divendres, 12 d’agost de 2016

Volta als Rasos de Peguera

3.08.16  Itinerari clàssic pel massís dels Rasos de Peguera, a l’Alt Berguedà, que efectua un llarg tomb, des del coll de la Creu del Cabrer, pels Rasos de Baix, els Rasets, la vall de Tagast, el santuari de Corbera, el Pla de l’Estany, la Baga de Noucomes, el poble de Peguera, el Portell dels Terrers i la Baga de les Sequedes, tot combinant trams d’amples i ondulats prats de pastura amb altres d’esponerosos boscos de pins i faigs. Hem calculat aproximadament uns 17 Km de recorregut, 800 m de desnivell i de 5.30 a 6 h de marxa efectiva.

Cal dir que potser la millor època per fer aquest itinerari és a la primavera o a la tardor, més que no pas l’estiu, doncs malgrat l’alçada, entre 1400 i 2000 m, hem passat certament calor; per sort hem trobat dos punts vitals d’aigua abundosa i fresca: la font de Tagast i sobretot la de Cal Coix, aquesta prop del poble de Peguera.

Des de Berga cal seguir breument per la carretera de Sant Llorenç de Morunys per continuar a la dreta en direcció als Rasos, tot deixant més amunt la derivació cap al santuari de Queralt, fins arribar a l’ample aparcament de la Creu del Cabrer, al peu de les antigues pistes d’esquí dels Rasos de Peguera, on deixem el cotxe.

Sortim del coll de la Creu del Cabrer (1896 m) en direcció sud-est, tot seguint els senyals del PR C-73 (pal indicador), per on comencem a pujar per l’ampla esplanada dels Rasos de Baix, entre les instal·lacions d’una pista d’esquí, mentre comencem a tenir una bona vista del Prepirineu, amb la veïna serra d’Ensija en primer terme.


Avancem pels Rasos de Baix

Al final de la pujada, continuem en direcció est a través de l’ample llom de la carena, flanquejats per un bosc de pins i avets, fins al punt culminant del Pedró o Cap dels Rasos de Baix (2051 m), que es troba a la nostra dreta, enmig del bosc, just abans del pal indicador per on el PR comença a baixar. Hi trobem un monòlit commemoratiu del Club Esquí Berguedà coronat per un pessebre metàl·lic.

Al cim del Pedró

Aquest modest cim, el segon del massís després del Salabardar o Cap dels Rasos de Dalt (2077 m), té la particularitat de ser el dosmil més meridional de Catalunya. Uns metres més a l’est trobem l’oficial vèrtex geodèsic, encara més endinsat al bosc i, per tant, havent perdut la funció de punt de referència.

Des de l’esmentat pal indicador, comencem a baixar en direcció sud-est pel mig del bosc cap al replà inferior que formen els Rasets. Aquest tram de bosc ha estat objecte recentment d’una mena d’actuació forestal que ha fet caure molt arbres sobre el camí (algun amb els senyals del PR) i que hem de salvar amb paciència i cercant els millors passos.


Tanmateix, es tracta d’un tram relativament curt i ja alliberats de tot aquest brancatge arribem a un petit collet on es troba la petita bassa de les Fontetes, voltada per un dels molts ramats de vaques que anirem veient al llarg de la jornada.

Passem pel costat de la bassa de les Fontetes

Continuem baixant en la mateixa direcció per arribar tot seguit a l’ample Pla de l’Orri, amb la collada dels Rasets (1945 m) al bell mig i el proper cim de la Torreta o Cap dels Rasets (1985 m), que s’aixeca a l’altre costat del pla, en direcció sud, i on opcionalment hi podriem anar en uns 10 minuts.

Pla de l'Orri i cim de la Torreta

Des de la collada girem a l’esquerra per anar travessant, en direcció est, les suaus ondulacions dels Rasets, mentre vorejem pel nord l’esmentat cim de la Torreta. Creuem la capçalera del torrent de la Molina (que després també creuarem al seu final) i arribem a la collada de Tagast (1872 m), on hi ha una altra petita bassa, la dels Rasets. Des d’aquí tenim una bona vista dels vessants orientals de la Torreta, la Roca d’Auró i el Cogulló d’Estela.

Arribant a la collada de Tagast, amb la bassa dels Rasets

Cogulló d'Estela, Roca d'Auró i la Torreta,
des de la collada de Tagast

Iniciem la davallada per la vall de Tagast, per on el PR baixa per un sender ben marcat que salva una canal, al peu de la qual trobem la font de Tagast (1690 m), d’aigua molt fresca, on aprofitem per “actualitzar” les cantimplores, doncs la calor comença a apretar. Des d’aquí l’aigua que forma el torrent de Tagast s’escola per ressorgir més avall, vora la masia de les Planes.

Font de Tagast

Tot just sortir de la font deixem el camí més evident, que segueix recte en direcció al coll d’Estela, i girem a l’esquerra per anar baixant prop del curs natural del torrent fins a les ruïnes de Cal Déu (1510 m) que, segons diuen, tenia aquest nom de tan enlairada com estava.

El camí passa vora les restes de Cal Déu

Seguim breument una pista que passa per sota la casa i que, després d’una curta pujada, deixem per un corriol a la dreta que baixa enmig del bosc fins a sortir al santuari de Corbera (1425 m). Aquest santuari, al qual es pot accedir en vehicle des d’Espinalbet i que avui trobem tancat per ser dia laborable, està format per l’església (del s. XVII, bastida sobre una antiga capella), la casa dels ermitans i l’hostatgeria, al voltant d’una placeta amb vistes a la serra de Queralt.

Santuari de Corbera

A la placeta del santuari, oberta al sud

Des de Corbera baixem encara uns metres per pista cimentada tot seguint ara la variant PR C-73.3 fins que aviat s’uneix per la dreta una altra pista per on arriba el GR 107 Camí dels Bons Homes, procedent d’Espinalbet, sender que ja no deixarem fins passat el poble de Peguera. Amb senyals d’ambdós senders no triguem en arribar al coll de l’Oreller (1415 m), cruïlla de pistes, on deixem a la dreta el PR C-73.3, que continua en direcció a la serra de la Figuerassa.

Continuem per la pista de l’esquerra, per on tot seguit deixem a la dreta una variant del GR que baixa cap a la Casanova de les Garrigues i continua pel traçat de l’antic tren de Peguera, on finalment es retroba amb l’altre ramal del GR, que és el que anem seguint nosaltres, per on passem, després d’una breu pujada, pel costat del mas de l’Estany. Tot seguit la pista gira a la dreta i voreja, en direcció nord, la gran depressió càrstica del Pla de l’Estany (1500 m), d’uns 600 m de longitud, alimentada per cursos subterranis d’aigua, que afloren sobre tot en èpoques de plujes. Al pic de l’estiu el centre d’aquest pla conserva un petit nivell d’aigua amb restes de torba, originada per l’acció dels microorganismes.

Anem vorejant el Pla de l'Estany

La bassa central del Pla de l'Estany, amb el mas al fons

Al final del Pla de l'Estany entrem al bosc, mentre la pista es converteix en camí, i no triguem en canviar de vessant per entrar a la Baga de Noucomes, que anirem travessant una llarga estona en direcció nord-oest per sobre la vall de Peguera, entre una esplèndida fageda, amb notables i fotogènics exemplars a la vora del camí.

Per la Baga de Noucomes

Un dels molts faigs que embelleixen el camí

Finalment, després d’efectuar diverses llaçades enmig del bosc per perdre alçada, el nostre GR arriba al traçat de l’antic tren miner que transportava el carbó de les mines de Peguera a Cercs, en el punt on es retroba amb l’altra variant esmentada.

Continuem, doncs, a l’esquerra pel traçat de l’antic tren i pocs metres més enllà travessem el túnel dels Graus (indicat erròniament al mapa de l’Alpina com a “mina” de les Graus).


Les dues boques del túnel dels Graus

Travessem tot seguit el torrent de la Molina, prop d’on aquest s’uneix al riu de Peguera, a l’indret on el sender s’ha esllavissat recentment, fet que ens obliga a una petita desgrimpada per baixar al llit del torrent i tornar-lo a pujar. Just a l’altre costat es troben els Carregadors de Peguera, on l’antic tren iniciava el seu recorregut amb el carbó procedent de les mines d’aquest sector.

Pocs metres més enllà creuem també el llit sec del riu de Peguera i anem pujant fort per la banda solana de la vall (fet especialment dur en un dia calorós d’agost), fins a l’indret de la Planelleta, on desemboquem a una pista que és el camí ral de Peguera a Cercs. Anem avançant per aquesta pista que va remuntant en direcció oest la vall de Peguera, enmig d’un bosc de pi negre, tot passant pel costat del Portal de Peguera, antiga portalada que donava accés a les instal·lacions mineres.

Passem pel costat del Portal de Peguera

Comencem a veure el Roc de Peguera, que ens indica la situació d’aquest poble abandonat i, just passada una cruïlla, on retrobem per la dreta el PR C-73 procedent de Fumanya, la nostra pista fa un revolt a l’esquerra i arribem tot seguit a la cabalosa i ben arranjada font de Cal Coix, amb safareig i teulada, que gaudeix d’una bona ombra i que avui és el millor indret per descansar una estona i menjar.


Font de Cal Coix

Un cop recuperades les forces continuem pujant per la pista, mentre anem veient, al centre de la vall, les antigues edificacions de la cantina dels miners i l’edifici que acollia el transformador elèctric.

Restes d'edificacions mineres al bell mig de la vall

Finalment arribem al poble abandonat de Peguera (1630 m), amb les restes de les cases arraulides sota el Roc de Peguera; només un dels edificis sembla conservar-se sencer i en bones condicions, segurament pel fet de tenir propietari. A l’altre costat de la pista s’aixeca la modesta esglesiola de Sant Miquel de Peguera, al costat del cementiri que conserva tres creus.

El poble abandonat de Peguera, sota el Roc de Peguera

La modesta esglesiola de Sant Miquel de Peguera

El poble de Peguera, on va néixer el famós guerriller antifranquista Ramón Vila, àlies Caracremada, va quedar definitivament abandonat l’any 1968. A principis d‘aquest segle fou adquirit per una societat d’inversió propietat d’un xeic àrab per a crear tot un complex residencial de dubtosa integració amb l’entorn, però la mobilització social sorgida sota el lema Salvem Peguera va fer que aquesta societat abandonés el projecte i sembla que de moment el paratge ha quedat preservat de l’especulació.  

A la sortida del poble (pal indicador) el PR C-73 continua cap a l’esquerra, mentre que per la pista principal va el GR 107 en direcció al Portell dels Terrers (el mapa de l’Alpina també contempla al PR en aquesta direcció). Si seguim el nou traçat de l’esmentat PR, que més amunt desemboca a la pista que arriba a la Creu del Cabrer, evitariem una llarga marrada (1 Km extra) per la capçalera de la vall de Peguera, però ja posats en la nostra volta pels Rasos, decidim fer la opció llarga de la pista principal perquè ofereix dilatats paisatges entre verdes pastures.

Anem avançant així en direcció nord-oest, amb noves perspectives sobre l’esmentat Roc de Peguera, així com també del Roc de Salamó, a la dreta de la pista, asfaltada en aquest tram. Arribem poc després al Portell dels Terrers (1660 m), a la capçalera de la vall de Peguera, on deixem finalment el GR 107, que continua en direcció a la imponent paret de la Roca Gran de Ferrús, contrafort de la serra d’Ensija, que veiem perfectament mentre la pista comença a girar cap al sud.

Rocs de Salamó (esquerra) i de Peguera, des del Portell

Roca Gran de Ferrús i serra d'Ensija

Les vistes esmentades compensen aquest tram d’asfalt, que tanmateix torna a donar pas a la terra tot just quan s’uneix per l’esquerra el PR procedent de Peguera, a l’indret del Cap de la Serra. Queden només 1,7 Km de pista per la Baga de les Sequedes, però amb una pujada mantinguda que a aquestes alçades de l’excursió se’ns fa un xic llarga. Finalment, amarats de suor però molt contents de l’itinerari realitzat, passem vora les instal·lacions de les pistes d’esquí i acabem d’arribar a l’aparcament de la Creu del Cabrer, on tanquem aquesta volta estival pels Rasos de Peguera.

Creu del Cabrer, al final de l'itinerari

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 3.08.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester i Pau.

divendres, 29 de juliol de 2016

Via ferrada de la Cala del Molí

19.07.16  Ara que ens trobem en plena canícula, ve de gust fer activitats a la vora del mar, per això després d’un bon bany hem anat a fer la cèlebre via ferrada de la Cala del Molí, situada en un esperó granític de la Costa Brava entre les poblacions de Sant Feliu de Guíxols i s’Agaró.

El sector de la Cala del Molí per on passa el
segon tram de la ferrada, des del camí d'accés

Aquesta via ferrada, equipada per l’Albert Gironès, es va inaugurar l’any 2002 i només va estar inicialment operativa fins al 2005, moment en què es va haver de tancar per raons de seguretat. Anys després, l’Albert Gironès i el seu fill la van tornar a reequipar i l’any 2013 es va reobrir, amb algunes modificacions sobre el traçat original.


Aquesta es una via ferrada bàsicament de recorregut horitzontal, de moderada dificultat (amb dues escapatòries), d’uns 480 metres de recorregut, i que es mou entre els 5 i els 20 metres sobre la superfície del mar i en això rau la seva bellesa i espectacularitat.

El darrer tram de la ferrada al sector de la Cala Alga,
molt concorregut en cap de setmana, des del camí de ronda

Per a accedir-hi cal anar des del port de Sant Feliu de Guíxols per la carretera de Sant Pol fins que, a l’alçada de l’hotel Hipócrates, seguim a la dreta pel carrer Sicilia, on tot seguit aparquem el vehicle. Al mateix carrer s’obre el Mirador de les Triadores, d’on surt a l’esquerra el Camí de Ronda (amb marques vermelles i blanques corresponents al GR 92), que seguim en baixada per un tram d’escales, i que deixem poc més avall per entrar, a mà dreta, al sender d’accés a la via ferrada on hi ha un plafó informatiu. Aviat trobem un cable d’acer que ens assegura el descens a l’inici de la via.


Hem escollit fer aquesta ferrada a la tarda quan la major part del recorregut està ja a l’ombra; així ens estalviem un xic la rigurosa calor de l’estiu i, a més, en el nostre cas i per ser dia laborable, no hi trobarem ningú a la via. Així comencem tot flanquejant a pocs metres de la superfície del mar, tot progressant gràcies a unes baranes i uns pedals que no són de ferro sinó d’acer inoxidable per tal d’evitar la corrosió que provoca l’ambient marí. Aquest primer tram és fàcil encara que desploma en un punt.



Així arribem a l’extrem del penyal on trobem una passera de fusta i, seguidament, el primer dels cinc ponts tibetants que anirem trobant al llarg del recorregut. Una lleugera brisa del sud agita les aigües color turquesa que tenim just als nostres peus, mentre passem amb precaució per damunt dels cables del pont.

El primer pont

A l’altra banda del pont ja entrem de ple a la Cala del Molí. La via ferrada es dedica a contornejar el perímetre de la seva tortuosa geografia, esculpida en un bonic granit rosat, a través de trams de flanqueig, trams que pugen i baixen, i un altre tibetà.

Entrada al segon pont


Després de rodejar un petit penyal entrem en la part més interna de la cala on ens espera un tram molt vertical que, o bé es pot pujar per les grapes directament, o bé es poden combinar grapes i roca i així aprofitar també les preses naturals d’un diedre.

Podem escollir pujar pel diedre...

... o bé per les grapes

Al final d’aquest tram trobem la primera escapatòria de la via, just abans de creuar el tercer pont tibetà, el més llarg del trajecte.

El tercer pont

Un cop a l’altra banda, un tram, primer ascendent i després descendent, on a més de les grapes també podem trobar cadenes, ens deixa en una bretxa on hi ha una segona escapatòria de la ferrada, gràcies a la qual hom pot estalviar-se el tram més dur del recorregut. Nosaltres, però, no ens el volem perdre i per això continuem en franc descens per una placa força desplomada que ens obliga a tirar de braços.



Els companys ens fan una foto des del camí d'accés

Arribant a l’extrem de l’esperó, la via puja i el rodeja. Seguidament es disposa a vorejar una estreta llengua de mar anomenada “Es Fisjorn”, el qual creuem a través d’un quart pont tibetà, també força llarg.


El quart pont

Havent acabat de envoltar aquest esperó, deixem la Cala del Molí i entrem al sector de la Cala Alga, que s’inicia amb una placa molt llisa per la qual anem flanquejant fins a situar-nos en una bretxa on la ferrada guanya alçada i segueix flanquejant.



Flanqueig pel sector de la Cala Alga

Així arribem a l’entrada del cinquè i darrer pont tibetà, el més curt de tots però amb només un trist cable per creuar-lo. Un cop a l’altra banda la via puja a guanyar la cresta de l’esperó.

El cinquè i darrer pont

Pujant a la cresta de l'esperó

A la cresta aprofitem per relaxar-nos i gaudir de les bones vistes de la costa a la llum del capvespre que ens ofereix tan privilegiat mirador, car la via ja toca el seu final quan, baixant de l’esmentada cresta, ens situem de nou al punt d’inici.

Ha estat una ferrada molt diferent de les que estem acostumats a fer, i on l’ambient marí posa un impressionant contrapunt a les verticals i desplomades parets granítiques d’aquesta via tan peculiar.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.07.16 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dijous, 30 de juny de 2016

Les tines de la vall del Flequer

19.06.16  Passejada matinal per la vall del Flequer, al Bages, entre el Pont de Vilomara i Rocafort, on es troba una de les més grans concentracions de tines de la comarca (hi ha altres grups destacats a Mura, Talamanca i Rocafort). Les tines són unes singulars construccions de planta circular, generalment agrupades, fetes amb pedra seca lligada amb morter, amb el sostre de teula o bé de pedra seca, i situades al costat d’antigues vinyes. Un senzill i curt itinerari senyalitzat per la vall del Flequer, d’uns 8,5 Km i 220 m de desnivell, ens permetrà descobrir aquest sorprenent patrimoni arquitectònic, únic al món, mentre anem trobant tot un seguit de plafons informatius, dels quals n’hem extret la següent informació:

A mitjans del segle XIX una gran part de la comarca del Bages estava ocupada pel conreu de vinyes, sobretot en el sector de Rocafort. El fet de que moltes d'aquestes vinyes estiguessin allunyades dels nuclis de població, va provocar que es construïssin tines i barraques de pedra seca a les pròpies vinyes per transformar directament el raïm en vi. Sembla ser que el vi resultant es destinava en gran part, mitjançant una destilació posterior, a l'elaboració d'aiguardent per ser exportat a Amèrica. Tanmateix, amb l'arribada de la fil·loxera a Catalunya, les vinyes del Bages van iniciar una inexorable davallada, i en l'actualitat moltes d'elles es troben ocupades pel bosc, un fet que potser ha ajudat a la conservació de les tines.

Tines del Ricardo, entre el bosc i el torrent del Flequer

L'interior de les tines està dividit en dues parts. La part superior, on hi ha l'obertura per on entrava la verema, està construida amb pedra seca i morter. La part baixa té la paret recoberta amb rajoles vidriades i, a la base, una gran pedra foradada, anomenada boixa, per on sortia el líquid. Entre les dues parts es veu l'encaix on hi anava una plataforma de fusta on es xafava el raïm; al sostre hi solia haver una biga de fusta per penjar una corda i agafar-se en fer la xafada. Algunes tines tenen una barraca adossada, que pot ser compartida, on hi ha la sortida de les boixes. També es poden veure restes d'antigues premses al costat d'algunes tines, o bé a l'interior de les barraques. Per construïr totes aquestes tines s'aprofitava el desnivell del terreny, per poder portar a peu pla la verema fins a la part superior i recollir el vi a la part inferior.

Plafó informatiu de les tines del Bleda

Per accedir a la vall del Flequer, cal anar de Manresa al Pont de Vilomara, i seguir en direcció a Rocafort per la BV-1124 fins que, al cap de 4 Km, agafem a la dreta la desviació a Can Oristrell (pal indicador a les tines del Flequer); tot seguit, passat el primer revolt, trobem un aparcament habilitat per a uns 10 vehicles, en el punt on s'inicia el sender local SL C-52 (senyals blancs i verds).

Comencem a caminar per la pista, amb un primer tram de ciment, que va resseguint en suau pujada la vall del Flequer. Deixem tot seguit a l’esquerra l’accés a Can Oristrell, i poc més endavant, en una altra bifurcació, deixem també a l’esquerra la pista que mena al mas del Flequer, per on retornarem després, i seguim a la dreta, en baixada, fins a trobar un corriol a mà esquerra que porta a les tines del Bleda. Aquest conjunt, amagat dins el bosc, està format per dues tines amb dues barraques a la part inferior. A la part superior del recinte podem veure la pedra que feia de base a una premsa utilizada en la verema.


Tines del Bleda

Barraca de vinya

Continuem baixant, i poc després passem pel costat d'una barraca de vinya, a la dreta del camí. Creuem el torrent, iniciem la pujada per l'altre vessant i tot seguit trobem una desviació a l'esquerra que duu a les tines del Tosques. Es tracta d'un conjunt de quatre tines encarades cap al llit del torrent, cadascuna amb la seva barraca a la base. A l'interior d'aquestes barraques, tres de les quals són de grans dimensions, hi podem veure les boixes lligades amb morter.

Tines del Tosques

Interior d'una de les barraques, amb la seva boixa

El nivell superior de les tines del Tosques

Interior d'una de les tines, amb rajoles vidriades

Retornem al camí principal, que es va fent més estret a mesura que ens endinsem en l'obaga de la serra de Puig Gili. Mentre avancem per un bosc frondós podem veure, al vessant contrari, diverses barraques de vinya. Més endavant, a ran de terra, trobem un dipòsit de vinya o xupet, que els pagesos utilitzaven sobretot per elaborar un fungicida anomenat brou bordelès, una barreja de sulfat de coure i calç diluïts en aigua que prevenia les malalties dels ceps.

El corriol comença a baixar i no triguem en arribar a les tines de l'Escudelleta, espectacular conjunt format per onze tines i set barraques situades a la vora del torrent, en un recinte comú que devia tenir una gran activitat durant la verema. A la part superior hi destaca una gran barraca adossada a un grup de tres tines, dins la qual es troben les tres boques d'entrada, així com les restes de la base de pedra d'una premsa fixa.

Tines de l'Escudelleta, envoltades de bosc

Aspecte parcial de les tines des del torrent

Restes d'una premsa a la barraca principal

Interior d'una altra barraca, comuna a dues tines

Al nivell superior de les tines de l'Escudelleta

El sender travessa el torrent per enllaçar poc després amb la pista que hem deixat a l'inici i que per l’esquerra retorna a l'aparcament, però nosaltres seguim cap a la dreta per anar a les properes tines del Ricardo, situades també a tocar del torrent. Aquest grup està format per sis tines i dues barraques. Al nivell superior hi trobem una de les barraques, separada, amb restes d'una premsa al seu interior; també hi podem veure, en la llinda d'una tina, les marques que devien indicar les càrregues que hi entraven. Al nivell inferior hi ha l'altra barraca, amb el sostre de volta de canó, compartida per dues tines, les úniques del grup amb les boixes protegides.

Tines del Ricardo, al costat del torrent

Al nivell superior, amb la barraca on es prensava el raïm

Interior de l'esmentada barraca, amb la base de la premsa

Continuem per la pista en direcció al mas del Flequer (pal indicador), tot pujant i deixant el torrent enclotat. Anem trobant diverses tines, començant per un grup de dues tines a l'esquerra, sense sostre i amb una barraca comú on es veuen les boixes; a continuació una tina solitària amb les ruïnes de la barraca que protegia la boixa, i, més enllà, una altra tina, sense sostre i ocupada per la vegetació.

Una de les tines del camí del Flequer

... amb el seu corresponent plafó informatiu

En una cruïlla, deixem el ramal de l'esquerra i seguim recte, tot travessant un cadenat, per la pista d'accés al mas del Flequer, que es troba enlairat uns metres per sobre el camí. Un cop situats a l'era d'aquest gran mas, deshabitat i tancat però en bon estat, hi trobem tres tines, una sense sostre, mentre que les altres dues, cobertes amb teules i pedra seca respectivament, encara conserven la biga de fusta amb la corda de subjecció i les proteccions exteriors de les boixes.

Arribem al mas del Flequer

Restes d'una cisterna amb una de les tines al fons

Les tines adossades del mas del Flequer

Entre les edificacions ens fixem en les boniques flors de la montserratina (Centranthus ruber), també anomenada herba de Sant Jordi, de la família de les valerianes, que fou cultivada com a planta ornamental.

Flors de montserratina

Va ser en aquest indret quan el juny de 1949 un escamot antifranquista, comandat per Marcel·lí Massana i del qual també hi formava part el llegendari Ramón Vila, àlies Caracremada, segrestà el propietari del mas, Pere Fontfreda (regidor franquista de l’ajuntament de Barcelona) i altres ostatges, pels quals van cobrar un rescat de 100.000 pts. Aquell grup de maquis aconseguí burlar la persecució de la guàrdia civil i va continuar la seva desigual lluita per la llibertat.

Iniciem el retorn cap a les tines del Ricardo i continuem per la mateixa pista, tot seguint l'itinerari senyalitzat per l'altre vessant de la vall, en un paisatge més obert que ens permet tenir, per la banda del torrent, enlairades i fotogèniques vistes sobre les tines de l'Escudelleta i del Tosques.

Tines de l'Escudelleta, des del camí de tornada

Tines del Tosques, des del mateix camí

Passem a tocar d'una altra barraca, a la dreta de la pista, i poc després retrobem, a mà esquerra, la desviació inicial a les tines del Bleda. A partir d'aquí continuem pel mateix tram de pista de l'anada fins arribar de nou a l'aparcament de Can Oristrell, on donem per finalitzat aquest itinerari per les tines i barraques de vinya de la vall del Flequer, un patrimoni singular de la vida rural que cal preservar i admirar.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 19.06.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester i Pau.