dijous, 10 de gener de 2019

Els Carcaixells i el Montclar

29.12.18  Ruta en gran part circular, d’uns 8 Km de recorregut i 340 m de desnivell, pel massís de l’Ardenya, al Baix Empordà, per on ens enfilarem a les crestes granítiques dels Carcaixells, a través d’un camí equipat, i al cim del Montclar. Durant l’itinerari podrem observar el fort contrast entre el relleu granític d’aquestes crestes i doms (roques en forma de cúpula) i els vessants coberts de vegetació, majoritàriament pins i alzines sureres.

Ens hi arribem des de la sortida 9 de l’AP-7 per continuar per la C-65 en direcció Lloret / Sant Feliu fins a prendre la sortida 5 en direcció Santa Cristina / Solius. En la següent rotonda, agafem la carretera que mena a la parròquia de Santa Maria de Solius; tanmateix, deixem aquesta carretera a l’alçada del restaurant Mas Pla per agafar un trencall a l’esquerra, que poc després es converteix en pista de terra. Seguim les indicacions cap al mas de Can Llaurador; en el primer encreuament continuem a la dreta i en el següent a l’esquerra. Abans d’arribar al mas, preferim deixar el cotxe en un eixamplament a la dreta de la pista, per on comencem a caminar amb marques del GR 92.

Els Carcaixells des dels camps de Can Llaurador

Als 400 m arribem a Can Llaurador, una gran masia que deixem a l’esquerra, mentre enfront nostre es drecen les crestes dels Carcaixells. Tot seguit, en una bifurcació de pistes (pal indicador), on hi ha una petita àrea d’aparcament entre els arbres (fins aquí es podria haver arribat en cotxe), deixem a l’esquerra el GR 92 i continuem pel PR-C 102, en direcció al Montclar i els Carcaixells.

Als 300 m passem pel costat del menhir de Can Llaurador, de 2,15 m d’alçada, 1,10 m d’amplada i 0,50 m de gruix, que podria correspondre a l’ampli període que va del Neolític mitjà al Calcolític o Edat del Coure (3400 - 1800 a.C.). Aquest menhir ja era conegut al s. XVII i feia de partició entre els termes de Santa Cristina d’Aro i Solius. Va romandre caigut fins que fou redreçat l’any 1994 per un grup de voluntaris encapçalat per l’Albert Gironès, l’instal·lador de tots els passos equipats que hi trobarem en aquesta zona.

Menhir de Can Llaurador, al costat del camí

Continuem per la pista, i als 100 m deixem un ramal a l’esquerra per on retornarem. Seguim recte, sense fer cas d’altres desviacions, mentre la pista, ara ja un ample camí, s’endinsa en un bosc de pins, alzines i eucaliptus.

El camí equipat comença a l'extrem nord (dreta)

Més endavant arribem a la cruïlla senyalitzada del Pas de la Miloca (90 m), on deixem a l’esquerra el PR i seguim a la dreta amb marques de sender local i un cartell que avisa que la via ferrada i el pont estan tancats per motius de seguretat. Creuem tot seguit, per un pontet de fusta, la riera de Panyella i comencem a pujar fort per un corriol en direcció als Carcaixells. Més amunt, en una bifurcació, deixem a l’esquerra l’accés a la via ferrada de les Agulles Rodones (oficialment tancada) i seguim pujant a la dreta fins que ens situem a l’extrem nord dels Carcaixells (215 m), al peu d’un petit oratori dedicat a Sant Francesc.

Oratori de Sant Francesc, a l'inici del camí equipat

Les crestes dels Carcaixells ens esperen

Iniciem aquí el camí equipat dels Carcaixells Superiors. Fem un primer tram de cadenes per un flanqueig inclinat i un xic exposat, i després un segon tram bastant vertical que ens permet assolir una primera agulla (284 m).


Primer tram de flanqueig inclinat

Segon tram vertical

Des d’aquí baixem cap a l’espectacular pont penjant dels Aritjols, que enllaça amb la següent agulla. A cada extrem del pont hi ha un cartell prohibint el pas, d’acord amb el que s’indica al Pas de la Miloca. Hi ha un camí alternatiu que baixa al coll entre les agulles per la dreta del pont i després puja per un tram de cadenes, però que es troba a l’ombra i humit per la boira del matí, així que sembla més segur i menys complicat travessar el pont sota la nostra responsabilitat.

Pont dels Aritjols



Continuem per la cresta, on poc després fem un inclinat flanqueig per un bonic tram de cadenes que ens situa al capdamunt de la segona agulla (299 m). Des d’aquí anem baixant, ajudats per més cadenes, cap a una bretxa. Seguim crestejant i, després de pujar a una tercera agulla (304 m), desgrimpem per un nou tram de cadenes fins a situar-nos en un collet, on hi ha una bifurcació.

Flanqueig abans de la segona agulla

Baixem cap a una bretxa

Seguim crestejant

Iniciem una nova baixada equipada...

... que tot seguit es redreça


Coll i bifurcació de camins

Deixem a l’esquerra el retorn al Pas de la Miloca pel torrent de les Carboneres, i seguim a la dreta per continuar pel darrer tram dels Carcaixells en direcció al Montclar. Per aquest camí no s’han acabat encara les dificultats, doncs poc després hem de remuntar un tram de roca humida i llisa ajudats per un tros de cadena i una corda fixa un xic precària i amb una acusada elasticitat (efecte xiclet) que no inspira massa confiança.

Tram de roca bastant llisa i humida


Sortim altre cop a la carena

I més endavant hem de flanquejar una agulla per un tram delicat sense equipar on cal muntar una corda per a més seguretat, encara que aquest pas es pot evitar baixant uns metres a la dreta per entrar a una canaleta des d’on una fàcil grimpada ens retorna a la carena (ens dividim en les dues opcions).

Muntem una corda per assegurar un pas delicat

Baixem fort a l’altre costat per un corriol que deixa a l‘esquerra l’innecessari Pas de la Canaleta, equipat amb corda, i poc després arribem a un altre coll, on una pedra al terra marca una bifurcació de senders locals. Seguim recte per pujar a una darrera agulla (343 m) i continuem avançant per la carena, estreta però fàcil, mentre tenim enfront el cim del Montclar.

Continuem per una estreta carena, enfront del Montclar

Arribem així a l’extrem sud dels Carcaixells, des d’on baixem cap a un marcat coll i pugem uns metres a l‘altre costat fins a situar-nos al peu d’una torre eléctrica. Aquí trobem una pista (pal indicador) per on continuem cap al collet del Montclar (a 7 minuts) i el cim del Montclar (a 13 min).

Al collet del Montclar (365 m) hi arriba per l’esquerra el PR-C 102 que haviem deixat al Pas de la Miloca. Seguim a la dreta pujant per un corriol, per on superem un ressalt rocallós amb alguns esglaons tallats a la roca, i després anem carenejant per arribar tot seguit al cim del  Montclar (401 m), coronat per una senyera i un gran cúmul de pedres.

Pugem al Montclar per un ressalt de roca


Al cim del Montclar

Aquí aprofitem per fer un merescut mos, mentre gaudim d’una bona vista local d’aquest massís de l’Ardenya, també anomenat de les Cadiretes i, cap al nord, de les Gavarres, així com del Puigmal i el Canigó.

Retornem al collet de Montclar i anem ara seguint el PR en direcció al proper coll de Ceps, on hi ha una cruïlla de pistes; deixem a la dreta el ramal que mena a Sant Baldiri i continuem a l’esquerra, en direcció a Sant Feliu de Guíxols. La pista, molt erosionada, baixa en fort pendent i hem d’estar atents de no relliscar amb el sauló. Més avall, en un tancat revolt a la dreta, deixem la pista per seguir recte per un sender carener (punts blaus) per on anem tenint una bona vista a l’esquerra (hi trobarem miradors naturals) sobre els Carcaixells Inferiors i Superiors, així com del pont penjant entre les dues agulles.

Mirador natural als Carcaixells

A l'altre costat podem veure la característica Pedra Alta, una torre rocallosa amb un bloc i una creu al capdamunt. Aquest bloc tenia un moviment basculant fins que l’any 1996 un fort temporal de vent el va fer caure; l’any 1999 fou resituat en una posició més estable.

La característica Pedra Alta

El sender, ben fressat i senyalitzat amb punts blaus, va descendint en direcció nord. Quan ja portem una estona davallant, cal estar atents per descobrir un petit corriol a mà dreta, sense senyalitzar, que en només vint metres mena a la cova artificial de Sa Tuna (106 m).

Boca circular de la cova de Sa Tuna

Es tracta d’una obertura circular a la roca que dóna pas a una petita cavitat arrodonida en forma d’olla, de 3 m de fondària per 2 m d’alçada. Sembla ser que aquesta cova de factura prehistòrica tenia la funció de sepultura hipogea (construcció subterrània en forma de cambra) i podria tenir una datació d’entre el III i II mil·leni a.C.


A l'interior de la cavitat

Seguim davallant fins que el sender surt a una pista, que seguim a l’esquerra. Ben aviat, als 100 m,, retrobem la pista de Can Llaurador, per on continuem a la dreta, tot passant altre cop pel menhir, l’encreuament amb el GR 92 i el mas, fins al punt on hem deixat el cotxe.

Retornem a Can Llaurador

L’excursió s’ha acabat, encara que tot seguit aprofitarem per anar cap als propers doms on es troben, respectivament, les restes del castell de Solius i la també cova artificial dels Moros. El perfecte punt final a una jornada molt aprofitada.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 29.12.18 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Jaume Salat i Magda.

dissabte, 5 de gener de 2019

Coves d'Olopte i cova d'en Manent

27.12.18  Itinerari circular al voltant del tossal d’Isòvol, a la Baixa Cerdanya, amb quatre derivacions a cavitats situades a banda i banda de la vall del riu Duran. Tres d’aquestes aproximacions seran a les coves d’Olopte, antics hàbitats prehistòrics al vessant est del Montcurto o tossal d’Olopte, i l’altra a la cova d’en Manent, al vessant oest del tossal d’Isòvol; tot plegat dóna un itinerari d’uns 9 Km de recorregut i 400 m de desnivell, senyalitzat en gran part pels senders de Cerdanya núm. 147, 136 i 148.

Cal dir que l’accés a totes aquestes cavitats, rostos amunt i rostos avall, pot resultar un xic pesat i posarà a prova la nostra intuició per orientar-nos, però creiem que l’objectiu val la pena; tanmateix, hom pot fer perfectament la senzilla volta al tossal d’Isòvol, amb grans panoràmiques, deixant de banda aquestes complicacions espeleoexcursionistes.

La tranquil·la població d’Olopte, al municipi d’Isòvol, serà el nostre punt de partida i arribada. Des de Puigcerdà cal continuar per la N-260 en direcció a la Seu d’Urgell, i un cop passada la població d’All agafar a la dreta el ramal que mena en 1,5 Km a Olopte. Abans, però, als 100 m d’haver entrat a aquesta carretera, fem una parada per anar uns metres a l’esquerra cap a un turonet on es troba el petit menhir d’Isòvol, de només 1,10 m d’alçada, 60 cm d’amplada i 30 cm de gruix màxim, amb una incerta datació que podria correspondre a un ampli període, del Neolític al Calcolític.

El petit menhir d'Isòvol, amb el Cadí al fons

Seguim la carretera i arribem a Olopte (1160 m), on deixem el cotxe a la plaça Major (hi ha diversos espais habilitats). Sortim pel carrer de la Baixada de Cal Jan, que tot seguit deixem per girar a la dreta pel Camí de la Vall (pal indicador), senyalitzat com a sender 147. Anem davallant fins al pont que creua el riu Duran, al costat de les restes d’un antic molí, i continuem a l’altre costat  pel vessant del Montcurto o tossal d’Olopte.

Des del camí farem tot seguit les tres aproximacions esmentades a les coves d’Olopte, un conjunt de cavitats que formava part del primitiu sistema de drenatge del Montcurto. Als 80 m pujem a la dreta per traces de corriol cap a les coves B i C d’Olopte. Després de bregar una estona entre el matollar, arribem a les dues boques d’entrada de la cova B d’Olopte (1145 m), situada a 35 m sobre el camí.

Una de les boques d'entrada de la cova B

L'altra boca, situada a pocs metres

Es tracta d’una surgència fòssil amb un recorregut topografiat de 134 m. Les dues boques de la cova s’uneixen als pocs metres en una galeria baixa. En aquesta cavitat es va trobar un fragment de crani humà, així com una destral de bronze i fragments de ceràmica; el conjunt d’aquestes troballes es pot datar entre el Bronze mitjà i el final (1500-800 a.C.).

Just uns metres per sobre d’aquesta cavitat, a la dreta, es troba situada la cova C d’Olopte, formada per una sola galeria oberta en una diàclasi, de 12 m de llargada i una alçada inicial d’uns 3 m que aviat queda colgada pels sediments.

Boca d'entrada de la cova C

Vista a l'exterior, amb el coll d'Olopte

Baixem al camí i continuem uns 80 m fins a una paret de pedra seca, des d’on ens enfilem per un corriol, amb un desnivell similar a l’anterior, fins a un esperó on es practica l’escalada; és per això que el corriol es troba relativament ben marcat.

Pujant cap a l'esperò on es troba la cova D

Arribem a un petit replà, sota aquest esperó, d’on surten diverses vies d’escalada i on just a ran de terra s’obre la petita balma coneguda com a cova D d’Olopte (1145 m), amb unes modestes dimensions de 5 m de llargada, 2,5 m de fondària i 1 m d’alçada. Aquesta balma es troba situada en una antiga terrassa fluvial i és el producte d’una excavació lateral del primitiu curs del riu Duran.

La petita balma anomenada cova D

Retornem altre cop al camí, des d’on comencem a veure a sobre nostre la boca superior de la cova Gran d’Olopte, de forma ogival.

Situació de la boca superior de la cova A o cova Gran

Als 100 m de l’anterior desviació ens enfilem per tercer cop a la dreta, on trobem una petita clariana, per iniciar ara una pujada un xic més llarga, d’uns 60 m de desnivell, cercant els millors passos entre el matollar que defensa l’indret. Finalment arribem a la boca inferior de la cova A o cova Gran d’Olopte (1160 m), que comunica a través d’un pas molt estret amb el recorregut principal que surt de la boca superior. Des d’aquí tenim una bona vista de l’ample i herbat coll d’Olopte, per on retornarem al final de l’excursió.

Boca inferior de la cova A

Vista a l'exterior, ara amb un coll d'Olopte asolellat

Un curt flanqueig a l’esquerra ens situa sota la boca superior, a la qual accedim després d’una petita grimpada un xic desplomada. Aquesta boca superior té uns 2,5 m d’alçada per 1,5 m d’amplada, encara que aviat la galeria d’entrada es converteix, com a la boca inferior, en un estret pas.

Boca superior de la cova A


Els primers metres de la galeria d'entrada


El recorregut topografiat d’aquesta cova A és de 232 m, i, com les anteriors B i C, es tracta d’una surgència fòssil. També aquí foren trobats diversos materials arqueològics, com una fulla de sílex, un punxó de llicorella i diversos fragments de ceràmica; el conjunt dóna una data d’ocupació de la cavitat entre el Calcolític i el Bronze mitjà (2000-1200 a.C.).

Retornem per tercer cop al Camí de la Vall, tot donant per acabada aquesta visita externa a les coves d’Olopte A, B, C i D. Hi ha pels voltants altres petites cavitats catalogades (E, F, G, H, I) segons consten en el primer volum del Catàleg Espeleològic de Catalunya (1978), però sense detallar la seva situació concreta.

Continuem pel camí ben marcat que va travessant la vall del riu Duran, mentre tenim a l’altre costat el tossal d’Isòvol; a la part superior d’aquest vessant, sota uns cingles, s’obre la cova d’en Manent, molt amagada per la vegetació i a la qual arribarem des de l’altre costat del tossal. Més endavant el nostre camí gira a la dreta per salvar el petit barranc del torrent Llevador, i poc després desemboca en una cruïlla amb el sender 136, per on continuem a l’esquerra en direcció a Isòvol, tot davallant cap al riu Duran, que travessem tot seguit per un pont de fusta.

Pont de fusta i troncs sobre el riu Duran

Continuem a l’altre costat de la vall per uns prats, sempre en direcció sud i ara pel marge esquerra del riu Duran. Més endavant el sender va deixant avall el riu i finalment surt de la vall prop de l’estret d’Isòvol, travessat pel riu Segre, on hi desemboca tot seguit el riu Duran, així com per la carretera general N-260. El nostre sender va girant cap a l’esquerra, en direcció est, per sobre de la carretera i en lleugera pujada. Tanmateix, en el punt on comença altre cop a davallar, el deixem per girar a l’esquerra i anar pujant en direcció nord per un contrafort del tossal d’Isóvol.

Malgrat l’absència inicial de camí, la progressió és fàcil a través d’una vegetació esclarissada que no presenta les complicacions dels accesos a les coves d’Olopte. Cal que ens dirigim cap a una torre elèctrica, que deixem enrera, i poc més amunt, en la mateixa direcció, trobem una cabana de pedra seca.


Des d’aquí girem a l’esquerra i als 50 m trobem ja indicis de corriol per on continuem avançant per la carena de l’esmentat contrafort, amb vistes a la Carbassa i el Puigpedrós.


Un xic més amunt enllacem amb el sender 148, per on seguim pujant fins arribar al tram final de la pista provinent d’Olopte pel vessant est del tossal d’Isòvol. Continuem a l’esquerra pels darrers 50 m de pista fins arribar al replà on hi ha una petita pedrera, on s’hi extreia el "marbre d’Isòvol", una roca calcària de color rosat utilitzada antigament com a pedra ornamental. Actualment aquest espai s’ha habilitat com a mirador de l’entorn amb unes baranes i un banc de fusta, però trobem a faltar algun plafó informatiu.

Mirador i pedrera, amb el Montcurto en primer terme

L'antiga pedrera on s'hi extreia el "marbre d'Isòvol"

Des d’aquest indret hi accedirem a la cova d’en Manent. Entre la pedrera i el camí per on hem arribat hi surt un corriol (a l’esquerra si venim de la pedrera) que puja al nord-est fins a dalt de la carena que es desprèn del tossal d’Isòvol. Arribem tot seguit fins a una elevació (fites) i seguim uns 30 m en direcció est, encarats al tossal d’Isòvol, fins a un collet, on trobem una singular pomera.

En aquest collet es despenja un replà, per on baixem cap a l’esquerra uns 40 m, en direcció nord-oest, fins a un marge del terreny. Baixem uns pocs metres a l’esquerra, encarats a l’oest, per trobar tot seguit el paradolmen del tossal d’Isòvol (1240 m), denominat així perquè hom no pot precisar que sigui un autèntic dolmen. Es tracta d’una gran llosa, de 2,4 m de llargada i 1,3 m d’amplada, amb un gruix d’entre 20 i 25 cm, buidada per sota, que forma una petita cambra d’uns 70 cm d’alçada amb restes de paraments de pedra; tanmateix, els arqueòlegs posen en dubte que constituís un enterrament prehistòric.

Paradolmen del tossal d'Isòvol

Des d’aquí tenim enfront nostre, cap al sud-oest, una cinglera rocosa on al seu capdavall s’obre l’amagada cova d’en Manent. Encarats a aquesta cinglera hem de seguir un corriol poc definit que va davallant uns metres per aquest vessant fins que acaba cobert per la vegetació. Cal que ens obrim pas uns metres fins que ens apropem a un característic freixe que indica la situació de la cavitat i alhora defensa la seva entrada. Darrera d’aquest arbre s’obre la cova d’en Manent (1220 m), situada en les següents coordenades, segons la nostra brúixola: N. 42º 22’ 55,245’’ E. 1º 48’ 39,883’’.


Boca d'entrada de la cova d'en Manent 

Aquesta cavitat té una boca d’entrada de considerables dimensions que dóna pas a una única galeria subdividida per grans blocs caiguts, amb un total de 40 m de recorregut. Des de la boca hi accedim a l‘esquerra per una fàcil rampa que dóna accés a una gran sala de 23 m de llarg, 7 m d’ample i 12,5 m d’alçada.

Baixem per una rampa cap a la gran sala

A la sala principal


En diversos punts d’aquesta sala es poden veure filons d’oligist limonitzat, un mineral de ferro que sembla haver estat explotat aquí en temps antics, doncs no hi ha notícia de cap extracció moderna ni consta la troballa de cap material arqueològic. De tornada d’aquesta sala podem fer dues derivacions a l’esquerra cap a petites galeries formades pels esmentats blocs; des de la segona d’aquestes galeries, la més propera a la boca d’entrada, hi podem també sortir de la cavitat per una inclinada però curta rampa.

A la primera de les galeries laterals

A la segona galeria lateral, prop de l'entrada

Retornem per la mateixa ruta d’accés, pel paradolmen i la carena del tossal d’Isòvol, a la pista de la pedrera per on continuem ara a l’esquerra pel sender 148, en direcció nord-est i en lleugera pujada, tot vorejant el vessant oriental del tossal d’Isòvol, amb grans vistes sobre la plana cerdana i l’extensa carena pirinenca que va del Cadí i la Tosa d'Alp al Puigmal i Cambradase.

Iniciem el retorn a Olopte amb grans panoràmiques

La pista-camí comença a baixar mentre va girant en direcció oest, amb vistes ara a Olopte i els vessants nevats de la Carbassa i el Puigpedrós.

Olopte, a redós de la Carbassa i el Puigpedrós

Ja a les envistes de la població, passem per l’ample i herbat coll d’Olopte, des d’on podem veure a l’altre costat la situació de les coves d’Olopte sota el vessant est del Montcurto.

Coll d'Olopte

Entrem tot seguit a Olopte, on pels carrers de Cal Bernadí, de l’Església i de la Baixada (ara pujada) de Cal Jan arribem a la plaça Major, punt final d’aquesta interessant ruta espeleoexcursionista al voltant del tossal d’Isòvol, les coves d’Olopte i la cova d’en Manent.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 27.12.18 per Isabel Benet i Ventu Amorós.