27.01.22 Després d’haver passat tant de fred a les agulles de Montserrat, per a la nostra segona escalada de l’any haviem d’escollir bé el lloc. Així en plena “setmana dels barbuts” vam anar cap a Coll Roig, sector molt assoleiat situat darrera del santuari de Montgrony. Aquell dia volíem fer la via Dersu Uzala, però vam acabar fent la via Malalts de Roca, un recorregut exigent i que en Pau coneix bé.
El següent dijous, però, ja tornem a ser al Coll Roig per a fer, ara sí, la via Dersu Uzala. A diferència de fa una setmana, que no hi havia ni una ànima, avui hi ha força gent. Així que ràpidament ens calcem els “trastos”, no sigui que ens “petin” la via, i sortim disparats cap al vistós conjunt rocós que conforma el sector oriental de Coll Roig a cercar el peu d’aquesta via oberta l’any 1985 per Xavi Metal i Joan Dadeu, però que l’any 2019 va ser sanejada i reequipada amb químics i parabolts per en Santi Sanz, l’ànima de Coll Roig.
Anem planejant i pujant pel boscós camí fins al peu d’un gran arbre marcat amb una ratlla de pintura. Aquí deixem a mà esquerra el corriol per on retornarem i continuem pujant amb tendència a llevant tot seguint una tanca de filferro. Però hem d’estar atents perquè en un punt creuem la tanca per pujar un tram rocós on hi ha una corda fixa que ens facilita l’ascens. Passem sota el peu de la via Malalts de Roca i ens dirigim un xic més a la dreta on, en una còmoda plataforma arranjada, està el peu de la via.
La via comença per una enlluernadora placa rematada per un petit però contundent pas desplomat. Més amunt observo com el company negocia un altre pas també desplomat, però un cop l’ha superat ja el veig avançar alegrement cap a la primera reunió.
Quan em toca a mi, igual que fa una setrmana começo amb els peus que em rellisquen d’allò més i fins que no m’acostumo al tacte de la roca noto que avanço un xic a les palpentes, i quan arribo al peu del primer pas desplomat, com sento que no les tinc totes, desplego un estrep... i amunt! I això mateix faig en el segon pas desplomat.
Així arribo a la primera reunió des d’on escoltem com avança una altra cordada per la propera via Malalts de Roca. A mà dreta tenim els químics d’una altra via, potser la que anomenen Nil Marín. Així que el tinc assegurat, en Pau arrenca per la difícil placa del segon llarg.
A mitja placa, però, el company quasi tira recte amunt per una llastra per on puja una altra via dita Només hi ha funcionaris i jubilats i que finalitza al cim d’aquesta llastra. Encara sort que en Pau té la ressenya a la seva memòria i per això el veig que rectifica a temps tot fent una forta diagonal ascendent a l’esquerra fins a la segona reunió.
Quan em toca a mi, pujo per la placa a empentes i rodolons fins l’inici de la diagonal on veig que hauré de posar les mans en una fissura i els peus en adherència sobre la llisa placa. Així vaig en direcció al final de la diagonal on tinc el company assegurant-me des de la penjada segona reunió.
Des d’aquesta reunió cal sortir a l’esquerra, tot rodejant la llastra que hem escalat, i baixar a una pronunciada bretxa. Des de la bretxa s’ha de seguir pujant amb compte per un corriol que s’acosta de nou a la roca on es troba la segona reunió (bis). Aquí el company es prepara per escometre la tercera tirada, la que té el pas més difícil de la via.
Precisament els primers passos de la tercera tirada són els més difícils ja que es tracta d’una delicada diagonal ascendent a la dreta per terreny molt llis i relliscós. El company no dubta a fer-ho en A0 pel perill que comporta una caiguda aquí. Després el veig superant un diedre-canal i desaparèixer darrera l’esperó. Des d’aquí escolto els membres de l’altra cordada, que tinc just sota meu i que es comuniquen... amb walkie-talkies!
Quan em toca a mi, tinc claríssim que sense els estreps no podré superar els primers passos de la tirada... i així ho faig. Però a la base de la relliscosa canal em trobo que no arribo a la següent cinta, per la qual cosa me les veig i me les desitjo per remuntar-la i arribar a col·locar l’estrep...ufff! En girar l’esperó la dificultat baixa una mica i puc anar remuntant diverses plaques molt llises però amb unes bústies d’escàndol!
Ara toca fer una altre canvi de reunió però molt més llarg. Així que jo acabo de remuntar el tram de roca que queda i em dirigeixo caminant per un corriol cap a la base d’un marcat esperó on trobo la quarta reunió.
Aquest esperó ja el coneixem de l’anterior escalada per la via Malalts de Roca, així que en Pau em pregunta si el vull fer jo... però la veritat és que aquest tipus d’escalada tan atlètica a mi em supera i per això li cedeixo el lideratge.
Des de la reunió veig el company remuntar pas a pas el vistós esperó retallat contra el blau del cel fins que, al capdamunt, desapareix de la meva vista. Mentre estic atenta a la demanda de corda, em quedo contemplant les plaques del sector central que avui sí que estan molt concorregudes.
Quan em toca a mi, no tinc cap problema a remuntar l’esperó i situar-me al fil de la cresta. El problema el tinc a l’hora d’anar superant els diversos ressalts, molt llisos i amb molt poques (encara que boníssimes) preses.
Així arribo a la cinquena i darrera reunió situada en plena cresta i on ens quedem una estona contemplant el paisatge i fent-nos la rigorosa fotocim. Aquesta via Dersu Uzala a mi m’ha semblat un xic més exigent però, sobretot, més mantinguda que la Malalts de Roca.
Des de la cresta hi ha l’opció de baixar a peu per una canal que s’obre cap al sud i que passa pel peu de l’esperó que acabem d’escalar. Nosaltres, però, optem per a fer un ràpel d’uns 20 m cap al nord que ens deixa en una dreturera canal terrosa per on anem baixant fins que trobem el camí equipat amb cable i graons de ferro, pel qual retornem a Coll Roig enmig d’una natura a punt d’esclatar... malgrat la “pertinaz sequia”!
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.01.22 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
