per a la segona part de l’excursió, que continua pel capdamunt dels cingles del vessant sud. Baixem per la carretera uns pocs metres fins que veiem a l’esquerra una tanca amb marques blanques, que són les que hem d’anar seguint. Al principi aquestes marques costen una mica de veure entre el bosc, però la qüestió és d’anar-nos apropant a la cinglera, on el sender ja es fa evident.

A l’inici d’aquest camí per la vora del cingle hi podem accedir, tot creuant un filat de protecció, a un parell d’espectaculars miradors naturals abocats a l’espadat, on gaudim, amb precaució, d’emocionants vistes.

Al primer dels miradors naturals al caire del cingle



Al segon dels miradors, enfront dels cingles de Rupit

L'espadat que hem deixat enrera

Cingles del Far, a la dreta, i de Rupit, al fons

El camí que voreja el cingle

El camí, ben marcat, es troba materialment ocupat per grans quantitats de nummulits, petits fòssils de forma lenticular del període Terciari, molt abundants en les roques calcàries d’aquest sector.

Petita mostra dels nummulits que trobem pel camí

Més endavant, en una cruïlla, deixem un corriol que continua recte (es tracta d’un accés a la carretera del Far) i seguim el camí principal cap a l’esquerra, que tot seguit inicia un tram estret i  vertiginós al caire del cingle.


Els cingles de Rupit, cada cop més propers,
amb la roca de l'Agullola, a l'esquerra

A la vora de grans roques calcàries,
 poc abans del grau de Cabrafiga

Finalment, just a l’entrada dels camps del pla de l’Om, el camí gira bruscament a l’esquerra, a l’inici del grau de Cabrafiga (970 m). El sender, ara amb marques vermelles, baixa molt fort al principi, encara que sense dificultats remarcables, i perd ràpidament més d’un centenar de metres. Més avall, el pendent es modera i arribem poc després a una petita esplanada en una cruïlla de pistes, per on continuem a la dreta per la que baixa. Als pocs metres, en una segona esplanada, hi trobem dues pistes a l’esquerra i un corriol a la dreta, senyalitzat amb fites, que baixa al mas de la Triola; seguim l’opció del mig, per una pista secundària que passa per sota dels cingles que abans hem recorregut pel capdamunt, i que ara ens ofereixen unes vistes espectaculars de les seves parets.

Resseguim els cingles del Far, ara per sota


Més avall la pista desemboca en una altra, més ampla i planera, per on continuem a l’esquerra després de travessar una tanca per al bestiar.

Per la pista principal que mena a Sant Martí Sacalm

Anem seguint, en direcció sud-est i durant una llarga estona, aquesta pista, que gradualment es va separant del cingle, fins que arribem a la cruïlla de l’inici de l’excursió amb el camí del Far. Des d’aquí refem el camí de l’anada i uns cinc minuts després ja hi som a Sant Martí Sacalm, on dinem a l’ombra que ofereix la terrassa del local social, amb unes begudes ben fresquetes: un immillorable punt final a aquesta matinal pels cingles del Far.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 10.06.17 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Ester Escobar i Pablo Vázquez.

divendres, 16 de juny de 2017

El Taga des de Ribes de Freser

7.06.17  Abans que arribin les vacances d’estiu, la colla dels dimecres ens reunim per cloure la temporada d’excursions amb una ascensió de categoria: el Taga des de Ribes de Freser, una manera poc freqüent de pujar a aquest emblemàtic cim que normalment es fa des del coll de Jou on hi arriba una pista cimentada. Per això a les 9 del matí arribem a l’estació de tren d’aquest bonic poble situat al cor dels Pirineus orientals.

Creuem el poble en direcció a l’estació del cremallera de Ribes-Vila, ja que sabem que darrera d’aquesta estació surt una pista on comença el camí, però per si de cas ho preguntem a una treballadora d’aquest baixador. Seguint les seves indicacions prenem aquesta pista on trobem un plafó informatiu (bon senyal), però tot seguit ens desviem a mà esquerra per un sender que passa a frec de la tanca metàl·lica d’un càmping.. i que s’acaba enmig d’un camp on les herbes ens arriben a la cintura.


Enlloc de tornar enrera, i aplicant la lògica, creuem el camp i ens dirigim de dret cap al bosc que travesem, tot cercant sempre el millor pas entre els arbres, per tal d’assolir la marcada carena NW on esperem trobar el veritable camí que puja cap al Taga, ja que tenim claríssim que per aquí no és. Per sort anem a sortir a un altre camp on trobem un camí carreter que ens deixa, ara sí, a un collet per on passa la pista que puja cap als Plans de la Maçana i on trobem el primer pal indicador de la ruta. El sender cap al cim, marcat en groc, passa a frec d’un abeurador i va tallant les corbes d’aquesta pista.


Sortint a la carena, amb l'avantcim del Taga al fons

Al darrera es desplega el massís del Puigmal

Quan el bosc s’esclareix i el paisatge s’obre, descobrim el magnífic llom herbat per on hem de pujar cap al cim en un ascens sense descans. A la nostra esquena s’aixequen les muntanyes de Núria presidides pel Puigmal. Així arribem als esmentats Plans de la Maçana on deixem la pista per prendre el sender que s’enfila per la costeruda carena coneguda com a serra de Conivella. Aquí ens trobem a la meitat de la pujada, però la que resta és la part més dura.

Als Plans de la Maçana

Enfilant la costeruda carena

Enrera queda la vall del Freser, on hi destaca el poderós relleu de la Roca de la Creu amb el nucli de Ribes arraulit als seus peus. Avancem per un prat folrat per les grans flors de la pulsatil·la blanca (Anemone alpina).

Pulsatil·la blanca

El darrer tram de la carena

Al capdamunt la carena s’ajeu i el camí avança plàcidament cap al cim del Taga entre roques que afloren enmig de la gespa com si fossin dents. A la nostra esquerra, cap a l’est, es desplega la serra Cavallera, amb el Puig Estela com a punt culminant, i a sota els verds prats dels Llisos del Bac , així com la vall del riu Segadell, afluent del Freser, on hi destaca el poble de Pardines.

Arribant al cim del Taga, coronat per una gran creu

Fotocim

Amb aquest magnífic ascens, que hem fet en un temps de tres hores justes i uns 1000 m de desnivell, hem culminat aquesta temporada de sortides dels dimecres que reprendrem passades les vacances. El retorn el fem pel mateix camí d’anada, encara que quan arribem al petit coll on al matí hem trobat el primer pal indicador, no fem marrada i prenem, ara sí, el camí correcte marcat en groc que, després de travessar el bosc, ens deixa a la placeta on es troba la font de Santa Caterina, punt d’inici i final d’aquest itinerari. Per veure el track de la ruta, cliqueu aquí.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 7.06.17 per Isabel Benet, Jaume Salat, Jesús Viguera, Jordi Castellanos i Quim.

dijous, 8 de juny de 2017

Ruta arqueològica de Montjoi

28.05.17  Després de que l’any passat fèssim un petit circuit pels megàlits escampats a l’entorn de la vila de Roses, corresponent als itineraris senyalitzats R1 i R2 (vegeu Ruta Megalítica de Roses), ens quedava pendent l’itinerari R3 per la vall de Montjoi i els cims que l’envolten (puig de Malaterra, Puig Rodó, cim de Pedres Negres, Puig Alt), tot passant per restes arqueològiques potser no tan espectaculars però a través d’una ruta molt més excursionista en quant a llargada (10 Km) i desnivell (600 m), i amb unes superbes vistes a banda i banda de la península del cap de Creus.

Al llarg d’aquest itinerari podrem veure quatre cistes (de la paraula grega que significa cofre, són tombes formades per lloses soterrades i que es tapaven amb una llosa plana), situades en quatre colls diferents i que conformen la necròpoli de Montjoi, amb una datació corresponent al Neolític mitjà (4700-3400 aC), així com la necròpoli d’incineració del Puig Alt, del Bronze final (850-650 aC); també passarem per unes coves-balma amb indicis d’antigues explotacions de ferro i per les restes d’una església alt-medieval.

El cap Norfeu i la badia de Montjoi des del Pla de les Gates

El punt de partida i arribada és la Cala Montjoi, on es troba situat el popular (per mediàtic) restaurant El Bulli, actualment en fase de remodelació. Des de Roses agafem la carretera interior de Montjoi, per on poc després deixem a l’esquerra el punt d’inici/final dels itineraris R1 i R2, així com de l’immediat accés als menhirs de Mas Marès, que visitarem de tornada. Seguim per aquesta carretera fins que, als 7 Km, arribem a l‘entrada de les instal·lacions de la ciutat de vacances que ocupa aquest indret; just a l’esquerra hi ha una zona d’aparcament on deixem el cotxe.

L’itinerari senyalitzat (trobarem marques grogues, estaques, plafons i cercles informatius metàl·lics en els punts arqueològics) comença a pocs metres de l’aparcament. Ens endinsem a la vall de Montjoi, inicialment per la pista que mena al mas de Montjoi de Dalt, fins que als 500 m seguim a l’esquerra per un sender ben marcat que s’enlaira sobre la vall, mentre anem veient, a l’altre costat, l’antic mas de Montjoi de Baix, amb les restes d’una torre quadrada, a l’indret on sembla que havia hagut abans una vil·la romana i un monestir visigòtic.

La vall de Montjoi, amb el Puig Alt al fons

Marges del sender que remunta la vall

Passem pel costat d’una petita construcció de pedra que recull els degotalls d’una surgència, i continuem la pujada fins a sortir al coll d’en Fragam (204 m), on hi arriba una pista procedent de la carretera de Montjoi, i on ja tenim una àmplia panoràmica sobre el cap Norfeu, les illes Medes, el Montgrí i la badia de Roses, així com del massís del Canigó.

Panoràmica al coll de Fragam

Seguim la pista cap a la dreta, la qual, enlairada i sense obstacles de vegetació, constitueix una llarga i continuada talaia sobre l’esmentat panorama. Obviem un corriol a la dreta, malgrat la gran fita de pedres que anima a seguir-lo (mena també a la primera cista del dia, però per una zona de pastures entre el bestiar) i seguim avançant per la pista, tot vorejant els turons de Can Marés i de la Farella. Després d’una corba a la dreta, hi arriba per l’esquerra un sender (pal indicador de la xarxa Itinerànnia) que puja des dels camins de la Carrerada de Norfeu i del rec de la Cuana (itinerari R2). A pocs metres d’aquest punt arribem al Pla de les Gates, una important zona de pastures on hi acostuma a haver, com avui, ramats de vaques; sembla que el topònim li ve per haver estat, segons la tradició, un lloc de reunió de bruixes que feien forts crits i miols, talment com a gates.   

Arribant al Pla de les Gates

A uns 25 metres a la dreta de la pista trobem el plafó i el cercle informatiu que indiquen la situació de la cista del Pla de les Gates, que només conserva una de les lloses laterals de pissarra i el túmul al seu voltant. Al costat d’aquesta única llosa hi ha una altra, caiguda, que alguns interpreten com un menhir-estela que senyalitzava la cista.

Cista del Pla de les Gates

Capçalera de la vall de l'Alseda, amb el puig de Malaterra

Continuem per la pista i arribem més endavant al coll de Fitor, on tornem a tenim una vista de la costa, a un costat, mentre que a l’altre es desplega la profonda vall de l’Alseda. En aquest coll hi ha la cista de la Tomba del General, la més ben conservada de la ruta, amb un total de sis lloses laterals, així com la de capçalera i la frontal. Les tres lloses que formen la coberta actual, però, no són pas les originals (probablement hauria estat una gran llosa de pissarra la que tancaria aquesta caixa) sinó que foren ressituades durant la darrera intervenció arqueològica.


Cista de la Tomba del General

Seguim en direcció nord per la pista i passem vora un cingle de pissarres fosques que es desprèn del puig de Malaterra, on hi trobem un primer forat que ens indica una antiga explotació de ferro, encara que enlloc hem trobat notícies referents a aquesta activitat.

Grup de pissarres ferruginoses al costat de la pista

Al costat d’aquest forat, a pocs metres de la pista, hi trobem una bona ombra (no hi ha gaire més durant la ruta) i un bon lloc per fer un mos. Tornem a la pista, tot resseguint aquest cingle, i als pocs metres veiem que surt de la seva base un camí equipat amb cadenes (tanmateix cal no refiar-se gaire, doncs estan enganxades amb ciment a la roca i no pas clavades), per on pugem en un parell de minuts fins a la cova-balma de Malaterra, encarada a la vall de l'Alseda i amb senyals evidents d’haver estat una explotació de ferro.

Camí equipat que mena a la cova-balma de Malaterra



Cova-balma de Malaterra

Retornem a la pista i, molt a prop de les anteriors, tornem a trobar una altra sèrie de cadenes que porten, per un camí no tan elevat, fins a una altra balma de les mateixes característiques, amb parets de pedra seca a l’entrada. Continuem pel corriol, tot deixant de moment la ruta senyalitzada que va per la pista (i que retrobarem més endavant), per on arribem tot seguit a un collet de la carena, entre el puig de Malaterra, que hem deixat enrera, i el Puig Rodó. El corriol que seguiem voreja aquest cim per l’esquerra, però nosaltres enfilem un altre corriol que puja directament al cim del Puig Rodó (423 m), des d’on gaudim d’una excel·lent vista al sud sobre la badia de Roses, mentre que cap al nord-est tenim els cims de Pedres Negres i Puig Alt, els nostres propers objectius, rere els qual s’aixeca el característic Puig Pení, el més elevat d’aquest sector, ocupat per les construccions militars d’una base de vigilància aèria.

Al cim del Puig Rodó

Baixem uns pocs metres fins al següent coll, on retrobem la pista. En aquest coll es troba situada, de manera gairebé imperceptible, la cista del Puig Rodó, que no conserva cap llosa, mentre que el túmul amb prou feines es distingeix de la resta de pedres de quars i pissarra de l’entorn, motiu pel qual no posem cap foto. Sí que veiem millor, al vessant sud del Puig Rodó i uns metres per sobre del coll, la petita balma del Puig Rodó, amb parets de pedra seca i clars indicis d’haver estat una altra de les explotacions de ferro de la zona.  

Balma del Puig Rodó

La ruta “oficial” continua per la pista, tot vorejant per l’esquerra el cim de Pedres Negres, però val la pena continuar per la panoràmica carena, tot enfilant un camí ample i costerut que puja directament al cim de Pedres Negres (468 m) on, a la gran vista costanera del vessant sud sobre el Mar d’Avall, nom tradicional que li donen els pescadors de la zona, s’hi afegeix també la del vessant nord sobre el Mar d’Amunt, amb el Port de la Selva i Llançà: és el que té trobar-se situat en els punts elevats d’una península com la del cap de Creus.

Pujant cap al següent cim, amb una gran panoràmica

Al cim de Pedres Negres, amb el Puig Alt al fons

Baixem del cim de Pedres Negres en direcció est fins al següent coll, per un sector de la carena on es trobaven situats els sis molins aerogeneradors del parc eòlic del Puig Alt (1990-2006), que foren desmantellats en acabar la seva vida útil i no permetre la normativa del Parc Natural la seva substitució per nous models; ara ningú no diria que aquí hi va haver un aparatós parc eòlic. En aquest coll retrobem la pista i veiem la darrera de les quatre cistes que conformen la necròpoli de Montjoi: la cista del Puig Alt, que conserva algunes lloses laterals de la cambra i part del túmul; cal dir que el cercle informatiu assenyala erròniament la seva situació.


Cista del Puig Alt

Abans de seguir per la pista, pugem en la mateixa direcció est fins al cim del Puig Alt (491 m), el punt més alt del nostre recorregut, on hi trobem les restes de la base rectangular d’una torre de guaita medieval. No cal dir que la panoràmica arriba aquí al punt de la seva màxima amplitud.

Al cim del Puig Alt, amb el Pení al fons

Línia de boira sobre el cap Norfeu

Vistes al nord amb la serra de Verdera i la costa del Port de la Selva

Un corriol baixa del cim en direcció nord-est obrint-se pas entre les roques fins al coll del Puig Alt, per on hi passa la ruta senyalitzada (això ho hem vist després). Nosaltres hem retornat al coll anterior i hem continuat a la dreta per la pista, tot vorejant el vessant oest del Puig Alt; aquesta opció és un pèl més llarga però ràpida, mentre que la baixada directa al coll del Puig Alt és potser més entretinguda.

Als 500 m deixem la pista principal per seguir a la dreta per una altra de més estreta i restringida al trànsit, per on travessem tot seguit una barrera i arribem al coll del Puig Alt o de les Forques (419 m). Aquí, al vessant nord, s’hauria de trobar un primer grup de túmuls circulars corresponents a cinc tombes de l’Edat de Bronze, conegut com la necròpoli del Puig Alt I (l’altre sector, més important, es troba situat més avall al costat de la pista), però no hem pogut (o no hem sabut) localitzar-ho. Hem llegit després a la Rosespèdia que aquest grup de tombes “va ser deliberadament destruït pel propietari dels terrenys” (!!!).

Des del coll, i abans de continuar per la pista, agafem a l’esquerra, en direcció al visible Puig Pení, un corriol senyalitzat amb fites que ens apropa en un parell de minuts, després de travessar una tanca i passar pel costat d’un dipòsit d’aigua contra incendis, a la llosa del Puig Alt, a l’esquerra del camí i a uns 50 m de l’esmentat dipòsit; es tracta d’una llosa de pissarra lleugerament inclinada amb nombroses inscultures, majoritàriament creus i cassoletes, datada entre el Neolític mitjà i el Calcolític.

Inscripcions a la Llosa del Puig Alt

Retornem a la pista, per on la ruta inicia el retorn a Montjoi. Als pocs metres passem vora les roques del Pas del Llop, a la dreta de la pista, travessades antigament pel vell camí de ferradura de Roses a Cadaqués.

Roques del Pas del Llop

Iniciem la baixada, encarats al cap Norfeu

Anem baixant per la pista i als 500 m arribem al coll dels Sarraïns o replà de Rocaplana, on un grup d’estaques marca la situació i el perímetre de la necròpoli del Puig Alt II, que s’esten als dos costats de la pista (més evident a l’esquerra) amb un total de 36 tombes d’incineració corresponents al període del Bronze final (850-650 aC); aquestes tombes estaven formades per cercles de lloses de pissarra a l’entorn dels forats que contenien les urnes cineràries, de les quals s’hi han trobat diversos exemplars.


Agrupaments de lloses a la necròpoli de Puig Alt II

A pocs metres d’aquesta necròpoli hi ha les restes, també perimetrades amb estaques, dels fonaments de la primitiva església-monestir de Sant Basili de Pení (s. VII-IX), que mostren la planta d’un edifici de tres naus i capçalera, amb alguna filera de lloses disposades en aparell d’espiga.

Restes de Sant Basili de Pení

Aquesta església s’identifica amb Sant Basili per la referència que fa el rei Martí l’Humà en un document de l’any 1408 en què aquest s’interessava per uns vasos antics trobats a la vora, que probablement correspondrien a algunes urnes de la necròpoli. Malauradament, aquestes restes es troben actualment molt ocupades pels esbarzers i es fa molt difícil d’accedir; potser a la tardor i a l’hivern, sense tanta vegetació, sigui possible una visita més acurada.

Seguim baixant en direcció sud per la tranquil·la pista, amb magnífiques vistes sobre el cap Norfeu i la badia de Roses. Un quilòmetre i mig més avall arribem a una cruïlla (pal indicador); deixem la pista principal, que enllaça més avall amb els accessos a la cala Jòncols i el cap Norfeu, i continuem a la dreta en direcció a la cala Montjoi, per un camí carreter que comença a revoltar per anar perdent alçada.

Als seus marges hi creix la llengua de bou (Echium creticum), una modesta planteta de fulles peloses i vistoses flors vermelles que neixen a l'extrem d'una llarga espiga.

Llengua de bou

Passem a tocar d’una antiga pedrera de marbre blau i poc després arribem al replà on hi ha les restes del mas d’en Seniqueda, sobre la badia de Montjoi. Aquest mas, que havia estat abandonat a finals del s. XIX per la plaga de la fil·loxera, fou comprat l’any 1908 per un enginyer alemany per explotar inicialment l’esmentada pedrera de marbre, però que després, segons rumorejava la població de Roses, es dedicà a vigilar, durant els anys de la Primera Guerra Mundial, el pas dels vaixells aliats per la costa per informar-ne al consulat alemany de Barcelona.

Restes del mas d'en Seniqueda

Baixant cap a la cala Montjoi

El camí, ara més estret i pedregós, continua baixant amb més llaçades i amb una bona vista sobre la cala Montjoi, cada cop més propera. Finalment vorejem el puig de la Morisca (on l’antiga torre de guaita medieval fou arrasada per bastir un búnquer franquista), i ja no triguem en arribar a la platja de la cala Montjoi, on ens obsequiem amb un merescut i refrescant bany de peus.


Aquí finalitza aquesta ruta arqueològica per Montjoi, però encara ens queda una “torna” de dos menhirs. De retorn per la carretera de Montjoi a Roses, i uns 400 m abans de passar pel punt d’inici de les altres rutes megalítiques, deixem el cotxe en un marge per accedir al menhir de Mas Marés I, ben visible a la dreta de la carretera; es tracta d’un gran bloc de granit de 2’45 m d’alçada amb forma d’estela, que fou trobat l’any 2005 durant la preparació dels camps per al cultiu de la vinya i que fou redreçat l’any següent durant la celebració anual del Maig Megalític. Molt a prop, a uns 30 m en direcció nord-est, hi trobem el petit menhir de Mas Marés II, de poc més d’un metre d’alçada.

Menhir de Mas Marés I

Menhir de Mas Marés II

I ara sí, acabem l’excursió d’avui per la vall de Montjoi i els cims que l’envolten. Ideal a la primavera per fruir de la llum i les vistes sobre el mar i les muntanyes, i a la tardor-hivern per trobar més lliures de vegetació els punts arqueològics que conformen aquesta ruta.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 28.05.17 per Isabel Benet i Ventu Amorós.