dilluns, 13 de juliol del 2020

La Fullatera, via Ni sueur, ni peur

24.06.20  Aprofitant una estada a Llívia i la reobertura de la frontera amb França, retornem als paisatges pirinencs que feia tant de temps que no trepitjavem. Ens repartim en dos grups: en Ventu, l’Ester i el Marc van fins al port de Pimorent per pujar per la Coma d’Engracies fins a la Bassa d’en Mercader, i en Pau i jo anem a escalar el granític vessant oest de la vall de Querol, conegut com La Fullatera, per la via Ni sueur, ni peur, un llarg recorregut de 330 m repartits en vuit tirades.

Vista de la Fullatera des de la carretera de la vall de Querol

A la ressenya ens prometen que, si anem d’hora, no suarem (perquè la via està orientada al sud-oest), ni passarem por (perquè és molt discontinua i d’un grau prou “assequible”). Malgrat que fou oberta l’any 2013, nosaltres no vam tenir coneixement d’aquesta via fins que uns quants companys del centre la van escalar l’estiu de l’any passat.

Recorregut de la via Ni sueur ni peur
(extret de eskalatzencas.blogspot.com)

Ressenya de la via

Així que, ben aviat, anem per la carrertera N-20 en direcció al port de Pimorent, i deixem el cotxe a 1 km abans d’arribar a Porta, en un petit eixamplament a tocar d’un pont del tren i al costat d’una captació d’aigua. Des d’aquí creuem la carretera i caminem uns metres pel voral en direcció a Porta fins que veiem unes fites que ens indiquen l’inici de la curta aproximació cap al peu de la rampa on es veuen les xapes. La via està equipada, però en Pau porta alguns “flotants” per si de cas.

Al peu de la via Ni sueur, ni peur

Primers metres de la via

Després d’encordar-nos, en Pau comença a enfilar-se per la rampa de III grau del primer llarg, i arriba sense cap dificultat a la reunió. Jo, per la meva part, abans de sortir encara tinc temps de fer fotos a les boniques roses salvatges (Rosa sp.) i els lliris de sant Bru (Anthericum liliago) que encatifen el peu de la via.

Rosa salvatge

Lliri de sant Bru

La rampa, de suau granit, està una mica humida però jo tampoc tinc cap problema per arribar a la primera reunió, situada sota d’un sostret. Fins aquí no hem suat gens perquè encara estem a l’ombra.

La primera reunió

Arribant a la primera reunió

Des d’aquesta primera reunió veig que sobre el sostret brilla una xapa... ai que suarem! En Pau va cap a la base del ressalt i el supera amb un tres i no res perquè diu que hi ha “canto”... jo que no ho veig tan clar, ja m’estic buscant l’estrep. La fressa del riu i del trànsit de la carretera dificulta la comunicació i per això provem els xiulets.

Primers metres del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

En efecte, quan arribo a tocar del sostret, busco el “canto” i no el trobo pas... penjo l’estrep i a “cantar” s’ha dit! Un cop “superat” aquest primer mal pas, continuo progressant per una placa força llisa però tombada on poso a prova l’adherència dels meus “gats”. I quan s’han de posar els peus a les fissures verticals, he d’anar amb compte de no trepitjar la sorra humida ni la relliscosa vegetació. Així arribo a la segona reunió, una mica penjada d’aquesta placa i amb una instal·lació de ràpel un xic rònega. Des d’aquí es veu el cotxe aparcat a l’eixamplament de la carretera.

Arribant a la segona reunió

Des de la segona reunió...

...es veu el cotxe aparcat a la carretera

Per a fer el tercer llarg, en Pau surt per la vertical de la reunió per una vistosa placa inclinada però molt llisa, tot aprofitant una fissura central i cobrint-se els ulls del sol que comença a emergir pel caire del vessant. Un cop superada aquesta placa, es desplaça per una feixa herbada cap a l’esquerra i deixo de veure’l. Al cap d’una estona, i mig enlluernada, l’observo progressar entre blocs granítics.

Inici del tercer llarg

Progressant entre blocs granítics

Quan em toca a mi pujar pujar aquesta llarga tirada, després de superar la placa inclinada arribo a una feixa on m’he de barallar amb la frondosa vegetació per situar-me al peu de la següent placa. Per a reforçar la seguretat, en una fissura vertical en Pau ha posat un dels seus “flotants”: una mena de V anomenada gipsy i que jo no havia vist mai en acció. Me l’he hagut de mirar diverses vegades i, amb les indicacions d’en Pau, aconsegueixo alliberar-lo de la seva presó de granit i seguir avançant cap a la tercera reunió.

Progressant per la placa del tercer llarg

Gipsy en acció

Arribant a la tercera reunió

Per la quarta tirada, en Pau continua progressant per la bonyeguda placa on, entre les esquerdes, floreix el gaiol (Chamaespartium sagittale), una curiosa planta, parenta de la ginesta que, quan hi ha escassetat d’aigua, li cauen les fulles però les seves tiges tenen unes “ales” que les substitueixen i així la planta no perd tanta humitat.

Inici de la quarta tirada

Gaiol

Quan em toca a mi pujar, vaig superant el ressalts més o menys verticals i amb bones preses, però quan arribo prop de la cinquena reunió em trobo a l’inici d’un delicat flanqueig ple de regalims d’aigua que compliquen la meva progressió. Aquestes dues tirades ja ens han fet suar de valent.

Inici del delicat flanqueig cap a la quarta reunió

Inici de la cinquena tirada

Ara toca fer un llarg flanqueig a la dreta per un tram amb alguns regalims i ple de les llargues i relliscoses fulles de l’albó (Asphodelus albus) sobre les quals s’ha d’anar en compte de no fer un mal pas.

En ple flanqueig

Un cop jo he “superat” el tram selvàtic de la tirada, i després del flanqueig sobre la roca, em trobo al peu d’un ressalt una mica desplomat. Diuen que és III+, però jo l’he de superar fent un pas d’A0! Així arribo a la cinquena reunió compartida amb la via Gasoil & Décibels, la qual va més a la dreta i és més difícil que la nostra.

Arribant a la cinquena reunió

Inici de la sisena tirada

En Pau surt per la dreta i amb prou feines puc fer-li fotos sense que m’entri el sol per l’objectiu, però fa un ventet fresquet que manté una temperatura força agradable. Amb una sèrie de rampes i ressalts, em planto a la sisena reunió situada al caire d’una tartera rematada per un bosquet on comencem a tenir vistes sobre la vall de Campcardós.

Arribant a la sisena reunió

Travessem una tartera

Per la tartera i el bosquet anem trobant fites que, suposadament, ens han de conduir a la continuació de la via, però arriba un moment que deixem de veure’n i perdem una bona estona buscant aquesta continuació. Com en Pau porta uns quants “flotants”, es decideix a pujar per una placa tombada amb una vistosa muralla a mà dreta, per la qual dibuixa una diagonal ascendent a l’esquerra.

Progressant per una rampa ben assoleiada

Quan arribo al final de l’enlluernadora rampa, em trobo al peu d’una placa força dreta i llisa per la qual jo vaig pujant tot aprofitant les petites repisetes que m’ofereix fins que arribo a la reunió que en Pau ha muntat en un arbre i reforçat amb un parell de friends.

Aspecte de la placa amb la nostra
setena reunió al capdamunt

Ens fa l’efecte que estem massa a l’esquerra de la via, per això seguim pujant amb tendència a la dreta, tot superant rampes i ressalts, i en dues reunions més ens plantem dalt d’una esplanada de roca pelada, presidida per una fita, on finalitzen totes les vies i on ens fem la fotocim. Després de contemplar les vistes de la vall de Campcardós, rematada per la cresta que uneix el Roc Colom i el Peiraforca, rera la qual s’aixequen uns núvols que no fan cap gràcia, iniciem el descens que promet ser força entretingut.

Fotocim

Esquema del descens (extret de eskalatzencas.blogspot.com)

Inici del descens

Sortim en direcció oest per un corriol molt dreturer, tot seguint fites i punts taronges als arbres. Quan arribem a una esplanada, hem de prendre la direcció sud i, a partir d’aquí anirem trobant fins a tres trams de cordes fixes que s’alternen entre trams de sender i tarteres. Entretant els núvols segueixen aixecant-se i ja s’escolten els primers trons llunyans... ai que ens mullarem!

Esplanada on s’inicien els trams equipats amb cordes fixes

El segon tram de cordes fixes


Vista lateral del vessant per on hem pujat

Així, sense preses però sense pausa, anem acostant-nos a la carretera a la qual desemboquem molt a prop d’on tenim el cotxe aparcat. El cel ja està tot tapat i fa xafogor de tempesta. Ens acomiadem amb la promesa de que, si no tornen a tancar les fronteres per causa dels rebrots de la covid-19, tornarem per fer la via Gasoil & Décibels i trobar la continuació. Arribant a Llívia ens cau una bona pedregada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 24.06.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada