En l’anterior capítol d’aquesta crònica ens vam quedar que la dotzena d’aligots que, entre els dies 2 i 5 de juliol, vam participar, en aquesta volta completa al massís del Canigó arribàvem, procedents de Sant Guillem de Combret, al refugi de Marialles després de fer l’etapa amb més desnivell de la ruta. Mentre preníem unes bones i fresques cerveses a la terrassa del refugi van arribar, des de Vernet. els companys Antonio, Josep Maria i Albert que se’ns afegeixen per, a l’endemà, pujar plegats al cim del Canigó.
Així, quan el sol tot just il·lumina les altes carenes, i després de fer-nos la rigorosa fotogrup, iniciem l’etapa d’avui, qualificada com l’etapa reina, pujant cap on està l’antic edifici i que ara és el refugi lliure de Marialles.
Des d’aquí prenem el camí que s’endinsa a la vall del riu de la Llipodera tot seguint el seu curs riu amunt per un ombrívol bosc de pins. Després de creuar el riu per una còmoda passera, prenem la direcció de llevant i anem guanyant alçada per damunt la vall del riu Cadí que també creuem... però de manera més precària.
De seguida, però, sortim als Plans de Cadí inundats pel sol del matí i quan arribem a la cabana Aragó aprofitem per a fer un petit descans. Aquest petit refugi lliure rep el nom de l’astrònom rossellonès Francesc Aragó, un dels responsables del mesurament del meridià de París, el qual va donar lloc al sistema mètric decimal.
Travessem els Plans de Cadí, tot passant prop d’uns petits estanys que formen part dels Gorgs de Cadí. Al final dels plans, el camí gira cap al nord i s’encara a la rocallosa cara sud del Canigó per on discorren un munt de petits puntets de colors dels excursionistes que ens precedeixen. Aquí trobem la Font Nostra on aprofitem a fer-hi un glop abans de la pujada final.
A partir d’aquí el camí ja s’enfila de valent tot fent llaçades per guanyar alçada cap a la Portella de Vallmanya que deixem a mà dreta. Passat aquest punt, fem una diagonal ascendent per acostar-nos a la base de la gran canal, coneguda com la Xemeneia, i que porta directament al cim.
Situats a l’inici de la impressionant Xemeneia, comencem a pujar-la tot grimpant pels graons, sense cap dificultat destacable i sota l’esguard d’un esvelt gendarme que sembla el vigilant de la canal.
Conforme anem pujant, la canal es va redreçant i comencem a deixar una mica de “patí”, però quan això podria representar un problema, girem cap a l’esquerra i sortim de la canal just a l’extrem sud del cim coronat per una creu farcida de senyeres, emblemes i recordatoris de tota mena.
No fa gaires dies, aquí va tenir lloc la cèlebre nit de Sant Joan amb la renovació de la Flama del Canigó i de la qual encara en queden cendres. El cim està a vessar, però d’entre la gentada cal destacar un grup nombrós de joves que estant entonant un repertori de cançons típiques catalanes...tota una experiència!
A la creu tothom aprofita per fer-se fotos i selfies, així que, de seguida que podem, ocupem l’espai per fer-nos la fotocim de rigor. Al veritable cim del Canigó, mirador extraordinari, hi ha plantada una bonica taula d’orientació.
Al cim ens hi estem força estona ja que fa una bona temperatura i les vistes són magnífiques: pel sud s’estén la serra del Roc Negre i la cresta dels Set Homes; a ponent tenim les esmolades Esquerdes de Rojà que no són més que l’aflorament d’un grandíssim dic de quars, la prolongació del qual vam poder veure el dia anterior en travessar el Pla Guillem. Al seu darrera, entre les boires, sobresurt el cim del Costabona i també entreveiem el circ de Vallter. Al nord tenim les muntanyes del Capcir i l’Arièja on hi destaquen els cims del Carlit i del Ròc Blanc, i per ponent s’estén la plana del Rosselló i la Mediterrània.
Es fa tard i per això, amb gran recança, abandonem el cim per baixar per un pedregós camí, just per sota de la carena nord del Canigó i amb vistes a la gran població de Vernet que tenim molt avall a mà esquerra. Entre les roques pelades d’aquest carener trobem, però, delicades flors com la silene (Silene acaulis), l’erísim (Erysimum jugicola) o la prímula (Primula latifolia), i també les banderoles d’una cursa de muntanya que es farà aquest cap de setmana per aquests indrets.
Des del coll de la Portella ja veiem, entre el bosc, el refugi de Cortalets cap a on ens dirigim. En continuat i fort descens, passem prop del pic Jofre, que deixem a mà esquerra, i per una font d’aigua fresquíssima on ens aturem a omplir les cantimplores. Aquest perllongat descens s’acaba de cop quan arribem al Pla dels Estanyols on, pels voltants d’una petita bassa, hi ha repartits tota un sèrie de plafons sobre llocs, històries i llegendes d’aquest indret.
Així, sota l’ombra de pins, arribem a l’esplanada on s’aixeca el gran refugi dels Cortalets. Després de descobrir on son les nostres habitacions en el seu laberíntic interior, fem temps abans del sopar a la terrassa orientada a llevant, amb vistes al mar i a l’ombra de l’edifici perquè al sol no s’hi pot estar de calor. Demà toca la darrera etapa, la més “suau” del recorregut.
● Quarta etapa (5.07.24): Cortalets - Batera (16,85 km / 383 m)
Com cada dia, ens llevem ben aviat i baixem al menjador a esmorzar. Per les finestres penetra un sol un xic esmorteït per la calitxa i uns núvols esfilagarsats que preconitzen un proper canvi de temps. Després de recollir i fer les motxilles, sortim a l’esplanada on ens fem la fotogrup i ens acomiadem dels companys Antonio, Josep Maria i Albert que tornen a Vernet on tenen el cotxe. A ells els espera un descens de 1400 metres de desnivell mentre que a nosaltres ens espera un descens de prop de 1000, amb una “petita” pujada de quasi 400 metres cap al final de la ruta.
Així iniciem el retorn a Batera tot planejant suaument pels vessants assolellats del pic Barbet, tots folrats de nerets florits, i encara que és molt aviat ja està fent una calor espantosa. Deixem a mà dreta el corriol que s’enfila a la cresta del Barbet, la qual finalitza a la Portella de Vallmanya; es veu que per aquest corriol encara es poden trobar les restes d’un avió britànic accidentat l’any 1961.
Després de planejar a gran altura, hem de baixar de dret a trobar la pista que puja des de Villerac al Prat de Cabrera i Ras dels Cortalets, però de seguida la deixem per prendre un preciós camí penjat a mig aire del vessant nord del serrat del Roc Negre i conegut com el Balcó del Canigó ja que als nostres peus s’estén el curs baix del riu Tet, retingut al pantà de Vinçà, i més enllà la plana del Rosselló... Tot això ho suposem perquè avui amb tanta calitja no es veu gran cosa!
Així passem pels refugis lliures del Pinetell i de l’Estanyol on aprofitem a fer petits descansos, a omplir les cantimplores, que amb la xafogor d’avui es buiden ràpidament, i a posar els peus en remull a les seves fredes aigües abans de la gran i feixuga remuntada que ens espera per arribar al coll de la Cirera, el darrer obstacle de la ruta.
Al coll fem un darrer descans embolcallats, de tant en tant, per una tènue i humida boira marina que ens obliga a abrigar-nos una mica. Ara ja només queda un descens continuat cap al refugi de Batera, tot passant per les antigues explotacions de ferro amb vistes a la Torre de Batera, dalt la carena del Puig de l’Estela.
Com que al refugi arribem a bona hora per dinar, no ens ho pensem gens a demanar uns deliciosos entrepans, regats amb fresquíssimes cerveses, i a prendre’ls entre animades converses de la travessa i futurs projectes. En acabat, ens posem tots la samarreta, que l’organització ens van facilitar amb la inscripció (juntament amb mapes, bossetes de roba, bragues pel coll i fullets de propaganda), i ens fem la darrera fotogrup de comiat... algú va dir que, més que excursionistes semblàvem un equip de rem: els remers del Canigó!
ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet, Eugeni Àlvarez, Gabriel Clapés, Xavier Benito, Montserrat Garcia, Ramon Boldú, Roser Masferrer, Jose Hidalgo, Cristina Parra, Quim Massanes, Esteve Muñoz, Màrius Asensi, Antonio de Mariana, Josep M. Corbella i Albert Izquierdo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada