8.04.21 Estava cantat que després de Setmana Santa s’acaba la “bona vida”, i a l’inici de la quarta onada els del Procicat ens confinen altre cop als límits comarcals que, pels barcelonins, vol dir l’estricte ambient urbà, però el darrer dia encara tenim temps de fer una escapada als Graus de Collbató per fer la via Esperons de Fra Garí, una via llarga, de 225 m, que recorre una cresta tot combinant ressalts de roca, alguns força verticals, amb trams de caminar.
Aviat, i després de vestir-nos “de romans”, enfilem cap al dipòsit des del qual tenim una vista frontal del recorregut de la nostra via, entre la de l’Avi Joan (a l’esquerra) i la Drecera de Fra Garí (a la dreta) per la qual ja veiem tota una corrua que s’hi enfila. Com la vegada anterior, a l’alçada del dipòsit prenem la pista de l’esquerra; quan aquesta es converteix en un corriol, anem sota la volta del bosc però sense perdre de vista l’esperó per on puja la via. Així arribem a un torrentet per on ens enfilem recte amunt fins atènyer el peu de la via.
En Pau comença la via tot enfilant-se per una placa que es va redreçant amb l’alçada però que, segons les ressenyes, no passa del IV grau. Quan em toca a mi, m’enfilo tot treient-me el rovell de les puntes dels dits fins a la primera reunió situada al capdamunt d’aquest primer esperó.
La següent tirada, qualificada de IV+, en Pau me la deixa fer a mi. Jo ja l’havia fet un llunyà dia de desembre del 2017, però quan avui em situo al peu del ressalt... no m’ho veig, i amb la cua entre les cames, com se sol dir, reculo cap a la reunió on el company pren el relleu tot enfilant-se per una mena de canaleta. Des del capdamunt del ressalt va caminant cap a la segona reunió.
Ara sí, amb la corda pel davant, supero el ressalt sense cap problema, i vaig tan feliç cap a la segona reunió situada al peu d’una contundent placa on es troba un dels passos més difícils de la via. Estem a l’anomenat Totxo de les Cabres on, a la nostra dreta, hi ha diverses vies d’alta dificultat.
En Pau s’enfila per la llisa placa d’una revolada, tot fent un arc cap a l’esquerra. Després es desplaça cap a la dreta i acaba de superar aquest ressalt del tercer llarg per una mena de diedre molt obert. Jo ja m’estic buscant l’estrep, encara que no sé com arribaré a la primera xapa que està molt amunt!
Quan em toca a mi, em ve a la memòria que aquest tram ja em va costar molt, i és que m’he de guanyar la xapa centímetre a centímetre tot posant les puntes dels dits i peus damunt de rídícules preses... i en algunes ressenyes qualifiquen aquest pas de V!!! Amb penes i treballs arribo prou amunt per penjar l’estrep i acabar de pujar amb certa dignitat. En canvi el tram del diedre és molt atlètic i bonic de superar.
Situats a la tercera reunió, en Pau em recorda que aquell dia del 2017 també vaig fer la quarta tirada. Així que no tinc excusa... vaig a provar-ho. Des del peu del ressalt ja veig que no és tan difícil com el de la segona tirada, i m’hi enfilo amb decisió. El cel s’està tapant i comença a fer una mica de fresca.
Així anem fent ressalts, que li toquen a en Pau, i trams de caminar, que em toquen a mi. Ens fixem que hi ha unes quantes cordades a la via de l’Avi Joan però no sembla que a la nostra hi hagi ningú més.
De la sisena a la setena reunió faig un tram força llarg de caminar per l’ampla aresta i em situo sota el ressalt del vuité llarg. Entretant el cel, com el futur, es va enfosquint més i més...sort que ja estem arribant al final de la via.
Per a superar el ressalt del vuité llarg, en Pau surt lleugerament a la dreta aprofitant una petita fissura i s’enfila recte amunt fins que l’aresta es torna a tombar. Des de la vuitena reunió enfront tenim el darrer esglaó, on es troba el pas més difícil de la via.
Així arribem al final de la via, a tocar del camí de les Bateries, que molts completen amb l’escalada a la roca del Llençol qualificada de 6a+... però nosaltres ja n’hem tingut prou per avui, malgrat que els núvols s’escaixen i deixen passar uns tímids raigs de sol. Després de fer-nos la rigorosa fotocim i de recollir el material, marxem a buscar la famosa “taca blanca”, on neix la Drecera dels Graus i per la qual tornem a Collbató.
Quan arribem prop del barri del Pujolet, donem un darrer cop d’ull a les parets del sector dels Graus, un comiat que esperem sigui per poc temps... a veure si els del Procicat tenen una mica de pietat!
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 8.04.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada