dilluns, 22 de gener de 2018

Castell de Torelló i Serrat Alt

13.01.18  Curta excursió matinal, des de Sant Vicenç de Torelló, al puig del castell de Torelló i al Serrat Alt, situats en un contrafort de la serra de Bellmunt, entre les valls del Ges i del Ter. Es tracta d’un itinerari circular, d’uns 7,5 Km de recorregut i 390 m de desnivell, inicialment sense senyalització, la qual començarem a trobar a partir del coll de Gallina (trams de PR, pals indicadors, fites).

Des de l‘autovia C-17, havent pasat Vic, continuem per la C-37 en direcció a Olot i el túnel de Bracons, tot just fins a la sortida de Torelló. Abans d’arribar a aquesta població, ens desviem a la dreta pel trencall que mena a Sant Vicenç de Torelló; la carretera per on accedim esdevé l’avinguda del Castell, que seguim fins al seu final, on aparquem el cotxe.

Situats a l’extrem nord de Sant Vicenç de Torelló (575 m), sortim per la pista que és la continuació de l’avinguda del Castell, en direcció al mas dels Camps i al puig del castell de Torelló, amb la seva torre ben visible.


Vorejem el mas dels Camps per la dreta i arribem tot seguit a una pista cimentada, que seguim uns metres a l'esquerra per continuar, també a l’esquerra, per una pista de terra que mena al mas de la Font de Nogueres. Just quan aquesta pista tomba a la dreta, i abans de travessar un torrent, continuem a l’esquerra per un camí ample que desemboca tot seguit en un camp de conreu, d’on surt en direcció nord-oest un corriol carener ben marcat per on anem guanyant alçada fins al coll de Gallina (691 m) (pal indicador), on confluim amb l’itinerari del sender PR C-45.1, provinent per l’esquerra de Sant Vicenç de Torelló pel Puig Cornador.

Arribant al coll de Gallina, sota el castell

Des que hem agafat el camí carener podem observar a les roques grises (anomenades margues) una gran quantitat de fòssils marins (lamel·libranquis, esponges, eriçons, etc.), els quals anirem trobant al llarg de tota l’excursió i que testimonien que fa uns 40 milions d’anys aquesta regió estava coberta per les aigües.

Lamel·libranqui del gènere Chlamys

Ericó de mar

Seguim a la dreta per l’esmentat sender, que s’apropa a la cinglera i es va decantant cap a l‘esquerra fins a trobar el pas més baix, on hi ha una escala metàl·lica per on accedim al cim planer on es troben les restes del castell de Torelló (784 m).

L'escala que dóna accés al cim

D’aquest castell, documentat al s. IX i que donà nom als tres pobles de Sant Feliu (l’actual Torelló), Sant Pere i Sant Vicenç, en resta una part del mur perifèric, una cisterna excavada a la roca i una torre circular de defensa, que actualment té una alçada de poc més de 5 m, amb murs de 2 m de gruix que deixen un espai de només 2 m de diàmetre a l’interior. També hi podem observar uns forats rectangulars a la roca que s’haurien utilitzat per plantar-hi estaques amb la finalitat de sostenir estructures de fusta.

La cisterna del castell

Costat sud de la torre

El costat nord, amb l'obertura que dóna accés a l'interior

Al cim del castell hi tenim bones vistes de la plana de Vic, de la serra de Bellmunt i, cap al nord, del Pirineu, especialment nevat avui; en aquesta direcció veiem en primer terme el Serrat Alt, el nostre proper objectiu, que es dreça sobre la Vallmajor, que anirem vorejant.

A l'extrem nord del cim, amb la serra de Bellmunt

Sortim del castell per la mateixa escala d’accés i anem seguint la base del cingle en direcció nord.

Sota el cingle del castell

Continuem en direcció al Serrat Alt (esquerra)

Per trams de carena i de bosc baixem a un primer collet (716 m) (pal indicador), per tornar a guanyar alçada per l’ampla carena i baixar després a un segon coll (714 m) (amb un altre pal indicador), mentre tenim a l’esquerra el filat de la propietat que ocupa el fons de la Vallmajor.

Arribem al peu del turó dels Tres Batlles, on girem a l’esquerra, en direcció oest. Vorejem a continuació el Serrat Alt fins al seu extrem sud (fita), on deixem de moment el PR i girem a la dreta, en direcció nord, per encarar, per traces de corriol, la curta pujada al cim, enmig d'una gran concentració de fòssils.

Anem pujant cap al Serrat Alt

A la carena gaudim de bones vistes

Arribant al cim

Arribem en cinc minuts al cim del Serrat Alt (831 m), coronat per un pal amb una estelada i la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Avançat més al nord que el puig del castell de Torelló, la vista del Pirineu s’amplia del Pedraforca al Puigmal.

Al cim del Serrat Alt

Anem de baixada per camí carener entre grans fites

Retornem al camí carener, que anem seguint de baixada en direcció sud, tot deixant la Vallmajor a l’esquerra, fins que arribem a la masia del Sot Gran (660 m), situada en un coll per on passa una pista cimentada. Al costat s’hi ha habilitat un bonic espai com a Mirador de la Vall, amb algun banc de fusta i un entorn que invita a descansar i prendre un mos.

Arribant al Sot Gran i al Mirador de la Vall

Per la vall del torrent de la Pomerola

Continuem a l’esquerra per l’esmentada pista, que poc després torna a ser de terra i recorre el fons de la vall del torrent de la Pomerola, amb marques del sender PR C-45, fins que, ja a les envistes de Sant Vicenç, deixem a l’esquerra l’inici de la variant PR C-45.1, que hem seguit en la pujada al castell a partir del coll de Gallina, i continuem recte pel sender principal, per on entrem a la població pel costat de l’estadi municipal i l’edifici de les escoles. Aquí, tal com indiquen les marques del sender, girem a l’esquerra i continuem per camí carreter fins al nucli de Sant Vicenç de Torelló; seguint en la mateixa direcció, arribem al capdamunt de l’avinguda del Castell, on hem deixat el cotxe i on finalitzem la bonica i tranquil·la matinal d’avui.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 13.01.18 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar, Pau Vázquez i Ricard Herrero.

dimarts, 16 de gener de 2018

Miranda de Can Jorba, via Sol Solet

12.01.18  Tot just despunta el dia quan, veloços, correm en direcció a Montserrat per tal de tocar el seu “pinyoler” i així fer baixar els torrons, els “panetones” i els bombons de tota mena. A l’alçada de Martorell, però, ens assalten els dubtes de sempre: Monestir o Cara Sud? Com sembla que farà bon dia però ventós, ens decidim a començar l’any tal i com el vam acabar: a Can Jorba, però aquest cop hi anem sense el Xavi.

A l’agulla de Can Jorba, la via Sol Solet, oberta l’any 1993 pel tàndem Joan Oliva i Guillem Arias, s’ha convertit en una clàssica de la zona. Amb una dificultat mantinguda de IV grau, aquesta via recorre, en línia recta, l’aresta sud de l’agulla fins al contrafort conegut com a Miranda de Can Jorba.

Recorregut de la via Sol Solet (extret de Escalatroncs)

Així, des de la urbanització Bruc Residencial, prenem la pista de Can Jorba on deixem el cotxe i, un cop guarnits amb el material necessari, fem cap el peu de la via tot passant a frec d’una curiosa capella bastida damunt d’un gran bloc de roca. Marxem planejant sota les parets del vessant oriental del serrat de la Palomera, on hi ha els sectors d’escalada extrema coneguts com Placa de la Pluja, Manantial, Guacamayo, Mur de les Lamentacions... i l’única cosa que lamento és no tenir el nivell suficient per quedar-nos-hi, perquè aquí toca un solet molt agradable.

Contemplant les vies del sector Guacamayo

Continuem, doncs, fregant la base dels cingles en direcció a la sortida de la canal del Joc de l’Oca, per on es despenja el torrent del Migdia, tot passant per la balma dels Degotalls de Can Jorba on encara es poden veure restes dels murs que tancaven el recinte. Finalment, després de seguir uns metres pel fons del barranc, sortim a l’ampli amfiteatre entre els serrats de la Palomera i dels Tudons. A ponent s’eleva la ja familiar agulla de Can Jorba.

Balma dels Degotalls de Can Jorba

El darrer salt del Joc de l’Oca

Al peu de la via

Després de calçar-nos les nostres particulars sabatilles de ballet, en Pau comença la seva dansa vertical tot fent un “pas d’arbre”, o sigui que s’enfila pel tronc inclinat d’una pobra alzina per tal d’estalviar-se els primers metres del recorregut que estàn molt drets i polits, i com que a l’inici les xapes són un bé més aviat escàs, en Pau col·loca en un parell de “tricams” per a més seguretat.

Els primers metres de la via

Aquesta primera tirada encara la fem a l’ombra, però sembla que avui no fa tant de fred com a finals de desembre, o potser és perquè anem més abrigats, o potser és perquè no hem hagut de fer cua; sigui quina sigui la causa avui la roca no està tan glaçada i això és bo perquè les preses a mi em semblen molt petites i, a més, es reconeixen de seguida perquè són les que més brillen sota les taques de magnesi. Així arribo a la primera reunió situada en una petita repisa.

Arribant a la primera reunió

Inici de la segona tirada

A l’inici de la segona tirada, en Pau continua avançant per la placa a l’encontre del sol que, lentament, va caient des de les altures com el teló d’un teatre fabulós, tot i que la funció no ha fet més que començar. Just quan la cortina de llum està a punt de cobrir-me és quan em toca abandonar la reunió, així afronto els 25 metres de placa amb més alegria.

Sortint de la primera reunió

Assegurant des de la segona reunió

El tercer llarg, i valgui la redundància, és el llarg més llarg i el que té els passos més dificils de la via, concretament dos qualificats de IV+, encara que la verticalitat, el pati que anem deixant, les preses a voltes ridicules... tot plegat fa una mica de “yuyu” i per això alguns opinen que la tirada és quelcom més que IV+. En el característic sostre vermellós que tenim damunt, es veuen brillar les xapes de la via Directa Jordi Coma.

Inici del tercer llarg

Continuem elevant-nos per sobre l’amfiteatre

A la tercera reunió

La tercera reunió està situada en una còmoda repisa en la que hi ha un graó folrat de brillants i punxeguts cristalls de calcita. Des d’aquesta reunió, en Pau flanqueja a la dreta fins a un petit ressalt on, després de superar-lo, desapareix darrera l’espessa vegetació i no torno a veure’l.

Sortint de la tercera reunió

Assegurant des de la tercera reunió

Ara el sol-solet escalfa de valent i quasi tinc calor. Mentre asseguro, em fixo en que a les xapes encara els hi queda un rastre de la típica pintura groga que caracteritzen les vies obertes pel Guillem Arias; també em fixo en que hi ha una altra cordada que ens trepitja els talons, i també m’adono que la meitat de les cordes ja ha passat fa estona, i això vol dir que en Pau, esperonat per la cordada que ens persegueix, s’ha saltat la quarta reunió i se’n va directe al cim. Quan em crida “reunió” li quedaven poc més de cinc metres de corda!

Jo, després de flanquejar i superar els ressalt, em trobo davant un formós diedre, però la sorpresa és que la via no el pren sinó que avança per la placa de la dreta al final de la qual  hi ha una repisa amb uns arbrets on se suposa que es munta la quarta reunió. Estic a l’alçada del sostre vermellós. Passada aquesta repisa, toca pujar al sostre del sostre per unes plaques inclinades separades una cornisa on hi ha una gran alzina. Sembla mentida que en un espai tan reduït hi pugui arrelar un arbre tan corpulent.

Arribant al cim de la Miranda de Can Jorba

Amb un darrer esforç jo també em planto al cim de la Miranda de Can Jorba on finalitza la via d’avui. Després de contemplar el paisatge i fer-nos el selfie de rigor, decidim rapelar la via, que és l’opció més ràpida donades les poques hores de llum de que disposem, ara que estem en ple hivern.

Fotocim

Inici del primer ràpel

Vista des de la Miranda de Can Jorba

El primer dels ràpels és especialment espectacular ja que baixa volat pel bell mig del sostre vermellós. Just quan en Pau baixa aquest ràpel, arriba el cap de la cordada que ens segueix i que també s’ha saltat la quarta reunió. Es tracta d’una parella que entre ells parlen un idioma incomprensible. El segon ràpel baixa des de la tercera reunió, i com que en Pau pensa que les cordes arribaran al peu de la via, es salta el ràpel des de la segona reunió. Total: les cordes de 60 m  no arriben a terra i acabem tots dos de nou fent malabarismes sobre el tronc de la pobra alzina.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.01.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dijous, 4 de gener de 2018

Agulla de Can Jorba, via Bego-Miguel-Kush

24.12.17  Abans que comencin les festes de Nadal i ens atipem de neules i torrons, volem fer la darrera escalada de l’any. La primera intenció és pujar fins la regió d’Ecos, però la llunyania i el vent glaçat que bufa per les altures del massís fa que ens ho pensem dues vegades. Després de discutir en quina zona estariem més arrecerats, els companys es decideixen per Can Jorba on pels seus voltants hi ha moltes i molt variades vies per a tots els gustos i nivells. Quan aparquem el cotxe, els companys ho tenen clar: anem a la l’agulla de Can Jorba, darrer contrafort del Montgrós, a fer la via Bego-Miguel-Kush.

Recorregut de la via Bego-Miguel-Kush
(extret de Domzalski: xavidiez.blogspot.com)

Aquest recorregut és el resultat de la unió de dues vies: la Bego-Kush, oberta l’any 1999 i que finalitzava al bosquet penjat a tocar de la Miranda de Can Jorba, i la Miguel-Kush, oberta l’any 2005, la qual continua des del bosquet fins al cim; així s’aconsegueix una línia directa que recorre la cara sud-est de l’agulla de Can Jorba, però el problema és que ho fa encaixada entre dues vies de gran anomenada com són la Sol Solet i la Escabroni Escapullini, per això molts consideren que aquesta via “no respira”.

Un cop ens hem vestit “de romans”, enfilem cap al camí que puja per la part baixa del torrent del Migdia, divisòria de primer ordre entre les regions de Sant Jeroni, a l’est, i Ecos, a l’oest. El sender ens deixa a l’amfiteatre on finalitza la famosa canal del Joc de l’Oca, conjunt de ressalts que ara només està permès el descens en ràpel. La nostra via està just a mà esquerra, però resulta que no estem sols i hem de fer una mica de cua per començar l’ascens. En aquest compàs d’espera, i com som una cordada de tres, els companys aprofiten per repartir-se els llargs: els tres primers els farà el Xavi i els tres últims els farà el Pau... i jo faré el reportatge fotogràfic!

Inici del primer llarg

Quan en Xavi comença a pujar per la placa, aquesta encara està a l’ombra per la qual cosa aviat se li glacen els dits i l’ànima, i si a aquest inconvenient afegim que els primers passos estan molt polits, el grau IV+ que prometen a la ressenya es converteix en un V-. Quan ens toca pujar al Pau i a mi, la desagradable sensació d’entumiment i pèrdua de sensibilitat digital se’ns encomana, però per poca estona car a mitja tirada ja ens acarona el “sol-solet” i així ens recuperem rapidament, a més la roca millora moltíssim. Ens trobem tots a mitja placa d’on ens pengem de la primera reunió.

Primers compassos de la via

Arribant a la primera reunió

Assegurant des de la primera reunió

Després d’un curt flanqueig en direcció a una canal farcida d’arbres, la via continua amunt per una placa força dreta però de roca molt cantelluda i gens polida, per la qual cosa les ressenyes qualifiquen el llarg entre IV+i V. A mitja tirada, però, hi ha un petit desplom el qual, gràcies a unes boníssimes preses, superem amb gràcia i “salero” com se sol dir.

Sortida de la reunió en flanqueig a la dreta

Arribant al peu d’un petit desplom

Progressant per la vertical placa

Preparant el pas del desplom

Així arribem al costat d’un petit arbret que projecta sobre la placa l’única ombra que hi ha en molts metres a la rodona i, malauradament, és sota aquesta ombra que està situada la segona reunió, a més per la canal s’escola un vent gelat procedent de les altures. La combinació d’aquest elements fa que aviat ens tornem a quedar gelats mentre observem, tremolant, els moviments d’en Xavi, qui segueix progressant a través de l’assoleiada placa, en lleuger flanqueig ascendent cap a un marcat diedre i sota l’esguard d’un vistós sostre vermellós, damunt del qual se situa la Miranda de Can Jorba i on finalitzen algunes vies.

Lleuger flanqueig ascendent

Vistós ascens sota el sostre

Quan ens toca pujar, en Pau i jo estem encantats d’abandonar l’ombrívola i ventilada reunió i tornar a sortir a la placa inundada de sol per on avancem ràpidament fins al peu del diedre que superem sense massa dificultats. Així arribem a la tercera reunió, situada a l’interior d’un bosquet penjat a tocar de la Miranda de Can Jorba. Aquí fem els canvis convenients perquè ara li toca a en Pau fer de cap de cordada... i jo seguiré fent el reportatge!

Feliçment abandonem la segona reunió...

... i comencem l’ascens de la placa

Després de travessar en diagonal el bosquet, en Pau continua l’escalada per una llarga placa on la cordada que ens precedeix, i les xapes, l’indiquen el camí a seguir. La quarta reunió està situada a mitja placa immediatament sota un petit llavi.

Continua l’ascens per una altra costeruda placa

Deixem enrera el bosquet penjat

Assegurant des de la quarta reunió

Per sortir de la reunió, a en Pau li cal superar l’esmentat llavi amb un pas ben protegit i qualificat de V-. Les preses que ens ofereix el pas, encara que petites, estan molt ben col·locades per fer una bona tracció ascendent, i així poder posar el peu esquerre damunt una excel·lent repisa. El resultat és un pas força atlètic i vistós.

Superant el pas de sortida de la quarta reunió

El llarg continua per l’esmentada placa per la qual seguim elevant-nos per damunt el torrent del Migdia, on al seu interior ressonen les veus de la gent que està rapelant pel Joc de l’Oca. El cim de l’agulla de Can Jorba ja és a tocar.

Deixem ben avall el fons del torrent del Migdia

Arribant a la cinquena reunió

En la darrera tirada la placa s’ajeu i la progressió ascendent es fa més “fàcil”, però això no vol dir que s’hagi de baixar la guàrdia car ja estem molt amunt, el paisatge s’eixampla i impressiona.

Progressant per la sisena tirada

Arribant a la darrera reunió sota el cim de l’agulla de Can Jorba

En Pau no munta la darrera reunió ben bé al cim de l’agulla sinó un xic per sota i així ens estalviem un curt però exposat ràpel. Des d’aquest avantcim anem planejant fins a un collet entre l’agulla de Can Jorba i Roca Mur des d’on baixarem cap al torrent del Migdia  per tal de retornar pel Camí dels Francesos. En aquest punt elevat, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, recollim les cordes i els “trastos” i ens fem el selfie de rigor.

Fotocim

Contemplant el Montgrós, flanquejat pels
Plecs del Llibre i la Roca Plana dels Llamps

Abans d’abandonar aquest privilegiat mirador, fem una darrera mirada al paisatge que ens envolta on hi destaca la ferma mola del Montgrós, qui sap si escenari de properes incursions al massís...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 24.12.17 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Xavier Vallès.