Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Garraf. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Garraf. Mostrar tots els missatges

divendres, 10 de febrer del 2017

La Falconera del Garraf, via Bavaresa

2.02.17  Aprofitant una petita treva de la meteorologia tan adversa que fa darrerament, anem cap al bonic poble de Garraf, en plenes costes homònimes, per fer una de les vies que recorren la cara est del penya-segat de La Falconera. Aquesta cara est havia estat una pedrera i a ella s’accedeix des del nucli del poble i anant en direcció al seu port esportiu. Un cop situats davant l’entrada del port, cal prendre un sender entre herbes i matolls que porta directament a la base de l’amfiteatre calcari que dibuixa l’antiga pedrera i que tenim just enfront.

Cara est de la Falconera, amb la via Bavaresa

Detall de la via (guillem2.blogspot.com)

De les quatre vies que hi ha en aquest sector, escollim la via Bavaresa, d’uns 90 m repartits en tres llargs i la més assequible pel meu nivell. L’inici de la via està situat al capdamunt d’una piràmide d’esbaldregalls i sota una evident esquerda quasi vertical. La via comença superant una sèrie de ressalts cada cop més dificils donada la naturalesa relliscosa d’aquesta roca que està tan a tocar del mar.

A l'inici de la via

Un cop al peu de l’esquerda, cal progressar en bavaresa (d’aquí el nom de la via) amb bones preses per les mans però no tan bones per als peus. A la sortida cal fer un pas en A0 i després anar a la dreta i dirigir-se cap a la base d’una placa molt llisa on es troba la primera reunió.

Progressant en bavaresa

Arribant a la primera reunió

Des de la primera reunió estant, la placa en qüestió, encara que curta, fa por de veure car es tracta d’un mirall de falla, o sigui, la superfície de lliscament d’una fractura; i com que és un mirall... no hi ha res a on agafar-se i per tant cal progressar en artificial gràcies a una sèrie de xapes i uns quants burins bastant rovellats.

Progressant per la placa


Sortint de la placa cal anar cap a l’esquerra i després serpentejar per uns ressalts fins assolir la posició de la segona reunió situada al peu d’uns blocs. L’inici de la tercera tirada va per terreny fàcil fins a la base d’un esperó. Un cop superat aquest esperó s’arriba a una feixa al peu d’una altra placa, encara que més inclinada i no tan llisa com l’anterior malgrat que també es tracta d’un mirall de falla.

Sortida de la segona reunió

Pujant per la segona placa

Per superar aquesta nova placa amb garanties, és millor no atacar-la en vertical sinó anar cap a la dreta i pujar un xic per la feixa i després desplaçar-se per la placa en diagonal ascendent cap a l’esquerra i després amunt fins a un nou replà. La via continua ara per un pas un xic desplomat però que superem sense massa dificultats donat que hi ha molt bones preses per a les mans. Així arribem a la tercera i darrera reunió, que molts passen de llarg per muntar-la al cim de la Falconera.

Arribant a la tercera reunió

Vistes al port de Garraf des de la Falconera

Des del cim la vista del poble de Garraf, de la seva costa i del port que tenim just a sota és fantàstica i, encara que continua fent sol, aquest ja s’està esmorteïnt per una capa de núvols. Al capdamunt del cim trobem una fita de pedres molt artística però que sembla molt inestable.

Espectacular fita al cim de la Falconera

Per retornar al poble cal trobar el camí carener i, si es va cap a la dreta, cal desgrimpar per una cresta; nosaltres, però, seguim cap a l’esquerra, tot baixant suau fins a un coll on trobem l’entrada de l’avenc de la Falconera, molt ple de deixalles en el seu interior. Des d’aquí seguim baixant fins a trobar una pista per la qual travessem una altra pedrera abandonada fins a creuar un túnel sota les vies del tren, i ja estem de nou al poble del Garraf. El cel s’ha tapat del tot i comencen a caure gotetes...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 2.02.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimarts, 19 de gener del 2016

Travessa del Garraf

13.01.16  Encara no ha sortit el sol quan la “Colla dels Dimecres”anem en tren cap a Gavà, però per les finestres veiem com ja despunta el dia amb un bonit cel rogenc... pluja o vent? Des de l’estació anem a buscar l’autobus de línia que ens deixarà a l’emita de Bruguers, ja que tenim la intenció de fer la clàssica travessa fins al poble de Garraf tot passant pel castell d’Eramprunyà, les Agulles, la Morella i el mas de La Pleta.

Així arribem a Bruguers just quan s’escampen les boires matineres i el sol il·lumina el cingle d’un roig encès sobre el qual s’alcen les restes del castell d’Eramprunyà, encara en procès de restauració. El cel està molt blau però ens ve a rebre un aire ben fresc... sembla que més amunt tindrem vent, tal i com passa darrerament.


Després de fer-nos un munt de fotografies per al record, passem a frec de l’ermita romànica de Bruguers i arranquem muntanya amunt, tot seguint les marques del GR 92, sender que no deixarem pràcticament en cap moment. El camí està ben marcat i en alguns llocs encara es veu l’empedrat original, però en altres punts el sender s’encaixa en una profunda trinxera que fa de mal caminar.


Pont natural de la Roca Foradada

La primera parada la fem a la coneguda Roca Foradada, espectacular pont natural que acribillem amb les nostres càmeres. Acte seguit continuem pujant fort encarats al cingle on, a mig aire, es bada la boca de la cova de la Mare de Déu, sota una creu de ferro: és el nostre proper objectiu.


Arribant a un collet, deixem per un moment el GR i anem a l’esquerra per un viarany, marcat amb fletxes blaves, que ens deixa al capdamunt d’una petita mola coronada per les ruïnes del que sembla una antiga ermita. Des d’aquí gaudim de bones vistes del castell, del mar i del delta del Llobregat.

Castell d'Eramprunyà

Des d’aquí baixem a vistar la cova de la Mare de Déu per un camí equipat amb un passamà. L’interior d’aquesta petita cavitat està totalment esculpit pel treball pacient del vent que, al llarg de milers i milers d’anys, ha anat arrencant grans de sorra de l’espadat per a conformar aquestes formes fantàstiques que la gent aprofita per penja-hi objectes diversos.

Entrada a la cova de la Mare de Déu

Sostre erosionat de la cova, amb objectes variats

Després de la visita a la cavitat, i com no fa massa vent, aprofitem aquesta balconada per a fer un mos. En acabat tornem al collet, on recuperem el traçat del GR i continuem fins a desembocar a la pista d’accés al castell, la qual prenem a l’esquerra en suau baixada. En una cruïlla deixem la pista per prendre un camí que puja, encarat a les Agulles, cap a la collada de la Clota, tot rodejant el vessant sud del turó de la Desfeta, on hi ha una torre de vigilància contra incendis, i passant per una bonica cabana de pedra seca. El cel comença a ennuvolar-se, però esperem que no vagi a més.


Cabana de pedra seca

Des de la collada anem en direcció a les Agulles per un viarany que puja tot tallant una pista fins que desemboquem a la carena; a l’esquerra el camí condueix al cim de les Agulles, però nosaltres anem a la dreta per la pista carenera en direcció a la Morella, cim on hi destaquen un munt d’antenes, un vèrtex geodèsic, una creu, i la vistosa esfera d’un ràdar meteorològic. Des d’aquesta carena també gaudim de bones vistes del poble de Begues i del massís de Montserrat inundat de sol.

Ens dirigim cap al cim de la Morella

Seguint el fil de la carena baixem encarats a l’antic abocador de la Vall de Joan, en procés de recuperació (o això és el que diuen...), fins que arribem a un petit collet des del qual iniciem l’ascens cap al cim. A partir d’aquí entrem de ple al regne del rascler, un paisatge laberíntic i de mala petxa format, en aquest cas, pel treball pacient de l’aigua de la pluja que, al llarg de milers i milers d’anys, ha anat disolent la blanca calcària que és el cor del Garraf.


Al cim de la Morella

Així arribem al cim de la Morella que, amb els seus 593 m, és el punt més alt del massís i des del qual, amb aquest ambient tan airejat, s’albira una bona vista que va des del mar al Pirineu passant pel Montmell, Montserrat i el Montseny. Una molt recent taula d’orientació ens ajuda a situar-nos, encara que en ella s’assenyala el Canigó quan el cim que realment es veu és el Puigmal.

Taula d'orientació de la Morella

Ara s’ha tornat a girar un vent que s’ha endut els núvols però que fa que l’estada al cim sigui un xic desagradable. Així és que, un cop fetes les fotos de rigor, marxem cap al mas de La Pleta on pensem fer el dinar. Un breu descens ens deixa a una pista cimentada a l’inici del Pla de Campgràs, gran esplanada farcida d’avencs per on el GR passa a frec d’uns quants d’ells, degudament senyalitzats, com són l’avenc dels Llambrics, de l’Asensio i de la Sílvia.

Entrada de l'avenc de l'Asensio

El GR torna a sortir a la pista cimentada d’accés a les instal·lacions, molt a prop de la cruïlla amb la carretera que puja a la Plana Novella. Prenem aquesta carretera a mà esquerra, i en forta baixada, cap a La Pleta, encarats al mar i al pic del Martell, del qual destaca la seva vistosa dolina, que és un cercle de gespa verda enmig dels matolls grisosos.

La Pleta, on hi ha una oficina d'informació del parc

Així arribem a La Pleta, edifici d’estil modernista construït a finals del segle XIX i ara reconvertit en un dels punts d’informació del Parc Natural del Garraf. Quan entrem a fer el xafarder, l’encarregat de l’oficina, un jove molt amable, ens pregunta quants som i d’on venim... qüestions per a l’estadística. També ens ofereix passar-nos un audiovisual sobre diferents aspectes del parc, cosa que no desaprofitem malgrat que estem mig morts de gana! Després del bonic audiovisual, ara sí, fem un dinar com Déu mana (amb botes de vi incloses); l’única cosa que lamentem és que no hi ha taules de picnic.

Dinem sota la vistosa xemeneia d'un antic pou


Un cop finalitzat l’àpat marxem “volant” cap al poble de Garraf, ja que se’ns està fent un xic tard i al gener la llum no dura tot el dia. Així és que després de passar a frec de la residència canina Canópolis, baixem fort per una pista que marxa entre una pedrera (a l’esquerra) i el profund barranc del Fondo de les Coves (a la dreta).

Anem baixant encarats al mar

Un cop superada la pedrera, el GR segueix baixant ara per un sender, amb fortes llaçades, cap al poble de Garraf, el qual ja veiem al final del barranc, al peu de la Roca Falconera i a tocar del mar.

La costa de Garraf, amb el poble i la Roca Falconera

El sol ja s’oculta per ponent quan, arribant a l’estació de Garraf, donem per finalitzada aquesta bonica travessa. Al final no hem tingut ni pluja ni massa vent... excel·lent!. Fins la propera.

ISABEL BENET. Activitat col·lectiva realitzada el dia 13.01.16.

dimarts, 3 de febrer del 2015

Circular pel Garraf

Crònica d’una sortida “vigilada”

31.01.15  El darrer dia de gener, i després del parèntesi nadalenc, ens tornem a reunir una bona colla per reemprendre les sortides col·lectives mensuals. Com les previsions meteorològiques preveuen un dia ventós, hem deixat de banda la idea d’anar al Montsant i s’ha optat pel pla B: el massís del Garraf.

Per internet corre una ressenya que, partint del coll de Vallgrassa, baixa fins a la cimentera de Vallcarca i puja de nou al coll tot remuntant el barranc del Fondo del Tro. La ressenya ens assegura que aquest barranc és un dels més ferèstecs i recòndits del Garraf... i això s’ha de veure. Dit i fet; a les 9 del matí ja estem tots aparcant els cotxes al coll de Vallgrassa, després d’haver pujat per la carretera que s’enfila des de Les Botigues de Sitges cap a la urbanització Rat Penat i el mas de la Pleta.

Amb els “tracks” a punt, i desconeixedors de les estrictes normes de circulació de persones pel Parc Natural del Garraf, sortim alegrement del coll de Vallgrassa (330 m) en direcció sud, i en suau baixada, per una pista marcada com a PR C-37. El cel està un xic cobert de núvols i el mar té el color del plom, però som optimistes i pensem que el dia s’acabarà arreglant.


Poc més de 500 metres més enllà, abandonem la pista (per la que tornarem) per prendre un sender a mà dreta, marcat amb fites, que va travessant diversos camps de conreu abandonats on encara es pot veure alguna cabana de pedra seca. Més avall el sender esdevé un camí carreter que es dirigeix a Can Planes; prop d’aquest mas aprofitem per a fer un petit descans i l’esmorzar de rigor. El dia segueix tapat però no fa vent, cosa que és d’agrair. Amb les panxes plenes seguim baixant entre les ordenades vinyes de Can Planes en direcció al Coll Blanc (245 m), on recuperem els senyals del PR C-37.


Vinyes de Can Planes

Ara anem en direcció oest per una pista molt ampla tenint a mà esquerra la mossegada de la gran pedrera que es va menjant l’anomenada Serreta d’en Pela... nyam-nyam! El sol treu el nas d’entre els núvols i comença a fer calor. Als pocs metres, però, abandonem la pista per agafar un camí carreter que surt a mà esquerra i que baixa decidit en direcció al barranc del Fondo del Pou Podrit (...vaja nom!). Al peu del Pujol d’en Pei, aquest camí carreter es transforma en un sender estret que baixa de dret a buscar el Fondo de Montseva. La pedrera ens tanca l’horitzó pel sud.


Per l’estret sender que recorre el fons del barranc hem d’anar en compte de no entortolligar-nos amb les fines i llarguíssimes fulles del càrritx (Ampelodesmos mauritanica), una herba del grup de les canyes. Aquest sender es converteix de nou en un camí carreter pel qual anem a desembocar a una pista més ampla que prenem en franca baixada en direcció a Vallcarca, tot seguint el curs de la riera del mateix nom. El sol per fi s’ha alliberat de les boires, i les parets despullades de la pedrera quasi ens enlluernen. De lluny sentim el so d’alguns trets d’escopeta.

Pel Fondo de Montseva, entre el càrritx


Pedrera de Vallcarca

Ara toca el més dificil: trobar l’entrada del Fondo del Tro, per això seguim baixant per la pista fins que tenim les parets de la pedrera just al damunt. Els trets s’escolten cada cop més a prop. Segons el “track” hem de pujar camp a través fins arribar a la carretera de servei de la pedrera. Dit i fet! però un cop hem assolit la carretera de la pedrera, comencen els problemes.

Baixem per aquesta carretera de servei fins que trobem a mà esquerra una fita que ens indica l’entrada del Fondo del Tro però, al mateix temps, també trobem un caçador que, molt amablement, ens convida a marxar d’allà perquè al barranc s’està fent una batuda de senglars. En cap moment, al llarg de l’excursió, hem trobat cap cartell d’advertència del tal esdeveniment, però èstà clar que els caçadors tampoc s’esperaven que ningú els pogués entrar al barranc per la porta del darrera!

L'entrada del Fondo del Tro des de la pedrera

Fem un “cónclave” d’urgència on es maneguen tres opcions: tornar enrera per on hem vingut (inacceptable!), esperar sota un sol de justícia que s’acabi la batuda, o seguir per la carretera de la pedrera fins enllaçar amb el GR 92 en direcció a Campdàsens. Per unanimitat s’imposa aquesta darrera opció, però quan ens posem en marxa som bruscament aturats per una parella de “guardeses” de seguretat de la pedrera (casualitat?). Les guardes, molt amables, ens impedeixen el pas per la pedrera, lògicament, per seguretat; però com és dissabte i no es treballa i parlant la gent s’entén, els acabem fent pena i ens deixen circular per la carretera, això sí, sota vigilància i acomiadats pels caçadors amb una salva de trets d’escopeta al més pur estil de Tartarí de Tarascó.


Baixant per aquesta carretera tenim l’imponent edifici de la cimentera de Vallcarca que s’eleva damunt nostre com un castell medieval. Així arribem a l’alçada d’una subestació elèctrica on les guardes ens obren la barrera d’accés a la pedrera, s’acomiaden i s’asseguren que abandonem el recinte. Nosaltres, després de donar les gràcies per haver-nos estalviat una bona marrada, i amb la promesa de que no ho farem mai més, continuem fins trobar les marques del GR que seguim en direcció a Campdàsens tot passant sota l’autopista C-32.


Estem a uns 100 m d’alçada, el punt més baix de l’excursió i ara ens toca remuntar fins al coll on tenim els cotxes aparcats i ho fem per una pista carenera per la qual anem guanyant alçada per damunt la pedrera i des d’on veiem com el mar ha passat del plom a l’argent.



Ca l'Amell de la Muntanya

Per aquesta pista ens anem trobant tot un reguitzell de belles masies: Ca l’Amell de la Muntanya (amb torre circular adossada), Can Robert, Can Fontanilles. El vent bufa fort i fred per damunt les vinyes i els ametllers que ja comencen a florir, però amb les precioses vistes del mar, per una banda, i el Montmell, per l’altra, la remuntada no se’ns fa gens feixuga, ans el contrari, anem pujant alegrement fins arribar a Campdàsens (242 m), petit nucli amb ermita i tot.

Campdàsens

Aquí ens trobem momentàniament aturats per una parella de forestals de la Diputació de Barcelona (casualitat?) que, molt amables, ens informen que la circulació pel Fondo del Tro està totalment prohibida per qüestions de preservació de la flora, la fauna i tot això i, a més, per motius de seguretat, la circulació de grups nombrosos pel parc s’ha d’avisar amb una trucada prèvia a les oficines del parc natural...

Els guardes, després de lliurar-nos una muntanya de prospectes i tríptics de tota mena, ens donen permís per continuar l’excursió, però aixo sí... que no es torni a repetir! Els forestals ens acompanyen amb el seu tot terreny fins a les envistes de Can Lluçà on abandonem el GR 92 per prendre una pista a mà esquerra. D’un temps ençà, i amb l’excusa de la seguretat, cada cop tinc més la sensació de que tots plegats gaudim d’una llibertat “vigilada”.

Arribant a Can Lluçà

Poc després de deixar enrera Can Lluçà, abandonem la pista (que recuperarem més tard) per pujar fins al peu del Turó de la Casa Vella on , en una petita esplanada recerada del vent, fem el dinar tot preguntant-nos si la tal acció s’hauria d’haver avisat.


Després del dinar, les galetetes i els “carajillos” procurem, com sempre, deixar l’indret ben net i endreçat i seguim la marxa per la serra de Can Lluçà en direcció a la Casa Vella, un mas en ruïnes a frec de la pista a la qual ens dirigim per un viarany molt tapat per la vegetació.

Baixant cap a la Casa Vella

Les ruïnes de la Casa Vella entre margallons

Per aquesta pista passem sota els murs trencats de la Casa Vella, entre els quals hi creix el margalló (Chamaerops humilis), la nostra palmera per exel·lència. Així anem a sortir a la pista principal on recuperem el vell conegut PR C-37 a l’alçada de la Bassa dels Vinyals (o de la Casa Vella), i per on anem pujant cap al coll de la Vallgrassa.

Bassa dels Vinyals

Pou al costat de la pista

Baixant amb els cotxes de nou cap a Les Botigues de Sitges, el sol ponent que daura les costes del Garraf retallades damunt un mar blavíssim, posa punt i final a aquesta sortida tan “mediterrània”. Fins la propera!

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 31.01.15.