dissabte, 25 de maig de 2013

Castell de la Popa i Sauva Negra

Excursió matinal, des de la població de Castellcir, a les restes de l’encara imponent castell de Castellcir o Castell Cir, també anomenat castell de la Popa per la forma del penyal que li fa de base, tot retornant per l’exhuberant bosc de la Sauva Negra, on domina la fageda.

Accedim a Castellcir per la carretera C-59 fins a Castellterçol, i just abans d’entrar a aquesta població girem a la dreta per arribar tot seguit a Castellcir. Al final del poble, al costat del local social i d’una caseta d’informació, surt una pista de terra (pal indicador, l’únic que trobarem en tota l’excursió) per on comencem a caminar.

Anem baixant per aquesta pista, que va seguint la vall de la riera de Castellcir, fins a un trencall al costat d’una extensa placa de roca; per la dreta surt una pista en direcció a l’esglèsia de Sant Andreu de Castellcir, que podem veure des d’on som; seguim cap a l’esquerra, travessem un pas canadenc i arribem a les envistes de la masia de Ca l’Antoja. Agafem la pista que passa uns metres per sobre la casa, i poc després arribem a una bifurcació; deixem la pista de l’esquerra, per on retornarem, i seguim per la dreta.


Passem pel costat d’un camp d’herba, des d’on ja veiem enlairat el castell de la Popa, i al final del camp, abans que la pista s’endinsi al bosc, cal parar atenció per trobar una fites a mà esquerra (poc visibles des de la pista) que assenyalen l’inici del sender que puja al castell.


Ens enlairem per un tram inicial de roca i de seguida entrem al bosc, per on travessem una porta de ferro, a la meitat de la pujada. Als marges asoleiats del camí ja podem veure les primeres orquídies de la temporada, es tracta d’una abellera aranyosa (Ophrys sphegodes) amb el làbel que imita un insecte per tal d’atraure els seus polinitzadors.


El sender, ben marcat, ens deixa al peu de les escales d’accés al castell de la Popa. Pujem les escales i entrem a visitar les restes d’aquest castell del segle X. El portal de l’entrada dóna accés a una sala amb volta de canó, amb dues portes, una a cada costat, que s’obren a les dependències del castell; a la dreta (sud-oest) hi ha el cos principal, amb altes parets i finestres corresponents a la planta i dos pisos, i cap a l’esquerra, juntament amb restes de més dependències, es troba la capella de Sant Martí de la Roca, situada a l’extrem nod-est del penyal.




Un cop hem visitat el castell, baixem de nou per les escales i seguim cap a la dreta, arran de la pedra que sosté el castell, per arribar tot seguit a l’esplanada sobre la que s’aixeca l’espectacular penyal de roca que per la seva forma dóna lloc al topònim popular de castell de la Popa, doncs recorda la popa d’un vaixell. Aquest és un indret magnífic per descansar i menjar amb comoditat.

Perspectiva sota el penyal de la Popa

El penyal de la Popa amb l'església de Sant Martí

Des d’aquesta esplanada deixem a l’esquerra el camí que baixa a la Casanova del Castell, i també un altre que baixa cap a la dreta, per seguir recte per un sender marcat amb fites que s’enfila per la carena. No triguem en travessar una altra porta de ferro, i continuem cap a la dreta per arribar tot seguit a un allargassat camp de conreu, situat en un altiplà des d’on tenim una altra perspectiva del castell de la Popa.



Al final del camp seguim per un camí carreter que en una breu pujada arriba al coll de la Sauva Negra (922 m), punt més alt de la nostra excursió, on també hi arriba una pista. Seguim recte per travessar una nova porta de ferro, on s’inicia un sender que s’endinsa a la fageda de la Sauva Negra. Damunt la gespa d’aquest coll hi floreix una planta amb un nom curiós: llet d’ocell (Ortithogalum umbellatum) i això és degut a que la seva sàvia té un aspecte mocós, com la clara dels ous quan està crua.


Anem baixant per aquest sender fins a un petit replà al mig del bosc, on per l’esquerra arriba un camí carreter provinent de la Casanova del Castell; seguim baixant cap a la dreta per arribar tot seguit a la font de la Sauva Negra, situada en un ombrívol racó de la fageda.


Continuem pel sender que, d’esquenes a la font, surt a mà esquerra. El sender planeja uns metres fins que gira a la dreta i comença a baixar ràpidament fins a trobar un camí carreter, provinent de l’antic monestir de Santa Maria Savall, que seguim a l’esquerra en direcció a Castellcir.


Aquest camí, convertit més endavant en pista, transcorre paral·lel al torrent de la Sauva Negra, que de moment intuïm, més que no veiem, a la nostra dreta. Travessem una tanca, ja al límit de la fageda, passada la qual podem veure, a mà dreta de la pista, les restes del Pou Cavaller, antic pou de glaç de planta cilíndrica que conserva encara part dels murs laterals.

Pou Cavaller

Continuem per la pista en direcció sud-oest, per on ens apropem dos cops al torrent de la Sauva Negra, primer per creuar-lo i deixar-lo a mà esquerra, i més endavant per vorejar-lo; en aquests dos indrets l’aigua del torrent (que més avall forma amb altres torrents la riera de Castellcir) es despenja encaixada entre la pedra, amb petits salts i tolls.


Per la mateixa pista retrobem més endavant la que hem seguit a l’inici de l’excursió, vora Ca l’Antoja, que ara seguim de pujada (de tornada es fa un xic pesada) fins al poble de Castellcir. 


Encara sort que la pista està tota ella flanquejada per les vistoses flors púrpures del gerani sanguini (Geranium sanguineum) que li donen un aspecte de jardí.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 25.05.13 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

diumenge, 12 de maig de 2013

Cursa de l'Alba, un regal

El passat mes de març vaig rebre de mans del meu germà i de la meva cunyada, i com a regal pel meu 50 aniversari, la inscripció per participar a la “Cursa de l’Alba” de Montserrat, prova que organitza l’Associació Excursionista de Collbató 4000 Peus i que aquest any celebra la seva 26a edició.

Des d’aleshores, i sense massa temps, em vaig sotmetre a un rigorós programa d’entrenament intensiu per part del meu trainer particular, el meu germà Esteve, expert en aquesta mena d’esdeveniments però que aquell dia s’haurà de reprimir ja que li tocarà d’acompanyar-me; i tot això per mirar de fer un paper més o menys “decent” i entrar a la meta dins del temps màxim establert de 4 hores 30 minuts; i és que jo ja fa molts anys que no faig curses de muntanya!

Per fi aquest diumenge va ser el dia en que s’havia de posar a prova tot aquest entrenament i per això, poc abans de les 7:45, ja estem el meu germà i jo recollint els dorsals i les samarretes que obsequien amb la inscripció. També ens dediquem a fer l’escalfament de rigor perquè en aquesta hora encara fa un fred que pela, però al poliesportiu de Collbató ja es respira un bon ambient.


A les 8:35 es dóna el tret de sortida, però abans van haver-hi unes paraules en record de Martí Gil, membre de l’organització mort fa poques setmanes, a qui van dedicar la cursa d’enguany.


Els primers metres els vam recòrrer per l’interior del nucli històric de Collbató, acompanyats pels aplaudiments dels vilatans més matiners, cosa que em va donar molta moral sabent el que m’esperava: l’ascens a Sant Miquel, des de les Coves del Salnitre, pel GR-6.


Aquest camí s’enfila decidit tot fent precioses ziga-zagues per les quals guanyem alçada ràpidament… sobretot els que van corrent, que no és el meu cas perquè jo pujo depressa però caminant; que no és qüestió de malgastar les energies quan no se’n tenen gaires!




El dia és magnífic: fa un bon sol i una bona fresqueta, a més tot el camí està flanquejat de vistoses espadelles florides (Gladiolus communis) que ens alegren la vista d’alló més.


Al capdamunt de la pujada trobem un dels controls amb avituallament: aigua, begudes isotòniques, fruita fresca i un bé de déu de delicioses barretes energètiques i fruits secs… reconec que ens va costar una mica marxar d’allà!


Però vam haver de reeemprendre la marxa, corrent cap al monestir i des d’allà pujar cap a Sant Jeroni pel torrent de Santa Maria, tot travessant el Pla dels Ocells i anant a sortir al camí principal que ve de Sant Joan i que farem de tornada.



A partir d’aquí hi ha un tram comú pels que encara pugem i pels que ja baixen. A nosaltres ens queda l’ascens final al cim de Sant Jeroni, punt culminant del massís de Montserrat i des del qual s’albira avui una gran vista però de la que no en podem gaudir perquè, malauradament, no tenim massa temps… què dur és el món de les curses de muntanya!



De baixada sí que correm de debó per l’ample i enlairat camí de Sant Joan el qual ens ofereix portentoses vistes del Cavall Bernat, de la Roca de Sant Salvador i de la carena de les Gorres.


Des de Sant Joan, una breu però dura pujada ens situa al Pla de les Taràntules i, seguidament, una contundent baixada per pista encimentada ens deixa a l’inici del temut “Camí de les Bateries” pel qual jo baixo corrent però amb molta prudència car és un camí a voltes estret i amb moltes pedres soltes.



La gent que s’espera al marge del camí per deixar-nos passar, ens encoratja: vinga Esteve!, endavant Isabel, que ja arribeu!; i és que els dorsals porten gravats els nostres noms i això ens fa molta gràcia i ens anima en l’esforç final. També a un quilòmetre de la meta ens trobem amb el grup d’amics i familiars que criden, aplaudeixen i, fins i tot, canten! Tot això fa que aquest darrer quilòmetre el fem com damunt d’un núvol i que arribem a la meta agafats de la mà, i que jo, amb gran alegria, pregunti: que sóm els primers?. El primer classificat de la prova ha fet la cursa en 1 hora i 53 minuts; la primera dona ha arribat en 2 hores i 29 minuts, però jo, sorprenentment, també me’n duc un premi: el de la primera classificada en categoria Fèmina Màster, després d’haver acabat la cursa en… 3 hores i 52 minuts!!! El millor regal ha estat, però, l’escalf dels amics i familiars, el deliciós entrepà de botifarra que et donen a l’arribada i el reconfortant massatge a les cames per part d’uns joves amb mans de plata.



Tota una experiència que, potser, no serà la darrera. Gràcies Esteve. Gràcies Mercè. Fins l’any que ve?

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.05.13 per Isabel Benet i Esteve Benet.