dissabte, 23 de març de 2013

Sant Llorenç del Munt, de nord a sud

Avui hem quedat per fer un itinerari de travessa pel massís de Sant Llorenç del Munt, pel coll d’Estenalles, el Montcau, el coll d’Eres, la Font Flàvia, els Óbits, el Morral del Drac, la Mola, el camí dels Monjos i el camí del Cavall Bernat. En no ser un itinerari circular, deixem un cotxe a la urbanització Cavall Bernat, situada al Km. 6 de la carretera de Terrassa a Navarcles (enfront de les Pedritxes), i continuem fins al Km. 14,8 de la mateixa carretera, on hi ha la zona d'aparcament i el centre d'informació del coll d'Estenalles.

El coll d'Estenalles (870 m) és el punt d'unió del massís de Sant Llorenç del Munt, a l'est, amb la serra de l'Obac, a l'oest. Des del coll prenem la pista asfaltada (GR 5) que es dirigeix al coll d'Eres, i que deixem al cap de pocs minuts per girar a l’esquerra i pujar directament al Montcau en direcció nord-est pel carener de conglomerat, amb algun ressalt un xic redreçat a la part final.




El cim del Montcau (1056 m), nom que prové del llatí Mons Calbus (muntanya calba, pelada), és un excel·lent mirador on el Centre Excursionista de Terrasa ha instal·lat recentment una nova taula d’orientació.

Baixem del cim pel carener del vessant sud-est fins al coll d'Eres (944 m), important cruïlla de camins situada sobre la carena del Pagés, la principal del massís. En aquest coll hi ha un monòlit dedicat a Joan Maragall, en recordança del seu pas per aquest indret la primavera de 1904.

Monòlit a Maragall, al coll d'Eres

Des del coll ha l’opció d’anar a visitar la cova Simanya, tot seguint el GR 5 que baixa en direcció nord per la canal del Llor, i continuant més avall per un corriol que creua el torrent i passa a frec de la cinglera on es troben les obertures de la Simanya Petita i la Simanya Gran.

Nosaltres seguim recte per la carena del Pagés; de seguida, però, deixem el camí per agafar un corriol que puja a l’esquerra, sense cap indicació, per arribar poc més amunt a la necròpoli del coll d’Eres, conjunt de tombes de l’època visigòtica (s. V-VII), escampades per la zona (hi podem veure tres que fotografiem).


Tombes visigòtiques del coll d'Eres

Retornem al camí principal, avançant per un bosc on predominen les alzines. Anem pujant suaument, deixant camins a dreta i esquerra, fins arribar al coll de les Pinasses, on hi ha una cruïlla de camins. Deixem de moment el que seguíem fins ara en direcció sud, i girem a l'esquerra per anar a la Font Flàvia i als Óbits. Anem davallant per una canal fins a la Font Flàvia, situada en una raconada obaga.

Font Flàvia


Seguim pel mig del bosc fins arribar a les parets del cingle. Revoltem el contrafort de roques per sota el mirador de les Pinasses i arribem a les balmes dels Òbits. En aquestes balmes hi ha les restes d'un antic mas de dues plantes (corral i habitatge) que fou incendiat durant la tercera guerra carlina.

Els Òbits

Interior dels Òbits

Sembla ser que també hi ha en aquest indret dues tombes corresponents a l'alta edat mitjana (que no sabem trobar). Malgrat l’existència d'aquestes tombes, sembla ser que el topònim Obits prové del mot obi (abeurador per al bestiar) i no pas de la paraula llatina obitus.

Continuem en direcció oest fins a sortir de nou al camí principal, que seguim a l’esquerra cap al sud. Passem pel costat d'una feixa, i poc desprès, a la sortida del bosc, en un revolt, tenim una espectacular visió de la Mola; en realitat no és una sinó tres moles esglaonades per la combinació de cingleres i planells, degut a l'alternança de capes de roca dura i roca tova.

Les diferents capes de la Mola

L'esquerda del Morral del Drac

Arribem al coll on hi ha el monòlit del Morral del Drac, travessat a banda i banda per una esquerda, on segons la llegenda hi tenia el seu cau un temible drac. D'aquí surt un camí a la dreta que davalla, per la canal de l'Abella, a Can Pobla, i un altre a l'esquerra que baixa pr la canal de Santa Agnès cap a la cova on hi ha les restes de l'ermita de Santa Agnès (s. XIII-XIV).

Des del Morral del Drac seguim recte amunt per iniciar la pujada a la Mola. Després d'un flanqueig pel conglomerat de roca, girem a l'esquerra per endinsar-nos en una canal per la que puja un camí ben empedrat.


A la sortida de la canal continuem pujant per uns prats fins al cim de la Mola (1104 m), on s'aixeca l'esglèsia romànica de Sant Llorenç del Munt (s. XI).


Aquesta esglèsia, únic edifici que resta de l'antic monestir benedictí, és de planta basilical, amb tres naus i els seus corresponents absis a la capçalera, i un creuer o transsepte situat cap al centre, coronat per una cúpula o cimbori octogonal. A l'exterior hi destaquen les faixes i arcuacions que decoren les parets dels absis. Al costat sud hi ha l'actual hostatgeria, amb servei de bar i restaurant, construïda sobre les antigues dependències monàstiques.

Interior de Sant Llorenç del Munt

Els tres absis (amb quatre "absidioles")

Sortim de la Mola en direcció sud-est per baixar per l'històric Camí dels Monjos (PR C-31), sender que uneix el monestir de Sant Llorenç del Munt amb el de Sant Cugat del Vallès. 

Baixant pel Camí dels Monjos

Baixem per un tram empedrat la primera graonada del cingle i passem pel costat de les coves dels Horts del Monjos. Seguim baixant i, passada la segona graonada, anem deixant, a la dreta, alguns camins que baixen al mas de Can Pobla i, a l’esquerra, els de la Font Soleia i de la Senyora (aquest sense indicació).

Més avall deixem també el camí dels Monjos per continuar a la dreta per un camí ample que després, convertit en corriol, baixa per terreny pedregós i erosionat fins a un collet situat entre el monòlit del Cavall Bernat, a la dreta (roca on es realitzen sovint, com avui, pràctiques d’escalada), i la roca del Cap de Mort, a l’esquerra.

Escaladors al Cavall Bernat de Sant Llorenç

Seguim davallant per un bosquet de pins, i no triguem en arribar al capdamunt de l'urbanització Cavall Bernat, molt a prop d’on hem deixat el primer cotxe, punt final d'aquest itinerari de travessa per Sant Llorenç del Munt.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.03.13 per Isabel Benet, Susana Sanz, Isabel Salvia, Anna Torres i Ventura Amorós.

diumenge, 10 de març de 2013

Per la vall del Congost amb bicicleta

El passat 26 de gener, les “Isabels” ens vam trobar sense saber a on anar i, sense proposar-nos-ho, vam enfilar el Besós fins a l’aiguabarreig dels rius Mogent i Congost al poble de Montmeló, famós pel seu circuit de Fórmula 1. A partir d’aquí vam anar seguint el Mogent fins prop de la Roca del Vallès on el vam deixar per anar a Granollers i seguir el riu Congost fins a la Garriga, per un bonic carril-bici que travessa el Pla de Llerona. Avui hem volgut continuar l’ascens del riu Congost, tot baixant del tren a l’estació de la Garriga i buscant les marques del PR C-33 que ens porten a sortir de la població per un camí estret i un xic dificil per a nosaltres, i que es correspon amb l’antic camí ral cap a Vic.


A l’alçada de Can Palau passem sota el viaducte del tren, obra d’enginyeria del segle XIX i, immediatament, creuem el riu per un pont de ciment. Seguim uns metres pel costat de la C-17 i novament tornem a creuar el viaducte per a endinsar-nos a la vall del torrent de ca n’Oliveres per un camí molt tècnic on la major part del recorregut l’hem de fer a peu.


Un cop creuat el torrent per un gual, arribem a un polígon industrial i, després de tornar a creuar un altre viaducte, entrem al poble del Figaró, acompanyades d’un vent notable. Com que a partir d’aquí el pas del riu Congost es fa molt estret i ple de vies de comunicació, per a superar-lo ens hem d’enfilar per la carretera que va al mas de Can Montmany.


A 800 metres d’aquest mas ens desviem a la dreta deixant de banda l’accés a can Romaní, tancat al trànsit. Aviat s’acaba l’asfalt i comença una pista molt ampla que revolta el Turó d’en Cuspinera amb bones vistes sobre el mas de ca n’Oliveres que tenim just a sota.



A l’alçada d’un pal indicador cap a un mirador, entrem en el “territori comantxe” d’un malalt mental que s’ha instal·lat en una barraca sota les ruïnes del castell de Montmany i que, molt alegrement, s’ha fet l’amo de la capçalera del Sot del Bac, demostrant així que pot ser boig però no tonto! Just al costat d’aquest pal indicador agafem un sender molt dolent que baixa directament al Sot del Bac passant a frec del monòlit anomenat Tap de Xampany i on hi ha algunes vies d’escalada.



Amb algunes dificultats tornem de nou a la pista la qual seguim a mà dreta per damunt del Cingle de Castellar tractant de tu a tu al Tagamanent que s’alça imponent enfront nostre.



Així, sota l’esguard de la Trona, revoltem el Sot del Torn on es troben les ruïnes de can Fàbrega amb una bassa on ja canten les granotes. Després de passar pel mig d’uns camps molt enfangats arribem a Valldeneu on hi destaca l’ermita d’origen romànic, però molt modificada, de Sant Pere de Valldeneu.


També passem pel nucli de l’Abella on, per un moment, deixem l’itinerari per a acostar-nos a Aiguafreda, per a fer el vermut de rigor, tot creuant el riu Congost pel pont neoclàssic de l’Abella, avui dia totalment enterrat sota l’autovia.


En acabar el vermutet refem el camí cap a l’Abella per tal de recuperar els senyals que ens duran a Centelles. Mentre estàvem a redós dels cingles el vent no ens havia molestat massa però quan sortim del congost la ventada de ponent ens colpeja lateralment amb força i ens desequilibra un xic. Observem que al Matagalls encara li queda una mica de neu i que el Tagamanent és cada cop més lluny. Damunt el Pirineu s’aixequen grans cúmuls com altes torres.


Abans d’entrar a Centelles passem per can Rossell on a prop es troba el Molí de la Llavina i és que, des de l’Edat Mitjana, per aquests topants hi havia hagut molts molins que aprofitaven la força de l’aigua dels torrents que baixen dels Cingles de Bertí i del Montseny.

Ja és tard i la bateria del GPS s’està acabant, però seguim ruta cap a Hostalets de Balenyà per una pista asfaltada qualificada de “camí molt perillós” per la seva escassa amplada, tot passant per la Casa Nova de la Plantada, el Mas Jalich i el Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda amb elements romànics, gòtics, renaixentistes i barrocs i on es conserven unes pintures modernistes que decoren l’altar major: tota una barreja d’estils.


Seguim una mica més en direcció a Tona, tenint el Cap Sa Gordi a la nostra esquerra sobre els camps d’un verd lluminós, preludi de la primavera. Passat el mas de la Tria ens quedem definitivament sense bateria i no portem mapa de paper (gran error!), per això deixem còrrer la travessa per una altra ocasió i reculem fins a Hostalets de Balenyà on, a la plaça de l’església, dinem una deliciosa pizza abans de tornar a agafar el tren que ens durà de nou a la capital, a la qual arribem amb les darreres llums d’aquest dia tant “stupend”.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.03.13 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

diumenge, 3 de març de 2013

Circuit per la Vallcàrquera i el Tagamanent

El turó de Tagamanent (1056 m) és el cim més occidental del Montseny, al sector de la Calma; al seu cim es troba l’església romànica de Santa Maria, així com les restes de l’antic castell. La clàssica ascensió al Tagamanent des del poble del Figaró, per Vallcàrquera, pot allargar-se per fer un interessant circuit pel seu entorn, ideal com entrenament per als qui fan curses de muntanya, doncs la major part del recorregut transcorre per amples pistes. Nosaltres, però, l’hem fet calmadament a peu i hem anat gaudint de les variades perspectives que ens ofereix aquest itinerari.

Des del poble del Figaró (330 m), sortim pel seu extrem nord per agafar tot seguit, a mà dreta, una pista (pal indicador), amb senyals del PR C-33, que s’endinsa a la vall de la riera de Vallcàrquera. Anem resseguint la riera, que en aquest indret forma bonics tolls d’aigua entre arbres de ribera, i tot just deixem la pista a mà dreta per seguir recte per un corriol, passem vora la font de la Noguera, situada a l’altra riba, per on es pot accedir per un pontet de fusta.

Riera de Vallcàrquera

Font de la Noguera

Anem seguint el PR i poc després arribem al gorg i salt d’aigua sota la passera de Can Bosc; creuem la riera i ens enfilem per l’altra costat per sortir a la pista asfaltada que va del Figaró al veïnat de Vallcàrquera, la qual seguim a l’esquerra en suau pujada. A l’entrada d’aquest veïnat trobem, a mà esquerra, la font del Molí, i a la dreta les restes d’un antic molí que cap als anys vint del segle passat aprofitava la força de la riera per produïr electricitat.

Font del Molí

Seguim pista amunt, passant pel costat de l’antiga bassa del molí, del casalot de Vall-de-roses (on s’allotjaven els treballadors de l’antiga mina de magnetita del Socau, prop d’aquí) i del mas de can Xicola, darrere el qual es troba l’església romànica de Sant Pere de Vallcàrquera (s.XI, reformada al s. XVII). A la sortida del poble s’acaba l’asfalt i arribem poc després a una bifurcació, sota cal Mestre; deixem a la dreta el ramal que porta a Dosrius (per on va el PR i per on retornarem), i seguim de front la pista principal. Passem pel costat de l’antiga rectoria, convertida actualment en escola de natura, i poc després arribem a una nova bifurcació; seguim per la pista de l’esquerra (indicador a can Parraubis i el Tagamanent), que s’enlaira pel contrafort sud del Tagamanent.

Iniciem una llarga i monòtona pujada per aquesta pista, tot deixant diversos trencalls a banda i banda. Després de tot un seguit de llaçades que ens fan guanyar alçada, passem pel costat de Can Coll, antiga masia ara restaurada i en venda, i arribem tot seguit al collet de la Creu de Can Coll (840 m), des d’on ja podem veure el turó del Tagamanent.

Deixem la pista per seguir recte per un sender ben marcat i ombrívol, fins a sortir a la pista asfaltada que puja de la carretera C-17 al pla de la Calma, que seguim a mà dreta fins a la visible collada de Sant Martí. Aquí agafem a l’esquerra el fressat sender que puja al Tagamanent.


Passem pel costat de l’únic pany de paret que resta dempeus de l’antiga capella de Sant Martí i anem pujant en llaçades, amb restes d’un antic empedrat, fins arribar a la plataforma herbada que forma el cim del Tagamanent (1056 m), amb l’església romànica de Santa Maria de Tagamanent (s. XI), i restes d’altres edificacions (l’hostal, la rectoria i vestigis de l’antic castell). Des del cim gaudim de bones vistes sobre aquest sector de la Calma i els cims nevats del Montseny.

Al cim del Tagamanent

Interior de l'església de Santa Maria de Tagamanent

El Matagalls des del Tagamanent

Retornem al collet de Sant Martí per seguir per l’ampla pista que, per la Calma, va en direcció a Collformic. Passem per davant de les notables masies del Bellver, condicionada actualment com a restaurant, i de l’Agustí, convertida en museu rural.

Mas de Bellver

Mas de l'Agustí


Seguim pujant per la pista, que ara travessa un tram de bosc, amb restes de la neu caiguda fa uns dies; tot just quan sortim d’aquest bosc i el panorama s’eixampla, deixem la pista per seguir a mà dreta un camí carreter que s’endinsa al pla del Parany, avui prou cobert de neu. No triguem en veure, a l’indret on hi ha unes boles de granit, uns senyals de color taronja, corresponents a la cursa de muntanya de la Travessa Viladrau - la Garriga, que seguirem a partir d’aquí.

Entrem de nou al bosc per un sender ben marcat, i comencem a ressseguir el serrat de les Carenes d’en Bosc, entre les valls de Vallforners i Vallcàrquera. Vorejem per l’esquerra un turó cónic sense nom i tot seguit arribem a un mirador rocós des d’on veiem la vall de Vallforners, amb la cua de l’embassament i el casal del mateix nom. Vorejem, ara per la dreta, el turó Monner, travessem un petit trau rocós (el Portalet, 1045 m) i continuem flanquejant, amb alguns trams de tarteres, fins a la collada de les Palomeres, petit planell herbat amb vistes sobre els turons del Sui i del Samon. Seguim carenejant fins a la collada del Mojó (950 m), per on passa una pista que seguim de baixada cap a la dreta, com ho fan també els senyals taronja.


Per aquesta pista, que descriu un gran arc per la capçalera de la Vallcàrquera, observem que la planta anomenada Seneci del Cap (Senecio inaequidens), planta invasora sudafricana, ja ha arrelat al Montseny. A França se l’ha classificat com a “perill groc” per la seva ràpida expansió degut a que les seves llavors, equipades amb un plomall, són fàcilment transportades pel vent.

Més avall, en una bifurcació, continuem a l’esquerra per creuar la carena que baixa de la Roca Sentella i passar tot seguit sota l’alzina de Can Valls, arbre monumental d’espectacular capçada, al redós del qual fem un merescut àpat, amb vistes sobre el poble de la Garriga i els cingles de Bertí.

Alzina de Can Valls

Sant Cristòfol de Monteugues

Reprenem l’itinerari tot davallant en llaçades per la pista, sota la qual podem veure l’església de Sant Cristòfol de Monteugues. Abans d’arribar-hi, però, la pista passa pel costat del gran casal de Can Valls (s.XVII), on sembla que el bandoler Serrallonga tenia un dels seus amagatalls. Des d’aquí no triguem en arribar a l’esmentada església de Sant Cristòfol de Monteugues (s.XI, molt reformada), més bonica de lluny més que no de prop. La pista aquí es bifurca; deixem a l’esquerra la que baixa cap a la Garriga (i per tant també els senyals taronja) per seguir cap a la dreta, ara amb els senyals del PR C-33 que hem trobat a l’inici de l’excursió i que ja no deixarem.

Poc més avall arribem al coll de la Creu de Can Plans (610 m), on trobem una nova bifurcació; per la dreta surt la pista que baixa a la vall de Vallcàrquera, que és per on hem de retornar, però anem seguint el PR, que des del coll baixa per un corriol que estalvia la llaçada inicial. Després, ja per l’esmentada pista, anem davallant fort fins al fons de la vall de Vallcàrquera. Travessem la riera, deixem a la dreta la pista d’accés al mas de Dosrius, passem tot seguit pel costat de can Matamoros (un altre mas en venda) i poc més enllà desemboquem a la pista d’anada, sota cal Mestre.

Ara només ens resta desfer el camí d’anada, pel veïnat i la riera de Vallcàrquera, amb el sol ponent reflectint-se a les aigües de la riera entre els arbres de ribera, molts dels quals exhibeixen els seus aments daurats penjant com fanalets que anuncien la propera arribada de la primavera.


Retornant per la riera de Vallcàrquera

I així, un xic cansats però ben contents, arribem al Figaró, punt final d’aquest llarg i bonic circuit per la Vallcàrquera i el Tagamanent.       

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 3.03.13 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Ventura Amorós.