divendres, 29 d’agost de 2014

La Tosa d'Alp i el seu entorn miner

24.08.14  Des del coll de Pal, a la divisòria entre el Berguedà i la Cerdanya, l’ascensió a la Tosa d’Alp és una curta passejada per la carena que separa aquestes dues comarques. Tanmateix, un cop al cim podem allargar l’excursió per apropar-nos a les restes de les antigues explotacions mineres de manganès, situades al voltant de la Tosa, i retornar després, en un bonic flanqueig, per la capçalera de la vall de Grèixer i la collada Comafloriu, conformant així una agraïda i molt recomanable excursió, envoltats en tot moment per grans panoràmiques.

Des de Bagà, on hem arribat per l’Eix del Llobregat, seguim per la carretera BV-4024 que en 19 Km de sinuós recorregut guanya uns 1300 m de desnivell fins arribar al coll de Pal, on aparquem el cotxe.

Sortim del coll de Pal (2072 m) i comencem a enfilar-nos seguint les marques del GR 150.1, una variant del GR 150 que comença aquí i que no deixarem fins al cim. Als pocs metres deixem a l’esquerra l’itinerari de Comafloriu (per on retornarem), i anem pujant en direcció nord-oest fins a un primer coll, amb dolines i curioses esquerdes, a la base del Serrat Gran.

Ens comencem a enfilar, deixant a l'esquerra el pla de Comafloriu

Ens dirigim cap al Serrat Gran

Una de les esquerdes sota el Serrat Gran

A través d’un congost de roques calcàries ens situem al Cap del Serrat Gran (2386 m), des d’on fem un breu descens cap a la collada de Comabella (2347 m); aquí podem veure, a l’esquerra del coll, la profunda vall de Grèixer i el corriol que mena a les restes d’una cabana de miners, per on retornarem.

El camí s'obre pas entre roques calcàries

Al Cap del Serrat Gran

Baixant cap a la collada de Comabella

Pujem per l’altre costat fins a guanyar els Rasos de Comabella, per on continuem avançant en direcció nord-oest, ara amb inclinació més suau, mentre tenim a l’esquerra diferents puntes de la carena fàcilment a l’abast (no són, però, el nostre objectiu d’avui). Al final d’aquests rasos arribem al refugi del Niu de l’Àliga (2520 m), amb el cim sud o Tosa de Bagà a l’esquerra; girem a la dreta i acabem de pujar els pocs metres que falten fins al cim nord de la Tosa d’Alp (2537 m) (1:20 h), amb un ample panorama de la Cerdanya i de l’Alt Berguedà.

Arribant pels rasos de Comabella al refugi del Niu de l'Àliga

Al cim de la Tosa

Fins aquí l’excursió “popular” a la Tosa. Ara comença el tram “miner”. Des del cim ens dirigim cap a les properes instal·lacions d’un repetidor de TV i de la Torre del Niu de l’Àliga (propietat de la UPC, on es realitzen mesures de corrents dels llamps i altres observacions), passades les quals comencem a baixar pel vessant nord de la Tosa, per pendent fort però curt i sense cap dificultat, fins a un coll (2433 m), entre la Tosa i el serrat de les Pedrusques, on es troben les poques restes que queden dempeus d’una cabana de miners i per on passa una pista que enllaçava aquest sector de mines amb el de la Mena.

Baixant pel vessant nord de la Tosa

Passat el coll, i abans de continuar a l’esquerra per aquesta pista, seguim uns metres per un antic camí que, pel vessant sud del Serrat de les Pedrusques, porta a dues antigues mines de manganès, la primera amb restes d’activitat a cel obert i amb una galeria, l’entrada de la qual es troba bastant colgada per blocs de pedres, i la segona, pocs metres més endavant, amb restes d’una petita construcció i un front d’explotació que també combinava l’activitat a cel obert amb la que es realitzaria en dues petites galeries, on hi podem accedir amb facilitat. Al voltant d’aquestes mines encara abunda la pirolusita, el mineral d’òxid de manganès objecte de les explotacions, de color negre i aspecte metàl·lic.

A la primera mina, on l'accés a la galeria es troba molt colgat

Accedint a la segona mina

A l'interior d'una petita galeria

Tornem a la pista, que potser antigament havia estat més ampla, per anar vorejant per sota el vessant oest de la Tosa, a una banda, i sobre el profund barranc del torrent de les Planes, a l’altra, fins al coll de la Mena (2405 m), on hi havia una altra explotació a cel obert de manganès. Des d’aquí acabem de pujar uns pocs metres fins al Puig de la Mena (2414 m), amb bones vistes sobre les Penyes Altes de Moixeró i el Cadí, encara que avui una tènue boira ens els va tapant.

Pel camí-pista que voreja el vessant oest de la Tosa

A l'altre costat es despenja la barrancada del torrent de les Planes

Explotació a cel obert vora el coll de la Mena

La Tosa (esquerra), el cim sud i la pista de les mines
des del Puig de la Mena

Des del coll de la Mena la pista voreja el cim sud de la Tosa i s’acaba poc després en arribar a un antic carregador de mineral, situat al que seria l’estació superior d’un telefèric.

Carregador de mineral de l'estació superior del telefèric

Des d’aquí podem veure, bastants metres per sota i en línia recta, en el barranc que s’endinsa en el cingles abruptes de les Muntanyetes, el sector de les mines de la Mena amb l’explanada de l’estació inferior on es conserva el tub metàl·lic on confluiria el mineral cap a les vagonetes (això ho veurem millor quan ens apropem a la cabana dels miners).

El sector de les Muntanyetes on hi havia les mines de la Mena

Des del carregador continuem per un sender ben marcat que baixa amb alguna llaçada fins a l’esmentada cabana; abans, però, en una bifurcació, seguim uns metres a l’esquerra fins a la font de la Mena (un tub de goma que porta l’aigua ens ha marcat la situació) i després, ja prop de la cabana, ens apropem a la vertical del barranc per observar millor la zona de les mines. Hi veiem, caigut a terra, un dels suports del telefèric i algun cable; el camí dels miners que des de la cabana descendia en llaçades pel barranc fins a les mines s’ha perdut bastant i ara caldria baixar directament per la tartera i després haver-la de remuntar (cosa que no fem).

L'estació inferior del telefèric, amb el tub carregador del mineral

Restes d'un dels suports del telefèric, a la vertical del barranc

Ens arribem finalment a l’antiga cabana de la Mena, que conserva encara les parets però no així el sostre, i on el seu interior ha estat colonitzat pels esbarzers. És una llàstima que no s’hagués conservat com a refugi forestal; la seva enlairada situació sobre les Muntanyetes i la vall de Grèixer s’ho mereixia.

Restes de la cabana de la Mena 


La cabana de la Mena fou construïda cap a l’any 1940 per facilitar l’accés a les mines. La situació i la important altitud de totes aquestres mines feia que només es pogués treballar de maig a octubre.  Des del carregador superior el mineral es portaria per la pista cap a la Masella i Das. Sembla ser, per la poca profunditat de les mines, que s’extrauria una quantitat més aviat modesta de manganès fins que, cap als anys seixanta del segle passat, l’explotació ja no va ser rendible i es va iniciar el progressiu abandonament de les mines i les barraques dels miners.

Serrat Gran i capçalera de la vall de Grèixer, amb
les collades de Comabella (esquerra) i Comafloriu

Després de dinar al costat de la cabana, continuem per un corriol que voreja les inclinades pales herbades del Serrat Gran que baixen pregones cap a la vall de Grèixer. Avancem per aquest corriol, penjat sobre la barrancada i amb algun tram un xic exposat (amb neu pensem que deu ser fins i tot perillós), tot fruint de l’esplèndid panorama i de la vista d’alguns grups d’isards que ens miren més encuriosits que atemorits.

La pregona vall de Grèixer, amb els Rocs de Canells al fons

Tot el vessant està folrat de plantes adaptades a qeusta a,mbients tan exposats i inestables, com la paroníquia (Paronychia argentea), que s’arrapa fortament a les roques i de la que hi destaquen les seves petites flors d’un blanc nacrat.

Paroníquia

El camí penjat que voreja el Serrat Gran

Passem per sota la collada de Comabella (que hem travessat a l’anada) i seguim flanquejant fins arribar a l’ampla collada de Comafloriu (2194 m), entre el Serrat Gran, al nord, i els Rocs de Canells, al sud; per aquest costat arriba un sender provinent del refugi Rebost i que enfila directament cap al Serrat Gran (ruta dels Cavalls del Vent).

Arribant a la collada de Comafloriu

Vista des de la collada del vessant per on hem vingut,
amb les Muntanyetes (esquerra) i el cim sud de la Tosa

Travessant el pla de Comafloriu, amb el Puigllançada al fons

Des de la collada seguim en direcció est pels suaus prats del pla de Comafloriu, encarats al Puigllançada que s’eleva enfront nostre, fins arribar al coll de Pal (1 h des de la cabana de la Mena), punt final d’aquest magnífic itinerari pels bells entorns de la Tosa i les restes del seu passat miner.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 24.08.14 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz i Alfons Belinchón.

dimecres, 6 d’agost de 2014

Per la serra de Madres

23.07.14  La serra de Madres és un massís de morfologia arrodonida situat entre les comarques nord-catalanes del Capcir i el Conflent, i els departaments francesos de l’Arièja (comarca del Donasà) i l’Aude, al cor del batòlit granític de Querigut. Els cims més elevats són el Roc de Madres (2469 m), el Roc Negre (2459 m) i el pic de Bernat Salvatge (2423 m), al sector central del massís. Avui farem un bonic itinerari circular que enllaça tots aquests cims de relleus suaus, amb un curt però espectacular tram de cresta entre el Roc de Madres i el Roc Negre, fàcil i ben senyalitzat.

Cresta entre el Roc de Madres i el Roc Negre,
a la capçalera de la coma de Pontells

Des de la Cerdanya anem en direcció a Sallagosa, per continuar per la carretera N-116 cap al coll de la Perxa i Montlluís, i seguir després per la D-118, en direcció a la Llagona, el coll de la Quillana i, ja dins el Capcir, cap a Els Angles, que deixem a l’esquerra, el pantà de Matamala i Formiguera. A l’entrada d’aquesta població continuem a la dreta per una carretera més estreta que porta a Vilanova de Formiguera i Ral (Real); entre les dues poblacions surt, a mà dreta, una pista, apta millor per a tot-terrenys i vehicles alts, que en uns 5 Km arriba al coll de Censà (Sansa), on aparquem el cotxe.

Coll de Censà

Al coll de Censà (1775 m) hi arriben ni més ni menys que 6 pistes (caldria veure si això és un récord Guiness): la de Ral (per on hem vingut); la que porta als Clots de la Falguera (que seguirem una estona a l’inici); la que porta als Estanyols (per on retornarem) i a les pastures de Pinosell; la que baixa a Censà, al Conflent; la que va al coll de Creu, i encara una altra que baixa directament a Vilanova de Formiguera.

Sortim del coll de Censà per la pista dels Clots de la Falguera, a l'esquerra de la que hem vingut, amb marques grogues i vermelles del Tour du Capcir i pal indicador (al refugi de Becet i Esposolla). Anem seguint aquesta pista, que va enfilant-se amb diversos revolts, fins que, aproximadament als 20 minuts, la deixem per un corriol que surt a mà dreta (fites i creu pintada en un arbre indicant que sortim del GR). El sender puja fort entre el bosc fins a sortir al carener que forma el contrafort de l’emboscat puig d’Esquena d’Ase, i s’acaba perdent entre clarianes i molts arbres caiguts (degut en gran part a la tempesta de vent de gener del 2009), que hem d’anar sortejant. Encara que podriem vorejar el cim per l’esquerra, acabem per arribar, dins el bosc, al que ens sembla el punt culminant del puig d’Esquena d’Ase (2006 m), on tenim una primera visió de la coma de Pontells, per on baixarem a la tornada, així com del pic de la Pelada, a l'altre costat d'aquesta extensa coma.

Baixem uns metres a un ampli coll i continuem per la carena, sense camí definit però evident, amb l’única dificultat d’haver de seguir esquivant més arbres caiguts, fins arribar a una clariana on s’aixeca, a la dreta, el Roc Cosconer (2132 m), un amuntegament de rocs granítics abocat a la coma de Pontells.

Panorama vora el Roc Cosconer

La carena continua cap al Serrat de l’Ós, rere el qual s’aixeca el Roc de Madres. Anem ara seguint un camí més definit que aviat surt del bosc i comença a pujar fort, entre matollar, fins assolir el Cap del Serrat de l’Ós (2359 m), el primer cim pròpiament dit de la jornada.

Pujant pel Serrat de l'Ós

Arribant al Cap del Serrat de l'Ós

Al cim, amb el Roc de Madres al capdamunt de la suau carena

Continuem per la carena, ara ja esclarissada i molt planera, i travessem tot seguit l’ampli coll dels Gavatxos, des d'on veiem, penjat sobre els drets caients de la coma de Pontells, el petit estany de l’Ós.

Coll dels Gavatxos

Estany de l'Ós, sobre la coma de Pontells

Cap al nord, i ja dins de territori occità, tenim a l'abast el proper pic de Bernat Salvatge, cap a on ens dirigim en primer lloc. Vorejem per l'esquerra un avantcim del Roc de Madres i deixem de moment la carena principal per decantar-nos cap al coll de Malpàs, que separa aquests dos cims.

Ens dirigim cap al coll de Malpàs i el pic de Bernat Salvatge

Arribant al coll de Malpàs

Un cop al coll, des d’on podem veure la capçalera de la coma de la Balmeta amb l’escarpada agulla del Salt del Burro, una curta pujada final per un arrodonit vessant ens permet assolir el pic de Bernat Salvatge (2423 m) (2:50 h), el tercer cim del massís, que domina un extens panorama sobre la comarca del Donasà.

Coma de la Balmeta i agulla del Salt del Burro, des del coll

Al pic de Bernat Salvatge

Retornem al coll de Malpàs per iniciar una altra curta pujada, ara en direcció sud, fins al Roc de Madres (2469 m) (3:05 h), el punt culminant del massís, amb una cabana-bivac de pedra seca al bell cim. Des d’aquí es domina bona part de l’Alt Conflent, el Canigó, l’Aude i les Corberes.

Una altra visió de la coma de la Balmeta i el Salt del Burro
pujant cap al Roc de Madres

Arribant al Roc de Madres

La cabana-bivac del cim

La carena entre el Roc de Madres i el Serrat de l'Ós

La coma de Pontells des del Roc de Madres

Vora el cim trobem les marques d’una variant del Tour du Capcir que gairebé ja no deixarem fins a tornar al coll de Censà. Així, guiats pel GR, seguim cap a l’est per la carena, que aviat es converteix en una escarpada i divertida cresta; de fet, aquest és el tram més ben senyalitzat de tot l’itinerari.

Continuem cap al Roc Negre

El camí passa entre blocs granítics de diorita (la seva tonalitat fosca és la que dóna nom al Roc Negre) i baixa després a la dreta per una petita canal fins a la bretxa del Clos Tort, des d’on remuntem, ara per l'esquerra de la cresta i sense més dificultats, fins al cim del Roc Negre (2459 m) (3:30 h), el segon més elevat d’aquesta serralada.

Passem pel costat de grans blocs granítics

Baixem a la bretxa del Clos Tort

Travessem una cornisa

A la sortida de la brexa

Pujem per l'altre costat de la cresta cap al Roc Negre

Al cim del Roc Negre, amb la resta de la trilogia:
el Roc de Madres (esquerra) i el pic de Bernat Salvatge

Des del Roc Negre el GR continua a l’est fins a un proper coll, des d’on comença a baixar pel vessant sud del cim. Nosaltres davallem directament per aquest vessant fins a retrobar el GR, per on acabem de baixar al Clot Rodó, on la carena esdevé un gran altiplà, entre la vall de Noedes a l’esquerra, i la coma de Pontells, a la dreta.

Baixant cap al Clot Rodó; més enllà, el Pla dels Gorgs

El sender es decanta cap al vessant de Noedes, i gaudim d’una enlairada vista sobre l’ample i rectangular Gorg Estelat i el petit i arrodonit Gorg Blau.

Gorg Estelat de Noedes i el petit Gorg Blau

Vorejem tot seguit un turonet i arribem a la font de la Perdiu, que raja gairebé a ras de terra, situada a l’inici del Pla dels Gorgs.

Font de la Perdiu

Deixem aquí el GR per acostar-nos en cinc minuts al petit refugi lliure de Noedes (2300 m) (4:10 h), propietat del CAF (10 places en dues lliteres, xemeneia i taula), i des d’on tenim una magnífica vista sobre el Gorg Negre d’Évol, amb l’emboscat Mont Coronat i el massís del Canigó al darrere. La situació d’aquest refugi, sobre un esperó de la carena que separa les valls de Noedes i d’Évol, permet una visió gairebé simultània d’ambdues valls i els seus estanys.

El refugi de Noedes, lleig però ben arranjat per dins

Gorg Negre d'Évol, amb el Mont Coronat i el Canigó

Diu la llegenda que aquests estanys són les restes del diluvi universal i que la població de Noedes fou fundada pel mateix Noé quan va amarar l’arca en aquell indret. Tradicionalment els gorgs d’Évol i de Noedes han estat uns indrets màgics i misteriosos, recers de fades; hom diu que si es remouen les seves aigües es poden desfermar terribles tempestes...

Retornats a la font de la Perdiu, hi ha la possibilitat de completar la volta a la serra de Madres pel Pla dels Gorgs, el Roc dels Gorgs (2352 m), el coll de Passaduc i el pic de la Pelada (2370 m), des d’on es torna al coll de Passaduc per baixar cap a les pastures de Pinosell i els Estanyols. Aquest tram ja l’haviem fet el juliol de 2011, pujant aleshores per la coma de Pontells, i ho deixem aquí apuntat com una opció més completa si el temps i la forma física acompanyen.

Des de la font de la Perdiu reprenem el Tour du Capcir, que deixa el Pla dels Gorgs per iniciar una llarga baixada per la bonica coma de Pontells, indret on pasturen diversos ramats de vaques i cavalls.

Travessem el Pla dels Gorgs en direcció a la coma de Pontells

...i comencem la llarga baixada per aquesta coma

El sender, primer entre matolls de bàlec i neret, i després per bosc, creua diversos cops el torrent de la coma de Pontells (que més avall forma la riera de Cabrils); el pas dels ramats i els rierols que hi conflueixen fa que alguns trams d’aquest sender estiguin mullats i enfangats, i cal anar buscant amb paciència el millor pas entre les pedres. Travessem algunes clarianes al peu dels cims del Serrat de l’Ós i el Roc Cosconer, que hem pujat a l’anada, i poc després arribem al Pla de Grill (1910 m), una altra zona de pastures amb una cabana.

El camí, ben marcat, passa per sota el Roc Cosconer

Arribant al Pla de Grill

Girem a la dreta per creuar el torrent i seguim davallant, ara ja molt suau, fins a sortir a la pista de Pinosell al coll de Censà. Tanmateix, abans de continuar a la dreta per retornar al coll, seguim la pista uns 200 m a l’esquerra per apropar-nos a l’indret dels Estanyols (1792 m) (6:10 h), dos petits estanys enmig del bosc, frequentats sovint per pescadors, amb el refugi del mateix nom a la vora (12 places; reserves a la Maison du Capcir de la Llagona).

Un dels Estanyols (el més proper al refugi)

Refugi dels Estanyols

A partir d’aquí ja només ens resta una passejada de poc més d’un quilòmetre per la planera pista (els Estanyols i el coll de Censà estan gairebé a la mateixa alçada), amb vistes a la capçalera de la vall de Cabrils (Garrotxes del Conflent) fins arribar al coll de Censà (6:30 h), punt final d’aquest bell circuit per la serra de Madres.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.07.14 per Isabel Benet i Ventu Amorós.