dilluns, 28 de setembre del 2015

Per la Senda del Duero amb bicicleta (IV)

11.08.15 - 10a etapa: Zamora - Villardieuga (62 Km / +507 m)

Avui a les 5:30 de la matinada, el nostre company Siscu ens ha deixat… per marxar amb autocar cap a Madrid i des d’allà amb AVE cap a Barcelona! Nosaltres, però, no sortim fins quasi a les 7, tot creuant el pont de pedra sobre el Duero. Encara és fosc i la lluna minvant ens somriu des del cel. A partir d’avui durem al Siscu, com diu ell, en esperit juntament amb la resta de familiars i amics que dia rera dia ens animen i esperonen.


Després de passar a frec de l’ermita romànica de San Frontis, i de creuar la carretera C-527, sortim de Zamora pel Camí de Sant Jaume en direcció sud, tot travessant un paisatge ondulat per on planeja el milà a la recerca del seu esmorçar. Amb els primers raigs de sol arribem a la confluència de les antigues vies romanes de La Plata, Mirandesa i Dalmacia, on hi han plantat un vistós monument.

Monument a la confluència de tres vies romanes

A partir d’aquí tornem a anar cap a ponent tot deixant el Camí de Sant Jaume per seguir, més o menys, la via Mirandesa que anava de Zamora a Miranda do Douro, ja en terres portugueses. Així passem per Tardobispo i, poc després, deixem a mà esquerra la Pueblica de Campeán on creuem damunt del Puente Patato, un pas molt important dins la ruta de la transhumància. De moment el sol està enterenyinat, cosa que s’agraeix, i per la pista se’ns creuen un munt de conills que fugen esperitats al nostre pas.

Puente Patato

Així arribem al poble de Pereruela, famós per la seva ceràmica, on fem el “segon esmorzar” al bar del poble. Molt ens temem que a partir d’ara se’ns ha acabat la bona vida. I així és… a la sortida del poble ja tastem els primers blocs de granit, que aquí anomenen “berrocales”, i comencem a veure les primeres “dehesas” d’alzines. Aquí deixem enrera la Conca del Duero, la qual hem anat travessant des d’Almazán, per entrar de ple al Massís Ibèric.

Vora el Puente de las Urrietas

Pujant entre "berrocales"

Després de creuar el torrent de Sobradillo pel Puente de Las Urrietas, el camí s’esdevé estret i costerut i hem de fer molts trams a peu. El Duero, que no veiem, marxa a la nostra dreta completament encaixat. La solitud és absoluta i ens venen a la memòria les etapes més dures del Tajo, però per aquests topants veiem més pobles aprop, com el petit nucli d’Arcillo que deixem a mà esquerra. Poc després passem sobre el pont d’origen romà de La Albañeza.

Puente de la Albañeza


Comença a fer calor i per la pista hi ha molta sorra, cosa que ens obliga a rodar amb precaució . A les 12 arribem al poble d’Abelón, on aprofitem a fer un descans i un refresc perquè encara ens queden uns bons 20 Km de recorregut.  Quan sortim del poble anem cap al nord en direcció a Moral de Sayago, des d’on prenem una pista coneguda com “Camino de la Dehesa” per la qual arribem a la carretera d’accés a la presa del pantà de Villalcampao. Ens trobem en plena comarca del Sayago i aquesta carretera marca el límit del Paque Natural de los Arribes del Duero on el riu i els seus afluents han excavat una profunda gorja, de fins 400 metres de fondària, a la peneplana granítica. Als escarpats vessants hi ha camps d’oliveres, ametllers, fruiters i vinyes de la D.O. Arribes del Duero.


Un cop creuada aquesta carretera que baixa a la presa, continuem per un sender estret entre boles granítiques de grans dimensions que segueix el traçat d’un torrent sec el qual creuem diverses vegades per damunt de rústecs ponts de lloses anomenats “pontones”. Fa molta calor i les ombres són escasses.


Així arribem a Villadepera on fem un breu dinar al bar del poble. El terme “pera”, com en català, prové del llatí petra que vol dir “pedra”. Passades les 4 de la tarda ens armem de valor i sortim a recòrrer els darrers quilòmetres d’aquesta etapa sota un sol de justícia; sort que anem per una bona pista per la qual arribem a la carretera que, en suau baixada, ens deixa a Villardieuga de la Ribera.

Escultura de "La Mula" a Villardieuga

Després de la dutxa de rigor, sortim a visitar el poble que és una combinació de cases modernes i tradicionals de pedra. A tocar de la seva església hi ha una escultura de pedra granítica anomenada “La Mula”, la qual fou traslladada fins aquí des del jaciment de Castro de Samanede on va ser trobada. Aquesta escultura, d’uns 2500 anys d’antigutat, representa un brau (dit verraco) i forma part de la cultura dels antics pobladors d’aquesta zona anomenats Vettones. Track de la ruta.

12.08.14 - 11a etapa: Villardieuga - Fermoselle (52 Km / +489 m)

Avui comencem el dia amb un bon esmorzar a la casa rural “La mula de los Arribes” on ens hi hem allotjat, i així sortim de molt bon humor per una bona pista a gaudir de les belleses que ens ha promès l’amo de l’hostal. Aviat, però, abandonem la pista per continuar camp a través tot seguint el curs eixut del torrent del Pontón. Tanmateix a la seva riba es poden veure algunes basses amb aigua pels ramats i nombrosos petits molins en ruïnes, tot això enmig d’un paisatge de superba bellesa que no amaga, però, els rastres d’un incendi recent. Són les 8:30 del matí i ja comença a fer calor.



Seguint aquest torrent anem a sortir a la pista d’accés al jaciment de Peña Redonda, el qual fou un poblat vetón que posteriorment es va romanitzar; amb les pedres d’aquest poblat es va construir l’ermita romànica de San Amede de la que avui només en queda la seva base. Nosaltres, però, no tenim temps per a visitar el poblat i, tot deixant la pista, continuem per un sender estret i tapat que baixa a creuar el torrent de Fenoya. Encara que no veiem el Duero aquest ja fa de frontera amb Portugal.


Seguidament pugem fort fins a atènyer un camí carreter pel qual anem planejant fins a una cruïlla on un pal indicador ens assenyala la direcció dels “chiviteros”, així és que en aquest punt deixem el camí natural per prendre una bona pista, marcada amb els senyals grocs i blancs d’un PR, fins arribar al capdamunt de l’altiplà on hi ha els “chiviteros” que eren petites cabanes, ara restaurades, on es protegien les cries de les cabres (els “chivos”) dels atacs dels llops. L’indret és ple de plafons que ens informen sobre la funció d’aquestes cabanes i sobre la feina dels pastors.

Un dels "chiviteros"

Fuente Vallaujo

Per aquesta mateixa pista, amb vistes a la ciutat portuguesa de Miranda do Douro, anem en suau baixada cap a Torregamones tot passant a frec de la Fuente Vallaujo, un pou amb unes quantes piques de pedra al seu voltant per a donar de beure als ramats. Des de Torregamones, i en direcció sud, anem cap al proper poble de Gamones al qual arribem després de creuar la carretera ZA-324.

Arribant a Gamones

A Gamones recuperem la direcció oest i sortim del poble per una bona pista flanquejada per robustes alzines... El campo mismo se hizo / arbol en ti, parda encina. (Antonio Machado, Campos de Castilla). Aviat, però, abandonem aquesta pista per continuar, un cop més, per un sender estret que baixa a tocar del curs sec del torrent de La Palla, on podem veure un seguit de petits molins en ruïnes, “pontones” de grans lloses granítiques i portes que delimiten les finques privades i per on hem d’anar quasi tota l’estona a peu. Per això a l’alçada del molí de Valmuyado deixem el camí natural per anar de dret a buscar la carretera ZA-P-2223, que besem amb devoció, i per la qual arribem a Badilla on esperem trobar un bar on fer un mos... però res!

Molí de Valmuyado

Pont de la Rivera Ancha

Probem sort al proper poble de Cozcurrita, tot passant a frec del restaurat Molino Pachón i seguint el curs sec del riu de La Mimbre, que creuem per damunt el pont de la Rivera Ancha. Però a Cozcurrita tampoc hi ha cap bar obert així és que ens instal·lem al porxo de la seva església per entretenir el cuc de la gana amb unes barretes de cereals i continuem ruta cap al sud en direcció a Fariza de Sayago, capital d’aquesta comarca i des d’on prenem la carretera cap a Mámoles per tal d’evitar una marrada del camí natural.

Església de Cozcurrita

Per aquesta carretera evitem també entrar al poble de Mámoles i així desemboquem directament a l’anomenat Camino de los Arrieros, pel qual pugem a l’altiplà des d’on gaudim de fugiseres però espectaculars vistes del Duero encaixat entre escarpats vessants rocosos on fan niu les aus rapinyaires.

Vista dels Arribes del Duero

Cruz de la Figalina

Després de passar de llarg de Fornillos de Fermoselle arribem a la Cruz de la Figalina punt per on creuem una carretera i continuem pel camí natural entre alzines sureres i matolls d’estepa que aquí anomenen “jara pringosa” (Cistus ladanifer). Des que hem entrat al Massís Ibèric que el paisatge i els pobles ens semblen una combinació entre Extremadura i Galícia. Així arribem a una cruïlla per on ens desviem a mà esquerra per una pista, primer de terra i després asfaltada, per la qual evitem d’entrar a Pinilla de Fermoselle i arribar a Fermoselle, final d’etapa, després de creuar la Rivera Pinilla.


Vistes des del mirador de Fermoselle

Fermoselle és un poble declarat Conjunto Historico Artístico i està situat al caire d’un escarpat vessant, per això des del capdamunt del poble, on hi havia hagut un castell i ara hi ha un mirador, podem gaudir d’enlairades vistes del poble i del Duero a la llum del capvespre. Track de la ruta.

13.08.14 - 12a etapa: Fermoselle - Vilvestre (68 Km / +985 m)

És tan aviat que encara és de nit quan abandonem Fermoselle, per la carretera ZA-316, en direcció a Trabanca per damunt la peneplana ondulada. Amb les primeres llums del dia arribem al caire de l’altiplà i, seguidament, la carretera deixa el seu traçat rectilini i s’enfonsa cap a la pregona vall del riu Tormes, tot fent pronunciades llaçades en una baixada que, amb el fred del matí, sembla que no s’acaba mai. Des d’algunes corbes podem veure, al fons de la vall, el pont de San Lorenzo per on creuem el riu Tormes que fa de frontera entre les províncies de Zamora i Salamanca.


Continuem per aquesta carretera uns quilòmetres més però a mitja pujada l’abandonem per a prendre una bona pista que surt a mà esquerra i per la qual ens enlairem decididament cap a Trabanca entre esculturals blocs granítics i cabanes de pedra seca que aquí anomenen casitos. Malgrat que anem en forta pujada, l’aire que bufa és molt fred i la roba d’abric no sobra gens.


Un cop hem assolit de nou l’altiplà la pista, en un recorregut de lleuger puja-baixa, ens deixa a la població de Trabanca on, al llarg de la carretera que la travessa, hi ha tota una sèrie d’estatues de ferro on hi estan representades les aus més característiques dels Arribes.


Però quan des d’aquí volem continuar pel camí natural... no podem! perquè el sender està completament cobert pels esbarzers i, malgrat que ho intentem, passar és impossible; per això reculem de nou cap al centre del poble i des d’allà prenem una carretera que no té número ni sabem on va, però un cop més confiem en Sant GPS i aviat recuperem el traçat de la Senda del Duero on observem que la major part de les estaques de fusta resten tirades per terra. Ara anem en direcció a Villarino de los Aires... i déu n’hi do “los aires” que bufen aquí, això sí, l’atmosfera està clara i neta com si fos un dia de primavera.

Arribant a Villarino de los Aires

Deixem enrera Villarino de los Aires i anem en forta baixada en direcció a la central hidroelèctrica de Villarino. A mitja baixada fem un mos ràpid a redós d’uns petits roures perquè fa un fred que pela i això que ja són passades les 10 del matí. Després d’aquest petit descans, continuem per la carretera d’accés a la central amb bones vistes del Duero ben encaixat entre els penyals.

El Duero encaixat i pregon

Pujant a Pereña

Però tot això s’ha de pagar... amb la pujada cap al poble de Pereña de la Ribera tot remuntant el torrent de Los Cabrones per un sender estret, costerut i, a voltes, molt tapat per la vegetació resseca, i que hem de fer tot a peu... tota una cabronada! Passades les 12 del migdia arribem a Pereña cansades però contentes perquè sortim d’aquest poble per una bona pista que es dirigeix al mirador del famós Pozo de los Humos, un penya-segat de més de 50 metres d’alçada per on es precipiten les aigües del riu Uces cosa que provoca una boira al peu de l’impressionant salt... però tot això quan hi ha aigua! i com sospitem que el riu Uces estarà sec, deixem de banda el mirador i ens desviem a mà esquerra per un sender estret i mig tapat i pel qual hem d’anar pràcticament a peu fins a la carretera d’accés a Masueco.


Per aquesta carretera creuem el riu Uces i comprovem que, efectivament, està sec i ben sec. A Masueco fem un breu dinar perquè el dia s’està tapant per moments i ens temem que acabi plovent, per això quan reprenem la marxa anem fins a Aldeadávila i des d’allà prenem una pista en direcció sud que es dirigeix a La Zarza de Pumareda i així ens estalviem la forta baixada i posterior pujada des del Salto de Aldeadávila. Des de La Zarza de Pumareda anem per una carretera local cap a Mieza on recuperem el camí natural.


Vistes a Portugal des del mirador de Vilvestre

Finalment des de Mieza anem per una bona pista cap a Vilvestre, final d’etapa, on arribem sense que hagi caigut ni una sola gota d’aigua. Abans de sopar anem a la part alta del poble on hi ha un mirador sobre el Duero. Estem a les portes de Portugal, però a jutjar pel fred que fa més aviat sembla que estiguem a les portes de la tardor. Track de la ruta.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia. (continuarà)

dilluns, 21 de setembre del 2015

Per la Senda del Duero amb bicicleta (III)

8.08.15 - 7a etapa: Tudela de Duero - Tordesillas (55 Km / +116 m)

Avui, per a variar, a les 7 del matí no hi ha cap bar obert, per això fem un breu esmorzar a l’habitació de l’hostal. Ja fa una setmana que vam pujar a les fonts del Duero i a l’Urbión. Així sortim de Tudela per un bonic passeig fluvial, el qual, poc després, travessa el riu i es converteix en una pista que s’endinsa a la pineda de Santinos, amb magnífics exemplars de pi pinyer: El pino es el mar y el cielo / y la montaña: el planeta. (Antonio Machado, Campos de Castilla).

Sortint de Tudela de Duero

Pineda de Santinos

Quan sortim del bosc tornem a creuar la línia Valladolid-Ariza, la qual ja anomenem “el tren fantasma” mentre pensem que si aquesta línia fos una via verda… els quilòmetres que ens hauríem estalviat!



Poc després de passar per Herrera de Duero, on els bars estan tots tancats, creuem el Duero i seguim avançant, ara per la riba dreta, en direcció a Puenteduero tot rodejant el mur de pedra d’una urbanització i travessant una extensa pineda anomenada Pinar de Antequera, considerat el pulmó verd de la ciutat de Valladolid i per on es fa dificil rodar per causa de la gran quantitat de sorra que hi ha a les pistes.

Pinar de Antequera

Així arribem a Puenteduero amb l’esperança de poder fer el “segon esmorzar”… negatiu! Són les 10 del matí i tots els bars estan tancats. Potser la causa és que avui és dissabte. El dia està molt tapat i la màniga llarga no sobra. A partir d’aquí anem seguint també les fletxes grogues del Camí de Sant Jaume en direcció a Simancas… a veure si tenim més sort.


Pont de Simancas

Quan estem a les portes de Simancas ens cal creuar el riu Pisuerga, un dels principals afluents del Duero, per un bonic pont de pedra, i en fer-ho un altre ciclísta, que pensa que som pelegrins, ens desitja Buen camino! (quants records…). Just a l’altra banda hi ha un bar… tancat! No perdem més el temps i ens seiem en una de les taules de la terrassa del bar i ens cruspim uns talls de pizza que ens havien sobrat del sopar… un glop d’aigua i a seguir! Malgrat que ja fa un bon sol, l’aire és ben fresquet.


Ara anem seguint la riba dreta del riu Pisuerga aigües avall fins a la seva confluència amb el Duero el qual, a partir d’ara, es converteix en un “senyor riu”. Passem per Villamarciel … i res de bar! Però per fi a San Miguel del Pino, poble molt conegut dels amants de la pesca esportiva, a més d’una bonica església trobem un bar obert on fem el vermut, car ja és massa tard per fer un “segon esmorzar”.

San Miguel del Pino

Quan reprenem de nou la marxa, la calor es deixa sentir i se’ns comença a socarrar el flanc sud del cos, perquè ja fa dies que anem en direcció oest. Anem pel camí a tocar del riu amb passarel·les i algun tram d’escales, però amb molta i molt agradable ombra. A les envistes de Tordesillas, el camí ens regala una de les millors postals del Duero de tota la ruta.

Embarcador fluvial a Tordesillas

Així arribem a Tordesillas, final d’aquesta etapa que, comparada amb la d’ahir, ha estat com una “jornada de descans”, cosa que ens permet de fer un bon dinar i una visita a la ciutat, els seus monuments i la seva platja fluvial a tocar del gran pont de pedra per on l’antiga N-VI creua el Duero.


La població de Tordesillas és famosa, a més de pel sempre polèmic “Toro de la Vega”, pel seu “Tratado”, mitjançant el qual Espanya i Portugal es van repartir Amèrica del Sud tot seguint aproximadament el traçat del meridià 46, i també perquè aquí hi va estar empresonada la cèlebre Juana la Loca.

Mural que fa referència al "Tratado de Tordesillas"

Per la nit anem a sopar a un bar regentat per una parella d’aquí però que havia viscut molts anys a Figueres i amb qui parlem en català mentre mengem pa amb tomàquet. Track de l'etapa.

9.08.14 - 8a etapa: Tordesillas - Toro (51 Km / +212 m)

Avui, com sempre, fem un frugal esmorzar a l’habitació i sortim ben aviat i ben abrigats car el dia és fred i clar. Seguint el Canal de Tordesillas, deixem enrera el poblet de Torrecilla de la Abadesa i sortim als camps de vinyes de la D.O. Toro en direcció a Torre Duero, finca en la que destaca l’Ermita de la Virgen amb un absis que sembla romànic. Aquí s’acaba l’asfalt de cop i volta i hem de continuar a peu per unes pistes de sorra tan fina que sembla que estiguem travessant la platja de Castelldefels.

Arribant a Torre Duero

Tram de sorra que ens obliga a seguir a peu

A la sortida dels camps de vinyes ja comencem a veure les primeres plantacions d’alzines, preludi del panorama que ens espera d’aquí a dos dies. Quan el paisatge s’obre descobrim el Duero com si fos una amplíssima cinta blava estesa als nostres peus.

Seguim arrossegant les bicis entre alzines


Poc després de passar les vies del tren, creuem el Duero per la Presa de San José i continuem per un curt tram d’asfalt fins que ens desviem per una pista que va a frec del Canal de San José en direcció a Villafranca de Duero, però que si arribem a saber el què ens esperava en aquesta pista hauríem continuat per la carretera.


Relaxats i contents arribem a Villafranca de Duero, on ens fixem en la seva església de disseny molt modern i que contrasta amb totes les esglésies romàniques que hem vist fins ara. Són les 11 i el bar està… tancat! Així és que fem un mos a l’ombra en un banc de la plaça del poble.

Moderna església de Villafranca de Duero

Sense entretenir-nos gaire volem continuar la ruta… però no podem! A la sortida del poble m’adono que tinc la roda del darrera desinflada. La causa: els abriulls del dimoni dels quals en tenim les cobertes ben plenes. Intentem arreglar-ho amb un spray antipunxades, però aquesta càmera també perd aire per la vàlvula… Hala, a canviar-la una altra vegada! Sort que en aquest moment apareixen del no-res una colla de ciclístes que, en un obrir i tancar d’ulls, posen una càmera nova dins la coberta… i no entenem com és que això a nosaltres ens costa tant! Acte seguit aquesta colla de ciclístes desapareix amb la mateixa celeritat amb que ha aparegut.

Però, quan volem inflar el pneumàtic… no podem! Un senyor del poble que ens observa s’ofereix amablement a inflar-nos la roda amb un compressor que té a casa seva. Així coneixem als germans Mozo i la seva família. El senyor Anastasio i el seu fill Miguel Angel, veins de Cornellà i Sant Joan Despí, intenten per tots els mitjans d’arreglar la vàlvula que resulta que és defectuosa. Per acabar-ho d’adobar, una altra càmera que duem també té la vàlvula espatllada… total, que aquesta família ens acaba regalant una de les seves càmeres perquè almenys poguem arribar fins a un taller de Zamora! Són quasi les dues del migdia i després de donar-los les gràcies i d’acomiadar-nos continuem, ara per carretera, fins l’enlairada població de Toro, final d’etapa. Portem una setmana de ruta i ja hem fet uns 472 Km.

Calle Mayor i Torre del Reloj de Toro

Per la nit, abans d’anar a dormir, anem a donar un cop d’ull a les rodes: tot correcte! Pensem que si arribem al final d’aquesta ruta no serà ben bé per mèrits propis, sinó que el destí ens posa àngels de la guarda pel camí. Track de l'etapa.

10.08.14 - 9a etapa: Toro - Zamora (35 Km / desnivell inapreciable)

La tarda d’ahir la vam aprofitar per a fer el turísta pel nucli històric de Toro i visitar els seus monuments més destacats com són la col·legiata de Santa Maria la Mayor, obra dels segles XII i XIII en la que destaca un vistós cimbori, diverses esglésies d’origen mudèjar, la torre del rellotge i el pont medieval sobre el Duero.

Col·legiata de Santa Maria la Mayor de Toro

Puente Mayor de Toro

Avui sortim aviat perquè, malgrat que aquesta és l’etapa més curta de la ruta, ens cal arribar d’hora a Zamora per visitar, sobretot, un taller i, a més, el Siscu, a qui ja se li acaben les vacances i per això avui està trist, ha d’anar a la delegació de SEUR per enviar la bicicleta a Barcelona. Iniciem la ruta baixant de dret cap al pont medieval, dit Puente Mayor, tot travessant les vies del tren per un pas inferior, del qual ni la guia ni les cròniques no en parlen perquè sembla bastant nou.

Sortint de Toro, sobre el Puente Mayor

El Duero des del Puente Mayor

Creuem el Duero per sobre d’aquest pont històric, que es troba en un estat de lamentable abandó, i volem continuar pel camí natural, però quan entrem a la pista… és plena d’abriulls!!! I no tenim més càmeres de recanvi. Tornem al pont i prenem la carretera ZA-P-1102  per la qual passem per Villalazán on, a la riba del Duero, hi ha el jaciment arqueològic de El Alba, amb restes romanes que es relacionen amb la ciutat d’Ocelo Durii, dels segles I al V dC. Passat Villaralbo desemboquem a la carretera C-605 per la qual, després de creuar la N-630, arribem al Barrio Pinilla a les portes de Zamora.

La moderna entrada al jaciment de El Alba

El Duero al seu pas per Zamora

Des del pont de la carretera, el qual ens ofereix una immillorable estampa de la ciutat reflectida a les aigües del Duero, entrem al nucli històric de Zamora, final d’aquesta etapa que hem fet en… dues hores! Track de l'etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet, Isabel Salvia i Siscu Gil. (continuarà)