dilluns, 28 de setembre de 2015

Per la Senda del Duero amb bicicleta (IV)

11.08.15 - 10a etapa: Zamora - Villardieuga (62 Km / +507 m)

Avui a les 5:30 de la matinada, el nostre company Siscu ens ha deixat… per marxar amb autocar cap a Madrid i des d’allà amb AVE cap a Barcelona! Nosaltres, però, no sortim fins quasi a les 7, tot creuant el pont de pedra sobre el Duero. Encara és fosc i la lluna minvant ens somriu des del cel. A partir d’avui durem al Siscu, com diu ell, en esperit juntament amb la resta de familiars i amics que dia rera dia ens animen i esperonen.


Després de passar a frec de l’ermita romànica de San Frontis, i de creuar la carretera C-527, sortim de Zamora pel Camí de Sant Jaume en direcció sud, tot travessant un paisatge ondulat per on planeja el milà a la recerca del seu esmorçar. Amb els primers raigs de sol arribem a la confluència de les antigues vies romanes de La Plata, Mirandesa i Dalmacia, on hi han plantat un vistós monument.

Monument a la confluència de tres vies romanes

A partir d’aquí tornem a anar cap a ponent tot deixant el Camí de Sant Jaume per seguir, més o menys, la via Mirandesa que anava de Zamora a Miranda do Douro, ja en terres portugueses. Així passem per Tardobispo i, poc després, deixem a mà esquerra la Pueblica de Campeán on creuem damunt del Puente Patato, un pas molt important dins la ruta de la transhumància. De moment el sol està enterenyinat, cosa que s’agraeix, i per la pista se’ns creuen un munt de conills que fugen esperitats al nostre pas.

Puente Patato

Així arribem al poble de Pereruela, famós per la seva ceràmica, on fem el “segon esmorzar” al bar del poble. Molt ens temem que a partir d’ara se’ns ha acabat la bona vida. I així és… a la sortida del poble ja tastem els primers blocs de granit, que aquí anomenen “berrocales”, i comencem a veure les primeres “dehesas” d’alzines. Aquí deixem enrera la Conca del Duero, la qual hem anat travessant des d’Almazán, per entrar de ple al Massís Ibèric.

Vora el Puente de las Urrietas

Pujant entre "berrocales"

Després de creuar el torrent de Sobradillo pel Puente de Las Urrietas, el camí s’esdevé estret i costerut i hem de fer molts trams a peu. El Duero, que no veiem, marxa a la nostra dreta completament encaixat. La solitud és absoluta i ens venen a la memòria les etapes més dures del Tajo, però per aquests topants veiem més pobles aprop, com el petit nucli d’Arcillo que deixem a mà esquerra. Poc després passem sobre el pont d’origen romà de La Albañeza.

Puente de la Albañeza


Comença a fer calor i per la pista hi ha molta sorra, cosa que ens obliga a rodar amb precaució . A les 12 arribem al poble d’Abelón, on aprofitem a fer un descans i un refresc perquè encara ens queden uns bons 20 Km de recorregut.  Quan sortim del poble anem cap al nord en direcció a Moral de Sayago, des d’on prenem una pista coneguda com “Camino de la Dehesa” per la qual arribem a la carretera d’accés a la presa del pantà de Villalcampao. Ens trobem en plena comarca del Sayago i aquesta carretera marca el límit del Paque Natural de los Arribes del Duero on el riu i els seus afluents han excavat una profunda gorja, de fins 400 metres de fondària, a la peneplana granítica. Als escarpats vessants hi ha camps d’oliveres, ametllers, fruiters i vinyes de la D.O. Arribes del Duero.


Un cop creuada aquesta carretera que baixa a la presa, continuem per un sender estret entre boles granítiques de grans dimensions que segueix el traçat d’un torrent sec el qual creuem diverses vegades per damunt de rústecs ponts de lloses anomenats “pontones”. Fa molta calor i les ombres són escasses.


Així arribem a Villadepera on fem un breu dinar al bar del poble. El terme “pera”, com en català, prové del llatí petra que vol dir “pedra”. Passades les 4 de la tarda ens armem de valor i sortim a recòrrer els darrers quilòmetres d’aquesta etapa sota un sol de justícia; sort que anem per una bona pista per la qual arribem a la carretera que, en suau baixada, ens deixa a Villardieuga de la Ribera.

Escultura de "La Mula" a Villardieuga

Després de la dutxa de rigor, sortim a visitar el poble que és una combinació de cases modernes i tradicionals de pedra. A tocar de la seva església hi ha una escultura de pedra granítica anomenada “La Mula”, la qual fou traslladada fins aquí des del jaciment de Castro de Samanede on va ser trobada. Aquesta escultura, d’uns 2500 anys d’antigutat, representa un brau (dit verraco) i forma part de la cultura dels antics pobladors d’aquesta zona anomenats Vettones. Track de la ruta.

12.08.14 - 11a etapa: Villardieuga - Fermoselle (52 Km / +489 m)

Avui comencem el dia amb un bon esmorzar a la casa rural “La mula de los Arribes” on ens hi hem allotjat, i així sortim de molt bon humor per una bona pista a gaudir de les belleses que ens ha promès l’amo de l’hostal. Aviat, però, abandonem la pista per continuar camp a través tot seguint el curs eixut del torrent del Pontón. Tanmateix a la seva riba es poden veure algunes basses amb aigua pels ramats i nombrosos petits molins en ruïnes, tot això enmig d’un paisatge de superba bellesa que no amaga, però, els rastres d’un incendi recent. Són les 8:30 del matí i ja comença a fer calor.



Seguint aquest torrent anem a sortir a la pista d’accés al jaciment de Peña Redonda, el qual fou un poblat vetón que posteriorment es va romanitzar; amb les pedres d’aquest poblat es va construir l’ermita romànica de San Amede de la que avui només en queda la seva base. Nosaltres, però, no tenim temps per a visitar el poblat i, tot deixant la pista, continuem per un sender estret i tapat que baixa a creuar el torrent de Fenoya. Encara que no veiem el Duero aquest ja fa de frontera amb Portugal.


Seguidament pugem fort fins a atènyer un camí carreter pel qual anem planejant fins a una cruïlla on un pal indicador ens assenyala la direcció dels “chiviteros”, així és que en aquest punt deixem el camí natural per prendre una bona pista, marcada amb els senyals grocs i blancs d’un PR, fins arribar al capdamunt de l’altiplà on hi ha els “chiviteros” que eren petites cabanes, ara restaurades, on es protegien les cries de les cabres (els “chivos”) dels atacs dels llops. L’indret és ple de plafons que ens informen sobre la funció d’aquestes cabanes i sobre la feina dels pastors.

Un dels "chiviteros"

Fuente Vallaujo

Per aquesta mateixa pista, amb vistes a la ciutat portuguesa de Miranda do Douro, anem en suau baixada cap a Torregamones tot passant a frec de la Fuente Vallaujo, un pou amb unes quantes piques de pedra al seu voltant per a donar de beure als ramats. Des de Torregamones, i en direcció sud, anem cap al proper poble de Gamones al qual arribem després de creuar la carretera ZA-324.

Arribant a Gamones

A Gamones recuperem la direcció oest i sortim del poble per una bona pista flanquejada per robustes alzines... El campo mismo se hizo / arbol en ti, parda encina. (Antonio Machado, Campos de Castilla). Aviat, però, abandonem aquesta pista per continuar, un cop més, per un sender estret que baixa a tocar del curs sec del torrent de La Palla, on podem veure un seguit de petits molins en ruïnes, “pontones” de grans lloses granítiques i portes que delimiten les finques privades i per on hem d’anar quasi tota l’estona a peu. Per això a l’alçada del molí de Valmuyado deixem el camí natural per anar de dret a buscar la carretera ZA-P-2223, que besem amb devoció, i per la qual arribem a Badilla on esperem trobar un bar on fer un mos... però res!

Molí de Valmuyado

Pont de la Rivera Ancha

Probem sort al proper poble de Cozcurrita, tot passant a frec del restaurat Molino Pachón i seguint el curs sec del riu de La Mimbre, que creuem per damunt el pont de la Rivera Ancha. Però a Cozcurrita tampoc hi ha cap bar obert així és que ens instal·lem al porxo de la seva església per entretenir el cuc de la gana amb unes barretes de cereals i continuem ruta cap al sud en direcció a Fariza de Sayago, capital d’aquesta comarca i des d’on prenem la carretera cap a Mámoles per tal d’evitar una marrada del camí natural.

Església de Cozcurrita

Per aquesta carretera evitem també entrar al poble de Mámoles i així desemboquem directament a l’anomenat Camino de los Arrieros, pel qual pugem a l’altiplà des d’on gaudim de fugiseres però espectaculars vistes del Duero encaixat entre escarpats vessants rocosos on fan niu les aus rapinyaires.

Vista dels Arribes del Duero

Cruz de la Figalina

Després de passar de llarg de Fornillos de Fermoselle arribem a la Cruz de la Figalina punt per on creuem una carretera i continuem pel camí natural entre alzines sureres i matolls d’estepa que aquí anomenen “jara pringosa” (Cistus ladanifer). Des que hem entrat al Massís Ibèric que el paisatge i els pobles ens semblen una combinació entre Extremadura i Galícia. Així arribem a una cruïlla per on ens desviem a mà esquerra per una pista, primer de terra i després asfaltada, per la qual evitem d’entrar a Pinilla de Fermoselle i arribar a Fermoselle, final d’etapa, després de creuar la Rivera Pinilla.


Vistes des del mirador de Fermoselle

Fermoselle és un poble declarat Conjunto Historico Artístico i està situat al caire d’un escarpat vessant, per això des del capdamunt del poble, on hi havia hagut un castell i ara hi ha un mirador, podem gaudir d’enlairades vistes del poble i del Duero a la llum del capvespre. Track de la ruta.

13.08.14 - 12a etapa: Fermoselle - Vilvestre (68 Km / +985 m)

És tan aviat que encara és de nit quan abandonem Fermoselle, per la carretera ZA-316, en direcció a Trabanca per damunt la peneplana ondulada. Amb les primeres llums del dia arribem al caire de l’altiplà i, seguidament, la carretera deixa el seu traçat rectilini i s’enfonsa cap a la pregona vall del riu Tormes, tot fent pronunciades llaçades en una baixada que, amb el fred del matí, sembla que no s’acaba mai. Des d’algunes corbes podem veure, al fons de la vall, el pont de San Lorenzo per on creuem el riu Tormes que fa de frontera entre les províncies de Zamora i Salamanca.


Continuem per aquesta carretera uns quilòmetres més però a mitja pujada l’abandonem per a prendre una bona pista que surt a mà esquerra i per la qual ens enlairem decididament cap a Trabanca entre esculturals blocs granítics i cabanes de pedra seca que aquí anomenen casitos. Malgrat que anem en forta pujada, l’aire que bufa és molt fred i la roba d’abric no sobra gens.


Un cop hem assolit de nou l’altiplà la pista, en un recorregut de lleuger puja-baixa, ens deixa a la població de Trabanca on, al llarg de la carretera que la travessa, hi ha tota una sèrie d’estatues de ferro on hi estan representades les aus més característiques dels Arribes.


Però quan des d’aquí volem continuar pel camí natural... no podem! perquè el sender està completament cobert pels esbarzers i, malgrat que ho intentem, passar és impossible; per això reculem de nou cap al centre del poble i des d’allà prenem una carretera que no té número ni sabem on va, però un cop més confiem en Sant GPS i aviat recuperem el traçat de la Senda del Duero on observem que la major part de les estaques de fusta resten tirades per terra. Ara anem en direcció a Villarino de los Aires... i déu n’hi do “los aires” que bufen aquí, això sí, l’atmosfera està clara i neta com si fos un dia de primavera.

Arribant a Villarino de los Aires

Deixem enrera Villarino de los Aires i anem en forta baixada en direcció a la central hidroelèctrica de Villarino. A mitja baixada fem un mos ràpid a redós d’uns petits roures perquè fa un fred que pela i això que ja són passades les 10 del matí. Després d’aquest petit descans, continuem per la carretera d’accés a la central amb bones vistes del Duero ben encaixat entre els penyals.

El Duero encaixat i pregon

Pujant a Pereña

Però tot això s’ha de pagar... amb la pujada cap al poble de Pereña de la Ribera tot remuntant el torrent de Los Cabrones per un sender estret, costerut i, a voltes, molt tapat per la vegetació resseca, i que hem de fer tot a peu... tota una cabronada! Passades les 12 del migdia arribem a Pereña cansades però contentes perquè sortim d’aquest poble per una bona pista que es dirigeix al mirador del famós Pozo de los Humos, un penya-segat de més de 50 metres d’alçada per on es precipiten les aigües del riu Uces cosa que provoca una boira al peu de l’impressionant salt... però tot això quan hi ha aigua! i com sospitem que el riu Uces estarà sec, deixem de banda el mirador i ens desviem a mà esquerra per un sender estret i mig tapat i pel qual hem d’anar pràcticament a peu fins a la carretera d’accés a Masueco.


Per aquesta carretera creuem el riu Uces i comprovem que, efectivament, està sec i ben sec. A Masueco fem un breu dinar perquè el dia s’està tapant per moments i ens temem que acabi plovent, per això quan reprenem la marxa anem fins a Aldeadávila i des d’allà prenem una pista en direcció sud que es dirigeix a La Zarza de Pumareda i així ens estalviem la forta baixada i posterior pujada des del Salto de Aldeadávila. Des de La Zarza de Pumareda anem per una carretera local cap a Mieza on recuperem el camí natural.


Vistes a Portugal des del mirador de Vilvestre

Finalment des de Mieza anem per una bona pista cap a Vilvestre, final d’etapa, on arribem sense que hagi caigut ni una sola gota d’aigua. Abans de sopar anem a la part alta del poble on hi ha un mirador sobre el Duero. Estem a les portes de Portugal, però a jutjar pel fred que fa més aviat sembla que estiguem a les portes de la tardor. Track de la ruta.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia. (continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada