diumenge, 28 de juliol de 2013

Ferrada del Bony d'Envalira

12.07.13  Durant aquest primers dies de vacances d’estiu, i aprofitant una petita treva meteorològica, hem anat amb els companys Alfons i Susana a fer la ferrada del Bony d’Envalira, la més alta del Pirineu ja que puja fins aquest cim de 2683 m, situat a l’extrem occidental del Clot de la Menera, molt a prop de l’estació d’esquí de Grau Roig a Andorra.

Bony d'Envalira des de l'aparcament de Grau Roig

Les ressenyes resen que aquesta via ferrada transcorre per l’esperó nord-est del Bony d’Envalira i és un itinerari molt ben equipat, amb un desnivell de 250 metres, i de dificultat mitjana-alta. Com no tenim prou material per a fer-la tots quatre, decidim fer dos equips: el Ventu i la Susana pujaran per la via normal al cim, pel vessant sud-oest, i l’Alfons i jo pujarem per la via ferrada (que l’Alfons ja l’havia fet però jo encara no).

Després de deixar el cotxe al gran aparcament de l’estació de Grau Roig, ens separem els dos grups, i els que anem a fer la ferrada ens enfilem per una pista d’esquí plena d’ufanosa herba en la que trobem algunes floretes com la Lychnis alpina d’inflorescència globulosa.


Al final de la pista entrem en un terreny pedregós, on comencem a veure fites i marques grogues amb les inicials VF, les quals, tot fent una diagonal, ens dirigeixen a la base de l’esperó i ens deixen al peu d’un diedre on comença la via ferrada.



Com que aquests dies no ha deixat de ploure, el peu de la via està força enfangat, cosa que ens dificulta un xic  l’inici de la ferrada ja que, als llocs on s’ha de grimpar, la sola molla de les botes ens rellisca una mica.


També les canals i els replans herbosos estan molt humits i relliscosos degut a la seva orientació nord i, en alguns llocs, l’aigua regalima per la roca i això ens obliga a fer passes ben estranyes i forçades per tal de no trepitjar massa la roca on s’incrusten els líquens que semblen sabó.


Després de salvar una sèrie d’esglaons molt verticals anem cap a la dreta a buscar una canal, on floreixen les prímules. Aquesta canal ens deixa al caire de l’esperó on, per un moment, gaudim del sol i de la vista sobre el Clot de la Menera, presidit pel Pic Negre d’Envalira. Aquest clot tenia, anys enrera, un petit estany natural que actualment s’ha convertit en una gran bassa artificial triangular que desmereix un xic la bellesa de l’entorn.



Des de l’esmentat esperó pujem per un pendent herbós, i tot seguit baixem i flanquejem cap a la dreta fins al peu d’una paret molt vertical.


Aquest tram, encara que molt aeri, està molt ben equipat per tot un seguit de graons, per la qual cosa el trobem més fàcil que els trams anteriors.


Al capdamunt de la paret gaudim de l’esgarrifosa visió d’una canal situada als nostres peus, encara amb una mica de neu. A la sortida d’aquesta paret només ens resta continuar, ja sense dificultat, per un caos de blocs que ens condueixen al cim on el Ventu i la Susana ja fa estona que ens esperen i ens encoratgen en els metres finals.


Després de fer un mos ràpid i contemplar la vista del proper circ dels Pessons i de cims com l’Alt del Cubil, Ensagents i Alt del Griu , ens fem la foto de rigor i emprenem el descens, ja que per damunt nostre comencen a elevar-se torres de núvols que presagien el típic ruixat de cada tarda.




Iniciem el retorn seguint breument la carena rocosa fins que trobem tot seguit unes fites que ens indiquen el punt des d’on comencem a baixar per un sender que fa ziga-zagues pel vessant sud-oest de la muntanya, tot contemplant veritables rams de precioses i blavíssimes gencianes (Gentiana alpina).


Aquest sender baixa fins a un petit clot on trobem el GR-7, provinent de la portella de Joan Antoni, i que seguim cap a la dreta per un terreny d’aiguamolls.


Arribem així a una pista, on deixem el GR que puja en direcció al circ dels Pessons, i la seguim cap a la dreta per baixar poc després més directament pel traçat del remuntador Montmalús, per on no triguem en arribar al sector inferior de Grau Roig, davant del bar Piolet, i d’aquí anem flanquejant fins a l’aparcament.

De retorn amb el cotxe, pujem de nou al port d’Envalira, des d’on albirem les darreres vistes del cim que hem assolit avui i on podem reconèixer perfectament el traçat de la via ferrada.

El traçat de la via ferrada per l'esperó nord-est 

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.07.13 per Isabel Benet i Alfons Belinchón (via ferrada), i per Susana Sanz i Ventu Amorós (via normal).

divendres, 5 de juliol de 2013

Per la muntanya de Taba

El massís o muntanya de Taba es troba situat a l’Alt Arièja, entre el Païs d’Olms, al nord (terra de castells càtars, com Montsegur) i la vall principal de l’Arièja, al sud, entre Acs i Tarascon. Els seus punts culminants, al centre del massís, són el pic de Sant Bertomièu (Saint-Barthélemy) (2348 m) i el pic de Solarac (2368 m), a la base del qual es troba la pedrera de talc de Trimons, l’explotació de talc a cel obert més gran del món. Aquest massís es troba separat i sense cap altre obstacle de l’eix central del Pirineu, i per això és un esplèndid mirador d’aquesta serralada.

Amb la intenció d’efectuar una completa excursió per la part central de la muntanya de Taba, mitjançant un dels senders senyalitzats de les Vals d’Acs, enfilem des de la Cerdanya una llarga aproximació en cotxe, per la vall de Querol, el coll de Pimorent (aquest estiu el tunel de Pimorent resta tancat per obres) i, ja un cop a l’Arièja, per l’Ospitalet, Merens, Acs dels Tèrmes (Ax), Savinhac i Lausenac (Luzenac). Entrem a aquesta darrera població, on es troba la fàbrica de talc on hi arriben les vagonetes procedents de la pedrera de Trimons, i seguim en direcció a aquesta pedrera, per Unac, Bestiac i Lordat, per una carretera que va guanyant alçada en nombroses llaçades i que travessa en diversos punts la línia del telefèric per on pugen i baixen les vagonetes que transporten el talc. Abans d’entrar a la pedrera (15 Km des de Lausenac), continuem per una pista a l’esquerra (indicació: Accès / Départ / Pic de Saint-Barthélemy / Pic de Soularac) fins que 2 Km més amunt, prop de les instal·lacions de la pedrera, trobem un petit aparcament on deixem el cotxe, gairebé sota la línia de l’esmentat telefèric.

Des d’aquest aparcament (1560 m) comencem l’itinerari (senyals grocs), pujant en més llaçades per la pista (ens adonem que podriem haver seguit amb el cotxe i estalviar-nos uns 10 minuts, però no hi fa res), fins a trobar a mà dreta l’inici del sender que puja cap al pic de Solarac (pal indicador; a l’esquerra, per la pista, és l’itinerari al pic de Sant Bertomièu, per on retornarem). Anem pujant tot resseguint un filat a mà dreta; val la pena, però, deixar un moment el sender i travessar el filat, per tenir tot seguit una vista de la impressionant pedrera de Trimons, amb les seves enormes graderes de talc; fins gairebé el cim del Solarac anirem tenint diferents perspectives d’aquesta pedrera.

Pedrera de Trimons

Deixem poc més amunt, a la dreta, un camí ample que sembla que va cap a les instal·lacions de la pedrera, i enfilem ja, en direcció nord, la línia de la carena, encatifada aquí per un abundant matollar de bàlec.


Més amunt podem veure, sota la carena, a la dreta, el petit estany de Beselh. Seguim pujant i no triguem en tenir una bonica visió, a la nostra esquerra, de la coma del Forat de l’Os (Trou de l’Ours), sobre la qual s’alcen els cims de Sant Bertomièu i Solarac.

Pics de Sant Bertomièu (centre) i Solarac (dreta)

Pedrera de Trimons i estany de Beselh

A partir d’aquí, conforme pugem, el bàlec es subtilment substituït per matolls de bruguerola i ginebrer absolutament arrapats a terra. Arribem al coll de Techeyrou (2075 m) (no sabem el nom occità), des d’on enfilem la pujada final al Solarac.

Coll de Techeyrou


Estany Tort

Assolim un primer avantcim sense nom (2256 m), des del qual veiem a sota nostre, a la dreta, l’estany Tort, i girem en direcció nord-oest per guanyar finalment el cim rocós del pic de Solarac (2368 m) (el sender, poc abans del cim, es bifurca: per la dreta l’assoleix directament; per l’esquerra, el voreja i cal després girar a la dreta per arribar al cim). Sota el vessant nord del Solarac podem veure, encara mig glaçats, els estanys del Diable, en primer terme, i de les Truites, més avall; tanmateix, l’esplèndida vista que tenim des d’aquí la descriurem al següent cim.

Estanys del Diable i de les Truites

Al cim del Solarac

Pic de Sant Bertomièu des del pic de Solarac

Del pic de Solarac baixem en direcció oest, seguint sempre els senyals grocs, primer per una cornisa abocada al vessant nord i després ja per la carena, que algunes guies anomenen “cresta” i que tanmateix, segons la nostra opinió, no passa de “carena rocallosa” que no presenta cap problema.

Contraforts del Sant Bertomièu sobre la coma del Forat de l'Os

Arribem al coll del Forat de l’Os (2215 m) (Trou de l’Ours), a la dreta del qual tenim gairebé a tocar el petit Gorg Superior, també mig glaçat; per aquest sector de gorgs i estanys arriba el “Tour du Massif de Tabe”, amb senyals grocs i vermells, que seguirem fins al cim.

Gorg Superior, vora el coll del Forat de l'Os

Des del coll anem pujant per trams herbats i trams de neu, el darrer dels quals, amb un pendent més redreçat, ens obliga a clavar bé els bastons i les botes per no relliscar. Un cop superat, arribem tot seguit a l’ample i arrodonit pic de Sant Bertomièu (2348 m), des d’on tenim una de les més àmplies vistes del Pirineu que recordem.

Pujada final al Sant Bertomièu

Rera nostre, la cresta del Solarac i el sector dels Gorgs

Al cim del Sant Bertomièu

Tenim una visió esplèndida d’aquesta serralada “al revés”, és a dir, des del nord, del Canigó a l’Aneto, on hi reconeixem muntanyes com el massís de Madres, Tarbesó, Roc Blanc, massís del Carlit, muntanyes d’Acs, pics fronterers amb Andorra (Rulhe, Serrera, Tristaina), amb el Pallars (Pica d’Estats, Certescan, Mont-roig), amb la Val d’Aran (Mont Valier), etc. També cap al sud, just enfront nostre, veiem la vall d’Aston i el Plateau de Beille, i cap al sud-oest, el pic dels Tres Senhors. Des d’on estem veiem en tota la seva extensió la muntanya de Taba, amb el Mont Forcat (2001 m), a l’extrem occidental, i el Pic Forcat (1929 m), a l’extrem oriental (curiosa duplicitat de noms). Al vessant nord, arrapada entre el Mont Forcat i el pic de Sant Bertomièu, hi ha l’estació d’esquí dels Monts d’Olmes; també hi podem veure, al nord-est, el castell i la població de Montsegur.

Recerada entre les roques del cim trobem una saxífraga geranioide (Saxifraga geranioides) ben florida.


Des del cim baixem directament en direcció sud per pendent herbat, deixant les marques del “Tour du Massif de Tabe” que segueixen la carena cap al coll de Girabal. No hi fa res que de moment no hi trobem els senyals grocs, doncs els acabem trobant més avall. Arribem a un primer replà i anem expressament uns metres a l’esquerra per assolir el cim de Bugarels (2222 m), gairebé imperceptible des de la carena.

Baixant cap al poc destacat cim de Bugarels

Continuem baixant llarga estona per l’ample vessant sud, en direcció a un gran replà, encarats a la vall de l’Arièja i la població de Lausenac, mentre a la nostra esquerra es despenjen els cingles del serrat de Bertenac. A mesura que anem baixant, tornem a trobar grans quantitats de matolls de bàlec que van desdibuixant un xic el nostre sender però que certament el perfumen intensament.

Tot just abans d’arribar a l’esmentat replà (1750 m), el sender gira a l’esquerra, en direcció est, per baixar cap a una clotada i travessar un sector d’aiguamolls que alimenten diversos rierols, originats per la molta neu que encara hi ha a la muntanya.

En aquests aiguamolls hi trobem moltes flors entre les que destaca l’orquis maculat (Dactylorhiza maculata), una orquídia molt comuna de flors rosades agrupades en una densa inflorescència i amb unes fulles tacades molt característiques.

Orquis maculat

Passat aquest sector, entrem breument a un bosc de faigs (on agraïm la breu ombra que aconseguim), deixem poc després a l’esquerra una petita cabana de pastor, elevada sobre el camí, i travessem tot seguit el torrent de Fontrona, que aquí forma un indret idíl·lic que invita a descansar i remullar els peus.

A l’altre costat del torrent, el sender remunta uns metres fins a sortir a una pista, que acaba prop de l’esmentada cabana, i que és la mateixa on hem deixat el cotxe. Des d’aquí podem veure el vessant sud-est del pic de Bugarels, que ara sí presenta un perfil d’autèntica muntanya, així com també els pics de Sant Bertomièu i Solarac, en una visió de conjunt de l’excursió que hem fet avui.

Pics de Bugarels, Sant Bertomièu (al fons) i Solarac

La pista és un gran mirador del Pirineu

Seguim ara, doncs, a la dreta per l’enlairada pista, des d’on continuem gaudint d’una extensa vista del Pirineu, primer planejant i després ja en franca baixada, fins a retrobar el pal indicador amb les dues direccions als cims, des d’on, en breus i ràpides llaçades, arribem tot seguit al punt d’inici d’aquesta inoblidable excursió per la muntanya de Taba (de 5 a 6 h de marxa efectiva).

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 5.07.13 per Isabel Benet i Ventu Amorós.