Travessa de Collserola

23.04.16  La serra de Collserola, tan propera a nosaltres, és un bon camp d’activitats a l’aire lliure (senderisme, running, ciclisme, etc). Aquesta serra, que s’aixeca entre el pla de Barcelona i la depressió del Vallès, s’estén de sud-oest al nord-est entre les valls del Llobregat i del Besós. La seva travessa en aquesta direcció, de Sant Pere Màrtir a Torre Baró, és una excel·lent idea per omplir una matinal de primavera com la d’avui. Les estacions de metro de Zona Universitària i Roquetes, als extrems de la L3, constitueixen, respectivament, un pràctic inici i final d’aquesta ruta.

En aquesta travessa anirem seguint gairebé sempre el sender PR-C 171, amb trams comuns amb el GR 92 i el PR C-35; cal dir que cap d’aquests senders no passa per l’urbanitzat cim del Tibidabo, punt culminant de la serra, i tampoc ho farem nosaltres (ho deixem per als col·leccionistes de sostres comarcals), doncs la continuació des d’aquest cim implica una llarga i poc natural marrada per la carretera d’accès a les seves instal·lacions (o bé anar-hi expressament i tirar enrera per continuar la ruta proposada).

Situats a l’estació de Zona Universitària, a l’avinguda Diagonal, ens dirigim al Parc de Cervantes, que travessem enmig d’ufanosos i esplèndids rosers de moltes varietats, un ambient molt adient avui que és la diada de Sant Jordi.

Al Parc de Cervantes amb el turó de Sant Pere Màrtir

A la sortida del parc travessem la Ronda de Dalt i entrem al barri espluguenc de Finestrelles, per on passem pel costat de l’hospital de Sant Joan de Déu i enfilem el carrer de Tenerife, al final del qual comencem a pujar per un seguit d’escales. Més amunt continuem la pujada per corriols en direcció evident cap al turó de Sant Pere Màrtir, ocupat per unes antenes de telecomunicacions.

Guanyem alçada mentre la vista es va ampliant

Travessem el Passeig de les Aigües, ampla i planera pista transversal utilitzada habitualment per ciclistes i corredors, que seguirem molt més endavant, i passem pel costat del Mirador dels Xiprers, amb una bona vista de la ciutat.

Mirador dels Xiprers

Des d’aquí enfilem el darrer tram de forta pujada que ens mena al cim de Sant Pere Màrtir (384 m), antigament anomenat Puig d’Ossa i també Mont d’Orsa i Monte Ursa. Al cim tenim una gran vista en totes direccions: Barcelona i el mar, el Baix Llobregat i el Garraf, Montserrat, la depressió del Vallès, el Montseny, el Montnegre, el Maresme i el tram de carena fins al cim del Tibidabo. Al costat de les minses restes de l’antiga ermita, una placa ens informa que aquesta fou erigida al s. XVII sota l’advocació de Sant Pere Màrtir per frares dominics del convent de Santa Caterina de Sarrià.

Placa davant les restes de l'antiga ermita

Un plafó situat més avall amplia aquesta informació amb les diferents utilitzacions que ha tingut aquest cim al llarg del temps: fortificació durant les guerres dels Segadors (s. XVII) i de Successió (s. XVIII), torre de telegrafia òptica (s. XIX), bateria antiaèria (1936-39), repetidor de TV (1960), i emplaçament actual d’antenes de telecomunicacions.

Baixem del cim en direcció nord per l’ampla carena fins al coll del Portell (347 m), i seguim el camí carener, amb petits desnivells i envoltats de bosc de pins, fins arribar a la gran plaça de l’Ârea del Turó d’en Cors; abans de continuar, girem a la dreta per unes escales que menen tot seguit al bonic i curiós oratori de Santa Maria de Collserola.

Oratori de Santa Maria de Collserola

Vallvidrera i el Tibidabo des de l'àrea del turó d'en Cors

Retornem al camí i no triguem en arribar al collet de l’Espinagosa (358 m), per on travessem la carretera de Molins de Rei a Vallvidrera, i entrem a aquest nucli de població pel carrer de Mont d’Orsà que desemboca a la plaça de Vallvidrera. Seguim pel carrer Queralt, pujant per tot un seguit d’escales i passant pel costat de l’edifici modernista de l’estació superior del funicular de Vallvidrera. Continuem, enmig de més cases i xalets modernistes, pels carrers dels Algarves, de les Alberes i del Parc de la Budellera, al final del qual deixem a l’esquerra el camí que baixa a la font de la Budellera, i sortim de Vallvidrera pel camí del Passeig dels Til·lers.

Passeig dels Til·lers

Torre de Collserola, per sobre el camí

Anem vorejant la Torre de Collserola, que ens queda elevada a mà dreta, i no triguem en arribar a una cruïlla, on deixem a la dreta l’accés a l‘esmentada torre, i seguim a l’esquerra en direcció al Tibidabo i el coll de la Vinyassa. El camí desemboca poc després a una pista asfaltada, on cap a la dreta aniriem al cim del Tibidabo; girem a l’esquerra per entrar al petit nucli residencial del Tibidabo, sota el cim, passat el qual, ja per pista de terra, passem a frec de Can Tano i arribem al coll de la Vinyassa (463 m), on hi conflueixen, per l’esquerra, els senders GR 92 i PR C-35, que ara s’ajunten a la ruta del PR C-171. Seguim a la dreta, tot passant una cadena, per un camí que s'endinsa al bosc i que tot seguit es bifurca; deixem a l'esquerra el ramal que baixa a la carretera de la Rabassada i a la font de Can Ribas, i seguim a la dreta en direcció a la font de la Salamandra i Vista Rica. Per aquest camí no triguem en passar pel costat d’un gran plàtan, a la nostra esquerra, d’on surt un curt accés amb graons que baixa a la font de la Salamandra, d'aigua ferruginosa, a la capçalera del torrent del mateix nom.

Font de la Salamandra

Continuem el descens, per terreny rocós, fins a sortir a la carretera provinent, per la dreta, de les instal·lacions del Tibidabo, i que travessem per girar a l’esquerra i anar-la resseguint uns metres, pel voral reservat als peatons, fins a la confluència amb la carretera de la Rabassada, de Barcelona a Sant Cugat. Seguim recte uns quants metres més per aquesta carretera fins que veiem a l’altre costat unes fites de fusta i senyals dels esmentats senders, que indiquen l’entrada a un corriol per on continua la ruta; en total, haurem fet uns 200 m d’asfalt.

Per aquest corriol sortim a una clariana i davallem suau per bosc, molt a prop encara de la carretera, fins arribar tot seguit a les edificacions i la zona d’aparcament de Vista Rica, al coll de l’Erola (397 m) que ha donat nom al topònim Collserola. Havent travessat aquesta zona, continuem recte i en suau pujada per una pista; poc més amunt deixem a la dreta un camí que mena al turó de la Font Groga i la serra d’Agudells, i poc després deixem a l’esquerra un altre corriol que porta al turó de Sant Cebrià. A partir d’aquí la pista baixa a buscar el Passeig de les Aigües, que tanmateix no arribem a trepitjar, sinó que continuem a l’esquerra per un ample camí carener que va esdevenint corriol i puja decidit entre bosc fins assolir el turó de la Magarola (429 m), un gran mirador a banda i banda de la serra, i punt d’observació de les aus rapinyaires migradores, sobre les quals hi ha un parell de plafons informatius.

Al turó de la Magarola

Continuem per l’altre costat, tot baixant per un corriol un xic erosionat. Una estona després cal estar atents perquè el camí senyalitzat gira bruscament a la dreta, i poc més avall arribem al collet del Pas del Rei (408 m), que travessa el GR 6, d’Horta (cap a la dreta) a Sant Cugat i Montserrat (cap a l’esquerra). Seguim recte, ara en pujada, fins al proper turó de Valldaura (419 m), on s’aixeca una torre de vigilància forestal, i molt a prop una altra antena de telecomunicacions.

Arribant al turó de Valldaura

Baixem cap a la pista d’accés a aquestes instal·lacions, que travessem per iniciar una forta baixada per un corriol bastant erosionat fins que arribem altre cop al Passeig de les Aigües, que ara sí anirem seguint una bona estona. Tot seguit travessem, per un pont de fusta elevat, la carretera d’Horta a Cerdanyola, a l’indret del Portell de Valldaura (349 m) o Forat del Vent (cal dir que no hi ha unanimitat en la localització d’aquest segon topònim).

Pont sobre el Portell de Valldaura

Seguim pel Passeig de les Aigües, en baixada lleu però constant, i més endavant passem per sota el gran mas de Can Ferrer. Sempre per la pista principal arribem a un segon pont, al coll de la Ventosa (248 m), que travessa la carretera del cementiri de Collserola. En la següent bifurcació, uns 500 m més endavant, deixem el Passeig de les Aigües per seguir a la dreta en direcció als turons Blau, d’en Segarra i de Roquetes. Arribem així al coll de Canyelles (263 m), i girem a l’esquerra per enfilar una curta pujada cap al turó de Roquetes (304 m).

Arribant al turó de Roquetes

Roques de pissarra negra al capdamunt del turó

Al cim, el fet negatiu d’estar ocupat per un gran edifici abandonat queda compensat pel conjunt de formacions rocoses de pissarra negra que l’envolten i per la magnífica vista que gaudeix sobre Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, el turó de Montcada i la serralada de Marina. Sota aquest turó de Roquetes, a la banda de mar, hi ha l’entrada a una antiga mina de baritina, on hi aprofitem per entrar i observar, al llarg d’uns 100 m de recorregut, les restes de filons d’aquest mineral.

Entrada a la mina del Turó de Roquetes

A l’alçada d’aquesta mina, per on arriba una pista, al costat d’una torre elèctrica, ja podem veure el castell de Torre Baró, al final de la serra. Des d’aquí iniciem un fort però curt descens entre matolls per un corriol que més avall es transforma en un camí ample. Travessem la Carretera Alta de Roquetes i arribem a l’esplanada on s’aixeca l’esmentat castell, recentment restaurat i que alberga al seu interior un centre d’informació del Parc de Collserola.

Iniciem la baixada cap al castell de Torre Baró

Vora el castell de Torre Baró, al final de la travessa

Aquesta edificació, destinada a hotel, fou aixecada l’any 1905 i formava part d’un projecte de ciutat jardí a la serra de les Roquetes, impulsat per Manuel de Sivatte, marquès de Vallbona. Els problemes econòmics i les males comunicacions van fer fracassar la iniciativa, i només se’n va materialitzar la Carretera Alta de les Roquetes i el castell, que restà inacabat. Tanmateix, la llegenda popular explicava que la torre s’havia ideat per al repós d’un fill del marquès, malalt greu, però que s’havia mort abans de la finalització de les obres i per això no va arribar mai a acabar-se; en una altra versió, és una filla la protagonista tràgica de la llegenda.

El castell de Torre Baró (i no pas del Marquès, com seria lògic) ha agafat el nom d’una antiga torre del s. XVIII del baró de Pinós, situada més avall, i que fou enderrocada sense miraments l’any 1967 per les obres de perllongació de la Meridiana; fins aquell moment, l’edificació actual era coneguda com Torre Baró de dalt. Tenim la sort de que avui fan una visita guiada pels diferents àmbits de la torre, des d’on gaudim de magnífiques vistes de tot el seu entorn i de les pertinents explicacions de la molt amable senyoreta Marina, del centre d’informació del Parc.

Al darrer nivell del cos principal

Panoràmica des del castell

Aquest és el punt final de la nostra travessa per la serra de Collserola. El que resta és una ràpida baixada pel Mirador de Torre Baró, la Carretera Alta de Roquetes i les Escales d’en Llobera, fins a l’estació de metro de Roquetes. Ha estat una bella matinal d’uns 17 Km de recorregut i 700 m de desnivell a través d’aquest parc natural, veritable pulmó de Barcelona.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.04.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester i Pau Vázquez.