dilluns, 23 de juliol del 2012

Ròc Blanc i Baixollada, sostres del Donasà

A l’extrem oriental del departament francès de l’Arièja s’estèn la comarca occitana del Donasà, entre el coll de Palhèras i el riu Aude, al nord del Capcir. La seva capital és Queragut (Quérigut en francès), on es conserven les restes dels seu històric castell (s. XII). Pels seus boscos, aquesta comarca és coneguda com el Quebec de l'Arièja. El seu punt culminant és el pic de Baixollada (2546 m), però més famós és el seu veí, l'escarpat Roc Blanc (2542 m), símbol del Donasà. L’objectiu inicial d'avui era pujar només a aquest cim, però al final hem pogut assolir-los tots dos en una magnífica jornada de muntanya.

Des de la Cerdanya anem, per Sallagosa, al coll de la Perxa i Montlluís, on ens desviem per la carrretera D-188 en direcció a La Llaguna, Matamala, Formiguera i Puigbalador, per agafar després a l'esquerra la D-16 en direcció a Queragut. Als 4 Km deixem aquesta carretera per seguir a l’esquerra per la ruta forestal de Bosc Negre, pista planera en bastant bon estat que desprès d’uns 11 Km arriba al minúscul refugi forestal de Laurenti, on deixem el cotxe.

Des del refugi de Laurenti (1616 m) continuem uns metres per la pista, fins al pont de Botadiol, d’on surt el camí senyalitzat cap a l’estany de Laurenti. Aquest camí, ample però costerut, va pujant per un bosc d’avets i faigs que més amunt donen pas al pi negre. Anem sortint a diversos replans i, després de travessar un pedregar, baixem uns metres i arribem a l’estany de Laurenti (1936 m) (1 h), lloc idíl·lic freqüentat per pescadors i campistes els cap de setmana, però que aquest dilluns de bon matí es troba encara solitari.


Abans de vorejar-lo per la dreta, ens desviem uns metres a l’esquerra per travessar una pasarel·la i poder veure, des de la seva riba, el cercle de muntanyes que tenim al davant: a l'esquerra, encapçalant la cresta de Laurenti, el pic de la Tribuna (2499 m), al fons, el pic de Baixollada (2546 m) i a la dreta, sobre l’estany, l'imponent Ròc Blanc (2542 m). Retornem al camí per flanquejar l’estany per la dreta, passat el qual, per un pas entre roques, enfilem la vall.



Anem per un camp ple de gencianes grogues (Gentiana lutea) que, com podem observar, malgrat que la planta s’assembla al veladre, les flors són completament diferents. El camí, senyalitzat amb fites i marques de pintura, travessa primer un sector de blocs granítics i després va guanyant alçada per la banda dreta de la vall, per sota el vessant sud del Ròc Blanc.

Deixant enrera l'estany de Laurenti



Sobre unes roques prop del camí unes marmotes ens observen, entre encuriosides i vigilants. Més amunt, el camí gira cap a la dreta per guanyar una careneta sota la qual hi ha un petit estany (2250 m) (2.10 h), normalment sec a finals d’estiu.

Estanyol sota el coll de Laurenti

Vista de la pujada, prop del coll de Laurenti

Continuem en direcció nord-oest, pujant en llaçades per un fort pendent, fins assolir el coll de Laurenti (2400 m) (2.30 h), on trobem un senyal de ferro de la Reserva de Fauna d’Orlú, espai protegit que ocupa la part alta de la llarga i profonda vall d’Orlú que podem albirar a l’altre costat del coll, a l’oest.

Des del coll girem a la dreta en direcció nord-est per enfilar el camí cap al cim. Guanyem alçada amb més llaçades i després flanquejem fins a la base del Ròc Blanc. Grimpem els darrers metres per uns blocs de granit i assolim l’estret cim del Ròc Blanc (2542 m) (2.50 h), format per un caòtic amuntegament d’aquests blocs.

Pujant al cim, amb la vall i la Dent d'Orlú al darrera

L'aeri camí cap al Ròc Blanc

Abans del cim, una esplèndida visió de l'estany de Laurenti

Vista de la pujada final al cim; enfront, la cresta de Laurenti

Sobre els blocs culminants del Ròc Blanc

Al cim gaudim d’un panorama molt dilatat en totes direccions: massís de Sant Bertomièu (sobre la pedrera de talc de Trimóns), pic de Tarbesó, Dent d’Orlú, muntanyes d’Acs (pics d’Esquena d’Ase i Estanh Faurí), Puigpedrós de Lanós i Puig de Coma d’Or, Carlit, Piques Roges, Puig de la Portella Gran, Puig Peric i Petit Peric, Madres, Canigó, etc.


Des del Ròc Blanc podem veure, en direcció sud, els dos pics de Baixollada, al final d’un gran replà herbat que es troba unit al coll de Laurenti per una petita cresta, entre els vessants d’Orlú i de Laurenti. Fa un dia magnífic i ens animem a intentar-ho.

De nou al coll de Laurenti; enfront, les muntanyes d'Acs

Retornem al coll i ens apropem a la cresta. Uns excursionistes que també hi van ens indiquen el punt clau: una estreta esquerda entre les roques, que s’ha de passar de costat; un cop a l’altra banda, el camí de la cresta es fa evident, i amb una curta estona de fàcil grimpada atenyem el replà, vora l’imperceptible, des d'aquí, pic de Canras (2440 m), mentre que al davant nostre s'alcen els dos pics de Baixollada, el principal a l’esquerra (est) i el secundari a la dreta (oest).

Cap al pic de Baixollada

La pujada final, amb el Ròc Blanc al darrera

Travessem, doncs, aquest replà en direcció al cim principal, que assolim després d’una curta i suau pujada final. El pic de Baixollada (2546 m) (3.50 h), un xic més alt però amb menys presència que el Ròc Blanc, gaudeix, a més de la mateixa panoràmica, d’una visió completa, al nord-est, de la vall de Laurenti i, cap al sud, de la capciresa vall de Galba, encapçalada per la Portella d’Orlú i els cims de Puig Terrers, pic de Morters i pic de l’Home Mort.

Pics de la Tribuna i del Pla Bernat, des del pic de Baixollada

Vall de Galba

Vall de Laurenti

Satisfets per totes aquestes panoràmiques, i com sigui que el temps va passant, decidim que no cal apropar-nos al cim secundari, vint metres més baix, que s’aboca directament sobre la vall d’Orlú. Per retornar a l’estany de Laurenti no ens caldrà travessar altre cop el replà i la cresta. Baixem del cim i, sense apartar-nos de la carena, no triguem en trobar una fita que indica, a la dreta, l’inici d’un corriol per on entrem a una canal herbada de forta inclinació però molt oberta, que baixa a la vall de Laurenti.

La canal per on hem baixat

A la sortida de la canal arribem a un petit replà amb una sorgència, uns metres per sota de l’estanyol que hem vorejat a l’anada, on no ens cal arribar, doncs continuem per un sender que desemboca més endavant en el camí de pujada, per on retornem a l’estany de Laurenti (5.20 h). Per alegrar-nos el camí veiem moltes plantes entre les que destaca el corniol (Aquilegia vulgaris) amb les seves grans flors blavoses i molt vistoses.


El blau intens de l'estany de Laurenti

Després de descansar una estona fruint de la tranquilitat i la bellesa de l’entorn, travessem per una pasarel·la el rec de Laurenti (aquí tot es diu Laurenti) per flanquejar l’estany per la dreta i així acabar de donar-li la volta. A l’altre costat retrobem el camí de l’anada, per on baixem, posant atenció en alguns trams inclinats, fins al refugi de Laurenti (6.20 h), punt final d'aquesta magnífica excursió pel Donasà.

El minúscul refugi de Laurenti

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.07.12 per Isabel Benet i Ventura Amorós. 

dissabte, 21 de juliol del 2012

Per l'Alta Cerdanya amb bicicleta

Aquest dissabte ens hem tornat a reunir les “Isabels” per a dur a terme una de les nostres “bicicletades” d’entrenament pel Camí de Sant Jaume. Aquest cop hem escollit una volta circular que ens portarà per les Gorges del Segre i més enllà.

Iniciem l’itinerari al parc de Sant Guillem (1224 m), gran àrea de lleure als afores de Llívia a tocar del riu Segre. Situades al parking que hi ha a la zona de picnic, a tocar del riu, anem immediatament a creuar-lo per una passera de ciment que dóna accés a la urbanització “Llívia Park”.

Agafem l’Avinguda del Segre fins a trobar la cruïlla amb el carrer Pla de Forques que seguim a la dreta fins que es converteix en una pista asfaltada que surt als camps de blat daurat i encarada al Puigmal. El dia s’ha llevat un xic llenganyós però esperem que no plourà.


Per aquesta pista, en suau pujada, arribem a una nova cruïlla: anem a l’esquerra, ara en suau baixada a passar la Ribera d’Er per un pont de ciment. Tot seguit entrem al petit poble de Gorguja, agregat de Llívia, per la plaça dels Bons Aires on hi ha una font. Aquest és un poble molt rural amb austeres cases de pedra envoltades d’alts murs.

Al final del carrer del Bons Aires anem a l’esquerra i amunt fins que sortim del poble en direcció a unes cases de nova factura on, al costat d’una tanca de xipresos, surt una pista a mà dreta marcada amb pintura blava i lila i amb un cartell de fusta que resa “BTT Llívia”.

La llarga i pedregosa pista s’enfila suau però constantment en direcció gairebé recta cap al poble d’Er, que veiem al peu de les muntanyes, i ja dins de territori francès.


Al final de la pista arriba el moment més delicat de la jornada: cal creuar la N-116 i seguir-la uns metres cap a l’esquerra fins trobar la carretera d’accés al poble d’Er. Just a l’entrada del poble creuem les vies del famós “Tren Groc”, ferrocarril turístic que va des de la Tor de Querol fins a Vilafranca de Conflent.

La carretera s’ha convertit en el carrer “Camí de Llívia” amb casetes a banda i banda. Anem recte fins a trobar una nova carretera d’accés al poble la qual seguim a l’esquerra uns metres fins al carrer “Coll de Forques” (uf, quantes forques!). Anem per aquest carrer fins que, per fi, veiem el carrer “Camí de Vedrinyans” que és el que hem d’agafar per sortir del poble. Tot seguit aquest carrer es converteix en pista que planeja suau, però aviat comença a pujar de valent: és l’aperitiu de les pujades que ens esperen més endavant!

Passem davant la granja “Mas Terragalls” i al final de la pujada trobem una nova cruïlla. Anem a l’esquerra en forta baixada per passar un torrentet (el Rec de les Deveses) i entrar al petit poble de Vedrinyans que és com un barri de Sallagosa el qual tenim just sota nostre. Portem uns 7 Km de recorregut i com que ha sortit el sol, això ens alegra d’alló més.



Quan arribem als Banys de Llo (1400 m) sóm ben conscients que en realitat l’excursió comença aquí.


Passem sota el pont que dóna accés a la via ferrada de les Escaldilles i ens endinsem a les ombrívoles Gorges del Segre mantenint-nos sempre molt a prop del curs del riu. Passem sota una agulla de marbre molt coneguda dels escaladors.


Pels marges podem veure el marcòlic vermell (Lilium martagon)

La pista està asfaltada fins a un port que creua el riu i després segueix pujant fins al refugi de la Culassa (1834 m), on trobem al Ventura i a l’Anna que han pujat a peu des del poble de Llo. Portem uns 15 Km de recorregut i el dia ha millorat moltíssim. Ara fa un bon sol i el cel està molt blau.

Al refugi de la Culassa

A partir d’aquí la pista segueix pujant fort però a petits trams cosa que ens permet de recuperar-nos ràpidament.



Així arribem al punt més alt de l’itinerari: el Pla de la Creu (2051 m), ampla esplanada amb bones vistes sobre el massís del Carlit, avui envolcallat pels núvols, i cims propers. Portem uns 20 Km de recorregut i ja toca menjar una mica davant aquest panorama tan esplèndid.


A partir d’ara tot serà una baixada vertiginosa per un camí carreter, que revolta el vessant nord del Pic de Segalera, vers el refugi “Camí de Núria” (1750 m), on aprofitem per omplir les ampolles a la seva abundosa font d’aigua fresca.



La pista, ara més ampla, segueix baixant fent amples llaçades pel vessant pelat de la muntanya en direcció a la Ribera d’Er. Entrem al poble pel seu extrem sudest quan ja portem uns 27 Km de recorregut.



Des d’aquí fem el mateix recorregut que hem fet a l’anada per tornar de nou al parc de Sant Guillem de Llívia, amb un total de 32 Km de recorregut i un desnivell de 850 m. Només s’ha de lamentar la reventada d’una roda uns 2 Km abans de l’arribada, que ni tan sols l’escuma miraculosa ens va poder salvar aquesta vegada, i vam haver de fer aquests darrers quilòmetres a peu i sota un sol de justícia!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 21.07.12 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Pics de Collroig

Ja feia temps que havíem ficat l’ull en els pics de Collroig, visibles des de molts indrets de la plana cerdana i característics pel color rogenc de les seves pisarres ferruginoses. Aquests pics encapçalen la serra de la Portella del Bac d’Ortella, i cap al nord-oest la carena continua cap al pic de les Xemeneies i el Carlit. En la nostra anterior excursió al cim del Punxó vam tenir-los molt a prop i vam decidir que no trigariem en pujar-hi, com així ha estat avui.

Sortim de Llívia en direcció a Font-romeu per Ur, Vilanova de les Escaldes i Angostrina. Tot just sortir d’aquesta darrera població, i abans de creuar el riu d’Angostrina, girem a l’esquerra per una pista asfaltada que s’endinsa a la vall d’Angostrina i que en uns 5 Km arriba a l’indret on es troba l’esglèsia romànica de Sant Martí d’Envalls, punt de partida de la nostra excursió, però ens trobem més amunt amb la pista barrada, doncs l’accès dels darrers 2 Km ha estat restringit durant els mesos de juliol i agost “per preservar l’entorn”. Què hi farem! Deixem el cotxe a l’aparcament d’una empresa d’esports d’aventura i anem a peu per trams asfaltats i de terra fins a l’ermita. Aquesta estona “extra” d’anada i tornada que incrementa la durada d’aquesta excursió, ja prou llarga, no la tenim en compte en l’horari de la nostra ressenya.

Des de Sant Martí d’Envalls (1539 m) la pista continua, amb una llarga marrada, cap a la pleta de les Escaldes, cap on hem d’anar, però podem evitar aquest tram de pista sortint pel costat de l’ermita per un sender, senyalitzat amb marques grogues, i que s’endinsa en un bosc d’avellaners. El sender, un xic confús al principi, es fa més evident a mesura que anem pujant i no triga en arribar a la pleta de les Escaldes (1760 m) (0.25 h), àmplia clariana amb una cabana que tenim uns metres a l’esquerra. Les marques travessen aquesta pleta per anar a trobar la pista que puja de Sant Martí d’Envalls, que seguim cap a la dreta. Anem pujant suaument amb enlairades vistes de la vall d’Angostrina i de la plana cerdana.


La pista creua el torrent dels Estanyets, a partir del qual comencem a veure els pics de Collroig, i descriu encara una llarga corba fins que acaba a l’indret de Tres Fonts (2077 m) (1.25 h), on es canalitza l’aigua que baixa del rec del Carlit, amb una font que raja abundosa i fresca.

Continuem per la vall que forma el rec del Carlit per un sender poc marcat i confús, definit més per les marques grogues i fites que anem trobant que pel seu traçat, pujant entre bosc i matolls fins a sortir al gran altiplà del ras del Carlit (2300 m) (2.10 h), àmplia extensió amb blocs granítics escampats entre el matollar.

Pel ras del Carlit cap als pics de Collroig

Des d’aquí el panorama de les muntanyes que tenim al darrera abarca del Canigó al Cadí. Sense trobar gaires més marques (o no les sabem veure), agafem com a referència l’arrodonit coll que separa els dos pics de Collroig i pujant suaument cap a l’esquerra superem un esglaó i arribem al petit i allargat estany de Collroig (2432 m) (2.35 h), sota el pic occidental de Collroig; vora l’estany i escampades per l’entorn, hi ha les restes de l’estructura metàl·lica d’un antic refugi, que sembla ser fou destruït per una ventada. Esmorzem en una taula de pedra que encara resta en peu i ens preparem per a la pujada als pics.

Estany de Collroig

Des de l’estany girem a la dreta, sense camí, per creuar una petita carena i situar-nos al peu del contrafort que baixa del pic oriental de Collroig. Deixant un sector de blocs granítics més grans a l’esquerra, comencem a pujar per inclinació pronunciada, que més amunt va disminuint. Arribem a un replà on es troba el límit entre el granit i les pissarres rogenques; seguim pujant per aquest nou terreny i no triguem en arribar al pic oriental de Collroig (2804 m) (3.30 h).

Al pic oriental de Collroig

Pic occidental de Collroig, des del pic oriental

El panorama se'ns obre de sobte amb la vall de Fontviva, els pics de Coma d’Or i Puigpedrós de Lanós, part del sector de Lanós, els estanys i la serra de les Xemeneies, el pic de les Xemeneies, darrera el qual treu el cap el Carlit, amb el cim ple d’excursionistes (mentre nosaltres no trobarem a ningú en tot el dia) i, més enllà, les muntanyes d’Acs i altres sectors de l’Arièja.


Vall de Fontviva

Estanys i serra de les Xemeneies

La vista és tan fenomenal, que recorrem la carena cap al nord-est uns deu minuts, sense perdre gairebé alçada, per veure les diverses canals que des d’aquí cauen vertiginoses al bac de Collroig, a la capçalera de la vall de Fontviva.



De nou al cim, baixem ràpidament per terreny fàcil al coll Roig (3.35 h) (sense comptar el temps que hem estat a la carena) i ens enfilem per un corriol ben definit al cim principal, sempre per terreny de pissarres rogenques.


Pujant cap al pic occidental

Després de superar un petit esglaó arribem al pic occidental de Collroig (2833 m) (3.50 h). La panoràmica s’eixampla cap al sector de les Bulloses; també podem veure millor el Carlit i l’estany de Lanós, així com el sector de Pimorent i nombroses muntanyes d’Andorra i el Pallars.


L'estany de Collroig des del cim

Vista cap als sectors del Puigpedrós i Fontfreda

La cresta que uneix el pic de Collroig amb la serra del Bac d'Ortella


Mig amagada entre les roques hi sobreviu una petita planta de fulles carnoses, un xic piloses i delicades floretes blanques: es tracta del cerasti pirinenc (Cerastium latifolium).

Baixem de nou cap al coll Roig i anem ara flanquejant en diagonal cap a l’esquerra sota el pic oriental fins arribar al replà anterior on es troba el contacte entre les pissarres i el granit, des d’on retornem a l’estany de Collroig (4.45 h), on dinem i descansem una estona a la vora de l’estany.

De nou a l'estany de Collroig

Ens espera encara una llarga baixada passant pel Ras del Carlit, les Tres Fonts i la pleta de les Escaldes, des d’on decidim continuar per la pista per seguir gaudint de la vall d’Angostrina, ara amb el sol de la tarda.



Passem pel costat de la cabana de la pleta, petit refugi lliure amb dos estances i en estat acceptable i anem una bona estona en direcció sud per fer una llarga corba (no hi ha cap altre camí que talli la pista que el que hem fet a la pujada), passada la qual en endinsem en un ombrívol bosc de bedolls i arribem poc després a Sant Martí d’Envalls. Han estat gairebé 7 hores de marxa efectiva i més de 1400 m de desnivell, i encara ens resta la “torna” de 2 Km fins al cotxe (50 minuts extres entre anar i tornar), però avui estem tan contents per aquesta magnífica excursió que no donem entrada al cansament (si de cas, demà). Fins la propera.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 16.07.12 per Isabel Benet i Ventura Amorós.