dimecres, 28 de juny de 2017

Gorra Frígia, via Pere Navalón

15.06.17  Després d’uns quants intents frustrats, quasi sempre per una meteorologia adversa, per fi ens trobem el Pau, el Jaume i jo al peu de la via Pere Navalón, una bella línia que discorre per l’extrem més occidental de la cara oest de la Gorra Frígia, immediatament a la dreta de la clàssica via Fernando Lajarín.

Traçat de la via Pere Navalón a la Gorra Frígia

Hi hem arribat des del monestir, tot seguint el camí de les escales fins l’ermita de Santa Anna, punt on hem pres el sender que baixa a creuar el torrent de Santa Maria i s’enfila per una drecera fins al camí principal que va de Sant Joan a Sant Jeroni, i que planeja a mitja alçada per sota les Gorres, amb magnífiques vistes sobre la regió de Sant Salvador.



Un cop hem deixat enrera la cara est de la Gorra Frígia, inundada de sol, prenem a mà esquerra un corriol dreturer el qual, després de superar una carena, baixa a buscar la base de la cara oest encara a l’ombra, molt apreciada avui perquè segurament acabarà fent una calor de mil dimonis.

Ressenya de la via Pere Navalón

Aquesta via la va obrir el Pau l’any 2006 en record del nostre benvolgut company, en Pere Navalón Sobre, qui ens havia deixat un any abans de manera prematura i sobtada. Un cop ens hem calçat el material, el Jaume comença la primera tirada, graduada de 6a, però encara sort que aquest grau no és obligat i en Jaume la supera en artificial, però queixant-se que les xapes estaven clavades a la paret amb uns cargols molt sospitosos i poc de fiar, i és que el Pau va utilitzar els cargols d’un armari, però convenientment modificats per a l’ocasió, per això aquesta via també se la coneix amb el nom de Salidas de Armario tot jugant amb el doble sentit de l’expressió.

Iniciant la primera tirada

Després que en Pau li assegurés que d’aquestes xapes s’hi podria penjar un elefant, en Jaume arriba a la primera reunió situada sobre una estreta i característica repisa, i un xic a la dreta de la vertical de la tirada. Acte seguit ens toca pujar a la resta d’expedicionaris, tot progressant d’acord amb els nostres graus respectius: jo en artificial i el Pau en lliure.



Inici de la segona tirada

Malgrat totes les explicacions del Pau sobre la solvència de les assegurances, en Jaume diu que ja ha tingut prou emocions i que la resta de tirades les hi deixa per a ell. Així que en Pau arrenca muntanya amunt, tot travessant un mar de còdols que són una delícia pels sentits, sobre tot pel del tacte. Comencem a deixar pati als nostres peus i el paisatge s’eixampla. El sol, en el seu particular i ràpid ascens, amenaça amb superar l’aresta de la Gorra Frígia i llençar-se damunt nostre sense cap pietat.



A la segona reunió

Així arribem a la segona reunió, situada també lleugerament a la dreta de la vertical de la tirada i damunt d’un petit llavi obert a la roca. L’escalada de la tercera tirada continua amb la mateixa tònica i la mateixa dificultat del segon llarg. Mentre observem com totes les agulles que ens envolten es van empetitint, ens adonem que a la Cara de Mico hi ha una cordada fent la via Xavi Sampietro.


La tercera tirada

La dificultat, però, minva molt quan s’arriba tot just a la tercera reunió, situada en una còmoda i ampla repisa a tocar d’un bosquet penjat. Des d’aquí les vistes del vessant sud del massís són impressionants.

Arribant a la tercera reunió

Ara ens cal avançar vers el bosquet i travessar-lo, tot acostant-nos al peu de la vertical muralla, la darrera dificultat, i muntar la quarta reunió en un dels arbrets. De nou estem a l’ombra de la gran agulla... però per poca estona. La dificultat de la cinquena i darrera tirada està qualificada de 5b, però aquesta és mantinguda, obligada, i exigent.


La cinquena tirada

Hom ha d’anar sempre a la recerca de les millors preses que, encara que escasses, són boníssimes! Quasi al final es troba el pas més dificil de la tirada: un petit desplom però que es pot “trampejar” amb els estreps.

Superant la placa de la cinquena tirada

Arribant a la cinquena reunió, a la sortida de la via

A la reunió ens trobem una planta que s’arrossega buscant el recer de la roca: pensem que es tracta d’un exemplar de timó blanc (Teucrium polium) ja que té moltes floretes grogues i labiades agrupades en un glomèrul al final d’una tija molt carnosa.

Timó blanc

Ara sí... quan ja ens hem reunit tots al cim de la Gorra Frígia, ens fem un selfie de record de tan  lluïda escalada, però no ens entretenim gaire car el sol cau com una llosa damunt nostre i encara ens queden dos ràpels i una baixada prou llarga fins al monestir.

Fotocim

De retorn a Barcelona ens dediquem a recordar els bons moments viscuts amb en Pere, el seu somriure i el seu bon humor... anècdotes farcides de nostàlgia. De ben segur que la seva via li hauria agradat molt.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.06.17 per Isabel Benet, Pablo Vázquez i Jaume Salat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada