dilluns, 29 de setembre del 2014

Els Perics pels estanys de Camporrells

13.09.14  Des que el juliol de 2010 vam pujar al Puig Peric des de les Bulloses que ens vam quedar amb ganes de fer aquesta mateixa ascensió pel sector de Camporrells, un conjunt d’estanys esglaonats entre el contrafort nord-oriental del Puig Peric i la serra de Mauri, a la comarca del Capcir. Per això aprofitem que aquest dissabte anuncien una treva meteorològica per anar cap a l’estació d’esquí de Formiguera, des d’on prenem una pista que ens deixa, al cap de 4 Km, a mitja alçada del vessant est de la serra de Mauri, prop de l’estació superior d’un telecadira, on hi ha una barrera i una zona d’aparcament a 2095 metres d’alçada.

Sortim per aquesta mateixa pista, ara ja barrada al trànsit, i uns centenars de metres després la deixem per continuar per un camí que surt a mà esquerra, assenyalat amb uns plafons i marcat amb pintura groga (variant del Tour du Capcir). Per aquest camí, ample i ben marcat, anem tallant la pista i ens enfilem de dret al capdamunt de la serra de Mauri, altiplà enlairat entre les profundes valls de Camporrells, al nord, i de la Lladura, al sud. A mesura que avancem per aquest altiplà ja veiem sobresortir el Petit Peric, el Puig Peric i el Puig de la Portella, i quan poc després arribem a l’extrem de la serra de Mauri (2412 m),  ja tenim enlairades vistes dels estanys de Camporrells, estesos als nostres peus.

Els Perics i estanys de Camporrells

Una ràpida baixada, on perdem bona part del desnivell que haviem guanyat, ens deixa al refugi de Camporrells (2240 m) (1:15 h), situat a la riba de l’Estany del Mig... el problema serà a la tornada quan, cansats, haurem de remuntar de nou la serra de Mauri.

Estany del Mig, vora el refugi de Camporrells

Creuant el desguàs de l'estany, amb el refugi a l'altre costat

Des del refugi seguim les marques vermelles i grogues del Tour du Capcir, pel qual anem a frec de la riba de l’estany en direcció sud a creuar el desguàs per una renglera de pedres i, un cop a l’altra banda, anem per uns prats a buscar els estanyols de les Secs des d’on remuntem per unes canals herbades que ens deixen al peu de l’esperó rocós del Petit Peric.


Tot seguit iniciem l’ascensió a aquest pic per un sender marcat amb fites que puja decidit, però sense cap dificultat.  Vorejem primer per la dreta l’esmentat esperó i després anem seguint, més o menys, el fil de la carena, per on anem guanyant alçada ràpidament.




Arribant al Petit Peric

Per aquesta carena assolim primer el cim del Petit Peric (2690 m) (2:15 h), elevació enmig de la carena principal, des d’on ja podem veure el gran estany de la Bullosa, al peu del massís del Carlit, i el Pic Peric que s’alça desafiant cap a l’oest i que sembla més llunyà del que està en realitat.

Estany de la Bullosa des del Petit Peric

Tot seguit baixem uns 80 m de desnivell fins al coll entre els dos cims (2608 m), sobre la Coma de la Llosa, i comencem l’ascens al Puig Peric, també per un sender fitat molt dreturer però sense complicacions.

Iniciem, amb un altre grup, la pujada al Puig Peric

Al cim del Puig Peric

Al cim del Puig Peric (2810 m) (3 h), la vista és avui magnífica: el cim del Carlit ple de gom a gom, el Coma d’Or i el Puigpedrós de Lanós, per ponent i en primer terme i, més enllà, la Pica d’Estats, el Certescan i muntanyes d’Andorra; pel nord el proper Puig de la Portella i al darrera el massís de Sant Bertomièu, amb la gran pedrera de talc als seus peus, i el conjunt format pels pics de Baixollada, Róc Blanc i el pic de la Tribuna entre els quals treu el nas el Tarbesó. A sota nostre es despleguen els estanys Blau, de la Llosa i Estany de Baix encapçalats pel Puig de la Cometa. Per llevant veiem la serra de Madres i el Canigó i, al sud, el Puigmal i la Tossa d’Alp embolcallats pels núvols.

Estanys de la Llosa

Estany de la Llosa (esquerra), Blau (al fons) i Blau Petit (dreta)

Com que encara ens fa tan bon temps aprofitem per fer un mos al cim, encarats cap als estanys de Camporrells, però no ens hi entretenim gaire car el retorn és pel mateix camí i la baixada és tan entretinguda com la pujada ja que s’ha d’anar amb compte de no relliscar...massa.

Baixant del Puig Peric entre roques esquistoses

Al coll entre els dos Perics

Així arribem de nou al coll on fem una breu parada per agafar prou alè que ens ajudi a remuntar aquests 80 metres del Petit Peric que fan tanta ràbia. Des del capdamunt, però tornem a gaudir de les vertiginoses vistes dels estanys de Camporrells amb el refugi que bull de gent al seu voltant.

Arribant de nou al Petit Peric

Estanys de Camporrells i serra de Mauri, baixant del Petit Peric

Un cop al peu de l’esperó rocós, i per arribar de nou al refugi, prenem el camí que passa entre els estanys Gros i del Mig. Aquest camí, encara que més llarg, ens ofereix portentoses vistes dels Perics reflectits a les aigües de l’Estany del Mig.


Aquest extraordinari ambient ens dóna forces per encarar la pujada cap a la serra de Mauri i arribar després, en una ràpida baixada, a la zona d’aparcament on finalitzem aquesta magnífica excursió, potser la darrera d’aquest estiu, després de 6 h de marxa efectiva (3 h d’anada i el mateix de tornada) i 1200 m de desnivell acumulat.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 13.09.14 per Isabel Benet, Susana Sanz  i Alfons Belinchón.

dilluns, 22 de setembre del 2014

Pel Camí del Tajo amb bicicleta (II)

4.08.14 - 3a etapa: Peralejos de las Truchas - Zaorejas (54 Km / +881m)

Després d’estar ahir més de 12 hores trescant per aquests mons de Déu, necessitàvem un bon descans; així és que a les 8 del matí baixem al bar de l’hotel a esmorzar i, en acabar, quan anem a buscar les bicicletes… la meva té la roda del darrera punxada!, segurament degut a la presència del tríbol (Tribulus terrestris), una petita planta reptant, amb unes llavors com xinxetes i que ja vam tenir el “plaer” de conèixer l’any passat durant el camí de l’Ebre.

Solucionem ràpidament el problema amb un spray anti-punxades i comencem aquesta etapa… a les 9:15 del matí!, tot anant per la carretera que baixa a buscar el riu Tajo sota la Muela de Utiel. Un cop retrobat el curs del riu, ens endinsem a la gorja flanquejada per altes cingleres.



Per aquesta carretera arribem al Puente del Martinete, lloc on abandonem l’asfalt per a prendre una còmoda pista en direcció a la Laguna de la Taravilla. En entrar a la pista vull canviar el plat mitjà de la bicicleta pel plat petit, més adeqüat per aquests terrenys; però en fer-ho sento un cruixit esfereïdor i, acte seguit, em cau la cadena… res greu; m’aturo a col·locar bé la cadena al plat petit, i segueixo com si no hagués passat res.



Per aquesta pista, amb algunes pujades dures, anem a frec del riu Tajo tot escoltant la remor alegre de les seves cristal·lines aigües. Així arribem a un mirador sobre el Estrecho de los Horcajos, des del qual tot són “ohhh” i “ahhh” i les càmeres treuen fum. De moment aquesta etapa està éssent un veritable gaudi pels sentits.



Aquesta pista finalitza el seu recorregut a la Laguna de la Taravilla, un estany d’origen kàrstic on està permès el bany, però com que és molt aviat encara no hi ha ningú. Deixem de banda la variant que va cap al Salto de Poveda on hi havia hagut una petita central hidroelèctrica, i prenem la variant que va a creuar el riu per un pont penjant, el qual ens regala meravelloses vistes del riu transparent on dóna ganes de banyar-se.



Un cop a l’altra riba anem una estona per un camí molt estret que ens porta fins a un conjunt d’edificacions conegudes com les Casas del Salto, on aprofitem per omplir els bidons car comença a fer calor i molta xafogor i els tàvecs ens ataquen de valent. A partir d’aquí anem per una còmoda pista on trobem alguns plafons que ens informen sobre la feina dels “gancheros” (l’equivalent dels nostres raiers), homes durs que es dedicaven a baixar troncs d’arbres aprofitant el corrent del Tajo. En ells es va inspirar José Luís Sampedro per escriure la novel·la El río que nos lleva.


El mot “ganchero” prové de l’eina que util·litzaven: un pal llarg de fusta acabat en una punta de ferro que incorporava un ganxo per allunyar o apropar els troncs, segons convingués per tal de mantenir l’ordre dins el conjunt de troncs o “maderada”.

Com anem per una pista excel·lent i en lleugera baixada, vull canviar el plat petit pel mitjà… però no puc! Ja ens ho mirarem més tard. Així arribem al Puente de Poveda des d’on anem uns metres per la carretera que puja al poble de Poveda de la Sierra, després prenem una pista tot observant com damunt nostre s’aixequen les agulles anomenades Picones de San Pedro, sota les quals es troba el bonic pont de Peñalén.


Pont de Peñalén i Picones de San Pedro


Al capdamunt d’una pujada, dos xicots de Madrid que estan fent una ruta circular per l’Alto Tajo ens informen que a Zaorejas han coincidit amb un noi que també està fent el camí del Tajo i com que ens porta una etapa d’avantatge l’anomenem “La rueda que nos precede”… A aquests mateixos xicots els preguntem pel problema del canvi de plats, i de seguida s’adonen que l’anella de plàstic que subjecta el desviador al quadre de la bicicleta està trencada… “como si se hubiera golpeado con una piedra”… llavors recordo la caiguda de la primera etapa, les conseqüències de la qual resulten ser més greus que no em pensava! L’única solució és canviar el desviador, però no sé a on. Hauré d’anar amb el plat petit… però això, ara per ara, no em preocupa gens ni mica mentre pugui seguir rodant!


A Fuente La Parra anuncien un bar, i ja se’ns fa la boca aigua pensant en la coca-cola fresqueta que ens prendrem… però resulta que enlloc d’un bar només trobem un “campamento” ple de joves, banderes i estendards de tota mena, i de coca-cola, res de res! Encara sort que podem omplir els bidons a la font. A l’àrea de picnic de Vado Salmerón fem el dinar.

Després de passar a frec de l’àrea Fuente La Talanquera (on no veiem la tal “fuente”) arribem a l’aiguabarreig del torrent del Ciño Negro amb el Tajo, indret anomenat La Cascada i on, sembla ser, s’acumula un dels gruixos de tosca més grans d’Europa… però ara d’aigua no en cau ni una gota. Aquí ens acomiadem del Tajo, el qual, a partir d’aquí, descriu una gran corba i s’encara cap al sud.


Nosaltres prenem la carretera que s’enfila al poble de Zaorejas, sota un sol implacable i una escalfor com d’un forn. Només són 8 Km però els hem de fer per trams, parant a redós de les poques ombres que ens ofereixen els arbres on aprofitem per a descansar i fer un glop d’aigua. Quan en prou feines ens queda un quilòmetre per arribar, un vellet que baixa del poble, enlloc de dir: “Venga que ya os queda poco…”, diu: “Aún os queda una buena cuesta…” Que entranyable!. A la fi, sota l’ombra dels arbres d’un passeig, entrem a Zaorejas, final d’etapa. Per arribar fins aquí, des de l’inici de la pujada hem hagut de beure un litre d’aigua cadascuna. Track de l'etapa.

Capvespre a Zaorejas

5.08.14 - 4a etapa: Zaorejas - Trillo (65 Km / +755m)

Com que l’etapa d’avui es preveu llarga i calorosa, sortim a les 7 del matí amb el GPS posat i el track a punt, ja que la primera part del recorregut la fem per una variant que no es correspon amb el camí del Tajo; així d’aquesta manera ens estalviem passar per Los Hundidos de Armallones, un tram inciclable dins la gorja on, com a conseqüència del gran terratrèmol de Lisboa ocorregut l’any 1755, es va produir el despreniment de grans blocs de roques que van taponar el curs del riu.

Amb la fresqueta del matí, sortim per la carretera en direcció a Villanueva de Alcorón i, després d’uns quilòmetres, prenem la direcció de Huerta Pelayo. Als pocs quilòmetres deixem l’asfalt i ens desviem a mà esquerra per un camí carreter en bon estat i pel qual anem rodant tranquil·lament sota la coberta d’un bosc de pins tot espantant ramats de cèrvols i algún porc senglar, car estem a l’interior d’un “coto privado de caza”.


Poc després de passar a frec de les ruïnes d’un maset, ens hauriem hagut de desviar a mà esquerra, però no ens adonem i seguim recte per la qual cosa el GPS emet un senyal de queixa en forma de “miu-miu” que, al principi no sabem interpretar i per això fem una petita marrada d’anada i tornada. Ara que ja sabem com funciona anem amb molt de compte a l’hora de triar el camí correcte dins aquest laberint de pistes. Així arribem al poble d’Armallones enclavat entre altes roques punxegudes del qual sortim per un carrer, tot deixant a mà dreta una placeta amb un gran pollancre al bell mig.

Armallones


El carrer es transforma en una pista que torna a endinsar-se al bosc sense més referència que el senyal del GPS damunt el track del wikiloc… beneït sia! Així arribem a la capçalera del Barranco de los Repechos on trobem els senyals d’una ruta cicloturista. Aquesta ruta baixa a Valtablado del Rio per una pista prou dolenta que va a frec del barranc de curs molt encaixat. Prop del poble, però, aquesta pista millora ostensiblement i així entrem al nucli de Valtablado on, a la sortida, retrobem el camí del Tajo a l’alçada de la Fuente Gallego, una àrea de descans amb una font que raja abundosa i on aprofitem a fer un mos a l’ombra dels pins. Tot seguit baixem a creuar el Tajo pel pont de Valtablado des d’on contemplem el Tajo, recent sortit de la gorja que l’empresona, i on s’està banyant una parella.

El Tajo des del pont de Valtablado

Com que aigües avall el Tajo torna a encaixar-se entre les roques, nosaltres hem d’enfilar-nos cap al petit poble d’Oter per una còmoda pista però amb alguns pendents força acusats i sota el sol que ja comença a escalfar. En aquest poble ens en duem una agradable sorpresa: en el seu petit i acollidor bar podem degustar, per fi, la primera coca-cola fresqueta de la ruta.

Arribant a Oter

Segons indica el plafó, aquí deixem l'Alto Tajo

Amb les forces renovades seguim pujant per la carretera d’accés al poble fins a una cruïlla on deixem enrera el Parque Natural del Alto Tajo i des d’on baixem ràpidament cap a Carrascosa de Tajo. En aquest poble deixem l’asfalt per a prendre una pista que ens deixa a la riba del Tajo a l’alçada d’una petita presa on hi ha unes instal·lacions hidroelèctriques. A partir d’aquí deixem el curs alt del riu i ens endinsem al curs mitjà on les aigües del Tajo són reiteradament retingudes per un rosari de grans embassaments, el primer dels quals és el d’Entrepeñas i que veurem a partir de demà.



Creuem el riu per una passera de ciment i, un cop a l’altra banda, trobem una àrea de descans anomenada La Fuente (encara que no hi ha cap “fuente”) i on fem el dinar. Només queden 11 Km pel final de l’etapa a Trillo, però degut al terreny ondulat per ons ens movem, amb continues pujades i baixades, i la calor tòrrida que apreta de valent, aquests darrers quilòmetres es fan eterns i representen un tast del que ens espera a partir de demà.


Poc abans d’arribar a la carretera d’accés a Trillo, anem a frec del riu on, a l’altra banda, hi ha les restes del que va ser el monestir cistercenc de Santa Maria de Óvila. Es dóna el cas que, l’any 1928, la major part d’aquest monestir va se comprat pel magnat estadounidenc William R. Hearst (el “Ciutadà Kane” d’Orson Welles). Les seves pedres van ser traslladades als Estats Units on van romandre oblidades als magatzems del Golden Gate Park de San Francisco fins avui dia ja que, sembla ser, aquestes restes estan éssent restaurades per una colla de monjos del monestir de New Clairvaux a la ciutat de Vina (Califòrnia).

Un cop a la carretera deixem a mà dreta l’accés a les instal·lacions de la que va ser la famosa Leproseria de Trillo i, després de resseguir un meandre, arribem a Trillo, el primer gran poble que trepitgem des que vam sortir d’Albarracín. Aquest poble, coronat per les restes d’un castell, es troba a l’aiguabarreig amb el riu Cifuentes el qual, tot saltironant, creua la població de nord a sud i fa que les aigües del Tajo deixin de ser cristal·lines. Des del pont de pedra d’accés al nucli històric, veiem fumejar les torres de refrigeració de la seva central nuclear… tot un contrast!

El Tajo al seu pas per Trillo

Ens trobem a l’Alcarria, regió amb personalitat pròpia, a cavall de les províncies de Guadalajara i Cuenca, la qual va recòrrer l’afamat Camilo José Cela l’any 1946 i fruit de “sus andanzas” va nèixer el llibre Viaje a la Alcarria. El que si que no puc trobar aquí és un taller on poder arreglar el desviador de la bicicleta. Hauré de seguir amb el plat petit… Track 1 i Track 2 de l'etapa.

6.08.14 - 5a etapa: Trillo - Auñón (52 Km / +740m)

Avui també volem sortir ben aviat per aprofitar la fresca, per això a les 6 del matí el senyor de l’hostal Capadocia, molt amable, ja ens està preparant l’esmorzar, després del qual iniciem l’etapa tot seguint el Tajo per la riba esquerra, passant per una zona esportiva i una central hidroelèctrica. En aquest punt l’asfalt es converteix en pista i va resseguint fidelment els abundants meandres que fa el riu des d’on veiem, de ben a prop, les dues torres de refrigeració de la central nuclear de Trillo.



Per la pista anem veient molts plafons informatius, un dels quals resa literalment: «Tras haber recorrido más de mil kilómetros de longitud, el Tajo desemboca en un estuario en Lisboa, en Portugal, donde curiosamente pasa a llamarse Tejo»… no deixa de ser “curiós” que a Portugal parlin portuguès… Al capdamunt d’una pujada, la pista s’encara al sud i podem veure les famoses Tetas de Viana, dues moles bessones que semblen les torres escapçades d’una central nuclear “antediluviana”.

Meandre del Tajo amb les Tetas de Viana al fons

Així arribem a la cua de l’embassament d’Entrepeñas, el primer dels grans pantans que anirem veient al llarg de la ruta del Tajo i més conegut com “El mar de Castilla”. Seguim per la pista a frec del curs del riu, des de la qual anem veien diferents perspectives de Las Tetas, fins a una cruïlla on deixem el camí del Tajo, que fa una gran marrada, i prenem una pista que s’enfila a mà esquerra per la qual superem una carena i, tot seguit, baixem vertiginosament fins a desembocar i seguir per la carretera CM-2015, així també ens estalviem de pujar als pobles de Mantiel i Chillarón del Rey.

Per aquesta carretera anem a parar a la N-204 per la qual anem a creuar l’embassament d’Entrepeñas pel Puente de Pareja, des d’on comprovem que el pantà té un nivell bastant baix. Un cop a l’altra banda seguim per la carretera fins a Alocén, un poblet enlairat on hi destaca la seva recentment restaurada església.

Església d'Alocén

Al bar de la plaça prenem la coca-cola que ens ha d’ajudar a seguir fins al santuari de la Virgen del Madroñal, on s’hi estan fent obres i per això no hi trobem ningú. A redós de l’escassa ombra que ens ofereix el mur del santuari fem un breu dinar.


Santuari de la Virgen del Madroñal

Dinant al santuari del Madroñal

Tot seguit, i sota un sol enlluernador, continuem pel camí que tot seguit s’enlaira per a superar una carena i després baixa contundent a creuar el torrent de Valdefuentes, més sec que un bacallà d’Islàndia. Un cop a l’altra riba remuntem de nou fins a trobar la carretera que ens porta cap a Auñón, final d’etapa, tot passant a frec de la solitària i curiosa ermita de La Soledad. Per la nit, abans de sopar, me n’adono que he punxat una altra roda… Track 1 i Track 2 de l'etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia. (continuarà) 

dilluns, 15 de setembre del 2014

Pel Camí del Tajo amb bicicleta (I)

Una cosa porta una altra. L’agost de l’any passat, estant en ple camí de l’Ebre, les Isabels vam veure un reportatge per la televisió: un riu des de l’aire. Es tractava del Tajo, que amb els seus 1100 Km de longitud, és el riu més llarg de la Península Ibèrica. Aquest riu neix a la serra d’Albarracín, al cor del Sistema Ibèric, i recorre, d’est a oest, les províncies de Teruel, Guadalajara, Madrid, Toledo i Cáceres, tot passant per ciutats tan emblemàtiques com Aranjuez, Toledo i Talavera de la Reina. Al límit oest de la província de Cáceres, a la presa de Cedillo, entra a Portugal, on passa a denominar-se Tejo, i desemboca a l’Atlàntic a través d’un ampli estuari damunt el qual es situa la capital Lisboa.

El riu Tajo al seu pas per Trillo

Aquell reportatge ens va frapar tant que immediatament es va posar en marxa la maquinària de recerca: com arribariem al naixement del Tajo? com, i a on, enviaríem les bicicletes? quantes etapes farien falta? Totes aquestes preguntes s’han anat resolent al llarg de gairebé un any, buscant tracks, guies, allotjaments, variants pels trams inciclables... Al final vam arribar a la conclusió que el millor era finalitzar el recorregut a la presa de Cedillo, allà on acaba el Camino Natural del Tajo, ruta inscrita dins el Programa de Caminos Naturales de España i publicada en una guia (amb mapes) pel Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. També vam concloure que per a cobrir una distància de quasi 1000 Km ens farien falta 17 etapes i que haviem d’enviar prèviament les bicicletes, a través de l’empresa Bicigrinos, a l’hostal on ens haviem d’allotjar.


Des que vam fer juntes el Camí de Sant Jaume, que la Isabel Salvia s’ha consolidat com a organitzadora i conductora d’aquestes “expedicions” car s’ha encarregat de buscar tota mena d’informacions sobre la ruta, així com de reservar els allotjaments amb anticipació, perquè el camí del Tajo és un desert en tota regla, hi ha pocs pobles i la majoria no disposen d’hostals o, si n’hi ha, són molt petits. A més va equipada amb les tecnologies punteres més sofisticades: smartphone amb connexió a internet (amb els tracks de totes les etapes extretes de Wikiloc), comptaquilòmetres via saltèl·lit (amb altímetres i “baixímetres” de tota mena)... mentre que jo, portadora de les tècniques més arcaïques (bloc de notes amb llàpis, mapes de paper, brújula de mà, rellotge de sol...), em dedico a fer de cronista d’aquesta nova aventura que iniciem a Albarracín, tal i com indica la guia del Camino Natural, poble al qual arribem el dia 1 d’agost, en cotxe particular conduït pel Ventu i acompanyades també pel meu fill Marc.


Les bicicletes ja ens estaven esperant al domicili particular de la senyora de l’hostal Los Palacios que, molt amable, ens les va estar guardant des del dia anterior a la nostra arribada. Després de muntar els pedals, la roda del davant i preparar les alforges per la marxa, anem a visitar aquesta vila monumental, enlairada sobre un meandre excavat pel riu Guadalaviar i protegida per una notable muralla. Dins el seu laberíntic i molt ben endreçat nucli històric hi destaquen la catedral, nombrosos palaus i les ruïnes del seu castell d’origen musulmà.





2.08.14 - 1a etapa: Albarracín - Villar del Cobo (33 Km / +988m)

Abans d’iniciar el camí del Tajo pròpiament dit, hem d’anar a buscar el Tajo tot remuntant el curs del riu Guadalaviar, per això a les 7:45h, quan el dia tot just despunta, ja estem a la part alta del poble on està situat el Km 0 de la ruta. El Ventu ens ha acompanyat per a fer-nos les fotos de rigor i acomiadar-nos com cal. Després del pertinents desitjos d’una bona travessia, iniciem la nostra “andadura”, i mai millor dit perquè comencem pujant a peu per una pedregosa i costeruda pista per la qual anem deixant enrera el poble d’Albarracín tot dirigint-nos cap a un turó on hi ha unes antenes.



El camí del Tajo, com el de l’Ebre, està marcat amb els clàssics pals indicadors de direccions, les típiques estaques de fusta amb una anella metàl·lica, i les marques de pintura vermella i blanca corresponents al GR 113.

Un cop hem superat el turó, ens situem al capdamunt d’un altiplà anomenat La Erilla on ja podem començar a rodar tot dirigint-nos al mas abandonat de La Rochilla, enmig d’exemplars de savina turífera (Juniperus thurifera), l’arbret més representatiu del Sabinar de Monterde. En una cruïlla de pistes trobem un xicot amb aspecte de “kilianjornet” que ens diu que fa corrent el camí Bronchales-Albarracín-Bronchales, uns 42 Km... Que fort!, ell farà més quilòmetres a peu que nosaltres amb bicicleta!


Des d’aquesta cruïlla baixem ràpidament cap al fons de la vall per una pista que desemboca a la carretera, just a la sortida de l’estret que el Guadalaviar obre entre els pobles d’Albarracín i Torres de Albarracín. Després de creuar el riu anem pel seu marge esquerre i aigües amunt per una pista, per on veiem grups de gent passejant, a buscar l’àrea d’esbarjo de la Fuente de la Veguilla, a tocar de Torres de Albarracín, on aprofitem a omplir els bidons i fer un mos ràpid ja que encara ens queden 21 Km pel final de l’etapa i el cel s’està tapant per moments.



Torres de Albarracín

Ara ens toca superar un altre congost: els Estrechos del Guadalaviar, així que enfilem cap al sud per atènyer l’altiplà de Las Lomas per una còmoda pista que puja pel barranc de Las Fuentes, sota la coberta d’un bosc de pi roig típic del Rodeno. Al capdamunt de l’altiplà se’ns obre la panoràmica de l’erm desert on no s’escolta ni una mosca i on uns pocs pins creixen entre les savines de muntanya (Juniperus sabina), petita mata reptant perfectament adaptada a les dures condicions climatològiques d’aquestes zones elevades i exposades, i que dóna al paisatge l’aspecte de “pell de lleopard”.


A l’alçada d’un coll tornem a entrar a l’espès bosc de pins pel qual seguim pujant, i només al mirador del Puntal de Morte tenim impressionats vistes dels estrets del Guadalaviar. La pista per la que circulem no és gaire bona degut a les profundes roderes i les pedres soltes, per la qual cosa, en una baixada, jo perdo l’equilibri i me’n vaig cap a terra. Només em faig una rascada al genoll... res greu... aparentment... comencem bé!




Sortim del bosc a l’alçada de la Cruz de los Caminos i, seguidament, desemboquem a la carretera per la qual baixem ràpidament a Villar del Cobo, final d’etapa, un poblet de cases blanques i sostres de teula, situat a l’aiguabarreig amb el riu Griegos i entaforat entre penyasegats, on hi destaca una impressionant església del segle XVI però a la que no ens podem ni acostar car està a l’interior d’un clos tancat i barrat. Track de l'etapa.

Arribant a Villar del Cobo

3.08.14 - 2a etapa: Villar del Cobo - Peralejos de las Truchas (63 Km / +1100m)

Després d’haver descansat molt bé, ens acomiadem de la noia de la casa rural Las Espigas i iniciem la que hem anomenat “etapa reina” anant per carretera a creuar el Guadalaviar per darrer cop, ja que ara ens toca remuntar el Torrente del Rollo a la recerca del naixement del Tajo. Són les 7 del matí.


En el punt on la carretera creua el torrent, prenem una còmoda pista, apta per a cotxes, que s’endinsa per una amplia vall anomenada La Cañada on encara es poden veure alguns tolls amb aigua. Poc després deixem aquesta pista per agafar-ne una altra de secundària a mà esquerra. Amb la fresca del matí el camí es fa molt agradable i anem rodant tranquil·lament tot passant a prop de la Fuente del Borbollón.


Al capdamunt d’un petit coll ens unim de nou a la pista per cotxes i, després d’una breu baixada, arribem al naixement “oficial” del riu Tajo, situat en un prat al peu dels Montes Universales i decorat amb unes estatues de grans dimensions (i dubtós gust) que representen el “Padre Tajo” i les tres províncies que limiten el seu naixement: Teruel, Cuenca i Guadalajara. Aquest punt assenyala una de les moltes fonts que hi ha en aquest prat on, a la primavera, deu sortir aigua per tot arreu però que ara està tot molt sec. Es dóna el cas que en aquest mateix coll també neix el riu Cabriel (o Cabriol), el qual baixa cap al sud fins que s’uneix al riu Xúquer.


Després de fer-nos les fotos de rigor en aquest indret tan emblemàtic, comencem seguint el curs eixut del riu Tajo, fronterer entre les províncies de Cuenca i Teruel, per un sender estret que, després de travessar una esplanada, s’endinsa al bosc seguint la riba dreta. Per la riba esquerra corre una carretera que mirem de reüll, ja que aquest sender l’hem de fer gairebé tot a peu.




En les seves primeres passes, i en aquesta època de l’any, el riu Tajo és més aviat un conjunt d’aiguamolls, i encara sort que tot està bastant sec i no tenim problemes amb el fang ja que aquest sender travessa uns quants recs. Després de passar a frec d’una granja, creuem una carretera que s’enfila a El Portillo a l’alçada d’una àrea d’esbarjo abandonada. El sender continua pel marge dret del riu i paral·lel a la carretera asfaltada que es dirigeix al primer congost excavat pel Tajo. Assegudes a l’ombra, a la riba del Tajo, fem un mos. Són les 10 del matí i encara no hem vist ni una ànima.


A l’alçada de l’indret anomenat Los Picarchales, el camí rodeja un esperó rocós que ens barra el pas; per això, i sense cap dificultat, creuem el Tajo i sortim a la carretera que ens ha estat acompanyant des del naixement del riu. El sender, però, també acaba desembocant a aquesta carretera més endavant, al Puente de la Peguera.


Per aquesta carretera vella anem fins al Puente de las Tres Provincias, porta d’entrada al Parque Natural del Alto Tajo. Després de creuar el Tajo, aquesta carretera s’enfila al famós naixement del riu Cuervo, situat al peu del turó de San Felipe; i es dóna el cas que al peu d’aquest mateix turó també neix el riu Xúquer. Nosaltres, però, donem un darrer cop d’ull al riu, que no tornarem a veure fins demà, ja que a partir d’aquí el Tajo, esclau de la geologia, s’encaixa en estretíssima gorja per la qual no podem continuar i per això prenem una pista excel·lent que s’enfila suaument enmig d’un paisatge obert i excels, decorat amb nuvolets que semblen un ramat d’ovelles.


Però això no dura gaire ja que, sota el turo d’El Escombronar, deixem aquesta pista per a prendre un camí carreter costerut i pedregós pel qual hem de pujar a peu fins al cim del turó on hi ha una torre de vigilància en construcció. Des d’aquí intentem localitzar l’ermita de San Lorenzo, però no ho aconseguim. És l’una del migdia i encara no hem vist ni una ànima.

Com que el camí carreter s’acaba al cim del turó, ara ens toca continuar per un sender estret que baixa a creuar l’eixuta Cañada Magosa per un pont de fusta, i un cop a l’altra riba seguim pujant per un camí carreter molt dolent fins a un petit replà des d’on ja veiem l’ermita de San Lorenzo enlairada damunt un petit cingle.


Ara anem a creuar el Arroyo de los Huecos, sec com una pansa de Corint, i un cop a l’altra banda ens toca superar el cingle de mala manera per un corriol tan costerut que ens hem d’ajudar l’una a l’altra per tal de remuntar les bicicletes carregades amb tots els embalums.



Arribant a l'ermita de San Lorenzo

Aquesta ermita, pel quilometratge, desnivell i hora a la que arribem (14:20 h), podria haver estat el final d’aquesta etapa, però a la guia i als plafons informatius ja ens adverteixen que aquesta ermita està tancada “a cal y canto” i només disposa d’una àrea de picnic... a ple sol i sense cap font!. Així que fem el dinar sota l’única ombra que hi ha: la que ens proporciona la pròpia ermita. Ens queden 22 Km pel final de l’etapa... els pitjors!

Sortim rodant per una pista dolenta però que, poc després, hem de deixar per prendre un camí carreter que hem de fer la major part a peu, sota un sol de justícia i passant a frec d’alguns masets abandonats. Són les 4 de la tarda, encara no hem vist ni una ànima i la cobertura és de pena... la sensació de soledat és extrema.


Així anem revoltant la mola de La Campana, al final de la qual trobem un portentós mirador situat damunt d’un cingle abocat a la vall del riu de la Hoz Seca i des del qual podem contemplar el que ens espera: el vertiginós descens i el flanqueig sota la mola de La Ribagorda. També veiem les ruïnes de la Casa de la Herreria.




El descens el fem a peu, i amb molt de compte, per un camí carreter abandonat i en mal estat i amb alguns despreniments... i encara sort que anem a peu perquè a mitja baixada m’adono que m’he deixat la motxilla al mirador!... Al cansament del dia jo he d’afegir la pujada i baixada extra al mirador, mentre la Isabel Salvia m’espera pacientment a l’ombra d’uns pins... Però que ràpid es va quan no arrossegues una bicicleta carregada!

Recuperada la motxilla, seguim baixant fins a la passarel·la de fusta per la qual creuem el riu de la Hoz Seca, que de seca no té res fent bona la dita que resa: “El Tajo pone la fama y el Hoz Seca pone el agua”.



Casa de la Herrería

Un cop a l’altra riba, enlloc d’agafar l’excel·lent pista per cotxes, anomenada Camino de Peralejos, seguim els senyals del camí que ens porten de dret a visitar les ruïnes de la Casa de la Herrería des de la qual ens toca remuntar fins a la pista per un corriol estret, costerut i en ziga-zagues que ens agota les poques energies que ens quedaven... el cansament es fa evident, l’aigua comença a escassejar i són les 6 de la tarda i encara no hem vist ni una ànima... sort que no estem soles del tot car, via WhatsApp, estem en contacte amb amics i familiars que ens animen en tot moment... sempre que hi hagi cobertura.

Deixem enrera la mola de la Campana

Totes aquestes penúries queden compensades per les superbes vistes que tenim des de la pista per la qual, ara sí, anem rodant còmodament per sota els cingles de la mola de la Ribagorda fins a l’ermita homònima on, ara si, veiem un pastor que vigila un ramat d’ovelles... els primers èssers vius que veiem en tot el dia!

Ermita de la Ribagorda


Baixant cap a Peralejos

Des de l’ermita contemplem Las Hoces del Tajo, per on haurem d’anar demà. Sense perdre més temps, però, deixem els senyals del camí i baixem per la pista directament a Peralejos de las Truchas, final d’etapa... són les 7:30 de la tarda. Track de l'etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia (continuarà).