dijous, 23 de març de 2017

Roca de Ponent, via Aresta GER

15.03.17  Quan entre muntanyencs parlem de “granit”, immediatament evoquem records de crestes pirinenques, però per tastar un bon “granit” no cal anar tan lluny ja que a tocar del monestir de Poblet hi ha la vall de Castellfollit, farcida d’elements propis d’un modelat granític de primera qualitat: agulles, plaques i grans blocs penjats, a vegades en precaris equilibris. Aquests elements conformen un paisatge de gran bellesa i gran interès geològic, i per això aquesta vall, enclavada al Paratge Natural de Poblet, ha estat catalogada com a Geozona i s’ha editat una guia (Els tresors geològics del Paratge Natural de Poblet) amb explicacions de diversos itineraris per l’interior d’aquest parc.

La Roca de Ponent des de la pista

Una de les roques en equilibri anomenades “roques caballeres”

Un bon exemple del modelat granític d’aquesta vall és la Roca (o Roc) de Ponent, una impressionant agulla en la qual, l’any 1972, membres de l’Associació Excursionista Catalunya de Reus van obrir una via que puja cap al cim per un esperó coronat per una gran creu: es tracta de la via Aresta GER (sigles del Grup d’Escalada en Roca d’aquesta associació). I com estem a les portes de la primavera, i aquesta és una molt bona època per anar a aquesta zona, cap allà que anem tot passant per Montblanc i l’Espluga de Francolí. En arribar a Poblet continuem per la carretera T-700 en direcció a Prades, i al Km 6,5 ens desviem a mà esquerra per una pista asfaltada que s’endinsa a la vall de Castellfollit. Deixem enrera l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella i seguim amunt fins a una barraca de pedra; pocs metres més enllà aparquem el cotxe en un eixamplament de la pista.

Des d’aquí ja veiem, a l’altra banda de la vall, la silueta de la Roca de Ponent amb la seva característica creu. Ara toca baixar a la llera del torrent de Castellfollit per un sender senyalitzat com a Itinerari Geològic i que està marcat amb estaques de fusta i algunes fites. Quan arribem al llit del riu, el seguim aigües amunt fins a un punt en que l’hem de creuar, i un cop a l’altra banda ens situem al peu del runam de la pedrera de la font del Ginebre, que tenim just al damunt. El camí remunta aquesta escombrera per la dreta i passa a frec de les restes d’una construcció que, segons sembla, havia estat una antiga forja.


Passada la pedrera, el camí ja puja decidit cap a l’agulla per una tartera de grans blocs que no té res que envejar a les tarteres pirinenques. Per aquesta tartera arribem al peu de l’esperó, orientat al SW, on s’inicia la via i que està marcat amb les lletres GER gravades en un preciós granit rosat. Quan en Pau comença la via, la base de l’esperó encara està a l’ombra, però a la part més alta de l’agulla ja li toca un bon sol.

Arribant al peu de la via


La via s’inicia pujant un petit sòcol al capdamunt del qual s’arriba al peu d’una vistosa fissura on en Pau posa un friend per superar un diedre, protegit amb un pitó tot rovellat. Aquest pas no és res comparat amb el que ve després d’un petit flanqueig a l’esquerra: un altre diedre mig desplomat i protegit amb dos pitons rovellats... sort que a les abundants fissures es poden posar friends i tascons a dojo. Superat aquest diedre, graduat de V però que jo passo en A0, s’arriba a una plataforma assoleiada on es pot fer reunió en un gran arbre que encara està despullat.

Superant el primer diedre

El segon diedre

Arribant a la primera reunió

Des d’aquesta primera reunió la via continua per un diedre-xemeneia que es guanya per empotrament gairebé centímetre a centímetre... sort que hem deixat les motxilles al peu de l’esperó. Al final de la xemeneia, a mà esquerra es pot contemplar una bonica finestra natural.

Pujant per la xemeneia

Però aquí no s’acaben les penes perquè després cal decantar-se cap a l’esquerra cap a una placa tombada, molt aèria i amb tres pitons, que es supera en bavaresa, al final de la qual s’arriba a una nova plataforma amb un gran arbre on es munta la segona reunió. Però com ara estem en el vessant oest de la cresta, el sol brilla per la seva absència i fa un mica de fresca.

Arribant a la segona reunió

A partir d’aquí l’esperó es fa més ample i tothom es fa la via un xic a la seva mida. En Pau surt de la reunió i va cap a la dreta, i a la base d’un gran bloc es decanta primer cap a l’esquerra i després cap a la dreta per guanyar un replà al peu d’una ampla xemeneia on munta la tercera reunió en un gran arbre que hi ha just a la seva base.

La tercera tirada

Arribant a la tercera reunió

Inici de la quarta tirada

De la tercera reunió es pot sortir per la xemeneia per oposició (com fa en Pau), o per la placa de la dreta (com faig jo) per tal d’enfilar l’assoleiat esperó, amb ressalts i petits diedres i on s’ha d’anar en compte amb els blocs que es mouen a base de bé. Quan s’arriba a la base d’un mur desplomat, cal flanquejar a l’esquerra on, al final, hi ha un parell de flamants parabolts, amb anelles, que aquí quasi semblen d’un altre món, però un altre cop tornem a estar a l’ombra de la cresta i, a més, ara bufa un vent fred que ens deixa garratibats.

Inici de la cinquena tirada

Ara la via continua recte amunt. Després de llaçar una sabina, en Pau va cap a l’esquerra per una canaleta molt descomposta amb un arbret al damunt i, seguidament, flanqueja cap a la dreta per muntar una reunió en un grup de matolls. Com que el cim ja està a tocar, i és un tram molt senzill que es fa pràcticament caminant, m’enfilo i monto la darrera reunió de la via al peu de la creu.

Camí del cim, a la sisena tirada

Des d’aquest cim gaudim d’enlairades vistes de la vall on hi destaquen la propera Roca del Moro (on hi ha les ruïnes d’una torre de guaita) i la granja cistercenca de Castellfollit. A la sortida de la vall podem veure l’imponent edifici del castell de Riudabella, una altra granja cistercenca reconvertida en mansió fortificada.

Fotocim

La creu de la Roca de Ponent

Després de fer-nos el selfie de rigor, abandonem el cim per seguir crestejant en direcció a llevant. Així arribem a un collet on retrobem el camí de l’Itinerari Geològic, que prenem a mà dreta tot descendint per una tartera molt inclinada que voreja les parets de la cara sud de la Roca de Ponent i per la qual hem d’anar en compte de no relliscar muntanya avall.

Baixant per la tartera

Així arribem de nou al peu de la via on recollim les motxilles i seguim baixant pel mateix camí de l’anada. En passar altre cop per l’entrada de la pedrera de la font del Ginebre, aprofitem a fer una visita a aquest lloc on, segons un plafó informatiu, s’havia explotat una variant del granit anomenada pòrfir granodiorític, una roca molt dura amb la qual es fabricaven les llambordes per pavimentar carrers i carreteres.

Pedrera de la font del Ginebre


Després de tan interessant visita, baixem de nou a creuar el riu i arribar a la pista on tenim el cotxe aparcat i, mentre donem un darrer cop d’ull a la daurada agulla de la Roca de Ponent, pensem que un altre dia hi tornarem.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.03.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dijous, 16 de març de 2017

Ferrada Urquiza-Olmo

27.02.17  Són les 10 del matí del darrer dilluns de febrer i el Jaume, el Pep, la Txus i jo, ens reunim a l’entrada del petit poble de Corçà, situat al peu de l’extrem més occidental del Montsec d’Ares, al qual hem arribat, des de Balaguer, per la C-12 i per una pista asfaltada que surt a mà esquerra d’aquesta carretera poc abans d’arribar a Àger.

Corçà, sota el turó del castell

Estem aquí perquè volem fer la via ferrada Urquiza-Olmo, una clàssica entre les clàssiques ja que es va obrir l’any 1999. Aquesta via, que alguns de nosaltres ja haviem fet anys enrera, remunta els dos ressalts més importants pels quals es despenja el torrent de la Pardina (la cascada Sílvia i la cascada Federica) amb un nivell de dificultat K3.

Església de la Pertusa, enmig de l'espadat

Fem en cotxe el tram de pista mig asfaltada que va de Corçà fins al nou aparcament, des del qual podem veure la petita església romànica de la Mare de Déu de la Pertusa, arrapada a l’escarpada cresta que s’enlaira per damunt les darreres boires matineres; i també podem veure les restes d’un castell que al seu dia fou un lloc estratègic de vigilància del pas de Mont-rebei.

Restes del castell de la Pertusa (esquerra)

Des d’aquí prenem un camí, marcat amb senyals del GR 1, en direcció a les verticals parets del Montsec i a mig aire de l’embassament de Canelles, on les aigües del riu Noguera Ribagorçana, fronterer entre Aragó i Catalunya, queden momentàniament retingudes.


Entrant al barranc de la Pardina

Quan el camí es disposa a baixar per creuar el barranc de la Pardina, el deixem per prendre un sender a mà dreta que està marcat amb una rodona blanca amb una altra de vermella al seu centre... en Pep diu que, de lluny, aquest senyal sembla un timbre. El sender remunta el barranc de la Pardina pel seu vessant obac fins que arriba al llit del torrent i ens deixa al peu d’un ressalt de relliscosa roca on hi ha una cadena que permet remuntar el primer entrebanc de la via. Aquí ens col·loquem els “trastos” necessaris per a pujar per la via ferrada.

Inici de la ferrada Urquiza-Olmo

Primer ressalt de la cascada Sílvia

El sender continua barranc amunt fins que arribem al peu del primer ressalt de la ferrada, la cascada Sílvia, on unes cadenes (i uns oportuns estreps per a les “senyoretes”) ens permeten d’enfilar-nos fins a les primers grapes de la via, les quals no recordava que fossin tan primetes. Les darreres pluges han fet que al peu dels salts hi hagi alguns tolls molt fotogènics.


Sortida de la cascada Sílvia

Feixa del Ciclista

Més endavant, una corda fixa ens ajuda a pujar fins l’anomenada Feixa del Ciclista, per la qual flanquegem en suau ascens assegurats per un cable d’acer. Així arribem al peu del ressalt rocós més imponent de la via: la cascada Federica. Aquí ja veiem les característiques grapes de colors, groc i vermell, que jo recordava.

Inici de la cascada Federica


De nou els estreps ens són de gran ajut per arribar als primers esglaons, el que no recordava és que estiguessin tan lluny... l’edat no perdona! A més, pel salt baixa un xic d’aigua i la roca està molt molla, cosa que afegeix emoció a la progressió. Al capdamunt del salt hi ha també algunes grosses cadenes per les quals acabem de pujar el ressalt fins a una nova feixa més curta que l’anterior i sense cable de seguretat perquè no fa pas falta.

Sortida del primer ressalt

Travessem una altra feixa

Ara ja només queda superar el darrer ressalt de la via, que comença per un curt tram però on s’ha de fer un pas una mica llarg... sort que en Jaume ens deixa posat l’estrep salvador i així les “senyoretes” passem com unes reines.

Inici del segon ressalt

Després d’un petit flanqueig cap a la dreta, anem de dret cap a la darrerera dificultat de la via: un esperó amb una fissura on també s’han de fer algunes passes llargues, i on en Jaume se les empesca per deixar-nos-ho ben fàcil i així arribar a una gran i molt fotogènica bretxa.



A l'interior de la bretxa


Sortida del segon ressalt i final de la via

Ara ja només cal remuntar per una placa força vertical però sense cap dificultat al capdamunt de la qual finalitza oficialment la via ferrada Urquiza-Olmo. Aquí se’ns plantegen dues opcions: o bé rapelar tota la via o bé continuar barranc amunt fins a la seva capçalera i allà decidir què fem per tornar a Corçà . Com és prou aviat i el dia és molt bo i assoleiat, optem per continuar barranc amunt entre altes parets i agulles calcàries que aquí anomenen “picons”, ajudats per algun cable i alguna cadena en els ressalts més costeruts.



Així arribem als Amorriadors, un espectacular escampall de grans blocs de roca, dislocats potser per causa d’un col·lapse sobtat, entre els quals ens movem com per l’interior d’un laberint colossal. Des d’aquí gaudim d’immillorables vistes de les vies ferrades que s’han obert darrerament al penya-segat daurat que tenim just al damunt: la segona part o extensió de la Urquiza-Olmo, de nivell K5 (per si algú s’ha quedat curt), i també la més recent Feliz Navidad, oberta al 2010 i de nivell K6... totalment inassequibles!

Passem entre els blocs dels Amorriadors

Extensió K5 de la Urquiza-Olmo (esquerra) i via Feliz Navidad

Quan sortim del barranc, el paisatge s’obre de cop cap a un gran camp de conreu al peu del darrer cingle del Montsec. Aquí ens treiem els “trastos”, fem un mos i decidim que, com que està a prop, anem a visitar el castell de Sant Llorenç d’Ares. Així anem per un sender seguint uns senyals verds, però si per un moment anem cap al caire del cingle podrem veure una imatge enlairada dels Amorriadors.

L'esglaó del Montsec a la sortida del barranc de la Pardina

Els Amorriadors des del capdamunt del cingle

Els senyals verds ens deixen a tocar d’un edifici que es troba al marge d’un camp on hi ha un pal indicador. Des d’aquí pugem en direcció sud-oest per un llom inclinat on trobem moltes restes d’un poble medieval que s’esglaonava cap al cim de la roca on s’aixecava el castell de Sant Llorenç, del qual només queden alguns murs, una torre semicircular mig derruida i les ruïnes d’una església del segle XI.

Castell de Sant Llorenç

Vistes al congost de Mont-rebei des del castell

Després de visitar aquest conjunt arquitectònic, hem de decidir si retornem a Corçà pel camí que passa pel mas de Carlets, o bé anem enrera fins a la capçalera del barranc de la Pardina i allà prenem el sender marcat en verd que creua el serrat del Montsec de Badia i després baixa de dret a Corçà; i com ja és prou tard ens decidim per aquesta darrera opció.

El castell de Sant Llorenç des del Montsec de Badia

El sender, després de creuar el barranc del Portell, s’enfila decidit cap al cingle que tenim enfront i que superem per una bretxa. Al capdamunt tenim molt bones vistes del castell de Sant Llorenç situat al vessant contrari. Al final el sender desemboca a una pista, que prenem a la dreta en franca baixada, però cal estar atents perquè poc més avall es desprén un sender a mà esquerra, marcat amb una gran fita, el qual permet estalviar-nos una bona marrada de la pista.


Arribant a Corçà

Així, primer planejant i després baixant de dret pel vessant solei del Montsec de Badia i sota l’esguard de les restes de la torre de Claramunt, arribem de nou a Corçà, on ara només ens cal anar a buscar el cotxe que tenim al pàrquing de la Pertusa i després anar a Àger on ens esperen uns deliciosos entrepans. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.02.17 per Isabel Benet, Jaume Salat, Pep Beltran i Txus Roa.