11.08.15 - 10a etapa: Zamora -
Villardieuga (62 Km / +507 m)
Avui a les
5:30 de la matinada, el nostre company Siscu ens ha deixat… per marxar amb
autocar cap a Madrid i des d’allà amb AVE cap a Barcelona! Nosaltres, però, no
sortim fins quasi a les 7, tot creuant el pont de pedra sobre el Duero. Encara
és fosc i la lluna minvant ens somriu des del cel. A partir d’avui durem al
Siscu, com diu ell, en esperit juntament amb la resta de familiars i amics que
dia rera dia ens animen i esperonen.
Després de
passar a frec de l’ermita romànica de San Frontis, i de creuar la carretera
C-527, sortim de Zamora pel Camí de Sant Jaume en direcció sud, tot travessant
un paisatge ondulat per on planeja el milà a la recerca del seu esmorçar. Amb
els primers raigs de sol arribem a la confluència de les antigues vies romanes
de La Plata, Mirandesa i Dalmacia, on hi han plantat un vistós monument.
Monument a la confluència de tres vies romanes
A partir
d’aquí tornem a anar cap a ponent tot deixant el Camí de Sant Jaume per seguir,
més o menys, la via Mirandesa que anava de Zamora a Miranda do Douro, ja en
terres portugueses. Així passem per Tardobispo i, poc després, deixem a mà
esquerra la Pueblica de Campeán on creuem damunt del Puente Patato, un pas molt
important dins la ruta de la transhumància. De moment el sol està enterenyinat,
cosa que s’agraeix, i per la pista se’ns creuen un munt de conills que fugen
esperitats al nostre pas.
Puente Patato
Així arribem
al poble de Pereruela, famós per la seva ceràmica, on fem el “segon esmorzar”
al bar del poble. Molt ens temem que a partir d’ara se’ns ha acabat la bona
vida. I així és… a la sortida del poble ja tastem els primers blocs de granit,
que aquí anomenen “berrocales”, i comencem a veure les primeres “dehesas” d’alzines.
Aquí deixem enrera la Conca del Duero, la qual hem anat travessant des
d’Almazán, per entrar de ple al Massís Ibèric.
Vora el Puente de las Urrietas
Pujant entre "berrocales"
Després de
creuar el torrent de Sobradillo pel Puente de Las Urrietas, el camí s’esdevé
estret i costerut i hem de fer molts trams a peu. El Duero, que no veiem, marxa
a la nostra dreta completament encaixat. La solitud és absoluta i ens venen a
la memòria les etapes més dures del Tajo, però per aquests topants veiem més
pobles aprop, com el petit nucli d’Arcillo que deixem a mà esquerra. Poc
després passem sobre el pont d’origen romà de La Albañeza.
Puente de la Albañeza
Comença a fer
calor i per la pista hi ha molta sorra, cosa que ens obliga a rodar amb
precaució . A les 12 arribem al poble d’Abelón, on aprofitem a fer un descans i
un refresc perquè encara ens queden uns bons 20 Km de recorregut. Quan sortim del poble anem cap al nord en
direcció a Moral de Sayago, des d’on prenem una pista coneguda com “Camino de
la Dehesa” per la qual arribem a la carretera d’accés a la presa del pantà de
Villalcampao. Ens trobem en plena comarca del Sayago i aquesta carretera marca
el límit del Paque Natural de los Arribes del Duero on el riu i els seus
afluents han excavat una profunda gorja, de fins 400 metres de fondària, a la
peneplana granítica. Als escarpats vessants hi ha camps d’oliveres, ametllers,
fruiters i vinyes de la D.O. Arribes del Duero.
Un cop
creuada aquesta carretera que baixa a la presa, continuem per un sender estret
entre boles granítiques de grans dimensions que segueix el traçat d’un torrent
sec el qual creuem diverses vegades per damunt de rústecs ponts de lloses
anomenats “pontones”. Fa molta calor i les ombres són escasses.
Així arribem
a Villadepera on fem un breu dinar al bar del poble. El terme “pera”, com en
català, prové del llatí petra que vol
dir “pedra”. Passades les 4 de la tarda ens armem de valor i sortim a recòrrer
els darrers quilòmetres d’aquesta etapa sota un sol de justícia; sort que anem
per una bona pista per la qual arribem a la carretera que, en suau baixada, ens
deixa a Villardieuga de la Ribera.
Escultura de "La Mula" a Villardieuga
Després de la
dutxa de rigor, sortim a visitar el poble que és una combinació de cases
modernes i tradicionals de pedra. A tocar de la seva església hi ha una
escultura de pedra granítica anomenada “La Mula”, la qual fou traslladada fins
aquí des del jaciment de Castro de Samanede on va ser trobada. Aquesta
escultura, d’uns 2500 anys d’antigutat, representa un brau (dit verraco) i forma part de la cultura dels
antics pobladors d’aquesta zona anomenats Vettones. Track de la ruta.
12.08.14 - 11a etapa: Villardieuga -
Fermoselle (52 Km / +489 m)
Avui comencem
el dia amb un bon esmorzar a la casa rural “La mula de los Arribes” on ens hi
hem allotjat, i així sortim de molt bon humor per una bona pista a gaudir de
les belleses que ens ha promès l’amo de l’hostal. Aviat, però, abandonem la
pista per continuar camp a través tot seguint el curs eixut del torrent del
Pontón. Tanmateix a la seva riba es poden veure algunes basses amb aigua pels
ramats i nombrosos petits molins en ruïnes, tot això enmig d’un paisatge de
superba bellesa que no amaga, però, els rastres d’un incendi recent. Són les
8:30 del matí i ja comença a fer calor.
Seguint
aquest torrent anem a sortir a la pista d’accés al jaciment de Peña Redonda, el
qual fou un poblat vetón que posteriorment es va romanitzar; amb les pedres d’aquest
poblat es va construir l’ermita romànica de San Amede de la que avui només en
queda la seva base. Nosaltres, però, no tenim temps per a visitar el poblat i,
tot deixant la pista, continuem per un sender estret i tapat que baixa a creuar
el torrent de Fenoya. Encara que no veiem el Duero aquest ja fa de frontera amb
Portugal.
Seguidament
pugem fort fins a atènyer un camí carreter pel qual anem planejant fins a una
cruïlla on un pal indicador ens assenyala la direcció dels “chiviteros”, així
és que en aquest punt deixem el camí natural per prendre una bona pista,
marcada amb els senyals grocs i blancs d’un PR, fins arribar al capdamunt de
l’altiplà on hi ha els “chiviteros” que eren petites cabanes, ara restaurades,
on es protegien les cries de les cabres (els “chivos”) dels atacs dels llops.
L’indret és ple de plafons que ens informen sobre la funció d’aquestes cabanes
i sobre la feina dels pastors.
Un dels "chiviteros"
Fuente Vallaujo
Per aquesta
mateixa pista, amb vistes a la ciutat portuguesa de Miranda do Douro, anem en
suau baixada cap a Torregamones tot passant a frec de la Fuente Vallaujo, un
pou amb unes quantes piques de pedra al seu voltant per a donar de beure als
ramats. Des de Torregamones, i en direcció sud, anem cap al proper poble de
Gamones al qual arribem després de creuar la carretera ZA-324.
Arribant a Gamones
A Gamones
recuperem la direcció oest i sortim del poble per una bona pista flanquejada
per robustes alzines... El campo mismo se
hizo / arbol en ti, parda encina. (Antonio Machado, Campos de Castilla). Aviat, però, abandonem aquesta pista per
continuar, un cop més, per un sender estret que baixa a tocar del curs sec del
torrent de La Palla, on podem veure un seguit de petits molins en ruïnes, “pontones”
de grans lloses granítiques i portes que delimiten les finques privades i per
on hem d’anar quasi tota l’estona a peu. Per això a l’alçada del molí de
Valmuyado deixem el camí natural per anar de dret a buscar la carretera
ZA-P-2223, que besem amb devoció, i per la qual arribem a Badilla on esperem
trobar un bar on fer un mos... però res!
Molí de Valmuyado
Pont de la Rivera Ancha
Probem sort al
proper poble de Cozcurrita, tot passant a frec del restaurat Molino Pachón i seguint
el curs sec del riu de La Mimbre, que creuem per damunt el pont de la Rivera
Ancha. Però a Cozcurrita tampoc hi ha cap bar obert així és que ens instal·lem
al porxo de la seva església per entretenir el cuc de la gana amb unes barretes
de cereals i continuem ruta cap al sud en direcció a Fariza de Sayago, capital
d’aquesta comarca i des d’on prenem la carretera cap a Mámoles per tal d’evitar
una marrada del camí natural.
Església de Cozcurrita
Per aquesta
carretera evitem també entrar al poble de Mámoles i així desemboquem
directament a l’anomenat Camino de los Arrieros, pel qual pugem a l’altiplà des
d’on gaudim de fugiseres però espectaculars vistes del Duero encaixat entre
escarpats vessants rocosos on fan niu les aus rapinyaires.
Vista dels Arribes del Duero
Cruz de la Figalina
Després de
passar de llarg de Fornillos de Fermoselle arribem a la Cruz de la Figalina
punt per on creuem una carretera i continuem pel camí natural entre alzines
sureres i matolls d’estepa que aquí anomenen “jara pringosa” (Cistus ladanifer). Des que hem entrat
al Massís Ibèric que el paisatge i els pobles ens semblen una combinació entre
Extremadura i Galícia. Així arribem a una cruïlla per on ens desviem a mà
esquerra per una pista, primer de terra i després asfaltada, per la qual evitem
d’entrar a Pinilla de Fermoselle i arribar a Fermoselle, final d’etapa, després
de creuar la Rivera Pinilla.
Vistes des del mirador de Fermoselle
Fermoselle és
un poble declarat Conjunto Historico Artístico
i està situat al caire d’un escarpat vessant, per això des del capdamunt del
poble, on hi havia hagut un castell i ara hi ha un mirador, podem gaudir
d’enlairades vistes del poble i del Duero a la llum del capvespre. Track de la ruta.
13.08.14 - 12a etapa: Fermoselle -
Vilvestre (68 Km / +985 m)
És tan aviat
que encara és de nit quan abandonem Fermoselle, per la carretera ZA-316, en
direcció a Trabanca per damunt la peneplana ondulada. Amb les primeres llums
del dia arribem al caire de l’altiplà i, seguidament, la carretera deixa el seu
traçat rectilini i s’enfonsa cap a la pregona vall del riu Tormes, tot fent
pronunciades llaçades en una baixada que, amb el fred del matí, sembla que no
s’acaba mai. Des d’algunes corbes podem veure, al fons de la vall, el pont de
San Lorenzo per on creuem el riu Tormes que fa de frontera entre les províncies
de Zamora i Salamanca.
Continuem per
aquesta carretera uns quilòmetres més però a mitja pujada l’abandonem per a
prendre una bona pista que surt a mà esquerra i per la qual ens enlairem decididament
cap a Trabanca entre esculturals blocs granítics i cabanes de pedra seca que
aquí anomenen casitos. Malgrat que
anem en forta pujada, l’aire que bufa és molt fred i la roba d’abric no sobra
gens.
Un cop hem
assolit de nou l’altiplà la pista, en un recorregut de lleuger puja-baixa, ens
deixa a la població de Trabanca on, al llarg de la carretera que la travessa,
hi ha tota una sèrie d’estatues de ferro on hi estan representades les aus més
característiques dels Arribes.
Però quan des
d’aquí volem continuar pel camí natural... no podem! perquè el sender està
completament cobert pels esbarzers i, malgrat que ho intentem, passar és
impossible; per això reculem de nou cap al centre del poble i des d’allà prenem
una carretera que no té número ni sabem on va, però un cop més confiem en Sant
GPS i aviat recuperem el traçat de la Senda del Duero on observem que la major
part de les estaques de fusta resten tirades per terra. Ara anem en direcció a
Villarino de los Aires... i déu n’hi do “los aires” que bufen aquí, això sí,
l’atmosfera està clara i neta com si fos un dia de primavera.
Arribant a Villarino de los Aires
Deixem enrera
Villarino de los Aires i anem en forta baixada en direcció a la central
hidroelèctrica de Villarino. A mitja baixada fem un mos ràpid a redós d’uns
petits roures perquè fa un fred que pela i això que ja són passades les 10 del
matí. Després d’aquest petit descans, continuem per la carretera d’accés a la
central amb bones vistes del Duero ben encaixat entre els penyals.
El Duero encaixat i pregon
Pujant a Pereña
Però tot això
s’ha de pagar... amb la pujada cap al poble de Pereña de la Ribera tot
remuntant el torrent de Los Cabrones per un sender estret, costerut i, a
voltes, molt tapat per la vegetació resseca, i que hem de fer tot a peu... tota
una cabronada! Passades les 12 del migdia arribem a Pereña cansades però
contentes perquè sortim d’aquest poble per una bona pista que es dirigeix al
mirador del famós Pozo de los Humos, un penya-segat de més de 50 metres
d’alçada per on es precipiten les aigües del riu Uces cosa que provoca una
boira al peu de l’impressionant salt... però tot això quan hi ha aigua! i com
sospitem que el riu Uces estarà sec, deixem de banda el mirador i ens desviem a
mà esquerra per un sender estret i mig tapat i pel qual hem d’anar pràcticament
a peu fins a la carretera d’accés a Masueco.
Per aquesta
carretera creuem el riu Uces i comprovem que, efectivament, està sec i ben sec.
A Masueco fem un breu dinar perquè el dia s’està tapant per moments i ens temem
que acabi plovent, per això quan reprenem la marxa anem fins a Aldeadávila i
des d’allà prenem una pista en direcció sud que es dirigeix a La Zarza de
Pumareda i així ens estalviem la forta baixada i posterior pujada des del Salto
de Aldeadávila. Des de La Zarza de Pumareda anem per una carretera local cap a
Mieza on recuperem el camí natural.
Vistes a Portugal des del mirador de Vilvestre
Finalment des
de Mieza anem per una bona pista cap a Vilvestre, final d’etapa, on arribem
sense que hagi caigut ni una sola gota d’aigua. Abans de sopar anem a la part
alta del poble on hi ha un mirador sobre el Duero. Estem a les portes de
Portugal, però a jutjar pel fred que fa més aviat sembla que estiguem a les
portes de la tardor. Track de la ruta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada