dijous, 1 de desembre de 2016

Tour del Gran Paradiso

Seguint la tònica d’anys anteriors, aquest estiu també hem fet un petit trekking de muntanya de durada aproximada d’una setmana. La ruta ha travessat les valls de Valgrisanche, Rhemes, Valsavaranche i Cogne, passant pels refugis Bezzi, Benévolo, Savoia, Chabod i Vittorio Sella. Per acabar vam pujar al refugi Arbolle des de Pila per intentar fer el Mont Emilius, cim culminant de la Vall de Aosta.

Com que aquest any som 10 i no cabem tots a la furgo, hem d’anar amb un vehicle addicional. Sis persones aniran amb la furgo (Eugeni, Javi, Quim, Ramon, Albert i Gabriel), i  els altres quatre amb cotxe (Josep, Dolors, Vicens i Lluïsa). Tenir un cotxe addicional ens anirà molt bé a l’hora de fer els transfers.

8 de juliol. Els del cotxe sortim de Barcelona a les 12 h en direcció a Valence (Valença en occità), a la regió de Roine-Alps, on passarem la nit a l’hotel B&B, al costat de l’autopista. Arribem a les 6 de la tarda, i dues hores i mitja més tard arriba la resta de companys amb la furgo. Sopem i després d’una agradable vetllada, anem cap a les 10 a dormir. Hem quedat demà a les 6:30 del mati per carregar la furgo i el cotxe.

9 de juliol.  A les 7 tocades tornem a l’autopista i seguim el viatge que ens portarà fins a Chamonix, on ens desviem per entrar a Itàlia pel túnel del Mont Blanc. Arribem a Valgrisenche a les 13 h i decidim entrar en un bar on demanem unes bones focaccies; en acabar ens apropem al final de la  presa de Beauregard (Useléres), que és el lloc on hi ha l’aparcament (1860 m).

A les 14:50, mentre l’Eugeni amb la furgo i en Josep i l’Albert amb el cotxe se’n van al punt final a Cogne, on hi deixaran la furgo, la resta del grup comencem a caminar i en dues hores arribem tranquil·lament al Refugi Bezzi (2284 m). Ens donen una habitació amb 5 lliteres que està prou bé, amb edredó, llençol i coixinera.

Refugi Bezzi

Aquesta vall està envoltada de fantàstiques muntanyes ben nevades, planells verds plens de flors i un petit llac. Enfront i molt enlairada tenim la glacera de Bassac, on anirem demà, i amb el desglaç l’aigua es despenja per les roques on en la seva part final cau al buit formant unes cascades. És tot un espectacle en aquest dia assolellat i calorós, però en quan s’amaga el sol ens hem d’abrigar perquè la temperatura cau en picat.

Cap a les 8 del vespre veiem arribar als nostres companys, que han pujat a tota llet en la meitat de temps que nosaltres i just a temps per sopar, el qual és fantàstic i generós, ningú no es queda amb gana. Aquest refugi el porten dues agradables famílies amb nens petits, fins i tot hi ha un bebè de pocs mesos.

10 de juliol. Després d’un bon esmorzar sortim del refugi a les 8:30. Fa un dia radiant i els cims ja estan al solet. En tres hores ens presentem al coll de Bassac Dere, a 3082 m. Hem trobat algunes plaques de neu, però en bon estat, i no han fet falta els grampons.

Arribant al coll de Bassac Dere

Mengem uns quants ganyips, fem fotos i cap avall en direcció al llac de Goletta, que està  uns 300 m més avall. Iniciem la baixada per una pala de neu ben inclinada però amb la neu al seu punt i tampoc ens fan falta els grampons.


Baixada cap al llac de Goletta

En acabar la pala seguim per un camí entre morrenes i tarteres, fins arribar a l’altiplà on hi ha aquest bonic llac. Un cop allà, tenim darrera nostre, com a teló de fons, una fantàstica panoràmica del coll per on hem baixat, la Becca de Traversière (3338 m) i l’escarpat cim de la Granta Parey (3387 m), que fa honor al seu nom. Ara el camí, molt ben traçat, es despenja amb grans revolts fins al refugi Benèvolo on ens dirigim, uns 600 m a plom més avall i que ja veiem des d’aquí. Estem a la Val di Rhemes.

Refugi Benévolo

Arribem al refugi Benévolo (2285 m) a les 14 h i ens donen dues habitacions amb lliteres, una de 6 places i un altra de 4. Avui, tot i que ens hem bellugat fins als 3000 m d’alçada, hem tingut caloreta i hem anat tot el dia en màniga curta. Després d’una bona dutxa, ens dediquem a comprovar l’etapa de demà i demanem la meteo, doncs sembla que properament hi haurà canvi de temps. Ens confirmen que demà està previst bon temps fins la tarda. Cal aprofitar-ho.

El menjar és correcte però no amb tanta quantitat ni tan ben cuinat com ahir. A les 10 de la nit, després d’una petita passejada per l’entorn aprofitant les darreres llums del dia, ens anem a dormir.

11 de juliol.  A les 6:30 ja estem llevats, a les 7 ens donen l’esmorzar i a les 7,35 reprenem el camí. El dia s’aixeca bo, no fa fred  i, a l’igual que ahir, sortim en màniga curta. Baixem un curt tram per pista fins arribar a un pal indicador on comença el camí que puja al coll Rosset. amb una llarga diagonal i després un llarg i bonic flanqueig, molt enlairats sobre la vall de Vaudala fins que fem un sifó per travessar el torrent i enfilar-nos per l’altre vessant.

Pel camí que mena al coll Rosset

El camí es bo fins que desapareix sota la neu i hem d’improvisar una mica per terreny bastant inestable fins retrobar-lo ja molt a prop del coll Rosset, a 3025 m, situat entre les dues puntes de Rosset.

Arribant al coll Rosset

Arribem a les 10 del mati i, com que el dia aguanta, deixem les motxilles i pugem a la punta NE, a 3100 m, per una cresta fàcil amb unes vistes espectaculars al Gran Paradiso.

Gran Paradiso des de la punta del Rosset

Després de disfrutar amb el paisatge tornem al coll on fem una bona ganyipada. A les 12, ben descansats, baixem per l’altre vessant per un bon camí que, en ziga-zagues i entre tarteram, va a buscar el llac de Canavey. Aquí el terreny es suavitza i comença una llarga i bonica vall, tota entapissada de verd i flors, planejant entre els llacs Leita i Rosset. Al fons de la vall tenim cada cop més a prop les roques de Nivolet i podem veure la petita teulada vermella del refugi Chivasso, on no anem ja que tenim la reserva en el refugi Savoia, situat una mica més a sota i just a tocar del llac de Nivolet, a 2534 m. Hem saltat a un altra vall, ara estem a Valsavaranche.

El temps s’està embolicant i, justament arribant al refugi, cauen les primeres gotes i no ens mullem per ben poc. Arribem a les 13:45 i ens instal·lem en aquest antic i curiós refugi fet construir, fa més d’un segle, per l’arxiduc Luis Alberto de Savoia.

Refugi Savoia

A l’habitació de 4 persones tenim una pica amb mirall i fins i tot un bidet. A fora plou de valent i aprofitem per dutxar-nos i després baixem a l’edifici del costat on hi ha el bar per petar la xerrada i prendre les cerveses reglamentàries.

Cap les 6 de la tarda para de ploure i de cop surt el sol. Sortim tots al carrer, com els cargols, i pugem uns 20 minuts per la carretera a veure el refugi Chivasso, creient-nos el que ens han dit, que per allà trobaríem cobertura, però només en un punt en trobem un pal i amb prou feines podem enviar un parell de waps. A les 19:20 sopem la mar de bé: sopa de menestra, amanida de verdures, patates bullides i conill al forn. En acabar tornem al bar i prenem uns “bombardinos” de mandarina i taronja que ens agraden molt, i ben satisfets, a les 22 h, anem a dormir.

12 de juliol. Ens llevem a les 6:30 i, després d’esmorzar, a les 7:45 comencem a baixar en direcció a Pont, amb el cel ben tapat. No portem ni una hora caminant quan comença a ploure i amb ganes. Ara sí que ens hem de posar les capelines, i a quarts d’onze arribem al càmping de Pont (1960 m), on ens refugiem en el bar del costat del pont de Breuil.

A les 11 tocades afluixa una mica la pluja, encara que sembla que no vol parar. Continuem la marxa creuant el pont i iniciant la pujada per l’altre vessant. Al cap de poc passem de llarg el refugi de Tétras i enfilem el magnífic camí que puja al refugi Vittorio Emmanuelle II. A estones plou, i anem guanyant alçada fins que, unes dues hores i mitja després de sortir de Pont, arribem a tocar aquest gran refugi (2734 m), que és utilitzat per pujar la via normal del Gran Paradiso.

En un pal indicador veiem l’inici del sender que en dues hores més ens portarà al refugi Chabod. Aquest sender fa primer una diagonal en baixada, arribant a perdre 200 m de desnivell, per donar la volta a un esperó rocós i efectuar després un llarg flanqueig amb algun que altre sifó, acabant al final en una llarga pujada fins que arribem al refugi Chabod, a 2710 m d’alçada i amb una espectacular vista sobre el Gran Paradiso.

Refugi Chabod

El Gran Paradiso des del refugi Chabod

Són les 16 h tocades i Déu n’hi do el dia d’avui: 1300 m de desnivell acumulat de pujada i 1200 de baixada. De totes maneres l’itinerari és molt maco, encara que ha plogut a estones durant tot el dia i ens hem estat posant i traient les capelines vàries vegades. Avui està baixant la temperatura i per demà s’esperen temperatures encara més baixes.

El guarda del refugi ens diu que no està practicable encara el pas de Neiron (3252 m), pas obligat a la nostra ruta original per anar al nostre proper objectiu, el refugi Vittorio Sella, a la vall de Cogne, passant pel coll Lauson. El tram de la “ferrata” està tapat pel gel i fa dos dies un guia local no va poder-hi passar. Estudiem les possibilitats per continuar la ruta i arribar demà al refugi Sella. El que és segur és que haurem de baixar 900 m de desnivell fins a Pravieux, a la carretera de Pont. Un cop allà hi ha dues possibilitats:

La primera és anar uns 5 km carretera avall, a peu o en bus, fins Eaux Rousses (cota 1666 m) i d’allà remuntar 1500 m de desnivell fins el coll de Lauson (3296 m), que sí que està obert, i després baixar 600 m fins el refugi Sella. La segona és fer una combinació de dos busos per anar a Cogne, on tenim la furgo, i pujar uns 900 m de desnivell fins a l’esmentat refugi.

Optem en principi per la segona opció. Això implica matinar, doncs tenim un mínim de dues hores de baixada i el bus surt a les 8:40. Sembla que el temps per demà tornarà a ser bo, encara que amb una mica de vent i temperatures molt més fredes. Sopem molt bé i demà ja veurem.

13 de juliol. A les 5 ens llevem, esmorzem a les 5:30 i a les 6:15 iniciem la baixada amb un dia fresquet però amb bon temps. Baixem tan ràpid que a les 8 ja estem a Pravieux, a la parada del bus. Hem d’esperar 40 minuts. No calia matinar tant, però era difícil de calcular el temps d’aquesta llarga baixada. Un cop a l’autobús el conductor ens diu que no cal arribar a Aosta, sinó que podem baixar a Villeneuve i anar a peu poc més d’un quilòmetre fins Aymavilles, on para el bus que va de Aosta a Cogne. Així ho fem, però ens equivoquem en una cruïlla i anem a parar a Saint Pierre, havent de caminar el triple del que hauríem d’haver fet. En fi, no passa res, per aquí també passa la mateixa línia de bus que havíem d’agafar. El bus arriba amb puntualitat i sense més contratemps arribem al pàrquing de Cogne. Un cop allà retrobem la furgo i, com podem, ens encabim tots 10; en Gabriel no se’l veu, està ben dissimulat sota unes bosses i paquets. En pocs minuts fem els pocs quilòmetres que queden fins a Valnontey (1666 m).

Pujant cap al refugi Sella

Cap a les 3 de la tarda comencem a remuntar el camí del refugi. El camí puja de valent els 900 m de desnivell i en unes 3 hores arribem al refugi Vittorio Sella, a 2579 m.

Refugi Vittorio Sella

Un cop dutxats  i canviats sortim a disfrutar del bonic paisatge que es veu des del refugi, però no hi estem gaire a fora perquè fa un vent molt gelat. A les 7 de la tarda sopem i a les 9 ens anem a dormir. La temperatura continua baixant en picat.

14 de juliol. A les 6 h ja estem llevats i a les 7 estem preparats per sortir després d’un bon esmorzar. El camí de baixada es preciós i molt aeri sobre la vall de Cogne, amb un llarguíssim flanqueig en lleugera baixada, des d’on disfrutem de panoràmiques excepcionals. Fem tots un grapat de fotos, i arribant a l’Herbetet ens apareix la immensa glacera que es despenja del Gran Paradiso per aquest vessant, tot un espectable!

Glacera del Gran Paradiso sobre la vall de Cogne

Ara el camí baixa de valent a trobar el fons de la vall, que segueix fins al poble. Arribem a les 12:30 a la furgo i ens tornem a encabir de la mateixa manera que ahir per anar ara fins a Aosta, on aparquem en el gran pàrking del telecabina que puja a Pila. Aquí tenim l’errada de deixar-nos els grampons a la furgo, fent cas del que ens havia dit el guarda del refugi Sella, que no feien falta per pujar al Monte Emilius. En fi, a les 14:15 obren les taquilles i pugem al telecabina i després al telecadira del llac de Chamolé, que ens deixa a una hora i mitja del refugi Arbolle. A les 15 h comencem a pujar i  a les 16:30 arribem al refugi. Fa bastanta fresqueta però dins del refugi s’està molt bé.

Refugi Arbolle

Aquí ens assabentem pel guarda que una bona part de la via ferrata està sota la neu i que encara no s’ha fet aquest any. També ens diu que per fer la via normal del Monte Emilius també fan falta grampons en la seva última pala, ja que amb el vent i el fred d’avui deu estar gelada. Aquest any, tant en els Pirineus com en els Alps, ha nevat excepcionalment en els mesos de maig i juny, i n’hi ha molta més neu de l’habitual al juliol.

Per major desgràcia nostra el sopar és, amb diferència, el pitjor de tots fins ara. Després de sopar debatem el que farem demà, i com que no podem fer el que estava previst, uns pujar al Monte Emilius per la via ferrata i altres per la via normal, decidim canviar de plans i baixar demà, tot i que teníem reservades dues nits, encara que perdem una mica de diners de la reserva del segon dia (potser també ha influït en aquesta decisió el fet de no voler un segon sopar en aquest refugi). Pel mòbil reservem la nit de demà a l’alberg “Le vieux Quartier” de Vallgrisenche, i mentre uns intentaran fer la via ferrata  Béthaz-Bovard, la resta anirà a recollir l’altre cotxe pel camí que recorre els boscos sobre el llac de Beauregard.

15 de juliol. Esmorzem a les 7:20, sortim a les 8:40 i a les 9:30, quan obre el telecadira, baixem a Pila i a les 10 arribem al pàrquing d’Aosta. Ara ja tenim la pràctica de com posar-nos a la furgo tots 10 i no triguem a fer-ho. A les 11 ja estem de nou a Vallgrisenche i fem els plans tal com vàrem decidir ahir.

La via ferrata  te 4 trams i 1000 m de desnivell. Alguns trams són molt espectaculars i aeris, encara que no es gaire difícil però si molt llarga. Nosaltres arribem a dalt a les 15:30, juntament amb en Gabriel. Els “fittipaldis” d’en  Quim, Javi i Ramon ja feia mitja hora que ens esperàven al cim. A les 16 h iniciem la baixada per un corriol equipat amb d’un cable d’ajuda per baixar per unes dretes rampes plenes de sorra. D’aquesta manera arribem a una gran pala de neu que hem de creuar en diagonal com podem fins a buscar el camí que està a l’altra banda de la torrentada. En total baixem 1076 m de desnivell en 9,2 km, i mentre que alguns (Gabriel. Vicens i jo) triguem unes tres hores, els altres han baixat fent carreres.

A les 18:30 arribem a Le Béthaz, on ens han vingut a buscar l’Eugeni i l’Albert, mentre que en Josep i la Dolors s’han quedat visitant el poble. Aquests quatre companys han tingut alguna dificultat en seguir a peu el camí de l’altre costat del llac de Beauregard per anar a recollir el cotxe; es veu que, encara que està marcat en el mapa, sobre el terreny no està gaire ben senyalitzat i han hagut de fer més desnivell del previst.

Cap a les 7 de la tarda ens trobem tots a l’alberg. Tenim dues habitacions de cinc llits i està molt bé. El sopar es fantàstic i constatem que aquest alberg te una qualitat-preu immillorable. Com a comiat demanem “café a la valdostana”, molt ben fet davant mateix nostre.
 
16 de juliol. Hem quedat a les 7:30 per esmorzar i després ens acomiadem dels nostres sis companys que amb la furgo tornen avui a Barcelona. Ens ho hem passat molt bé, hem tingut vistes i paisatges inoblidables i la convivència ha estat excel·lent. També ens hem adaptat a les circumstancies i s’ha improvisat quan ha calgut. Realment hem format un grup genial i ja fem plans per a l’any vinent!

LLUÍSA CUESTA. Activitat realitzada del 8 al 16.07.16 per Dolors, Lluïsa, Vicens, Josep, Eugeni, Javi, Quim, Ramon, Albert i Gabriel. 

dimarts, 8 de novembre de 2016

El Cogulló de Meià

31.10.16  Els topònims Cogulló i Cogulla, juntament amb els seus derivats (que venen a definir generalment una muntanya cònica amb el cim pla o arrodonit) són utilitzats en més d’una trentena de muntanyes del territori català, de les quals les més conegudes en l’àmbit excursionista són el Cogulló d’Estela i el Cogulló de Turp, objecte d’anteriors excursions nostres. Avui, que ens trobem al bonic poble de Vilanova de Meià, a la Noguera, pujarem al Cogulló de Meià (1002 m), que s’eleva gairebé uns 400 m per sobre d’aquest poble i que gaudeix d’unes grans vistes sobre la coma de Meià i les cingleres del Montsec de Meià, altrament dit, impròpiament, Montsec de Rúbies.

Des de Vilanova de Meià (633 m) seguim en cotxe poc més d’1 Km per la carretera L-913 en direcció al congost del Pas Nou i Tremp. Passem per l’accés a la Font de l’Hedra, al costat del riu Boix, i continuem uns metres en la mateixa direcció fins que trobem a mà dreta un marge ample on deixar el cotxe i d’on surt el camí (pal indicador) al Cogulló (a 1,7 Km), tot passant per la cova de Castejón (a 500 m).

Comencem a pujar per aquest camí, ben marcat i amb una inclinació notable al principi, per on anirem pujant pel vessant oest del Cogulló. Tot seguit s’ajunta per la dreta el camí provinent de la propera font de l’Hedra, situada en un bonic racó del riu Boix, que si no l’hem agafat de sortida és perquè cal baixar uns metres fins al riu i remuntar a l’altre costat.

Vistes a la Roca Alta (esquerra) i la Roca dels Arcs

El pendent del nostre camí es va moderant, mentre comencem a tenir bones vistes sobre la Roca dels Arcs i la Roca Alta, i no triguem en arribar al corriol que per la dreta mena tot seguit a la cova de Castejón. Es tracta d’una gran balma d’uns 50 m d’ample, per 25 m d’alçada i de 15 a 20 m de fondària, i amb restes de murs de paret seca, doncs havia estat utilitzada com a corral per als ramats de cabres i ovelles; aquesta i altres balmes que hi ha pels voltants fa que tot aquest sector sigui conegut com l’Espluga.


Balma o cova de Castejón

Una cornisa dins la balma

Mirador natural al costat de la cova

Part superior de la cova de Castejón des del mirador

Tornem al sender, que ara va planejant sota la graonada superior del Cogulló. Passem per la balma del Pansot, on també es conserven les parets que la tancaven com a corral i per on encara passen els ramats, com ho demostra el terra farcit de deposicions; el camí entra per un extrem del tancat i surt per l’altre.


Balma del Pansot

Poc després girem a l’esquerra per pujar per una curta canal que ens situa a la graonada superior, per on seguim pujant fins a desembocar a la pista provinent per l’esquerra de la Font Blanca i la carretera del Pas Nou (a 2,4 Km). Seguim a la dreta per la pista, i després d’una llaçada arribem a les antenes de comunicacions situades gairebé al cim.

La pista baixa uns metres fins a l’extrem sud de l’altiplà, on es troba una de les antenes així com el mirador del Cogulló, amb un plafó informatiu i panoràmic. Des del mirador gaudim d’una extensa vista sobre la coma de Meià, amb Vilanova de Meià al peu del puig de Meià, on podem veure l’església de Santa Maria i les restes del castell, així com de tot el Montsec de Meià, amb les seves dues grans parts que el plafó diferencia: el Montsec de Vilanova, des del congost del Pas Nou al coll del Pas de les Eugues (amb la Roca dels Arcs i la Roca Alta), i el Montsec de Santa Maria, del Pas de les Eugues al congost de Terradets (amb els tossals de Mirapallars i de les Torretes). A l’altre costat d’aquest altiplà es troba l’àrea d’enlairament dels vols amb parapent, una activitat que es practica aquí des dels anys vuitanta del passat segle.

Panoràmica del Montsec de Meià

Vilanova de Meià des del mirador del Cogulló

Trobem un indicador al proper cim i al dolmen del Cogulló que ens faria baixar uns metres i donar una petita volta fins al cim que no ens cal fer-la, doncs vorejant per l’esquerra l’antena més elevada i continuant per un marcat corriol pel costat de la cinglera arribem directament al cim del Cogulló (1002 m), amb un vèrtex geodèsic.

Al cim del Cogulló

Des d’aquí veiem l’altiplà que s’estén tot just uns metres per sota en direcció nord-est, ocupat per matollar i blanques roques calcàries, i en el qual, parant atenció, albirem el plafó que indica la situació del dolmen del Cogulló; cal fer des del cim aquesta visualització per saber la direcció on es troba, doncs enmig de tanta roca calcària no hi destraca gairebé gens.

Baixem del cim cap a l’esmentat altiplà, per corriols poc definits entre el matollar, fins trobar les restes del sepulcre megalític del dolmen del Cogulló, datat entre el Bronze mitjà i final (1500-1100 aC), del qual només resten la llosa de capçalera i les dues laterals, una de les quals sembla escapçada; hi manquen, doncs, el tancament i la coberta. La llosa lateral oest, la més llarga, porta gravada una creu, segurament feta en època medieval quan es volien cristianitzar els monuments considerats pagans.

Dolmen del Cogulló

El dolmen és a tocar de les antigues trinxeres republicanes de la guerra civil, quan el front es trobava l‘any 1938 a la serra del Montsec, fetes amb les roques calcàries dels voltants; el mateix dolmen serviria de parapet, fet que explica la destrucció tan gran d’aquest megàlit.

El Cogulló des de la zona d'antigues fortificacions

Aprofitem per menjar enmig les restes d’aquestes trinxeres, i després iniciem el retorn, tot passant altre cop pel cim del Cogulló. De nou a la pista de la Font Blanca, una opció seria anar fins al punt intermig del coll de Cabeces, des d’on un camí baixa a la carretera, relativament a prop d’on hem deixat el cotxe, o bé seguir fins a la mateixa Font Blanca si hem previst haver deixat allí un altre cotxe. Nosaltres, però, hem fet la mateixa ruta de l’anada, per on baixem ràpidament (amb una parada per observar fòssils) fins al punt d’inici; opcionalment, és recomanable apropar-se, pel camí que surt de la part final de la baixada o bé per la mateixa carretera, fins a la font de l’Hedra, situada en un bell indret on el riu Boix fa uns bonics tolls.

El riu Boix i la surgència de la font de l'Hedra

Ha estat una agradable i senzilla matinal per un camí recentment arranjat i en general ben senyalitzat, per on hem tingut en tot moment excel·lents vistes del Montsec de Meià, un indret del que esperem gaudir en properes excursions.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 31.10.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester i Pau.

divendres, 21 d’octubre de 2016

La via ferrada del Montsant

8.10.16  Després de les vacances, el grup d’incondicionals de les ferrades ja teniem ganes de tornar a tocar l’acer de les vies, i per això vam decidir que la millor manera de començar la temporada “ferratera” era anar a comprovar què tal li havien sentat les “reformes” a la ferrada del Montsant. Aquesta via fou oberta l’any 2002 per l’A.E.Catalunya de Reus, i uns quants de nosaltres ja vam anar-hi un any després de la seva inauguració, però ja en aquell moment ens vam adonar que aquella ferrada no duraria gaire. Després d’uns anys de clausura, durants els quals la via va ser rehabilitada pel Parc Natural del Montsant i per  l’Ajuntament de la Morera,  l’any passat es va tornar a obrir al públic.


Així és que amb la fresqueta del matí ens posem en marxa des del nou aparcament de la Morera de Montsant en direcció a ponent pel camí del grau de Salfores (PR-C 14). Poc més d’un quilòmetre després, trobem a mà dreta el senyal que ens indica l’inici del camí d’accés a la via ferrada.



Aquest camí aviat es converteix en un itinerari laberíntic, marcat amb fletxes vermelles, el qual serpenteja entre enormes blocs de roca arrencats del cingle i que, en alguns casos, ens obliga a fer postures força atlètiques que ja ens posen a to de cara a afrontar la via. La fresqueta del matí és història i ara el sol llueix amb força.


Preparatius a l'inici de la via

Així arribem al peu de la via on ens vestim per l’ocasió, amb l’arnés, el casc, el dissipador i els guants de rigor i, tot seguit, ens situem sota el primer graó de la ferrada que, per cert, està força amunt i per sobre d’un petit desplom... Tots sabem que aquesta és una mesura disuasòria comuna a totes les ferrades, però als “baixets” no ens fa cap gràcia aquesta sortida tan “explosiva”.



A continuació pugem per una paret força vertical, però sense massa dificultats, fins al capdamunt d’una roca aïllada, de la qual baixem per una placa molt polida i equipada amb una cadena i on quasi és millor desgrimpar per una ampla esquerda que té uns quants blocs encastats com si fos una escala.


Així arribem a una mena de replà pel qual progressem entre blocs fins arribar a un sender que seguim en flanqueig cap a l’esquerra fins arribar al peu d’un mur molt vertical i llis, en el qual els “baixets” tenim certes dificultats per pujar degut a l’excessiva separació entre les grapes cosa que, en alguns punts, ens obliga a aplicar la tècnica d’escalada de l’oposició.


Passant el primer pont

Després d’haver esmerçat una bona part de les nostres energies per a superar aquest tram, ara toca flanquejar a la dreta fins a l’entrada del primer pont penjant, d’uns 4 m de llargada i que es passa de perfil, el qual ens deixa al peu d’una agulla aïllada que cal remuntar.


Passant l'espectacular segon pont

Aquí, en alguns punts, també estan els graons un xic separats però és fàcil trobar bones preses de mans i peus a la roca conglomeràtica, a més aquest tram ofereix bones vistes dels companys que ja estan travessant el segon pont penjant (d’uns 15 m però dividit en dos parts) que uneix l’agulla al cingle principal i que té els passamans tan baixos que fa un xic d’impressió i costa mantenir l’equilibri quan el travesses però, per contra, també ofereix immillorables vistes dels companys que estant remuntant l’agulla.

Vista de l'agulla des del pont

Anem travessant les dues parts del pont

Passat aquest tràngol cal pujar pel mig del bosc a buscar un diedre pel qual hem de progressar per oposició tot trepitjant roca i grapes alternativament però sense massa dificultats, car la roca és excel·lent encara que un xic polida pel pas continuat de tants “ferrateros”. En trams com aquest, alguns de nosaltres trobem a faltar els “peus de gat”...

Superant el diedre


Seguidament anem caminant, cap amunt i a l’esquerra, a buscar un altre tram vertical, però sense cap dificultat, el qual ens deixa al capdamunt d’un replà elevat des d’on tenim impressionants vistes dels companys que segueixen pujant, així com també de gent d’altres grups que tot just estant passant pel pont penjant.



Un altre cop anem caminant cap a l’esquerra fins trobar el darrer tram equipat, l’entrada del qual, i per a variar, és un xic dificultosa, però la resta del recorregut és va fent més fàcil conforme anem pujant, ja que la roca s’ajau i, quan les grapes s’allunyen, hom pot anar posant mans i peus sobre la pedra farcida de generosos forats. El tram final  ja només està equipat amb una cadena.



La sortida final

Foto de grup al capdamunt de la ferrada

Així arribem al final de la via ferrada, situat en un contrafort de la Serra Major. Aquí ens reunim tots i, després de fer un mos i les fotos de rigor, iniciem el retorn per un sender marcat amb fites que ens deixa al camí del grau de Salfores (PR-C 14), pel qual baixem del cingle i seguim paral·lels a la seva base.


Observant els cingles on es troba la ferrada

Així retornem a la Morera de Montsant, on fem tots plegats el típic dinar de "ferrateros" (bocates i birres), mentre pensem en noves ferrades. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 8.10.16 per Isabel Benet, Alfons Belinchón, Marta Doria, Ramón Boldú, Pep Beltrán, José Luís Sancenón, Agustín Pérez, Enric Sibís, Pilar, Lola i Ferran.