dimarts, 17 de juliol de 2018

Agulla de la Bandereta, via Cerdà-Riera

13.07.18  A la nostra recerca de les cares ombrejades de Montserrat, en Pau em proposa d’anar a la muralla oest d’Agulles a fer la via Cerdà-Riera a la Bandereta, agulla rebatejada com Ven-Suri-Ven (la “Vensu” pels amics) en honor als seus primers conqueridors: Ventura, Surinyach i Vendrell.

La muralla oest d’Agulles des del coll de Can Maçana

Aquesta prestigiosa via, de 140 m de recorregut i oberta per Jaume Cerdà i Jordi Riera l’any 1958, és una clàssica entre les clàssiques que ressegueix una evident fissura que ratlla l’abrupta muralla en una diagonal esglaonada, rematada per una impressionant i vertical xemeneia farcida de grans arbres.

Ressenya de la via Cerdà-Riera

Des de Can Maçana, on deixem el cotxe, prenem la pista de coll de Guirló des d’on aviat tenim vistes a  contrallum de la muralla d’Agulles. Amb la mirada resseguim el recorregut de la via, cosa que em porta molts records perquè aquí ja m’hi van portar a l’any 1984…i ja aleshores la vaig trobar molt dificil i exigent. Malgrat el temps transcorregut, la recordo en tota la seva intregritat, sobretot la xemeneia final…glup!

Camí del coll de Guirló

Recorregut de la via

Al peu de la via estant, no puc evitar que el cor se m’acceleri i estic tan aclaparada que ni tan sols m’atreveixo a fer el primer llarg, així que en Pau comença la via tot enfilant-se per un vertical diedre, totalment desequipat, mentre em mostra un forat on abans es clavava un pitó. Cap a la meitat del diedre només hi pot posar un trist friend en una fissureta.

Inici de la via

Quan em toca a mi, després de pujar pel diedre arribo a una rampa ascendent prou ample perquè hi arrelin alguns petits arbres, al darrer dels quals hi ha la primera reunió.

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Inici del segon llarg

El segon llarg està qualificat de V/V+ mantingut i és com un retorn al passat: només hi ha alguns pitons rovellats, un parell de burins on s’hi han de posar plaquetes recuperables i el tronc d’una sabineta. En Pau mira de protegir més la tirada posant tota mena d’artefactes, com friends i tricams, a cor que vols.

Progressant pel dificultós segon llarg

Arribant a la segona reunió

Per l’estil de la tirada, en constant diagonal ascendent a l’esquerra, en Pau no s’atreveix a tibar massa de la corda que m’assegura per tal de no desestabilitzar-me, i per això em noto una mica massa “lliure” i amb por de pendular si caic. Però el millor estava per venir.

La segona reunió

Així arribo a la segona reunió penjada de la placa protegida pels primers parabolts amb xapa que veiem a la via. Aquí només podem posar els peus sobre una petita repiseta que, a més, hem de compartir amb una cordada de tres berguedans que pugen lleugers com el vent.

Veient el panorama, en Pau surt disparat a afrontar el tercer llarg, el més dificil de la via. Flanqueja cap a l’esquerra uns metres i es fica en un vertical diedre protegit per uns quants claus rovellats. Si es fa en lliure, aquest diedre està qualificat de 6a, per tant preveient les meves dificultats futures, en Pau s’afanya a deixar-me un parell de tricams. Quan em toca extreure el primer dels tricams, que no vol sortir del seu cau, i veient el reguitzell de pitons que tinc damunt em ve a la memòria la feinada que representava el haver de desclavar-los… quin gran invent les expansions amb xapa… i com es troben a faltar quan no hi són!

Arribant exhausta a la tercera reunió

Al final sort tinc que el primer de la cordada que ve darrera nostre s’ofereix a treure’l, cosa que aconsegueix en un tres i no res… tot un professional! La resta de la tirada jo la supero amb els estreps… tal i com la vaig fer fa més de 30 anys enrera. Impressionada per l’ambient de la via, arribo a la tercera reunió… però el pitjor encara havia d’arribar.

La tercera reunió també es fa damunt una repiseta al peu de la temuda xemeneia. Aquí també hem de compartir-la amb els membres de la cordada que ens persegueix, per això un cop més en Pau surt tan veloç cap a la xemeneia que no tinc ni temps de fer-li una foto.

Progressant per la xemeneia del quart llarg

Quan escolto la consigna de que ja puc pujar, faig un llarg sospir i cap allà que hi vaig. Després de superar un curt diedre, m’introdueixo a l’interior de la fosca xemeneia, seguida d’aprop pel primer de la cordada de berguedans que sembla que no li costa gens d’esforç l’ascens, mentre que jo em barallo amb tots els arbres tot penjant-me dels troncs com una “tarzana”… tal i com ho recordava! Quasi agraeixo que la xemeneia estigui rematada per una placa per la qual m’enfilo fins al capdamunt on el sol m’enlluerna.

Sortint de la xemeneia

La quarta i darrera reunió

La quarta reunió es troba en una ampla esplanada al peu del cim de la Bandereta, el qual es pot pujar amb una breu grimpada, però nosaltres ja en tenim prou i aquí finalitzem la via. Sense temps ni de fer-nos el selfie de rigor, iniciem el descens, ajudats per una corda fixa, per l’estreta canal que s’obre just als nostres peus i que és la continuació natural de la xemeneia que hem escalat.

Descens per la canal

Camí de les Portelles

La canal ens deixa al camí de la travessa d’Agulles, marcat en vermell i amb fites, que seguim fins al pas de les Portelles, per continuar cap al coll de Guirló i Can Maçana, des d’on fem una darrera llambregada a la muralla d’Agulles i a la via Cerdà-Riera… que continua conservant el seu prestigi.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 13.07.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimarts, 10 de juliol de 2018

Agulla de la Granota, via Pique Longue

29.06.18  Ja ha començat l‘estiu i això es nota amb un augment sobtat de les temperatures, però avui el dia s’ha llevat fresquet gràcies a l’abundant pluja del dia anterior. Camí de Montserrat pregunto al Pau on anem a fer mal, i la seva resposta és que anem a una via vertical i elegant que m’agradarà… glup! En arribar al monestir, m’assenyala un conjunt d’agulles que es troben just damunt del càmping i que es coneixen com la Granota i em diu que hi pujarem per la via Pique Longue, una línia clàssica oberta l’any 1990 per Marcel Millet, J. Coma i N. Dalmases, i que és la més “assequible” d’aquest sector.

Vista de la Granota des del monestir

Ressenya de la via

L’aproximació no té cap misteri: des del monestir anem per la pista en direcció a Sant Miquel, però aviat la deixem per prendre un camí ample a la dreta que va a la Miranda de fra Garí. En realitat la via Pique Longue comença en els primers contraforts de roca que trobem, però en Pau no té clar on es troba el seu inici, així que continuem pel camí tot fent llaçades fins a una placeta situada al peu del monòlit de la Granota on hi ha una placa rovellada com a referència. Així, dels 140 m de la via original nosaltres en farem 100 i començarem a la segona reunió de les ressenyes.

L’agulla de la Granota des de la Miranda de fra Garí

Ressenya de la "nostra" via

Des d’aquí remuntem per una costeruda canal que s’obre a l’esquerra d’aquest monòlit, i avancem fins a un petit replà on en Pau reconeix els spits de color verd de la nostra via que s’ìnicia en una fissureta que dóna pas a una placa neta i que es veu força dreta.

Inici de la via

Progressant per la placa sota l’esguard de la Granota

Quan em toca a mi tastar la placa, noto que té aquell punt just de dificultat mantinguda i exigent però que puc superar, anant de segon de corda, completament en lliure… i això m’agrada!

Pujant per la mantinguda placa

Assegurant des de la primera reunió

Arribant a la primera reunió

Així arribo a la primera reunió, penjada de la placa, amb un ampli somriure de satisfacció. La segona tirada té la mateixa tònica: placa i més placa de preses menudes però de roca excel·lent … meravellós! Les ressenyes diuen que aquest llarg té una dificultat de IV+, però a mi em sembla un V com una catedral.

Iniciant el segon llarg

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

A la segona reunió, també penjada de la placa, hi arribo amarada de felicitat, per això quan en Pau em pregunta si estic animada per a fer la tercera tirada, no m’ho penso dues vegades: vinga assegura’m que hi vaig!

Inici del tercer llarg

Surto de la reunió en flanqueig ascendent a la dreta, tot cercant els millors passos prop d’un marcat diedre que em separa de l’agulla de la Granota, que s’alça aclaparadora per damunt meu… ara jo no somric. A partir de la primera xapa marxo en diagonal ascendent cap a l’esquerra. Amb serenitat i sense massa angunies, vaig superant la placa que em sembla relativament “assequible” excepte el tram final que està un xic descompost i per on he de passar amb molt de compte de no tirar pedres… encara que alguna se m’escapa.

Progressant per la placa

Finalment arribo a l’entrada d’una estreta bretxa guardada per un arbre penjat, i per allà que entro fins atènyer una petita esplanada presidida per un altre arbre, al robust tronc del qual munto la tercera reunió al peu d’una curta però portentosa placa d’uns 10 m d’alçada… però sembla ser que la reunió no és aquí i això tindrà conseqüències a l’hora del descens en ràpel.

Superant en lliure la placa del quart llarg

En Pau reconeix que aquesta és la placa on es troba la màxima dificultat de la via, qualificada de 6a, però s’estranya de no trobar-hi les instal·lacions pel ràpel de baixada. Mentre l’asseguro, amb l’ajut del robust arbret, en Pau s’enfila en lliure i amb determinació per la placa llisa i dreta en la qual només es poden aprofitar alguns forats i petites repisetes.

Arribant a la quarta reunió

Jo em podia haver estalviat aquest mal pas anant cap a la dreta a cercar el fil de la carena, però la corda m’obliga a abraçar la placa per guanyar, gairebé centímetre a centímetre, el tram de sortida de la reunió fins que, finalment, puc penjar els estreps del primer parabolt, que està altíssim. Tot seguit acabo de superar la placa en artificial i arribo així al capdamunt de la carena on està la quarta reunió.

Arribem a la carena…

…i planegem cap al peu de l’agulla cimera

Cargola de roca

Ara només ens queda planejar per damunt l’elevada carena, amb vertiginoses vistes sobre la plaça del monestir, tot observant les floretes de la cargola de roca (Erodiun foetidum), i situar-nos en una bretxa al peu d’una estreta agulla per on trascorre la cinquena i darrera tirada amb una dificultat que continua essent, segons la ressenya, de V mantingut.

Progressant per la placa de la cinquena i darrera tirada

Quan em toca pujar a mi, a mitja placa em trobo amb un lleugeríssim desplom que em barra el pas i jo, que tanta dificultat ja em sembla excessiva, no m’ho penso dos cops i penjo els estreps gràcies als quals supero el pas en un tres i no res!

Pujant per la placa…

…amb vertiginoses vistes sobre el monestir

La cinquena reunió amb les Gorres al fons

Arribant a la cinquena i darrera reunió

Fotocim

Després de felicitar-nos i fer-nos el selfie de rigor, muntem el primer ràpel del descens fins al fil de la carena, que recorrem en direcció contrària i desgrimpem fins a l’esplanada on hem fet la nostra tercera reunió (la cinquena a les ressenyes). Fins aquí tot bé…

Desfem la carena i baixem a la bretxa

Però a falta d’instal·lació pel ràpel, el muntem del tronc de l’arbre que ens ha servit de reunió… gran error! Un cop hem rapelat fins a la nostra segona reunió (la quarta de les ressenyes), les cordes s’encallen a la bretxa i no les podem recuperar! En Pau ha de pujar per elles i fer ”mans i mànigues” per a traslladar el ràpel al tronc de l’arbre que es troba a l’entrada de la bretxa… però això no li sembla gaire normal.

Rapelem des de la nostra segona reunió

Conjunt de monòlits on hi destaca el perfil
de la Granota, la carena i l’agulla cimera

Ara sí… des de la nostra segona reunió arribem per fí al peu de la via on finalitzem aquesta bella jornada d’escalada en la que ens ha costat més la baixada que la pujada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.06.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dijous, 28 de juny de 2018

Gorra Frígia, via Fernando Lajarín

19.06.18  Semblava que, just a les portes de l’estiu, el temps començava a millorar i la calor es faria evident, per això en Pau em proposa d’anar a la Gorra Frígia a fer la via Ana Maria Correia, una bella línia orientada al nord.

La cara nord de la Gorra Frígia des de la carena

Però quan arribem al capdamunt de la carena un vent fort i fred ens fueteja la cara i la moral... un altre dia de vent no, si us plau! Llavors en Pau em pregunta si he fet mai la Fernando Lajarín, una via clàssica de 145 m repartits en cinc llargs i oberta a la cara oest per Manel Pedro l’any 1990, immediatament a l’esquerra de la via Pere Navalón. Com que la resposta és negativa, cap allà que anem perquè pensem que hi estarem més arrecerats.

Ressenya de la via Fernando Lajarín

Un cop al peu de la via, en Pau m’ofereix la possibilitat de fer cordada autèntica ja que, excepte la primera tirada, la resta tenen un grau “assequible”. Així que ell comença la via tot forçant en lliure el primer llarg, qualificat de 6a, en placa molt vertical i de roca molt polida en la que només troba l’inconvenient que, de vegades, alguns mosquetons nous no li entren a les xapes antigues.

Superant en lliure la placa del primer llarg

Jo, veient els esforços que ha hagut de fer el company per a superar aquest primer llarg en lliure, ja ni provo de fer A0... penjo els estreps i pujo més lleugera que un quatre, i només al final puc deixar-los de banda i arribar amb certa dignitat a la primera reunió.

Arribant a la primera reunió

Ara, tal i com havíem acordat, em toca a mi fer de cap de corda, ja que totes les ressenyes coincideixen a qualificar el segon llarg de “divertit”... i allà que vaig, tot flanquejant cap a la dreta, i després en diagonal ascendent també a la dreta, tot cercant les millors preses i els parabolts, que són molts i molt agraïts. Així avanço, lenta i concentrada, a través del mar de còdols sempre pensant, però, que ara no tinc la seguretat de la corda pel davant... i, què caram, escalar és això!

Inici del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

Progressant per la “divertida” placa

Des de la segona reunió estant, situada en una còmoda repiseta, i mentre asseguro al company, m’adono que, lluny de la protecció del bosc, el vent comença a bufar fresquet i la roba que duc no em sobra gens ni mica i, a més, trobo a faltar el “buff” al coll.

Arribant a la segona reunió

Assegurant des de la segona reunió

Tal i com fan les autèntiques cordades, el següent llarg li toca al Pau, qui avança sense dificultat cap a la tercera reunió situada just sota el bosquet penjat que hi ha damunt el laxe esperó pel qual acabem de pujar.

Inici del tercer llarg

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió

El següent llarg és de tràmit, ja que cal muntar la reunió al capdamunt de l’esperó, enmig del bosquet penjat i en teoria em tocava a mi... però en Pau em reserva la darrera tirada, tot dient-me que m’agradarà. Pel camí entre la tercera i la quarta reunió cal anar en compte de no tirar pedres i, a més, el vent cada cop bufa més fort i quasi tinc fred. A mig recorregut em trobo un petit matoll de paroníquia (Paronychia kapela) amb les seves curioses flors que semblen de paper.

Paroníquia

A la quarta reunió estem un xic més protegits del vent gràcies al petit bosquet penjat, però a mi se’m glaça la sang veient la placa de sortida de la reunió... per aquí he de pujar? En Pau m’indica “posa el peu aquí i la mà allà”... i vinga, amunt! I la veritat és que em sembla més fàcil del que m’imaginava i en Pau em diu que això és normal...

Avançant per la placa del darrer llarg

Munto la darrera reunió just sota el cim de la Gorra Frígia amb el suport d’un parabolt perdut i el tronc d’un arbust, encara que molt després m'adono que just a la meva esquerra tinc una reunió amb dos parabolts ben formosos... com és que no els he vist? En Pau m’assegura que això també és normal. Curiosament dalt al cim fa una bona temperatura i per això ens trobem amb un noi despitralat. Després de fer-nos un selfie, ens hi estem una bona estona contemplant com altres cordades progressen per les vies Ignasi Jorba i 98 octanos de la Magdalena Superior.

Assegurant des del cim de la Gorra Frígia

Fotocim

Vista de la Magdalena Superior des de la Gorra Frígia

Descendim del cim fent un parell de ràpels que ens deixen a tocar de l’antiga ermita de Sant Martí, reconvertida en refugi d’escaladors.

Baixant en ràpel

Ermita de Sant Martí

Anem remuntant la canal fins a un collet, des del qual baixem per una altra canal equipada, en el pas més compromès, amb una corda a manera de sirga. Així arribem de nou al camí de Sant Joan a Sant Jeroni on finalitzem aquesta bella jornada d’escalada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.06.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.