24.06.20 Aprofitant una estada a Llívia i la
reobertura de la frontera amb França, retornem als paisatges pirinencs que feia
tant de temps que no trepitjavem. Ens repartim en dos grups: en Ventu, l’Ester
i el Marc van fins al port de Pimorent per pujar per la Coma d’Engracies fins a
la Bassa d’en Mercader, i en Pau i jo anem a escalar el granític vessant oest
de la vall de Querol, conegut com La Fullatera, per la via Ni sueur, ni peur, un llarg recorregut de 330 m repartits en vuit
tirades.
Vista de la Fullatera des de la carretera de la vall de Querol
A la ressenya ens prometen que, si
anem d’hora, no suarem (perquè la via està orientada al sud-oest), ni passarem
por (perquè és molt discontinua i d’un grau prou “assequible”). Malgrat que fou
oberta l’any 2013, nosaltres no vam tenir coneixement d’aquesta via fins que
uns quants companys del centre la van escalar l’estiu de l’any passat.
Recorregut de la via Ni sueur ni peur
(extret de eskalatzencas.blogspot.com)
Ressenya de la via
Així que, ben aviat, anem per la
carrertera N-20 en direcció al port de Pimorent, i deixem el cotxe a 1 km abans
d’arribar a Porta, en un petit eixamplament a tocar d’un pont del tren i al
costat d’una captació d’aigua. Des d’aquí creuem la carretera i caminem uns
metres pel voral en direcció a Porta fins que veiem unes fites que ens indiquen
l’inici de la curta aproximació cap al peu de la rampa on es veuen les xapes. La
via està equipada, però en Pau porta alguns “flotants” per si de cas.
Al peu de la via Ni sueur, ni peur
Primers metres de la via
Després d’encordar-nos, en Pau comença
a enfilar-se per la rampa de III grau del primer llarg, i arriba sense cap dificultat
a la reunió. Jo, per la meva part, abans de sortir encara tinc temps de fer
fotos a les boniques roses salvatges (Rosa
sp.) i els lliris de sant Bru (Anthericum
liliago) que encatifen el peu de la via.
Rosa salvatge
Lliri de sant Bru
La rampa, de suau granit, està una
mica humida però jo tampoc tinc cap problema per arribar a la primera reunió, situada
sota d’un sostret. Fins aquí no hem suat gens perquè encara estem a l’ombra.
La primera reunió
Arribant a la primera reunió
Des d’aquesta primera reunió veig que
sobre el sostret brilla una xapa... ai que suarem! En Pau va cap a la base del
ressalt i el supera amb un tres i no res perquè diu que hi ha “canto”... jo que
no ho veig tan clar, ja m’estic buscant l’estrep. La fressa del riu i del
trànsit de la carretera dificulta la comunicació i per això provem els xiulets.
Primers metres del segon llarg
Assegurant des de la primera reunió
En efecte, quan arribo a tocar del
sostret, busco el “canto” i no el trobo pas... penjo l’estrep i a “cantar” s’ha
dit! Un cop “superat” aquest primer mal pas, continuo progressant per una placa
força llisa però tombada on poso a prova l’adherència dels meus “gats”. I quan
s’han de posar els peus a les fissures verticals, he d’anar amb compte de no
trepitjar la sorra humida ni la relliscosa vegetació. Així arribo a la segona
reunió, una mica penjada d’aquesta placa i amb una instal·lació de ràpel un xic
rònega. Des d’aquí es veu el cotxe aparcat a l’eixamplament de la carretera.
Arribant a la segona reunió
Des de la segona reunió...
...es veu el cotxe aparcat a la carretera
Per a fer el tercer llarg, en Pau surt
per la vertical de la reunió per una vistosa placa inclinada però molt llisa, tot
aprofitant una fissura central i cobrint-se els ulls del sol que comença a
emergir pel caire del vessant. Un cop superada aquesta placa, es desplaça per
una feixa herbada cap a l’esquerra i deixo de veure’l. Al cap d’una estona, i
mig enlluernada, l’observo progressar entre blocs granítics.
Inici del tercer llarg
Progressant entre blocs granítics
Quan em toca a mi pujar pujar aquesta
llarga tirada, després de superar la placa inclinada arribo a una feixa on m’he
de barallar amb la frondosa vegetació per situar-me al peu de la següent placa.
Per a reforçar la seguretat, en una fissura vertical en Pau ha posat un dels
seus “flotants”: una mena de V anomenada gipsy
i que jo no havia vist mai en acció. Me l’he hagut de mirar diverses vegades i,
amb les indicacions d’en Pau, aconsegueixo alliberar-lo de la seva presó de
granit i seguir avançant cap a la tercera reunió.
Progressant per la placa del tercer llarg
Gipsy en acció
Arribant a la tercera reunió
Per la quarta tirada, en Pau continua
progressant per la bonyeguda placa on, entre les esquerdes, floreix el gaiol (Chamaespartium sagittale), una curiosa planta,
parenta de la ginesta que, quan hi ha escassetat d’aigua, li cauen les fulles
però les seves tiges tenen unes “ales” que les substitueixen i així la planta
no perd tanta humitat.
Inici de la quarta tirada
Gaiol
Quan em toca a mi pujar, vaig superant
el ressalts més o menys verticals i amb bones preses, però quan arribo prop de
la cinquena reunió em trobo a l’inici d’un delicat flanqueig ple de regalims
d’aigua que compliquen la meva progressió. Aquestes dues tirades ja ens han fet
suar de valent.
Inici del delicat flanqueig cap a la quarta reunió
Inici de la cinquena tirada
Ara toca fer un llarg flanqueig a la
dreta per un tram amb alguns regalims i ple de les llargues i relliscoses
fulles de l’albó (Asphodelus albus) sobre
les quals s’ha d’anar en compte de no fer un mal pas.
En ple flanqueig
Un cop jo he “superat” el tram
selvàtic de la tirada, i després del flanqueig sobre la roca, em trobo al peu
d’un ressalt una mica desplomat. Diuen que és III+, però jo l’he de superar
fent un pas d’A0! Així arribo a la cinquena reunió compartida amb la via Gasoil & Décibels, la qual va més a
la dreta i és més difícil que la nostra.
Arribant a la cinquena reunió
Inici de la sisena tirada
En Pau surt per la dreta i amb prou
feines puc fer-li fotos sense que m’entri el sol per l’objectiu, però fa un
ventet fresquet que manté una temperatura força agradable. Amb una sèrie de
rampes i ressalts, em planto a la sisena reunió situada al caire d’una tartera
rematada per un bosquet on comencem a tenir vistes sobre la vall de Campcardós.
Arribant a la sisena reunió
Travessem una tartera
Per la tartera i el bosquet anem
trobant fites que, suposadament, ens han de conduir a la continuació de la via,
però arriba un moment que deixem de veure’n i perdem una bona estona buscant
aquesta continuació. Com en Pau porta uns quants “flotants”, es decideix a
pujar per una placa tombada amb una vistosa muralla a mà dreta, per la qual
dibuixa una diagonal ascendent a l’esquerra.
Progressant per una rampa ben assoleiada
Quan arribo al final de
l’enlluernadora rampa, em trobo al peu d’una placa força dreta i llisa per la
qual jo vaig pujant tot aprofitant les petites repisetes que m’ofereix fins que
arribo a la reunió que en Pau ha muntat en un arbre i reforçat amb un parell de
friends.
Aspecte de la placa amb la nostra
setena reunió al capdamunt
Ens fa l’efecte que estem massa a
l’esquerra de la via, per això seguim pujant amb tendència a la dreta, tot
superant rampes i ressalts, i en dues reunions més ens plantem dalt d’una
esplanada de roca pelada, presidida per una fita, on finalitzen totes les vies
i on ens fem la fotocim. Després de contemplar les vistes de la vall de Campcardós,
rematada per la cresta que uneix el Roc Colom i el Peiraforca, rera la qual
s’aixequen uns núvols que no fan cap gràcia, iniciem el descens que promet ser
força entretingut.
Fotocim
Esquema del descens (extret de eskalatzencas.blogspot.com)
Inici del descens
Sortim en direcció oest per un corriol
molt dreturer, tot seguint fites i punts taronges als arbres. Quan arribem a
una esplanada, hem de prendre la direcció sud i, a partir d’aquí anirem trobant
fins a tres trams de cordes fixes que s’alternen entre trams de sender i
tarteres. Entretant els núvols segueixen aixecant-se i ja s’escolten els primers
trons llunyans... ai que ens mullarem!
Esplanada on s’inicien els trams equipats amb cordes fixes
El segon tram de cordes fixes
Vista lateral del vessant per on hem pujat
Així, sense preses però sense pausa,
anem acostant-nos a la carretera a la qual desemboquem molt a prop d’on tenim
el cotxe aparcat. El cel ja està tot tapat i fa xafogor de tempesta. Ens
acomiadem amb la promesa de que, si no tornen a tancar les fronteres per causa
dels rebrots de la covid-19, tornarem per fer la via Gasoil & Décibels i trobar la continuació. Arribant a Llívia
ens cau una bona pedregada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada