6.05.21 Amb el desconfinament arriba el retorn a les muralles, i per començar anem al Coll Roig, un sector situat darrera el santuari del Montgrony, i que en Pau havia descobert un parell de dies abans, quan juntament amb en Ramon havia fet la via Malalts de Roca. Totes les vies d’aquest sector estan situades al vessant sud de la Covil, el cim més oriental de la carena formada pel Costa Pubilla i el Pedra Picada, la qual separa les valls del Merdàs i del Rigat.
La intenció del Pau és fer la via Tardor Calenta, una de les que estan situades a la part central del sector i que són més curtes i “assequibles”. A mi em sembla bé, ja que després de fer la via Somni de Primavera és lògic que ara vingui la tardor... També m’assabento que tot aquest sector ha estat netejat i equipat per en Santi Sanz i col·laboradors, fins i tot els camins d’aproximació i de retorn... una feinada digna d’elogi!
Així que ben aviat fem cap a Ripoll i Campdevànol des d’on prenem la carretera cap a Berga. Uns quilòmetres després de Gombrèn, ens desviem cap a Castellar de n’Hug. Passem pel Pla de la Molina on hi ha el cèlebre Gorg dels Banyuts, allà per on el comte Arnau va baixar a l’infern. Poc després prenem la pista asfaltada que s’enfila cap al santuari de la Mare de Déu de Montgrony. Abans de creuar el torrent de Sant Ou, però, prenem la pista cimentada que va al refugi de les Planelles i continuem, ara per pista força malmesa, cap al Coll Roig, una esplanada oberta en terres ben vermelles com el seu nom indica.
Fa sol però no massa calor, cosa que ja ens convé perquè aquí a l’estiu deu ser un “tostadero”.Però quan, després d’una curta aproximació, ens situem al peu de la nostra via, resulta que ja hi ha una altra cordada a punt per començar-la. Ens comenten que la via del costat esquerre, dita via K, és més o menys del mateix grau. Així que en Pau comença a enfilar-se per una placa de blanquíssima calcària plena d’esgarrapades causades per l’aigua de pluja que s’escorre per la seva superfície.
A mitja placa hi ha un petit però contundent ressalt un xic desplomat, qualificat de IV+, on coincideixen paral·lelament en Pau i el segon component de l’altra cordada i on cadascú el resol a la seva manera. Per a reforçar la seguretat del pas, veig que en Pau col·loca un friend en una fissura. Superat aquest ressalt, tots dos desapareixen de la meva vista.
Quan em toca a mi, m’he de tornar a treure el rovell dels dits i de les puntes dels “gats” a base de refregar-los pel rascler. Després de superar el primer ressalt per un diedre molt atlètic, surto a una placa tombada des de la qual observo a en Pau assegurant-me des del capdamunt d’un segon ressalt encara més difícil, qualificat de V-. Per a superar-lo i entrar a la primera reunió he de penjar un estrep.
Quina no és la meva sorpresa quan veig que estem al caire d’una petita cresta i que just al darrera hi discorre el camí de baixada. Com que aquí hem de fer un canvi de reunions, surto a creuar i flanquejar la cresta per baixar al camí, però abans capto una espectacular imatge lateral de la primera reunió.
L’altra cordada es queda fent les dues tirades de la via K, per la qual cosa nosaltres pugem uns metres pel camí, equipat amb uns cables, fins trobar la segona reunió de la via Tardor Calenta. Quan miro amunt... obro els ulls com taronges, car estem al peu d’una espectacular placa tombada però que, a mitja tirada, sembla com si fos de ciment. Per aquesta placa veig el company progressar, poc a poc però amb seguretat, fins a la segona reunió.
Quan em toca a mi, els primers metres encara puc pujar gràcies a una sèrie de rugositats, esgarrapades i forats de mida variada, defensats per un parell de magnífics ponts de roca. Però quan arribo a l’alçada del darrer gran forat, que sembla una jardinera, m’he de traslladar cap a la placa, llisa com una taula de planxar. A fe que em costa deixar anar la presa que tinc a la mà dreta...aleshores faig una cosa que sé que no s’ha de fer: poso el peu esquerre sobre la resplandent xapa i només així puc arribar a un foradet on, amb prou feines m’hi caben dos dits de la mà dreta però que gràcies a ell em mantinc sobre la placa en equilibri total!
En vacil·lant flanqueig em desplaço cap a l’esquerra a buscar el que sembla un lleuger reguerot, pel qual pujo verticalment com si fos una mini escala... Un dels components de l’altra cordada, des de la segona reunió de la via K, em crida: «Què? Mola l’adherència, eh?». En aquell moment jo només puc respondre amb un ampli somriure...
Així, pas a pas, arribo a la penjada segona reunió des d’on sembla que la placa, amb el mateix tarannà, es redreça un xic més. En Pau surt en diagonal ascendent cap a l’esquerra tot seguint el blanquíssim passadís de roca pura esquitxat de brillants xapes. Al capdamunt de la placa es troba la tercera i darrera reunió, a la qual jo arribo tot aprofitant una profunda esgarrapada però vigilant de no posar massa el peu dins d’ella, no fos cas que se’m quedés atrapat.
Així arribo a la tercera i darrera reunió de la via on, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada i fer-nos la rigorosa fotocim, recollim les cordes i anem a la dreta a trobar cap el camí de retorn, marcat en vermell i fites. El camí està molt ben arranjat amb cables i graons de ferro, en el punt més compromès, i també amb diversos suports que aguanten alguns blocs de roca perquè no es moguin en trepitjar-los.
En passar altre cop per la segona reunió de la via Tardor Calenta, observem com l’altra cordada s’hi està enfilant per la vistosa placa. Quan desemboquem al sender comú d’aproximació als diversos sectors, anem de dret cap a l’aparcament de Coll Roig on donem per finalitzada aquesta bella jornada d’escalada d’inici del desconfinament... i que duri!
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 6.05.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada