dimecres, 9 de juliol de 2014

Passejada per la història minera de Peguera

5.07.14  L’antic i abandonat poble de Peguera, pertanyent al municipi de Fígols, es troba situat a 1630 m d’altitut a la capçalera de la vall de Peguera, entre els Rasos de Peguera, al sud, i la serra d’Ensija, al nord. Fàcilment accesible per la pista forestal que surt de la Creu del Cabrer (on arriba la carretera dels Rasos que puja de Berga), i també per una altra provinent del coll de la Creu de Fumanya, les restes del seu passat miner justifiquen un bonic itinerari des del conjunt rural de la Casanova de les Garrigues, a uns 6 Km de Cercs per una pista asfaltada, estreta i costeruda, que surt d’aquest poble pel costat del pont que creua la carretera de l’Eix del Llobregat (C-16).

Des de la Casanova de les Garrigues (1204 m), per on passa el GR 107 Camí dels Bons Homes que seguirem gairebé en tot moment, comencem a caminar en direcció nord per una pista secundària (pal indicador a l’àrea de la font de Sant Margarida). No triguem en arribar a un planell, d’on surt al fons el camí que baixa a l’esmentada font. Sense deixar la pista, que es va convertint en un camí carreter, passem per la collada de les Bassetes i poc després pel coll de la Baga, on el camí gira a l’oest per continuar, ample i planer, pel traçat de l’antic tren miner de Peguera a Cercs, tot endinsant-se a la frondosa fageda de la baga de Noucomes, sobre la vall de Peguera.

Per l'ample traçat del tren miner

Les extraccions de carbó (lignits) a Peguera i altres valls de l’Alt Berguedà van donar lloc, a finals del segle XIX, a la creació d’una xarxa de petits trens arrossegats per animals que transportaven el mineral fins a l’estació de Cercs. El fort desnivell entre Peguera i Cercs (900 m) va originar una curiosa xarxa de comunicació anomenada dels plans inclinats o planos. Aquest sistema constava de doble via, on les vagonetes plenes que baixaven, aguantats per un cable, feien pujar les buides.

L'exhuberant fageda de la baga de Noucomes

Anem avançant sense gairebé desnivell per l’ombrívola fageda i al cap de poc se’ns ajunta per la dreta el Camí dels Plans, que puja de Sant Jordi de Cercs havent superat un parell d’aquests plans inclinats. Més endavant hem de deixar el camí ample per continuar per un costerut corriol que supera en llaçades i a través de la fageda el desnivell d’un altre pla inclinat (indicat al mapa de l’Alpina com a Plano 3).

Per aquest corriol encara anem trobant algún exemplar florit de curraià vermell (Cephalanthera rubra), una orquídia de flors esteses de color violeta molt comuna als boscos de Catalunya.

Curraià vermell

Al final de la pujada, continuem per un altre tram del ferrocarril i passem tot seguit entre les parets d’una construcció utilitzada, segons sembla, com a descarregador.

Restes del descarregador

Entre les ruïnes veiem una altra orquídia molt comuna dels terrenys calcaris de l’estatge montà: es tracta de l’orquis de Meyer (Dactylorhiza maculata ssp. meyeri).

Orquis de Meyer

Anem avançant per aquest camí planer, sustentat en alguns trams per unes grans parets de pedra seca, mostra del gran treball d’enginyeria que es bastí per baixar el carbó de Peguera cap a la vall del Llobregat.


Més endavant, en una bifurcació amb tot d’indicacions, se’ns ajunta per l’esquerra un altre ramal del GR 107 que baixa del Pla de l’Estany i uns pocs metres més enllà travessem el túnel dels Graus (indicat erròniament al mapa de l’Alpina com a “mina” dels Graus).

El camí passa pel túnel dels Graus

Poc després arribem als Carregadors de Peguera, uns grans dipòsits on es guardava el carbó, amb unes tremuges (una mena d’embuts) per on el lignit baixava directament a les vagonetes.

Una de les tremuges dels Carregadors de Peguera

Creuem el torrent, on hi podem observar la base d’un antic pont desaparegut, i continuem a partir d’ara per la banda solana, per on no triguem en trobar una pista que seguim a l’esquerra.


Passem pel costat del Portal de Peguera, antiga portalada que donava accés a les instal·lacions mineres, i continuem uns metres per la pista fins a una nova bifurcació (pal indicador), on deixem pista i GR a la dreta, i seguim a l’esquerra (senyals grocs) per travessar les esmentades instal·lacions. Aviat trobem restes de construccions (sembla que es tracta dels pisos del Moreta) i poc després, a la dreta i prop del torrent, l’entrada de la mina Eureka, que es troba inundada.

Entrada de la mina Eureka

Interior inundat de la mina Eureka

Ens anem apropant al Roc de Peguera

Continuem avançant per aquest entorn, cap al gran edifici de la Cantina, sota el qual podem intuir, amb prou feines, l’entrada de la mina Pepita, gairebé tapada per la vegetació. Pugem després per vorejar l’esmentada Cantina, antic hostalatge dels miners, casa de queviures i posterior casa de colònies fins l’any 1978, construcció ara ja molt degradada, amb la teulada molt malmesa i algunes parets derrumbades.

L'edifici de la Cantina

Seguim pujant pels plans herbats, enmig dels quals, a la nostra dreta, s’aixeca l’edifici de l’antic transformador elèctric, ara ja sense maquinària, substituïda per un arbre que ha crescut dins.

L'antic transformador, sota el Roc de Peguera


Per aquests prats ben florits trobem molts exemplars de prunel·la vulgar (Prunella vulgaris), una petita planta que fa una corona de flors labiades amb el llavi superior semblant a un casc.

Prunel·la vulgar

Al final de la pujada, travessem una tanca i anem a sortir a la petita ermita de Sant Miquel, al costat del vell cementiri i a pocs metres de la pista provinent dels Rasos i per la qual passa el GR que hem deixat.

Ermita de Sant Miquel i poble de Peguera

Enfront nostre es despleguen les restes del poble de Peguera, sota el Roc de Peguera. Dels diversos edificis, només un es conserva en peu, tancat el seu accés amb un cadenat; la resta es troba enrunada i envoltada de vegetació.

Ens apropem al poble; a la dreta, l'única edificació sencera

Després del tancament de les mines l’any 1928, el poble de Peguera es va anar despoblant progressivament fins que l’any 1968 es va tancar la darrera casa habitada. Cal esmentar que en aquest poble havia nascut el famós guerriller Ramón Vila Capdevila, Caracremada (1908-1963), el darrer maquis català que lluità contra el franquisme fins que fou mort en un enfrontament amb la Guardia Civil.

Ramón Vila, Caracremada

L’any 2003 el paratge de Peguera fou comprat per una societat d’inversió propietat d’un xeic àrab per crear tot un complex residencial a l'entorn del poble i l’antiga cantina que preveia la rehabilitació dels antics edificis i la construcció d'un hotel de nova planta, amb tot un seguit de vials i construccions complementàries. Immediatament un moviment social agrupat sota el lema Salvem Peguera va presentar al·legacions al projecte i va realitzar mobilitzacions amb la intenció de preservar el paratge. A hores d’ara no sabem com acabarà tot això, i el cert és que de moment no s’ha fet cap intervenció al poble.

Els prats amb l'antic transformador i la Cantina
des de la pista que voreja el Roc de Peguera

Iniciem el retorn pel GR, baixant per la pista que voreja el Roc de Peguera fins arribar tot seguit a la font de Cal Coix, al costat de la pista, antic rentador de la gent de Peguera cobert amb una teulada, on l'aigua brolla abundant i on pensem dinar a la seva ombra.

Font de Cal Coix

Abans, però, cal anar a veure les darreres edificacions de la jornada. Continuem per la pista, que travessa el torrent i tot just es bifurca; el GR marxa cap a la dreta, per on tornarem, però ara seguim a l’esquerra pujant uns metres per la pista que arriba de la Creu de Fumanya, fins que trobem al cap de poc, a la dreta, el carregador de la mina Realidad o del Griell, amb unes tremuges o embuts semblants al del carregador de Peguera.

El carregador de la mina del Griell

Un xic més amunt, al costat d'un revolt de la pista, podem veure, també a la dreta, l'entrada mig tapada de l’esmentada mina. Caldria arrossegar-se per accedir al seu interior on, segons les nostres informacions, encara es poden veure a les parets les vetes de lignit fins que la mina queda obstruïda als 50 metres; tanmateix, la idea no ens sedueix gaire i ho deixem córrer.

Entrada molt tapada de la mina del Griell

En canvi, a pocs metres de la boca de la mina, en un petit enfonsament del terreny, veiem que hi ha una altra entrada. Es tracta d'un túnel estret d'uns 60 metres que creua per sota la pista fins a la vora del torrent i que sembla ser una canalització perquè l’aigua d’aquest torrent no passés per sobre les vies del tren miner que naixia aquí. El túnel es troba en bon estat de conservació, i el podem creuar sense cap dificultat, fent ús de l’únic frontal de llum que portem.

L'entrada al túnel de canalització del torrent

L'interior es troba en bones condicions...

...i el podem creuar fins a l'altre extrem

A la sortida del túnel, abocada al torrent, remuntem uns pocs metres per tornar a la pista, i d'aquí altre cop a la bonica i arrecerada font de Cal Coix per donar compte de l’àpat del dia.

Un merescut descans a la font de Cal Coix

Des de la font continuem pel GR baixant per la pista fins a la bifurcació per on hem accedit a les edificacions mineres de Peguera. A partir d'aquí, doncs, desfem el camí ja conegut fins a la Casanova de les Garrigues.

Restes de la base d'un antic pont que creuava el torrent

Tornem a entrar a l'obaga

L'altre costat del túnel dels Grius

Els grans marges que suportaven les vies

Quan el bosc ho permet, el paisatge s'obre a les
muntanyes de l'Alt Berguedà; al fons, el Sobrepuny

Ha estat una ruta de gran interès històric i paisatgístic, de 16 Km de recorregut (entre anar i tornar) i uns 550 m de desnivell. Ens queda, per més endavant, fer el Camí dels Plans des de Sant Jordi de Cercs per completar aquesta visita a les instal·lacions mineres de la zona.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 5.07.14 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada