Excursió a la serra de Llaberia

La serra de Llaberia forma part de les tarragonines serres del Mestral (juntament amb la Mola de Colldejou, el Cabrafiga i les muntanyes de Tivissa i Vandellós, entre d'altres). El seu punt culminant és la Miranda de Llaberia, des d’on, si la boira ho permet, les vistes panoràmiques són magnífiques.

Serra de Llaberia des de Colldejou

Aquest dissabte el dia es presenta fred i rúfol. El vent amenaça la sortida però les nostres ganes de caminar i de descubrir aquests indrets ens aboquen a iniciar aquesta aventura amb molta il·lusió i determinació. Així, des del tranquil poble de Colldejou, seguim el GR-7 i, abans d’arribar al coll de Guix, fem la paradeta de rigor per esmorzar. Amb la panxa plena, continuem pel GR tot passant per la font de l'Abellar i pujant després pel grau o camí dels Revolts. Absolutament preciós! La vegetació és ufanosa i humida, i el camí està empedrat i encara manté els marges intactes en alguna corba.

Al final del grau arribem al Portell de Llaberia, on deixem el GR, i continuem en direcció est, sense un sender evident però seguint unes marques de pintura blava, a la vora dels cingles, per on tindriem bones vistes si no fos per la miqueta de boira que ens entela el paisatge. Arribem a la roca Foradada, on un valent expedicionari s'atreveix a posar-se al capdamunt de l'arc mentre la resta l'acribillem amb fotografies.

A partir d’aquí continuem seguint les marques blaves en direcció al cim de la Miranda de Llaberia (919 m), on hi ha instal·lat un ràdar meteorològic sobre un gran edifici de formigó, el qual ens serveix de paravent.

Quina llàstima que no poguem estar-nos una bona estona; el temps ens empeny a continuar sense treva. Baixem per la pista que es dirigeix al poble de Llaberia fins al collet dels Collivassos, on seguim en direcció al Mont-Redon (pal indicador), però en arribar al Portell de l'Heura el fort vent fa que escurcem notablement l'excursió ja que, deixant de banda el Mont-Redon, baixem directament cap al nostre seguent objectiu, el Cavall Bernat de Llaberia (825 m).

Aquest cim és una gran mola relativament aèria i amb algun pas de grimpada. La pujada és opcional, però la gran majoria de nosaltres deixem les motxilles al peu i així pugem més lleugers de pes. L’ascensió val la pena ja que, com el temps millora, el sol ens escalfa els cossos, ens il·lumina i sense boira podem albirar la Costa Daurada amb les seves poblacions costaneres.

De baixada passem per l'alterós costat dret del Cavall Bernat i anem baixant per un corriol bastant net de vegetació, marcat primer en groc i després amb senyals de PR molt noves, que ens porta a la font del Bullidor on ens aturem a dinar aprofitant la poca estona de sol que encara queda. El gos Pongo també s'hi apunta a aquest àpat, que fem sense entretenir-nos gaire, doncs el fred és viu i comença a entumir-nos els membres.

Des d'aquí la baixada cap a Colldejou es fa ràpida i agradable, ja que quan arribem al poble encara hi toca el sol. Tot seguit, ens fiquem dins el bar del poble on, entre cervesa i cervesa, iniciem una ronda de converses que no hem pogut tenir durant l'excursió degut a l'alta velocitatr a la que anàvem. Sort que a la muntanya no hi ha ràdars, si exceptuem els meteorològics!

ISABEL BENET, SUSANA SANZ. Activitat realitzada el dia 28.01.12 dins el cicle de sortides col·lectives del Centre Excursionista Àliga.

Vilalleons, territori bandoler

A les darreres pàgines d’un còmic sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, escrit i bellament il·lustrat per l’Oriol Garcia Quera, s’hi expliquen un parell d’itineraris circulars pels indrets més emblemàtics que solia freqüentar el també anomenat Perot lo Lladre. Al final de la ressenya hi trobareu tot de detalls sobre la seva vida i miracles.

Esglèsia de Santa Maria de Vilalleons

Aquest dissabte hem quedat per seguir el circuit que té per inici i final el petit nucli de Vilalleons, situat al sud-est de Vic entre Sant Julià de Vilatorta i Taradell. Aparquem els cotxes darrera l’esglèsia, d’origen romànic però convenientment modificada per tal de convertir-la en una casa-forta. Tenim sort que no hi ha boira i que el sol llueix amb força ja que aquesta sortida guanya molt si fa bon temps, encara que reconeixem que un xic de boira hi afegiria un cert misteri.

Comencem caminant uns metres per la carretera que es dirigeix al santuari del Puig l’Agulla, però aviat ens desviem per una pista que surt a mà esquerra i que té un pal indicador. Pugem passant a frec del mas de la Sala tot trepitjant unes roques plenes de fòssils marins que ens recorden que allà hi va haver un mar fa només… 40 milions d'anys.

Aviat trobem les marques del GR 2 que hem de seguir una bona estona. Anem tallant la pista fins que l’abandonem per a continuar per un sender que s’enfila per un llom boscós a buscar l’obaga de Montagut. Després de planejar i baixar un xic, arribem al santuari de Puig l’Agulla, amb hostatgeria i una capella neoclàssica adossada, la qual entrem a visitar.

Després de pregar a la verge que ens deixi tal i com estem ara, emprenem de nou la marxa per un sender que s’enfila pel vessant sud del Puig l’Agulla i va a desembocar a una ampla pista que seguim a l’esquerra en suau pujada cap a la carena principal que separa la Plana de Vic de les Guilleries. En sortir de l’espés bosc el panorama s’eixampla i ja podem veure el Pirineu, escassament nevat, i el Montseny amb un xic de neu que brilla a les parts més altes del massís.

Ens dirigim per la pista vers el sud fins al punt anomenat els Tres Termes on hi ha una pilona de padra que indica la divisòria dels termes de Sant Julià de Vilatorta, Viladrau i Taradell. Ara toca pujar per un sender que s’enfila directament cap al cingle, que guanyem després de superar un petit ressalt de pedra.

Situats al capdamunt de la cinglera només ens cal resseguir-la en direcció sud-est cap al Turó de l’Enclusa en mig de matolls d’arboç ben florits. Les roques que trepitgem són unes sorres grolleres, procedents de l’erosió dels granits del Montseny, en les que es distingeixen les dunes d’antigues barres litorals. Poc abans d’arribar al cim, però, un pal indicador ens informa de la direcció que s’ha de prendre per anar a les famoses “Cuines d'en Rocaguinarda”, unes petites balmes a mig aire del cingle on, segons sembla, el bandoler s’amagava quan anaven maldades. Nosaltres seguim amunt i passem de llarg el vèrtex geodèsic, el qual, per trobar-se envoltat de vegetació no ofereix cap interés, per a dirigir-nos al mirador de l’extrem del cingle on hi ha un màstil coronat per una senyera.

Al turó de l'Enclusa

Des d’aquí la vista és magnífica i el dia molt agradable i ens hi quedariem a dinar si no fos perquè és massa aviat. Després de fer un petit mos i contemplar el castell de Taradell, situat a l’altra vessant de la riera i damunt un turonet rocós, desfem el camí per a dirigir-nos a les “Cuines” i, com ja hem deixat el GR, ara hem de refiar-nos de les fites, les quals ens indiquen el punt per on hem de baixar la cinglera per tal d’accedir-hi.

A les "Cuines d'en Rocaguinarda"

Després d’una ràpida exploració, ja que el lloc no dóna per a més, tornem a pujar el cingle i seguim en direcció a Taradell en suau baixada per damunt les dunes petrificades on s’hi poden trobar petites crostes de malaquita, un mineral de coure d’un preciós color verd-blavós.

Després de passar a la vora del mas de El Bot, on anem en compte amb el seu “bestiar engegat” (segons indica un cartell), retornem a Vilalleons, tot creuant petits torrents i passant per la font del collet del Mig i pel rec de Vilalleons, petit embassament on hi veiem volar uns quants corbs marins, prop ja de la gran masia del Pujol.

Rec de Vilalleons

Tot seguit, i després de creuar una granja, arribem a la carretera d’accés al poble flanquejada per grans plàtans que semblen les costelles d’un gran animal prehistòric.

Dinem a la tranquil·la plaça de l'esglèsia i acabem, com sempre, al bar del poble, on surten a relluir nous projectes i propostes pels propers mesos.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 21.01.12 per Isabel Benet, Ventura Amoros, Susana Sanz, Alfons Belinchon, Isabel Salvia, Laura Cabedo, Carme i Teresa.

Perot Rocaguinarda, el bandoler amic del Quixot

Perot Rocaguinarda, el Roque Guinart del Quixot, també conegut com a Perot lo Lladre, va néixer l'any 1582 al mas Rocaguinarda d'Oristà, al Lluçanés, fill d'uns pagesos benestants. Als 19 anys va tenir problemes amb les autoritats d'Oristà i se n'anà a Vic amb el seu germà Cebrià, hereu del mas, per aprendre un ofici. Allà ingressà a les hosts de Carles de Vilademany, senyor de Taradell i cap dels nyerros de Vic, oposat al bisbe d'aquesta ciutat, Francesc de Robuster, cap del cadells.

Ruïnes del mas Rocaguinarda, prop d'Oristà

Grafits originals de Perot Rocaguinarda, prop del mas

Els nyerros i els cadells eren els dos bàndols (d'aquí la paraula bandoler) en què estava dividida la noblesa catalana des de finals del segle XIII a partir de les lluites de les cases nobiliàries dels Cadell, senyors d'Arsèguel, i els Banyuls, senyors de Nyer, al Conflent. Aquestes lluites centenàries arribaren a la seva màxima virulència al primer terç del segle XVII, en què el Principat restà gairebé migpartit entre aquestes dues faccions.

Sembla ser que aquesta rivalitat provocà els fets que impulsaren Rocaguinarda a la vida de bandoler. Un dia de novembre de 1602, quan aquest passava amb uns amics davant del palau episcopal de Vic, fou ferit per la guàrdia del bisbe. Un cop guarit a casa del seu protector o fautor Carles de Vilademany, formà una quadrilla i es venjà del greuge rebut atacant el palau del bisbe, que ocupà durant unes quantes hores; després es refugià a la muntanya.

En pocs anys Rocaguinarda esdevingué el cap més notable del bandolerisme català; lloctinents seus foren Jaume Alboquers, àlies l'Escolanet de Polinyà; Joan Gili, dit Janot, de Vilalleons; i Gabriel Galí, àlies Barceló. L'any 1607 el virrei de Catalunya, duc de Monteleone, qui havia creat dos anys abans a Vic el cos armat de la Santa Unió per combatre els bandolers, dóna ordre de captura del ja famós Rocaguinarda. Poc després, en un enfrontament amb el batlle reial de Vilalleons, Perot i Joan Gili feriren uns quants homes del batlle quan els anaven a prendre; aleshores Rocaguinarda és declarat enemic del rei i "gitat de pau i treva", sentència que implicava una constant persecució per part de les tropes del rei.

Les contínues incursions de Rocaguinarda sobre el camí ral de Barcelona a Girona, el convertiren en una veritable obsessió per a les autoritats reials i tot intent de capturar-lo era infructuós. Sovint Rocaguinarda llançava cartells de desafiament contra els seus perseguidors. Tingué la protecció d'estaments religiosos, com els monestirs de Ripoll (on ajudà l'abat contra el capitost cadell Gabriel Torrent, àlies Trucafort) i de Sant Joan de les Abadesses, així com dels cavallers de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, al castell de Barberà. Hom creu que allotjat en aquest castell conegué al rector-poeta de Vallfogona, Francesc Vicenç Garcia, qui li va dedicar un entusiàstic sonet:

A ROCA GUINART, BANDOLER FAMÓS

Quan baixes de Montseny, valerós Roca,

com si una roca de Montseny baixara,

mostres al món ta fortalesa rara:

que per a tu, sa fúria tota és poca.

A ningú al cap de tantes bales, toca,

lo qual no veja, si et pot fugir la cara;

que ton valor insigne no repara,

tras falsa mata ni traïdora soca.

Tot aquest Principat fas que badalle:

qui et persegueix, de son; qui persegueixes,

ab mortal i fúnebre parassisme.

Qui tinga ton judici mire i calle,

i diga't "senyoria", que ho mereixes

per lo millor pillart del Cristianisme.

Al febrer de 1610, Rocaguinarda encara es va permetre fer una gran demostració de força quan aplegà, amb altres capitans nyerros, uns 200 homes que s'enfrontaren a Folgueroles amb les forces de la Unió, comandades per Dalmau Descatllar, i les obligaren a refugiar-se a Vic.

Tanmateix, aquell seguit de persecucions i enfrontaments, any rere any, amb les tropes del virrei havien anat causant moltes baixes en ambdues parts (com les del comissari reial Francesc Torrent i els bandolers Pere Roca, Joan Gili i Jaume Alboquers, entre molts d'altres). Rocaguinarda, potser ja cansat d'aquella vida i veient que el seu cercle de col·laboradors s'anava reduint, va cursar al juny de 1610 una petició d'indult a canvi d'anar a servir al rei, però les autoritats del Consell d'Aragó la van rebutjar.

Entretant, el rei Felip III, cansat també dels fracassos del seu virrei, el substituí per Francisco Hurtado de Mendoza. En l'interval, ocupà el càrrec Pedro Manrique, bisbe de Tortosa, qui, sense una esperança clara de capturar al bandoler, va gestionar el seu indult. Finalment, el 30 de juny de 1611 es signà el perdó, i Rocaguinarda s'embarcà al mes d'octubre a Mataró per anar a Nàpols com a capità dels terços espanyols, on encara l'any 1635 seguia exercint de militar; es desconeix la data exacta de la seva mort.

La fama de Rocaguinarda fou recollida per Miguel de Cervantes a la segona part del Quixot (capítols 60 i 61), on el situa acompanyant don Quixot en la seva visita a Barcelona. Cervantes descriu a Roque Guinart com un home “de treinta y cuatro años, robusto, más que de mediana proporción, de mirar grave i color morena, sobre un poderoso caballo, vestida la acerada cota y con cuatro pistoletes, que en aquella tierra se llaman pedreñales, a los lados” (aquesta era un arma de foc curta, on la pedra foguera o pedrenyal provocava la guspira que encenia la pólvora). Cervantes tracta aquest personatge amb simpatia i fins i tot fa exclamar a don Quixot: “¡Oh, valeroso Roque, cuya fama no hay límites en la tierra que la encierren!”

Al Principat, aquesta fama era tan forta que hom cregué per un quan temps que Rocaguinarda i la seva quadrilla havien tornat. No era veritat, però ben aviat començaria a actuar l'idealitzat Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga. El bandolerisme seguia viu (el virrei Francisco Hurtado de Mendoza arribà a dir: “No se puede más, que la tierra los produce como hongos, ella los fomenta y defiende”) i això ajudava a encendre el clima de revolta pagesa que precediria a la Guerra dels Segadors de 1640. Al costat del crit "A carn, a carn!" d'en Rocaguinarda, sorgiria entre els bandolers el de "Visca la terra i mori el mal govern!".

COMISSIÓ DE CULTURA

Hivernal a Vallter

Aquest dissabte es preveu esplèndid i cal aprofitar-lo, per això fem cap a Vallter perquè allà encara hi ha una capa de neu prou continua.

Després de calçar-nos les botes, seguim el camí en direcció a la Portella de Mentet ja que volem pujar al pic de la Dona (2702m), tot un clàssic. Quan el camí creua un torrent, el qual forma part de la capçalera del riu Ter, se’ns planteja una qüestió: grampons o raquetes? La resposta està clara… grampons!, car la neu està dura com una pedra.

Amb aquesta eina als peus ens enfilem sense dificultat per una pala de neu, força inclinada però. La música del ferro clavant-se a la neu i el paisatge, que s’obre més i més a cada pas, fan que l’ascens sigui del tot agradable i, si la setmana passada tot era d’or, avui tot és de plata. La sensació és sublim.

Des de la portella ja veiem el poderós Canigó, gegant solitari, a l’altre extrem de la llarga carena que ens uneix: Puig de Coma Ermada, Puig de la Llosa i Roca Colom, que semblen muntanyes de nata.

Seguim pujant pel vessant sud, just per sota de la carena ventada, per tal d’aprofitar la neu i així no haver de treure'ns els grampons, encara que això comporta deixar enrera un pendent de neu cada cop més considerable; en aquesta situació trobo a faltar el piolet perquè els bastons no m’ofereixen cap mena de seguretat en cas de caiguda: no ho faré més!

Arribats al capdamunt de l’esglaó rocós, aprofitem per fer un petit descans i esplaiar-nos amb la vista. Els pics de Bastiments i Bacivers estan ben folrats de neu i les canals del Gra de Fàjol es retallen ben dretes damunt el seu vessant nord. Des d'aquí el cim és a tocar, un petit esforç i ja hi sóm.

Ara toca fer un mos aprofitant que no fa gens de vent i al sol s’hi està força agradable. Després de fer les fotos de rigor, decidim tornar tot resseguint la llarga carena d’enllaç amb el Pic de Bastiments, la qual se’ns mostra tentadora, entre la coma de Morens i el circ d’Ulldeter. Els pics Rodó i Gallinàs, situats a banda i banda del coll Mitjà, amb prou feines duen un capell de neu damunt les seves espatlles. Al seu darrera es veu el massís del Carlit, Puig Peric i Roc Blanc amb moltes clapes de negra roca. Aquest és un bon any per a fer corredors i canals.

Avancem per la carena enlluernats pel sol, que ja va baixant cap a l’horitzó, fins al coll del Gegant, punt on l’abandonem per a deixar-nos caure (no en sentit literal!) cap al sud en direcció a l’estació d’esquí on ja s’escolten el fregar de les pales i snowboards damunt la neu gelada.

Quan arribem al pàrking de l’estació de Vallter, tots hi estem d’acord en que aquesta ha estat una gran jornada. Fins la propera.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 14.01.12 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Ferran Guillén.

Per camins del Baridà

El Baridà és una subcomarca de l'alta vall del Segre integrada pels municipis de Lles i Montellà-Martinet, a la Baixa Cerdanya, i el municipi del Pont de Bar i el poble del Querforadat, a l'Alt Urgell. El seu nom provè de l'antic castell de Bar, centre de la sotsvegueria del Baridà, la qual formava part del comtat i posterior vegueria de la Cerdanya.

Els vells camins del Baridà són l'objectiu de la primera excursió de l'any. El punt d’origen i final és el poble de Músser (o Mussa, segons l'ortografia tradicional), situat a mig aire del vessant solà de la Tossa Plana de Lles. Es tracta d’enllaçar aquest poble, sempre per camins senyalitzats, amb els de Lles i Aransa, tot passant pel pont del Diable, l’ermita de Sant Cosme i el bosc de Tor, com a fites més destacables. Sembla que aquest itinerari circular ens tindrà reservada una sorpresa, ja que la ressenya que portem parla de llegendes de moros, dimonis i bruixes, així com d’un tresor amagat… Serem capaços de trobar-lo?

Músser

L’inici és prometedor. Sortim de Músser (1305 m) pel camí de Lles (pal indicador), senyalitzat amb marques grogues amb el núm. 42. Aquest camí, que encara conserva part de l’empedrat original, ens porta, en suau pujada, cap a un replà on unes esponeroses pomeres ens conviden a agafar unes quantes pomes… i el Toni no és pas sord a l'oferiment d'aquest tresor. Després anem baixant vers el nord per un sender que discorre per una espessa roureda, passa per sobre d’un antic rec i va tallant unes quantes feixes, avui en desús, fins que arribem al riu d’Aransa que creuem pel pont del Diable, senzill arc de pedra al costat del qual un plafó explica profusament una llegenda que transcribim a continuació:

Pont del Diable

Diuen els qui ho diuen que a Músser hi vivia el moro Mussa; era molt atractiu i elegant, tant, que la bruixa que vivia al poble se'n va enamorar i amb el temps van tenir una nena. Aquesta relació va ser molt mal vista per la resta de bruixes de les contrades veïnes d'Aransa, Lles, Aristot, Montellà... i per aquest motiu van decicir destituir-la del càrrec de capitana que posseïa.

La bruixa de Músser, a l'assabentar-se'n, es va voler escapar amb la seva filla, però les bruixes del Baridà havien bloquejat tots els camins. Es va sentir tan impotent que es va donar al dimoni. El diable li va oferir un pacte: l'ajudaria a canvi que fós seva per sempre més; ella s'hi va avenir.

Així doncs, que el dimoni va construir un pont a mig aire del camí perquè poguessin creuar el riu i escapar-se. D'aquí, per la solana, es van dirigir cap a Meranges, van creuar el Puigpedrós i es van instal•lar a França. La bruixa de Músser, però, va ser per sempre més esclava del dimoni, i la seva filla, la bruixa més important del Pirineu.

Per aquest motiu la nit de Sant Silvestre, que és la última nit de l'any, totes les bruixes i bruixots del Pirineu es reuneixen per fer congria en aquest indret. Si voleu veure-ho heu de complir dues condicions: venir al pont despullat, per abrigall només una camisa molla, i portar una canya verda a la mà esquerra. De moment, segons conten, ningú no ho ha pogut explicar. Hom s'entorna mort de fred i sense poder-ho veure.

Les fulles seques que encara queden als arbres confereixen a l’indret un ambient càlid. Creuem el riu i ens enfilem per l’altre vessant en llaçades fins a creuar un altre rec per on hi circula l’aigua. Fins aquí no hem tingut cap problema en seguir les marques de l’itinerari 42 però, un cop creuat el rec, aquestes desapareixen (si més no, no les sabem veure) i en una bifurcació de pistes optem per seguir la de l'esquerra, per on pujem amb més llaçades fins a sortir a la carretera d'Aransa; tanmateix, hem sortit massa a prop d'aquest poble, per on passarem després, i hem de recular per la carretera en direcció a Lles per tal de retrobar de nou les marques que haviem perdut. Un cop retrobades, deixem la carretera i ens enfilem per un camí amb trams empedrats fins al poble de Lles (1480 m).

El camí empedrat que porta a Lles

Lles. Esglèsia de Sant Pere

Continuem pel camí d'Aransa (itinerari núm. 15), que surt del carrer del Gral i discorre inicialment per una planera pista que passa a frec de l'heliport de Lles. El paisatje s'obre i anem gaudint d'una magnífica vista del Baridà i la serra de Cadí, sobretot al capdamunt d’un pla on es troben escampades unes quantes roques granítiques de grans dimensions.

Com que comencem a tenir gana, decidim fer un mos a l’ermita de Sant Cosme, punt de pas de l'itinerari, i, com si s’hagués acomplert un desig, apareixen de cop i volta les ruïnes de l’ermita lleugerament enlairades damunt la pista i amb una magnífica taula de granit polit amb còmodes seients!!! En aquest entorn tan privilegiat, les poques viandes de que disposem ens semblen exquisits plats gastronòmics servits entre la muralla del Cadí i el peu de la Tossa Plana.

Després d’aquest dinar tan especial, anem en suau baixada cap al poble d’Aransa que ja veiem arrapat al vessant oriental del Monturull.

Aransa

Font de la Bassosa

Passem pel costat de la font de la Bassosa i del cementiri d'Aransa, i no triguem en sortir a la carretera anteriorment esmentada que seguim a la dreta per travessar el riu i arribar tot seguit a Aransa (1493 m). Quan entrem al poble se’ns atansa un veí, antic guarda forestal ja jubilat, que ens pregunta a on anem i quan l’informem que volem tornar a Músser pel camí de Tor, l’home insisteix que és millor agafar una pista que hi baixa directament ja que el camí de Tor fa molta pujada… Llavors ens preguntem: Aquest senyor intenta ocultar-nos alguna cosa? Tal vegada la ubicació del tresor? No fem cas dels seus consells i seguim cap a la part alta del poble per passar sota els porxos de Cal Fuxet i sortir del poble pel camí de les Feixes (itinerari núm. 10), el qual, un cop creuat el torrent Pregó o de la Verneda, s’enfila de valent pel vessant est del Roc de Farinoles.

Pels marges observem com el marxívol (Helleborus foetidus) ja comença a treure els primers brots i també veiem com el nucli antic d’Aransa està construït damunt un vistós dic de quars.

Passem pel costat d'una petita àrea recreativa, amb una font i dues taules de pedra similars a la de Sant Cosme, i seguim pujant fins que enllacem amb una pista (indicada com a "carretera" de Tor) que seguim a l'esquerra en direcció sud (itinerari núm. 8). Anem baixant fins que la pista s’acaba en una porta que dóna accés al bosc de Tor, indret màgic recorregut per un estret sender que planeja suaument entre matolls de boix i columnes arbòries, tot folrat d’espessa molsa. Tenim la sensació que anem travessant un palau i que, en qualsevol moment, se’ns apareixerà un follet d’entre els arbres. Quan sortim d’aquest bosc extraordinari ens sentim tocats per la màgia de les fades i, com si fòssim el rei Mides, tot alló que contemplem es converteix en or: els arbres, la fullaraca, els prats, la neu de les muntanyes, les carenes, les cases de Músser, el cel… fins i tot la lluna treu el cap d’entre els arbres per a contemplar la meravella.

Capvespre a Músser

És en aquest moment que ens en adonem que hem trobat el tresor ocult, ja que una fortuna així no pot gaudir-la qualsevol, i ara tenim la certesa que sóm rics, rics en amistats i experiències que és, en definitiva, la més gran de les riqueses.

Després d’aquesta experiència tan enlluernadora ens deixem conduir, acompanyats de la lluna clara, per les carreteres cerdanes de tornada cap a casa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 07.01.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Mercè Julve i Toni Tejedor.

El Montcau, la cova Simanya i els Cortins

Avui dissabte ens hem trobat de nou, aquest cop al coll d’Estenalles, situat a la carretera de Terrassa a Mura, per tal de fer una “matinal” al voltant del Montcau, segon cim del massís de Sant Llorenç del Munt, i deixar un pessebre a la cova Simanya, dins la qual alguns membres del grup no havien estat mai, encara que això costi de creure ja que la Simanya Gran és la cova no turística més visitada de Catalunya. També volem aprofitar per pujar al cim dels Cortins, on hi ha un camí equipat.

Comencem, doncs, pujant per la pista asfaltada que es dirigeix al coll d’Eres i just quan aquesta deixa de pujar agafem un sender a mà esquerra, limitat amb cordes per a preservar les codines, que remunta la carena cap al cim del Montcau, el qual es mostra ben pelat fent honor al seu nom (Mons Calbus, muntanya calba, pelada).

Al cim del Montcau, amb el pessebre dins la bossa

Al llarg de la carena de conglomerat el vent procedent del Pirineu ens deixa ben glaçats per la qual cosa ens hem d’abrigar fins a les orelles i, a més, algunes glopades de boira enterboleixen la visió del paisatge, per això al cim del Montcau (1056 m) ens hi estem poca estona, la justa per a fer les fotos de rigor i baixar ràpidament al coll d’Eres (944 m), on trobem un grup força nombrós que ens pregunten: Què tal s’hi està allà dalt?

Nosaltres, sense perdre més temps, només el just per fer-nos unes fotos al monòlit dedicat a Joan Maragall que hi ha en aquest coll, prenem el sender GR 5 que baixa en direcció a la canal del Llor i, poc més avall, ens desviem pel camí de l’esquerra que porta a la cova Simanya. Entrem primer a la Simanya Gran (370 m de recorregut espeleològic) per a deixar el pessebre i fer la típica visita a peu dret per la galeria principal, plena de bassals i enfangada, i també per la galeria lateral que surt a mà esquerra de l'entrada.

El pessebre en qüestió

Per la galeria principal de la cova Simanya

Boca d'entrada de la cova Simanya

Entrant a la galeria lateral de la cova

Acomplerta aquesta missió, ens dirigim de tornada a la Simanya Petita que visitem ràpidament, després de grimpar per guanyar l’entrada i recòrrer els 12 m que té de fondària. Sembla ser que el topònim Simanya prové del llatí Sima Magna.

Boca d'entrada de la Simanya Petita

Tornant al camí principal, seguim baixant per la canal del Llor fins a una esplanada, amb vistes sobre les roques dels Emprius i el casal del Marquet de les Roques, on hi ha una bifurcació; el GR 5 segueix baixant cap a la dreta en direcció a la font del Llor i al Marquet de les Roques, mentre que nosaltres seguim a l’esquerra flanquejant sota el Montcau en direcció nord. Travessem un primer torrent i continuem fins al torrent o canal de la Guineu, on prenem un sender a mà esquerra marcat amb una fita a l’entrada. Tot seguit aquest es bifurca: el de la dreta només porta en pocs metres al bassal de la Font de la Guineu, petit toll enmig del bosc on s’acumula la poca aigua que baixa pel torrent. Tornem tot seguit al sender principal que aviat s’enfila de valent, cosa que provoca que alguns membres comencin a queixar-se de que “alló no era una matinal”.

Sortosament anem a desembocar al camí que, procedent del coll d’Eres i per sobre la cova Simanya, dóna la volta al Montcau, el qual tenim just al damunt com si fos una bola colossal…

Sota les parets del Montcau

Anem flanquejant el vessant nord del Montcau per un camí bastant aeri fins que, arribats a l’extrem d’una carena secundària, alguns membres abandonen l’expedició per tal de dirigir-se directament al coll d’Estenalles. Altres, però (Isabel, Ventura i Ferran), volem acomplir els objectius prefixats i ens dirigim, no sense alguna dificultat per claps de roca mullada, cap al torrent de la Coca. Deixem de moment el sender que puja cap al coll dels Cortins pel qual retornarem, i travessem el torrent per arribar tot seguit a la balma dels Cortins i continuar rodejant les parets fins a trobar un camí equipat amb graons de ferro, cables i algunes cordes fixes que substitueixen les precàries escales de fusta que hi havia fa alguns anys.

Balma dels Cortins

El camí equipat

Un cop hem remuntat aquest tram, arribem a un corriol que va planejant, penjat entre paret i cingle, fins a sortir a la carena per on pujem per uns graons excavats a la roca fins a una capelleta dedicada a la Mare de Déu de Montserrat.

Capelleta a la carena dels Cortins

Seguim amunt fins assolir poc després el cim dels Cortins (958 m), bon mirador situat sota les imponents parets del Montcau. Des del cim saludem a la resta de companys que es troben a l’altra banda del barranc i contemplem el paisatge, doncs la tarda s’ha arreglat molt; també hi trobem l’única planta amb flors que hem pogut veure en aquesta excursió: es tracta de Erodium foetidum, una planta força comuna per aquests topants.

Després de fer un petit mos al peu de la capelleta, desfem el camí fins a la balma dels Cortins i el torrent de la Coca, des d’on remuntem en breu estona fins al coll dels Cortins o del Séc. Des del coll seguim per un sender, penjat sobre el torrent de la canal del Séc, que flanqueja el vessant oest del Montcau fins a sortir al camí per on hem pujat a l’inici de l’excursió, punt on es retrobem amb el Toni i el David que ens estàven esperant.

Els Cortins i vessant oest del Montcau, separats pel torrent del Séc

Retornem per la pista asfaltada al coll d’Estenalles on ens reunim amb la resta i ens expliquem les nostres “aventures”. Acabem aquesta “matinal” tot fent un deliciós berenar al bar del Casal de Matadepera, un oasi enmig del no-res, ja que a aquelles hores Matadepera semblava més aviat un poble fantasma. Com aquesta ha estat la darrera sortida de l’any, hem aprofitat l’avinentesa per a desitjar-nos Bon Nadal, Bones Festes i fins l’any que ve amb nous projectes.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 17.12.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Isabel Salvia, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Ferran Guillén i David Munné.

Ribes-Coll de Jou-Ripoll, amb bicicleta

Ben d’hora ens trobem al tren en direcció a Ribes de Fresser. Quan sortim de Barcelona encara és fosc, però arribant a Granollers ja despunta el dia que promet ser fresc i clar. De la fresca ens adonem quan arribem a l’estació de Ribes i baixem a buscar la carretera. Un aire glaçat baixa per la vall del Freser procedent de les muntanyes que es veuen ben nevades. Com és aviat, entrem a un bar per esmorzar i deixar que el sol s’aixequi una mica més.

A les deu en punt sortim de Ribes (936 m) i enfilem les primeres rampes de la carretera que puja a Bruguera. Són cinc quilòmetres de pendent suau que ens ajuda a escalfar motors. Entre la boirina del matí encara es veuen alguns arbres vestits de tardor, però creuant el torrent de Ca la Xeca trobem l’asfalt gebrat.

Poc a poc anem guanyant alçada sobre la vall que deixem a mà dreta i quan veiem, a tocar del riu, l’edifici de l’antic balneari Montagut, la carretera fa un gir i s’encara cap a l’est. El sol ens abraça de ple i la roba d’abric comença a sobrar.

Al fons de la vall veiem de lluny el poble de Bruguera situat a la falda del Taga, majestuós punt culminant de la Serra de Conivella. A Bruguera (1200 m) s’acaba la carretera i llavors hem de seguir per una pista encimentada que puja de valent pel vessant obac de la Serra de l’Home tot fent una doble llaçada.

És extraordinari comprovar com el cos s’adapta als canvis de pendent, accelerant el pols als trams de més pujada i “descansant” als trams on el pendent s’atenua: és el domini de la màquina. Un cop creuat el Coll de la Portella la pista s’aplana força, moment que aprofitem per gaudir i descansar tot rodant tranquil•lament. Es veuen alguns cotxes, aparcats a les voreres, dels darrers caçadors de bolets de la temporada. Una forta curva ens situa de nou al vessant obac de la serra i la pista torna a pujar tot fent un gran arc per damunt de la coma de Bruguera.

El bosc es va aclarint i el paisatge s’eixample. El trànsit de vehicles amunt i avall s’intensifica. Al final d’aquest arc sóm rebudes pel gegant Puigmal, coronat de neu, la silueta del qual es retalla damunt del cel d’un blau intens. La parada és obligada.

A partir d’aquí la pujada al Coll de Jou es converteix en un gaudi immens. Arribades al coll (1640 m) aprofitem per a fer un mos. Des de Ribes han estat uns 13 Km de pujada amb un pendent mitjà del 5%.

La baixada és ràpida, excepte en els trams on la pista està gebrada, però fem una breu parada per a visitar l’esglèsia romànica de Sant Martí d’Ogassa.

Passant per la Font de la Dou i per Can Camps, on s’hi estan fent obres, entrem a la conca minera d’Ogassa, al vessant sud de la Serra Cavallera, al capdamunt de la qual es troba la Font Gran que baixa ufanosa després de tantes pluges. A partir d’aquí comencem a veure alguns plafons que ens informen de l’activitat minera que hi havia hagut, sobretot al segle XIX, arran les explotacions del carbó (hulla). L’arranjament, per a l’ús turístic de les mines i edificis associats està, a dia d’avui, malauradament aturat, suposem que per culpa de la crisi, però l’estat d’abandó de les obres es fa evident i tot plegat fa una mica de pena.

Des de la Plaça Dolça agafem l’antic trajecte que seguien les vagonetes carregades de carbó. Un túnel que travessa una cresta rocallosa fa com de porta de sortida de la conca hullera i a partir d’aquí anem en suau baixada per l’interior d’un bosc de pi roig.

Passem a frec de l’antiga fàbrica de ciment de Can Balaguer on es descarregava part del carbó per l’escalfament de la pedra. Encara es veu la tremuja, una roda de ferro amb un bolquet on es posava la vagoneta, el qual permetia buidar-la tot fent baixar el carbó per una forta rampa.

Poc després s’arriba a un punt on hi havia hagut una rampa per on baixaven les vagonetes plenes, i al mateix temps pujaven les buides, aprofitant així la força de la gravetat, fins a l’estació de Toralles. El carbó es carregava als vagons del tren que feia el recorregut fins a Ripoll i que avui dia es coneix com la “Via Verda de la Ruta del Ferro”, ruta per la qual, havent dinat, baixem ràpidament a buscar el tren de tornada després d’un recorregut total d’uns 40 Km.

Es comença a fer fosc quan abandonem l’estació de Ripoll, però des del tren estant, i com a regal de comiat d’aquest dia magnífic, rebem una llambregada del Puigmal, i de la seva neu rosada, per obra i gràcia dels últims raigs de sol.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 26.11.11 per Isabel Benet i Isabel Salvia.