dimecres, 21 de setembre de 2016

Comabona des de Prat d'Aguiló

26.08.16  Situat a l’extrem oriental del Cadí, el pic de Comabona (2554 m), d’inconfusible forma cònica truncada vist des de la Cerdanya, és un gran mirador sobre aquesta comarca i també cap al Berguedà, amb una gran vista sobre la paret nord del Pedraforca. El seu fàcil accés des del bonic entorn del Prat d’Aguiló fa que sigui el cim més visitat de tot el Cadí, doncs altres elevacions més altes de la serra, com el Vulturó o Puig de la Canal Baridana (2653 m), el Puig de les Gralleres (2617 m) o bé la Roca Punxenta o Costa Cabirolera (2605 m), requereixen aproximacions més llargues i de més desnivell.

Des de Martinet seguim a l’altre costat del Segre per una carretera rural que poc després es bifurca; deixem a la dreta el ramal que mena a Estana i seguim a l’esquerra en direcció a Montellà, població que deixem també a l’esquerra per continuar poc més d’1 Km per l’estreta carretera rural fins que a la dreta s’inicia la llarga i entretinguda pista, recomanable millor per a tot-terrenys, que mena a Prat d’Aguiló. Aquesta pista, amb trams bastant costeruts i algun de delicat per causa de les esllavissades, va guanyant alçada en direcció sud fins arribar, als 11 Km, al petit aparcament de Prat d’Aguiló, on una cadena barra el pas als vehicles i preserva l’entorn de suaus prats on pasturen els ramats i on es troba el refugi homònim.

Inici de la caminada a Prat d'Aguiló

Sortim de l’aparcament de Prat d’Aguiló (1980 m) per continuar a l’altre costat de la tanca per la mateixa pista que acaba poc després al refugi de Prat d’Aguiló (2024 m), gestionat per la FEEC, amb capacitat per a 30 places i servei de begudes i menjars, ideal en acabar qualsevol excursió, com les anteriors que vam fer per la travessa del Cadí i l’ascensió al pic de Costa Cabirolera. Hi passa el sender PR C-124 Ruta dels Segadors (pal indicador) i també el circuit Cavalls del Vent, que a partir d’aquí fa el mateix recorregut, on prevalen les marques blanques i grogues del PR, que anirem seguint fins al Pas dels Gosolans.

Deixem enrera el refugi

Per aquest sender, molt ben definit, comencem a pujar per un prat inclinat, passem tot seguit pel costat d’una font, acaparada avui pels cavalls, i poc després travessem un petit bosc de pi negre. Després, amb un panorama ja ben obert, el camí s’enfila amb llaçades entre les parets del cim d’Aguiló (que assolirem un cop a la carena) i la capçalera de la profunda vall de Bastanist. Anem guanyant alçada a través d’un extens pedregar calcari mentre les llaçades del camí es van fent cada cop més curtes fins que arribem al pas dels Gosolans (2430 m).


El sender va guanyant alçada per la cara nord del Cadí

La carena és a tocar

Al pas dels Gosolans

Aquest coll era antigament molt freqüentat pels segadors de Gósol (d’aquí el nom del sender) que anaven a treballar a la Cerdanya en l’època de la sega. El poeta mossèn Cinto Verdaguer esmenta aquest fet en el seu diari d’excursions de l’estiu de 1883, en el què fa referència als segadors i espigoleres de Gósol i Tuixén, dels qui recull una cançó popular. Sembla ser que l’estiu de 1906 també hi va passar per aquest coll, de Gósol cap a la Cerdanya, el pintor Pablo Ruiz Picasso.

Descobrim el suau i herbat vessant sud del Cadí, no exempt, però, de forts desnivells segons quin sigui l’objectiu escollit. En la nostra ruta al Comabona ja hem fet la major part del desnivell i ara ja només ens queda una bonica i curta passejada per la carena. Deixem el PR, que baixa en direcció sud cap al refugi Lluís Estasen, al peu del Pedraforca (itinerari comú amb el circuit Cavalls del Vent), i també el GR 150.1, que travessa tota la carena del Cadí i del Moixero, però que voreja el Comabona pel sud.

Resseguim la carena en direcció a llevant

Nosaltres girem a l’esquerra per continuar per la carena, d’inclinació moderada, fins al proper cim d’Aguiló (2494 m); tot i que no és necessari assolir-lo, sí que val la pena arribar-nos-hi i anar seguint el caire de la carena per anar observant les espectaculars canals que es precipiten cap al Prat d’Aguiló i la vall de Ridolaina.

Al cim d'Aguiló, amb el proper Comabona

Seguim la carena, que ara gira a la dreta. Creuem uns prats, a la capçalera de la coma dels Cortils, mentre veiem a l’altre costat l’impressionant i espectacular paret nord del Comabona, en fort contrast amb el suau vessant sud per on l’assolirem.

L'abrupta cara nord del Comabona

Superem després un petit esglaó calcari i arribem al segon cim del dia, el puig de la Font Tordera (2526 m), on el panorama s’obre cap a la paret nord del Pedraforca i altres muntanyes del Berguedà, com la serra d’Ensija i el serrat del Verd.

El Pedraforca treu el cap

Al puig de la Font Tordera

La carena gira a l’esquerra i baixem tot seguit uns metres fins al collet de Comabona, amb una altra bona vista dels precipicis de la paret nord del Comabona. Tornem a remuntar a l’altre costat, vorejem després una petita falla del terreny, a mena de trinxera, i per un suau pendent herbat, que no té res a veure amb els estimballs de la cara nord, acabem d’assolir el Comabona (2554 m), amb un vèrtex geodèsic, escapçat i precari.

Baixem al collet de Comabona

Enfilem la darrera pujada

Al cim del Comabona

Al cim menjem merescudament, encarats a la paret nord del Pedraforca. L’objectiu d’aquesta matinal era només el d’anar i tornar pel mateix lloc. Una volta molt recomanable, que requereix més temps, seria continuar cap al coll dels Terrers, el pas de Tancalaporta, el pas del Bou (per on flanquejariem el vessant nord de la Roca dels Llamps), el Pla de les Creus i de nou al Prat d’Aguiló. Aquesta ruta la vam fer l’any 2011 i fou publicada com a itinerari naturalista en el bloc dels Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Vistes a l'est, amb la Roca dels Llamps (esq.) i el Puig Terrers

Vistes al nord, sobre el Prat d'Aguiló i la vall de Ridolaina

Iniciem el retorn pel suau vessant sud del Comabona

En el cas d’avui, retornem al collet de Comabona i pujem altre cop al puig de la Font Tordera, en la darrera ascensió del dia. D’aquí, ja sense necessitat de tornar a pujar al cim d’Aguiló, que ara vorejem, ens atansem al pas dels Gosolans, mentre observem una família de corriol pit-roig (Charadrius morinellus), un ocell poc espantadís que camina entre les roques amb les seves llargues potes i les seves plomes de camuflatge.

Ens dirigim al pas dels Gosolans

Corriol pit-roig

Des del coll iniciem una ràpida i vertiginosa baixada per la Ruta dels Segadors, tot dedicant la meitat del temps a gaudir de l'àmplia panoràmica i l'altra meitat a parar atenció amb la grava solta del camí, fins arribar a les suaus pastures de Prat d'Aguiló i tot seguit al refugi.

Arribant al refugi de Prat d'Aguiló

Una balconada immillorable

A la terrassa del refugi, amb begudes refrescants i gaudint d’una incomparable vista sobre els prats i les parets calcàries del Cadí, que culminen aquí en el Comabona, la Roca dels Llamps i el cim d’Aguiló, finalitzem aquesta excursió matinal, d’unes 3 h de marxa efectiva i 640 m de desnivell.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 26.08.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Marc Amorós i l’amic Màrius Asensi.

dijous, 15 de setembre de 2016

Pic de l'Estanyol

24.08.16  Una altra matinal a la Cerdanya. En aquest cas, al pic de l’Estanyol (2586 m), que s’alça modest, però també abrupte, ferèstec i relativament solitari, sobre les pistes d’esquí de Porté-Pimorent. Malgrat trobar-se a l’ombra dels veïns i més alts cims de la serra de l’Orri de la Vinyola, domina tot un ampli panorama sobre les capçaleres de la vall de Querol i de l’Arièja, de la coma de l’Orri de la Vinyola i d’un gran sector de les muntanyes d’Andorra. Hem pujat pel seu vessant nord, que no té complicacions i només requereix un xic d’esforç en el redreçat pendent final; més dificultats es troben en la cresta oriental, pel collet del Roc de les Ombres, i en la cara sud, per la coma de Fontfreda.

Hem accedit per la vall de Querol, tot passant per les poblacions d’Enveig, la Tor de Querol, Porta i Porté. Continuem en direcció al coll de Pimorent, però abans d’arribar-hi deixem la carretera en una corba pronunciada a la dreta, per tal d’agafar l’accés a l’estació d’esquí de Porté-Pimorent. Arribem tot seguit a l’ampli aparcament, al final del qual continuem per una pista, millor per a tot-terrenys, que s’enfila a l’esquerra i que amb un parell de llaçades (1,5 Km) arriba a l’Estanyol, petit i arrodonit estany que a l’estiu acostuma a ser visitat per pescadors i famílies. En aquest indret aparquem el cotxe, al costat d’un bar-restaurant i al final del telecadira que puja de l’estació, el qual dóna pas a un telesquí que anirem seguint en la primera part de l’excursió.

El pic de l'Estanyol, a l'esquerra, tot reflectint-se a les aigües de l'Estanyol

Flors d'epilobi

Des de l’Estanyol (2045 m), que en aquesta època es troba gairebé envoltat per les boniques flors de l’epilobi (Epilobium angustifolium), comencem a pujar suau per l’ample camí-pista que resegueix les instal·lacions de l’esmentat telesquí. La pujada és constant i el panorama es va ampliant progressivament.


El panorama s'obre al sector del Carlit

Més amunt deixem a l’esquerra el gairebé imperceptible corriol que, entre pedregar i matolls de neret, va remuntant fins al collet del Roc de les Ombres, des d’on hom podria continuar per la cresta fins al pic de l’Estanyol, o bé baixar a l’altre costat cap a la coma de Fonfreda per tornar a remuntar cap al pic de Fontfreda per la seva aresta nord-est, amb passos de grimpada. Ho deixem apuntat per als qui vulguin cercar dificultats més altes.

Arribant al capdamunt de la coma de l'Estanyol, amb una vista
sobre la serra de les Lloses, el Puigpedrós de Lanós i el Coma d'Or

Per la nostra ruta arribem al capdamunt de la coma de l’Estanyol (2350 m), on acaba també el telesquí, prop de la carena. A la nostra dreta el panorama s’obre a l’ampla coma de l’Orri de la Vinyola. Recentment s’hi ha instal·lat aquí un estret i espectacular mirador metàl·lic avançat al buit sobre aquesta coma, amb una capacitat màxima per a 10 persones (creiem que és millor no passar de la meitat) i que ara constitueix una de les atraccions per als excursionistes i passejadors que venen de l’estany, així com dels esquiadors a la temporada d’hivern.

El mirador sobre la Coma de l'Orri de la Vinyola
(foto presa a finals de juliol, amb boires sobre l'Arièja)

Al mirador durant la jornada d'avui, amb el pic de la Mina

A pocs metres del mirador artificial, hi ha un mirador natural

Situats, doncs, al final dels remuntadors, girem a l’esquerra i comencem a pujar per la carena nord del pic de l’Estanyol, tot seguint un corriol, ben marcat i senyalitzat amb fites, que va salvant el pendent entre pedregar i matolls de neret i nabius.

Iniciem la pujada final, amb la capçalera de l'Arièja al darrera

Arribem al sector de blocs granítics

Més amunt la inclinació augmenta, sense cap més complicació que algun pas en que ens hem d'ajudar amb les mans, fins que arribem a l’acumulació de blocs de granit que formen el cim del pic de l’Estanyol (2586 m).

Al cim, amb vistes sobre la coma de Fontfreda i el Carlit

El pic de Fontfreda, amb l'aresta que l'uneix al pic de l'Estanyol

Enfront nostre s’aixeca, molt més elevat, el pic de Fontfreda (2738 m), que tanca el panorama cap al sud i queda separat del pic de l’Estanyol per la desolada coma de Fonfreda. Cal dir que realment tot l’entorn de la serra i la coma de l’Orri de la Vinyola, ocupat pels blocs de granit, es pot qualificar de desolat i ferèstec, però també d’una gran bellesa. A continuació del pic de Fontfreda, cap al sud-oest, es despleguen els altres cims de la serra de l’Orri de la Vinyola amb les seves abruptes i estimbades parets: el pic de les Valletes, les puntes de la Vinyola i els pics de Fontnegra.

Vista sobre la coma i la serra de l'Orri de la Vinyola


Sobre un paisatge granític, s'aixeca un "menhir" natural

A l’altre costat el panorama s’estén, a més de l’esmentada coma de l’Orri de la Vinyola, a les capçaleres de les valls de Querol i de l’Arièja, i al sector del Pas de la Casa, mentre que el ventall de muntanyes comprén, entre moltes altres, el Puigmal, els pics de Collroig, el Carlit, que s’alça majestuós sobre la vall del Passet, el puig de Coma d’Or, el Puigpedrós de Lanós, el pic d’Auriol i a un gran conjunt de muntanyes d’Andorra, amb el pic de l’Alba, l’inconfusible Escobes, els pics d’Envalira i, més enllà, el Casamanya, el Comapedrosa i molts d’altres.

Havent gaudit una llarga estona de tot aquest espectacle, retornem pel dreturer corriol fins al capdamunt de la coma de l’Estanyol, i d’aquí, per l'ample camí de servei dels remuntadors, baixem ràpidament, encarats a l’Estanyol i al massís del Carlit, fins al punt de partida.


De nou a l'Estanyol

Ha estat una altra matinal d’unes escasses 3 h de marxa efectiva i 540 m de desnivell, en la que hem gaudit en tot moment d’un amplíssim panorama, tot aprofitant aquesta setmana d’agost de temps molt estable.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 24.08.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Marc Amorós.

divendres, 9 de setembre de 2016

Matinal al pic de Moixeró

22.08.16  Situat entre les Penyes Altes de Moixeró i el sector oriental del Cadí, i a cavall de la Cerdanya i el Berguedà, el modest pic de Moixeró (2091 m) gaudeix d’una gran perspectiva sobre la plana cerdana, l’esmentat sector del Cadí i la cara nord del Pedraforca. Molt sovint vorejat per la majoria d’excursionistes que pujen cap a les Penyes Altes, és tanmateix un bonic objectiu per a una matinal en família o amics, mitjançant un itinerari circular com el que hem realitzat avui.

Des de la població de Riu de Cerdanya agafem la pista, inicialment asfaltada, en direcció al coll de Pendís, tot passant pel refugi del Serrat de les Esposes i més amunt pel collet de Font Freda (per on s’accedeix a l’àrea de lleure del mirador del Cap del Ras). Al cap d’uns 11,5 Km arribem a l’indret on una tanca barra el pas a la nostra pista (que continua a l’altre costat cap al coll de Pendís, a 1,5 Km), mentre que a la dreta baixa una altra pista cap al refugi i la vall de l’Ingla; en aquesta cruïlla, on s’hi ha habilitat una petita zona d’aparcament, deixem el cotxe.

Situats en aquesta cruïlla de pistes (1815 m), creuem la tanca i tot seguit deixem la pista del coll de Pendís, per on retornarem, per continuar a l’esquerra per una tercera pista que amb poca inclinació mena en deu minuts al coll de Trapa (1824 m), on hi trobem una nova cruïlla. Girem a la dreta, en direcció sud, tot remuntant fins a la verda esplanada de Prat Agre, on hi pasturen els ramats de vaques.

Al Prat Agre

Des d’aquí la pista baixa uns metres i travessa les Bagues de Riu, una zona ombrívola i humida on trobem, a l’esquerra de la pista, la font Freda de Riu amb uns abeuradors per al bestiar. A continuació tornem a pujar suaument fins a un nou prat, des d’on veiem, poc més amunt, el coll de la Font Freda de Riu.

Encarats al coll de la Font Freda de Riu

Anem pujant per un tram del circuit Cavalls del Vent

Deixem la pista, que també arriba al coll esmentat, i seguim per un corriol, senyalitzat amb les marques taronja del circuit Cavalls del Vent, que puja en diagonal i ens mena directament al coll de la Font Freda de Riu (1979 m), on el panorama, que ja teníem molt ampli cap a la plana cerdana i amb un arc de muntanyes que va del massís del Carlit a les muntanyes d’Andorra, s’obre sobtadament cap al sud, amb les pastures de l’ampla pleta de Moixeró, amb una bassa i la cabana del mateix nom; el pic de Moixeró, que s’alça enfront nostre i, a la seva esquerra, les Penyes Altes, punt culminant de la serra de Moixeró.

Al coll de la Font Freda de Riu, amb les Penyes Altes i el pic de Moixeró

Ens dirigim ara al coll de Moixeró

Des del coll seguim a la dreta per un corriol que va planejant sobre la pleta de Moixeró i que ens mena en pocs minuts al coll de Moixeró (1971 m), on tenim una bona vista de la serra d'Ensija, de la cara nord del Pedraforca i del sector oriental del Cadí.

Panoràmica des del coll de Moixeró

En aquest coll trobem les marques del GR-150.1, provinent per la dreta del coll de Pendís (que seguirem després) i que continua en direcció a les Penyes Altes tot vorejant el pic de Moixeró. Nosaltres, però, deixem de moment el GR i girem a l’esquerra per començar a pujar per un corriol ben marcat pel suau vessant nord del cim, tot acabant de descriure un arc sobre l’esmentada pleta de Moixeró. Pels prats de gespa, ja un xic resseca, hi destaquen les floretes rosades de la calcida (Cirsium acaule).

Iniciem la pujada final al cim

Flor de la calcida

Ens apropem als rocs calcaris del cim

Anem pujant a l'esguard de la serra del Cadí

Gairebé al capdamunt, el sender voreja el cim per girar poc després i pujar per uns petits graons de roca, però no ens cal fer-ho, doncs tot just ens trobem sota l’evident cim, pujem directament pel vessant herbat per assolir poc després el pic de Moixeró (2091 m). Al cim gaudim una llarga estona, en aquest dia tan clar, d’un extens panorama en totes direccions, del Puigmal al massís del Turbón, així com del Cadí, el Pedraforca i la serra d’Ensija.

Al cim del Moixeró, amb les Penyes Altes

I a l'altre costat, amb el Pedraforca i el Cadí

Retornem al coll de Moixeró, per continuar ara en direcció oest cap al coll de Pendís, tot seguint el GR-150.1 que s’endinsa al bosc. Anem pujant fins gairebé a tocar del Morro de Moixeró; després el sender comença a davallar suau a través de bosc i diverses clarianes que permeten noves perspectives sobre el Pedraforca i el Cadí.



A l’interior del bosc ombrívol s’hi veuen petits grups de clavells de pastor (Dianthus hyssopifolius) amb els seus pètals retallats com un serrell.

Clavell de pastor


Després de passar per una clariana sota el turó de Prat Agre (topònim ceretà) o tosseta de la Font del Faig (topònim berguedà), iniciem una forta baixada pel bosc fins a sortir al coll de Pendís (1786 m).

Arribant al coll de Pendís

Al coll de Pendís, amb el pic de Moixeró al fons

En aquest ample coll abandonem el GR, que continua cap al coll de Vimboca, i seguim en direcció nord per la pista que hem deixat a l’inici de l’excursió. Només ens cal fer un curt tram d’1,5 Km, per on anem veient exemplars de la moixera de guilla (Sorbus aucuparia), amb els seus fruits en forma de vistoses boletes vermelles.

Moixera de guilla

Riolites del turó de Prat Agre

La pista puja uns metres fins al coll Roig, sota els contraforts del turó de Prat Agre, i després davalla suaument fins a la tanca i la zona d’aparcament, on finalitzem aquesta agraïda passejada matinal per aquests indrets del Parc Natural Cadí-Moixeró, d’unes 3 h de tranquil·la marxa i 400 m de desnivell.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 22.08.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Marc Amorós.