dilluns, 25 de gener de 2021

Els Graus, via d'en Pitu

16.12.20  Just abans de les festes (i restriccions) de Nadal, l’Antonio, en Pau i jo volem fer la darrera escalada de l’any 2020. Escollim la Via d’en Pitu, un recorregut que en Pau i jo coneixem bé, doncs ja hi hem pujat un parell de vegades, però que a l’Antonio li sembla que no ha fet mai. Així que, no massa aviat perquè fa un fred que pela, fem cap a Collbató que trobem encara embolcallat per una espessa i gèlida boira. De seguida ens “calcem els trastos” i marxem en direcció als Graus. Conforme ens acostem a les parets la boira desapareix i el sol llueix amb força... sembla que no passarem fred!

Ens acostem als Graus, on hi ha la Via d’en Pitu

Ressenya de la via (extreta de El col·leccionista de vies)

Estem una bona estona buscant l’accés al peu de la via entre tants corriols com hi ha, però finalment trobem la canaleta, equipada amb algunes cordes fixes, que ens deixa  en un petit replà des del qual ja veiem les primeres xapes de la via.

Accés equipat cap al peu de la via

Primers compassos de la via d’en Pitu

Després de repartir-se les quatre tirades de la via (jo faré les fotos), l’Antonio inicia l’ascens anant cap a l’esquerra a buscar la primera xapa i, després, s’enfila de dret per la vistosa placa del primer llarg fins la primera reunió penjada sota un petit però contundent desplom.

Progressant per la placa del primer llarg

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Des de la primera reunió observem com el poble de Collbató encara resta ocult sota la boira, però nosaltres gaudim d’una temperatura força agradable. Ara li toca pujar al Pau, que surt de la reunió en lleugera diagonal ascendent a l’esquerra per anar a buscar una filera de xapes que l’ajudaran a superar el desplom en rigorós artificial.

Inici del segon llarg

Superant el desplom

Quan sortim l’Antonio i jo de la reunió, la feina és nostra per situar-nos sota el desplom ja que la placa és molt dreta i de preses molt petites, però quan podem penjar els estreps se’ns passen les penes i ràpidament ens situem en un replà al peu d’un nou ressalt.

Progressant per la dreturera placa del segon llarg

Assegurant des de la segona reunió

Des d’aquest replà anem cap un xic a l’esquerra a buscar un diedre fissura un xic desplomat sobre del qual es troba la segona reunió. Aquest pas es pot superar en A0, però jo he de penjar de nou els estreps per poder sortir-me’n. Així ens trobem tots a la segona reunió des d’on hem de caminar per una carena per fer un canvi de reunió.

Arribant a la segona reunió

Així anem fins al peu d’una placa molt llisa situada a la dreta del fil de l’esperó. En Pau primer puja per una llastra que té a l’esquerra per “caçar” la primera xapa i així estar protegit en els primers passos del tercer llarg qualificats de V+ (o 6a segons la ressenya). Després el veiem desplaçar-se en diagonal ascendent a la dreta cap a un petit balmat i sortir per l’aresta en direcció a la quarta reunió.

Contundent inici del tercer llarg

Progressant per la placa

Sortint a l’aresta

Quan em toca sortir a mi, sort que l’Antonio és alt i em penja l’estrep del primer parabolt, sinó no sé com hagués sortit d’allà. Però des del primer graó de l’estrep em trobo que no arribo a la cinta del segon parabolt... una sortida en lliure força obligada...no ho recordava tan difícil. Quan arribem a la quarta reunió, pregunto a en Pau com és que avui trobo aquesta via més difícil que les altres vegades que l’hem fet... i és perquè avui no m’està deixant cap baga llarga! També em fixo que a la reunió s’hi ha de fer un “invent” per substituir una de les xapes que brilla per la seva absència.

Progressant per la placa del quart llarg

La quarta reunió

Solucionant la manca d’una xapa a la reunió

La cinquena i darrera tirada li toca a l’Antonio qui, després de fer els pertinents canvis de cordes, surt tot carenejant cap a la base d’un vistós esperó. El veig que s’enfila amb una exquisida finura i, acte seguit, es desplaça com una sargantana cap al fil de l’esperó, al capdamunt del qual es troba la cinquena i darrera reunió.

Progressant per l’esperó de la cinquena tirada

Quan jo surto de la reunió i em situo al peu del ressalt... em trobo que no m’hi puc enfilar car la base està força abalmada... i l’Antonio tampoc m’ha deixat cap baga llarga! Sort que en Pau m’ajuda tot fent-me un graonet amb les mans... ufff quin dia que porto!

Pujant per la placa del darrer llarg

Arribant a la cinquena reunió

Un cop superat aquest mal pas, la resta es fa força bé encara que, arribant a la reunió, he de vigilar de no llençar pedres al company que em precedeix. Un cop ens reunim els tres al capdamunt de l’esperó on acaba la via, ens felicitem per tan lluïda escalada que, per alguns, pot semblar modesta (no és el meu cas...) però donades les circumstàncies ha estat com un regal.

Fotocim

Rapelant la via

Després de fer-nos la rigurosa fotocim i d’observar com es van retirant les boires de Collbató, en dos ràpels estem de nou al peu de la via on recollim les motxilles i baixem ràpidament  a Collbató. Mentre estem a la terrassa d’un bar (car no es pot entrar dins per les mesures anticovid), tot gaudint del sol i d’unes merescudes cerveses, l’Antonio comenta, amb un gran somriure, que sense ser rics vivim com si ho fossim... i és que la veritable riquesa consisteix en això... una bona manera d’acabar aquest nefast any 2020.

I aquí s’acaben les cròniques d’escalada (i d’altres activitats) ja que amb els confinaments perimetrals no podem anar més enllà del Tibidabo... ja veig que hauré de tornar a obrir la vella carpeta dels records...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 16.12.20 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Antonio Iglesias.

diumenge, 10 de gener de 2021

Serra de Queralt, via Queraltina

10.12.20  La serra de Queralt és un altre d’aquests indrets que feia temps que no trepitjàvem, concretament des que hi vam pujar per la via Quercus, així que decidim d’anar-hi per fer l’altra via “assequible” d’aquest sector i que en Pau coneix bé: la Queraltina, de 95 m repartits en tres llargs i un màxim de dificultat obligada de V+.

La via Queraltina al vessant sud de la serra de Queralt

Ressenya de la via

Quan arribem a l’aparcament del santuari de Queralt, al damunt de Berga, malgrat que fa un bon sol, el fred és molt intens... sort que la via està orientada al sud. Ens calcem els “trastos” i sortim ràpidament pel camí turístic que passa per la porta del temple i marxa a mig aire de la serra. En un dels miradors hi ha un plafó que ens assabenta sobre el desaparegut castell de Madrona, el qual s’aixecava en plena serra i del que només en queda un pany de mur d’una torre...

Caminem en silenci, només trencat pel cruixit del gebre gelat sota les nostres botes i, en passar pel peu de la via Quercus, recordem aquell bonic dia de maig del 2019... sembla que faci mil anys! Poc més enllà ens desviem a la dreta per un corriol que ens porta al peu de la nostra via, marcat amb una lletra Q. Un cop encordats, en Pau comença l’ascens per la placa, deixant enrere la freda ombra, tot aprofitant una vistosa fissura.

Inici de la via Queraltina

La via està una mica equipada amb parabolts, però en Pau porta friends variats i un parell de “gipsys” per tal de reforçar la seguretat, tot aprofitant les nombroses fissures, forats i ponts que la roca ofereix ja que, malgrat que és un conglomerat, aquest és tant compacte que es comporta com una calcària i només en algunes ocasions afloren prou els seus còdols per ser aprofitats.

Avançant per la difícil fissura

Quan em toca a mi, amb prou feines puc avançar en lliure els primers passos de la via, i aviat he de treure els estreps per seguir pujant per la difícil fissura, tot alternant el lliure amb l’artificial... perquè em fa por penjar-me dels friends, no sigui que es quedin massa encastats i no els pugui treure!

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Així, a empentes i rodolons, arribo a la penjada primera reunió, de la qual en Pau surt tot planejant a la dreta per situar-se al peu d’un esperó, però només el veig avançar pels primers metres del segon llarg ja que, després, els nombrosos matolls me l’oculten i per això m’entretinc observant els moviments d’una altra cordada que està a la propera via Quercus.

Inici del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

Primers metres del segon llarg

Esperó de la via Quercus

El sol és enlluernador però no escalfa gens i no sobra cap peça de roba d’abric que porto, per això agraeixo posar-me en marxa cap al peu de l’esperó que té un primer ressalt prou difícil, amb poques preses... però boníssimes. Superat aquest primer entrebanc em planto a la base d’un segon ressalt que jo trobo encara més difícil... i això que aquest és, diuen, el llarg més fàcil de la via! Aquest segon ressalt té una fissura que s’ha d’equipar de dalt a baix, per això en Pau hi ha posat un munt de friends i fins i tot els “gipsys”, que encara m’espanto quan els veig en acció! Així arribo a la còmoda segona reunió situada al capdamunt de l’esperó.

El segon ressalt prop de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

Inici del tercer i darrer llarg

Per a iniciar la tercera i darrera tirada, en Pau es desplaça cap a la dreta a buscar el peu d’un diedre tombat, però ha de pujar per una placa molt llisa i relliscosa per la qual cosa em deixa algunes bagues llargues que, quan em toca a mi, aprofito de gust.

Al capdamunt del diedre

Al capdamunt del diedre hi ha un petit replà que porta a la base del darrer, i molt difícil, ressalt de la via. En Pau, però, des de la reunió em dona consells i la local·lització d’on s’amaguen les preses més bones. Així arribo a la tercera reunió situada just sota la cresta de la serra de Queralt.

Assegurant des de la tercera i darrera reunió

Des d’aquesta reunió es pot rapelar tota la via, car totes les reunions tenen instal·lacions. Nosaltres, però decidim baixar caminant, i per això acabem de pujar fins al fil de la carena on ens felicitem per tan lluïda escalada, signem al llibre de registre (que ja està ple com un ou), i ens fem la fotocim de rigor. Fins aquí ha estat la crònica de l’escalada, i ara passaré a relatar la baixada... que Déu n’hi do!

Penjat d’un arbre està el pot de registre

Fotocim

Des de la carena iniciem el descens

Per baixar, cal cercar els senyals en forma de punts vermells i lletres Q...i no perdre’ls en cap moment. Aquestes marques ens condueixen per la, en principi, ampla i boscosa carena en direcció a ponent. Tot i així cal anar en compte perquè encara hi ha algunes clapes de neu. Al final de l’ampla carena trobem les pedres d’un mur antic...potser són les restes del castell de Madrona del que parlava el plafó.

Descens per l’estreta i enlairada cresta

A partir d’aquest punt s’acaba la carena i anem en fort descens cap a una estretissima i enlairada cresta, per la qual desgrimpem procurant que no se’ns enganxin les cordes a les branques dels matolls i arbrets. De tant en tant donem un cop d’ull al replegat vessant sud del serrat de la Figuerassa mentre anem decantant-nos cap al vessant nord, tot baixant per unes grades herbades fins atènyer, per fí, l’ample camí turístic prop d’un mirador on finalitzem aquesta jornada d’escalada, a les portes d’un nou confinament.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.12.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dijous, 10 de desembre de 2020

Paret del Devessó, via Badalona

01.12.20  No sé per què feia tant de temps que no anàvem a escalar a la paret del Devessó de Malanyeu... dos anys justos, concretament des del 28 de novembre del 2018 quan vam fer la via Francesc Sunyol... Moltes coses han passat des d’aleshores. Després de dos fracassos a Montserrat, per causa del mal temps i les boires ploraneres, li ho vaig recordar a en Pau, que li va semblar bé retornar a Malanyeu per anar a la via Badalona, oberta precisament per Francesc Sunyol i Rafel Vicente l’any 2007.

Paret del Devessó i recorregut de la via Badalona

Ressenya de la via

Avui tampoc és que faci un dia meravellós però sembla que no plourà, així que agafem els “trastos” i cap a la paret s’ha dit. Després de creuar el torrent de Malanyeu, molt ufanós després de les darreres pluges, i de creuar el segon torrentet que avui també porta aigua, anem a la dreta tot planejant per un corriol boscós. Quan ens situem més o menys sota la vertical de la via, comencem a pujar de dret cap al seu peu, que localitzem just a l’esquerra de la via Adéu Espanya.

Creuem el torrent de Malanyeu

Inici de la via Badalona

Com ja anem vestits per a l’ocasió, després d’encordar-nos, en Pau inicia l’ascens per una placa molt rugosa i foradada. Quan arriba al seu capdamunt, rodeja un arbret per la dreta i va a buscar una vistosa fissura on el company s’hi esmerça a fons perquè aquesta és la tirada més llarga i difícil de la via, amb un grau molt mantingut, i a més les cordes freguen moltíssim.

Al peu de la fissura

Quan em toca a mi, al principi no tinc massa problemes per arribar a l’alçada de l’arbret. Aquí m’espero una estona perquè el terreny està una mica descompost i a sota meu se’m passegen una colla de joves, sense casc, que van buscant la seva via. Després de rodejar l’arbre, em situo al peu de la fissura... i això ja és un altre cantar. Mentre vaig pujant, tot posant mans i peus a la fissura de preses ben polides, em fixo que entre xapa i xapa en Pau ha col·locat alguns friends, els quals no m’atreveixo ni a tocar, però allà on hi ha xapes m’agafo de les cintes sense cap mirament, fins i tot m’agafo d’una bagueta ronyosa que penja d’un clau ben rovellat, i és que aquí la placa està molt i molt dreta!

Per acabar-ho d’adobar, sota la reunió hi ha un petit desplom on en Pau m’assegura que hi ha “canto”... però jo, que ja estic una mica trasbalsada, no dubto a penjar els estreps i així arribo a la primera reunió com una senyora!

Arribant a la primera reunió

Per fer la segona tirada, el company surt de la reunió en lleugera diagonal ascendent a la dreta per una placa bonyeguda fins assolir uns arbres que tenim just al damunt. Aquí deixo de veure’l i no puc saber què tal li va en el tram més difícil del llarg. I és que, com diu en Joan Prunera (El col·leccionista de vies), aquesta és una via “matollera”, descripció a la qual jo afegiria “i poc fotogènica”.

Inici del segon llarg

Quan em toca a mi, després de deixar enrera el tram boscós, puc veure amb els meus ulls la naturalesa del pas clau de la tirada: una placa dreta i llisa com un dimoni però que té una canaleta terrosa a la seva dreta. Des de la reunió en Pau m’aconsella que agafi la citada canaleta, però que de seguida que pugui me’n vagi a la placa. I jo que m’enfilo de gust per la canaleta, tot i que he de fer alguns estiraments per arribar a les assegurances que estan molt a l’esquerra... però és que no veig el moment de traslladar-me a la placa!

Avançant per la placa del segon llarg

Finalment no em queda més remei que traslladar-me a la placa, però ho faig en un punt on sembla que hi ha més preses per poder avançar amb seguretat. Així arribo a la segona reunió situada en una còmoda repisa on s’ha de vigilar que les cordes no s’enganxin a les arrels que afloren.

La segona reunió

La tercera tirada és la més “fàcil” de la via, per això en Pau em pregunta si la vull fer jo... però a mi totes les vies d’aquest sector em semblen molt difícils i atlètiques, fins i tot els passos considerats“fácils”. Així que el company agafa el material i tira amunt per una mena de diedre tombat en el qual hi col·loca un friend perquè la primera xapa està a la “quinta forca” com se sol dir.

Inici del tercer i darrer llarg

Fent equilibris

Al capdamunt del diedre, veig el company fent equilibris per prendre una placa per la qual progressa fins que deixo de veure’l... per a variar. I quan em toca a mi puc comprovar que el tram final de la via sembla molt descompost i que m’enduré totes les preses a les que m’agafi, però en Pau m’assegura que els fragments de roca estàn ben ferms... I és veritat, encara que tot plegat fa una mica d’angúnia.

Arribant a la tercera i darrera reunió

Fotocim

Així ens reunim al capdamunt de la cresta que remata la paret del Devessó. Després de felicitar-nos i fer-nos la fotocim de rigor, i com sembla que el dia aguanta i no hem deixat res al peu de la via, ens decidim a fer una cosa que no hem fet mai: crestejar. Així que prenem un corriol que, a voltes, es perd entre el rocam que hem de grimpar, però sense cap complicació remarcable.

Crestejant amb la paret de l’Altar al darrera

Pas entre roques

Contemplant la paret de l’Altar

La cresta ens ofereix bones vistes de la gran cinglera de color d’or que tenim darrera, dita Paret de l’Altar, un lloc on tampoc hem estat mai i on sembla que hi ha una via “assequible”... per a en Pau, que ja se l’està mirant ... per un altre dia!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 1.12.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.