Pel Camí del Tajo amb bicicleta (I)

Una cosa porta una altra. L’agost de l’any passat, estant en ple camí de l’Ebre, les Isabels vam veure un reportatge per la televisió: un riu des de l’aire. Es tractava del Tajo, que amb els seus 1100 Km de longitud, és el riu més llarg de la Península Ibèrica. Aquest riu neix a la serra d’Albarracín, al cor del Sistema Ibèric, i recorre, d’est a oest, les províncies de Teruel, Guadalajara, Madrid, Toledo i Cáceres, tot passant per ciutats tan emblemàtiques com Aranjuez, Toledo i Talavera de la Reina. Al límit oest de la província de Cáceres, a la presa de Cedillo, entra a Portugal, on passa a denominar-se Tejo, i desemboca a l’Atlàntic a través d’un ampli estuari damunt el qual es situa la capital Lisboa.

El riu Tajo al seu pas per Trillo

Aquell reportatge ens va frapar tant que immediatament es va posar en marxa la maquinària de recerca: com arribariem al naixement del Tajo? com, i a on, enviaríem les bicicletes? quantes etapes farien falta? Totes aquestes preguntes s’han anat resolent al llarg de gairebé un any, buscant tracks, guies, allotjaments, variants pels trams inciclables... Al final vam arribar a la conclusió que el millor era finalitzar el recorregut a la presa de Cedillo, allà on acaba el Camino Natural del Tajo, ruta inscrita dins el Programa de Caminos Naturales de España i publicada en una guia (amb mapes) pel Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. També vam concloure que per a cobrir una distància de quasi 1000 Km ens farien falta 17 etapes i que haviem d’enviar prèviament les bicicletes, a través de l’empresa Bicigrinos, a l’hostal on ens haviem d’allotjar.

Des que vam fer juntes el Camí de Sant Jaume, que la Isabel Salvia s’ha consolidat com a organitzadora i conductora d’aquestes “expedicions” car s’ha encarregat de buscar tota mena d’informacions sobre la ruta, així com de reservar els allotjaments amb anticipació, perquè el camí del Tajo és un desert en tota regla, hi ha pocs pobles i la majoria no disposen d’hostals o, si n’hi ha, són molt petits. A més va equipada amb les tecnologies punteres més sofisticades: smartphone amb connexió a internet (amb els tracks de totes les etapes extretes de Wikiloc), comptaquilòmetres via saltèl·lit (amb altímetres i “baixímetres” de tota mena)... mentre que jo, portadora de les tècniques més arcaïques (bloc de notes amb llàpis, mapes de paper, brújula de mà, rellotge de sol...), em dedico a fer de cronista d’aquesta nova aventura que iniciem a Albarracín, tal i com indica la guia del Camino Natural, poble al qual arribem el dia 1 d’agost, en cotxe particular conduït pel Ventu i acompanyades també pel meu fill Marc.

Les bicicletes ja ens estaven esperant al domicili particular de la senyora de l’hostal Los Palacios que, molt amable, ens les va estar guardant des del dia anterior a la nostra arribada. Després de muntar els pedals, la roda del davant i preparar les alforges per la marxa, anem a visitar aquesta vila monumental, enlairada sobre un meandre excavat pel riu Guadalaviar i protegida per una notable muralla. Dins el seu laberíntic i molt ben endreçat nucli històric hi destaquen la catedral, nombrosos palaus i les ruïnes del seu castell d’origen musulmà.

2.08.14 - 1a etapa: Albarracín - Villar del Cobo (33 Km / +988m)

Abans d’iniciar el camí del Tajo pròpiament dit, hem d’anar a buscar el Tajo tot remuntant el curs del riu Guadalaviar, per això a les 7:45h, quan el dia tot just despunta, ja estem a la part alta del poble on està situat el Km 0 de la ruta. El Ventu ens ha acompanyat per a fer-nos les fotos de rigor i acomiadar-nos com cal. Després del pertinents desitjos d’una bona travessia, iniciem la nostra “andadura”, i mai millor dit perquè comencem pujant a peu per una pedregosa i costeruda pista per la qual anem deixant enrera el poble d’Albarracín tot dirigint-nos cap a un turó on hi ha unes antenes.

El camí del Tajo, com el de l’Ebre, està marcat amb els clàssics pals indicadors de direccions, les típiques estaques de fusta amb una anella metàl·lica, i les marques de pintura vermella i blanca corresponents al GR 113.

Un cop hem superat el turó, ens situem al capdamunt d’un altiplà anomenat La Erilla on ja podem començar a rodar tot dirigint-nos al mas abandonat de La Rochilla, enmig d’exemplars de savina turífera (Juniperus thurifera), l’arbret més representatiu del Sabinar de Monterde. En una cruïlla de pistes trobem un xicot amb aspecte de “kilianjornet” que ens diu que fa corrent el camí Bronchales-Albarracín-Bronchales, uns 42 Km... Que fort!, ell farà més quilòmetres a peu que nosaltres amb bicicleta!

Des d’aquesta cruïlla baixem ràpidament cap al fons de la vall per una pista que desemboca a la carretera, just a la sortida de l’estret que el Guadalaviar obre entre els pobles d’Albarracín i Torres de Albarracín. Després de creuar el riu anem pel seu marge esquerre i aigües amunt per una pista, per on veiem grups de gent passejant, a buscar l’àrea d’esbarjo de la Fuente de la Veguilla, a tocar de Torres de Albarracín, on aprofitem a omplir els bidons i fer un mos ràpid ja que encara ens queden 21 Km pel final de l’etapa i el cel s’està tapant per moments.

Torres de Albarracín

Ara ens toca superar un altre congost: els Estrechos del Guadalaviar, així que enfilem cap al sud per atènyer l’altiplà de Las Lomas per una còmoda pista que puja pel barranc de Las Fuentes, sota la coberta d’un bosc de pi roig típic del Rodeno. Al capdamunt de l’altiplà se’ns obre la panoràmica de l’erm desert on no s’escolta ni una mosca i on uns pocs pins creixen entre les savines de muntanya (Juniperus sabina), petita mata reptant perfectament adaptada a les dures condicions climatològiques d’aquestes zones elevades i exposades, i que dóna al paisatge l’aspecte de “pell de lleopard”.

A l’alçada d’un coll tornem a entrar a l’espès bosc de pins pel qual seguim pujant, i només al mirador del Puntal de Morte tenim impressionats vistes dels estrets del Guadalaviar. La pista per la que circulem no és gaire bona degut a les profundes roderes i les pedres soltes, per la qual cosa, en una baixada, jo perdo l’equilibri i me’n vaig cap a terra. Només em faig una rascada al genoll... res greu... aparentment... comencem bé!

Sortim del bosc a l’alçada de la Cruz de los Caminos i, seguidament, desemboquem a la carretera per la qual baixem ràpidament a Villar del Cobo, final d’etapa, un poblet de cases blanques i sostres de teula, situat a l’aiguabarreig amb el riu Griegos i entaforat entre penyasegats, on hi destaca una impressionant església del segle XVI però a la que no ens podem ni acostar car està a l’interior d’un clos tancat i barrat. Track de l'etapa.

Arribant a Villar del Cobo

3.08.14 - 2a etapa: Villar del Cobo - Peralejos de las Truchas (63 Km / +1100m)

Després d’haver descansat molt bé, ens acomiadem de la noia de la casa rural Las Espigas i iniciem la que hem anomenat “etapa reina” anant per carretera a creuar el Guadalaviar per darrer cop, ja que ara ens toca remuntar el Torrente del Rollo a la recerca del naixement del Tajo. Són les 7 del matí.

En el punt on la carretera creua el torrent, prenem una còmoda pista, apta per a cotxes, que s’endinsa per una amplia vall anomenada La Cañada on encara es poden veure alguns tolls amb aigua. Poc després deixem aquesta pista per agafar-ne una altra de secundària a mà esquerra. Amb la fresca del matí el camí es fa molt agradable i anem rodant tranquil·lament tot passant a prop de la Fuente del Borbollón.

Al capdamunt d’un petit coll ens unim de nou a la pista per cotxes i, després d’una breu baixada, arribem al naixement “oficial” del riu Tajo, situat en un prat al peu dels Montes Universales i decorat amb unes estatues de grans dimensions (i dubtós gust) que representen el “Padre Tajo” i les tres províncies que limiten el seu naixement: Teruel, Cuenca i Guadalajara. Aquest punt assenyala una de les moltes fonts que hi ha en aquest prat on, a la primavera, deu sortir aigua per tot arreu però que ara està tot molt sec. Es dóna el cas que en aquest mateix coll també neix el riu Cabriel (o Cabriol), el qual baixa cap al sud fins que s’uneix al riu Xúquer.

Després de fer-nos les fotos de rigor en aquest indret tan emblemàtic, comencem seguint el curs eixut del riu Tajo, fronterer entre les províncies de Cuenca i Teruel, per un sender estret que, després de travessar una esplanada, s’endinsa al bosc seguint la riba dreta. Per la riba esquerra corre una carretera que mirem de reüll, ja que aquest sender l’hem de fer gairebé tot a peu.

En les seves primeres passes, i en aquesta època de l’any, el riu Tajo és més aviat un conjunt d’aiguamolls, i encara sort que tot està bastant sec i no tenim problemes amb el fang ja que aquest sender travessa uns quants recs. Després de passar a frec d’una granja, creuem una carretera que s’enfila a El Portillo a l’alçada d’una àrea d’esbarjo abandonada. El sender continua pel marge dret del riu i paral·lel a la carretera asfaltada que es dirigeix al primer congost excavat pel Tajo. Assegudes a l’ombra, a la riba del Tajo, fem un mos. Són les 10 del matí i encara no hem vist ni una ànima.

A l’alçada de l’indret anomenat Los Picarchales, el camí rodeja un esperó rocós que ens barra el pas; per això, i sense cap dificultat, creuem el Tajo i sortim a la carretera que ens ha estat acompanyant des del naixement del riu. El sender, però, també acaba desembocant a aquesta carretera més endavant, al Puente de la Peguera.

Per aquesta carretera vella anem fins al Puente de las Tres Provincias, porta d’entrada al Parque Natural del Alto Tajo. Després de creuar el Tajo, aquesta carretera s’enfila al famós naixement del riu Cuervo, situat al peu del turó de San Felipe; i es dóna el cas que al peu d’aquest mateix turó també neix el riu Xúquer. Nosaltres, però, donem un darrer cop d’ull al riu, que no tornarem a veure fins demà, ja que a partir d’aquí el Tajo, esclau de la geologia, s’encaixa en estretíssima gorja per la qual no podem continuar i per això prenem una pista excel·lent que s’enfila suaument enmig d’un paisatge obert i excels, decorat amb nuvolets que semblen un ramat d’ovelles.

Però això no dura gaire ja que, sota el turo d’El Escombronar, deixem aquesta pista per a prendre un camí carreter costerut i pedregós pel qual hem de pujar a peu fins al cim del turó on hi ha una torre de vigilància en construcció. Des d’aquí intentem localitzar l’ermita de San Lorenzo, però no ho aconseguim. És l’una del migdia i encara no hem vist ni una ànima.

Com que el camí carreter s’acaba al cim del turó, ara ens toca continuar per un sender estret que baixa a creuar l’eixuta Cañada Magosa per un pont de fusta, i un cop a l’altra riba seguim pujant per un camí carreter molt dolent fins a un petit replà des d’on ja veiem l’ermita de San Lorenzo enlairada damunt un petit cingle.

Ara anem a creuar el Arroyo de los Huecos, sec com una pansa de Corint, i un cop a l’altra banda ens toca superar el cingle de mala manera per un corriol tan costerut que ens hem d’ajudar l’una a l’altra per tal de remuntar les bicicletes carregades amb tots els embalums.

Arribant a l'ermita de San Lorenzo

Aquesta ermita, pel quilometratge, desnivell i hora a la que arribem (14:20 h), podria haver estat el final d’aquesta etapa, però a la guia i als plafons informatius ja ens adverteixen que aquesta ermita està tancada “a cal y canto” i només disposa d’una àrea de picnic... a ple sol i sense cap font!. Així que fem el dinar sota l’única ombra que hi ha: la que ens proporciona la pròpia ermita. Ens queden 22 Km pel final de l’etapa... els pitjors!

Sortim rodant per una pista dolenta però que, poc després, hem de deixar per prendre un camí carreter que hem de fer la major part a peu, sota un sol de justícia i passant a frec d’alguns masets abandonats. Són les 4 de la tarda, encara no hem vist ni una ànima i la cobertura és de pena... la sensació de soledat és extrema.

Així anem revoltant la mola de La Campana, al final de la qual trobem un portentós mirador situat damunt d’un cingle abocat a la vall del riu de la Hoz Seca i des del qual podem contemplar el que ens espera: el vertiginós descens i el flanqueig sota la mola de La Ribagorda. També veiem les ruïnes de la Casa de la Herreria.

El descens el fem a peu, i amb molt de compte, per un camí carreter abandonat i en mal estat i amb alguns despreniments... i encara sort que anem a peu perquè a mitja baixada m’adono que m’he deixat la motxilla al mirador!... Al cansament del dia jo he d’afegir la pujada i baixada extra al mirador, mentre la Isabel Salvia m’espera pacientment a l’ombra d’uns pins... Però que ràpid es va quan no arrossegues una bicicleta carregada!

Recuperada la motxilla, seguim baixant fins a la passarel·la de fusta per la qual creuem el riu de la Hoz Seca, que de seca no té res fent bona la dita que resa: “El Tajo pone la fama y el Hoz Seca pone el agua”.

Casa de la Herrería

Un cop a l’altra riba, enlloc d’agafar l’excel·lent pista per cotxes, anomenada Camino de Peralejos, seguim els senyals del camí que ens porten de dret a visitar les ruïnes de la Casa de la Herrería des de la qual ens toca remuntar fins a la pista per un corriol estret, costerut i en ziga-zagues que ens agota les poques energies que ens quedaven... el cansament es fa evident, l’aigua comença a escassejar i són les 6 de la tarda i encara no hem vist ni una ànima... sort que no estem soles del tot car, via WhatsApp, estem en contacte amb amics i familiars que ens animen en tot moment... sempre que hi hagi cobertura.

Deixem enrera la mola de la Campana

Totes aquestes penúries queden compensades per les superbes vistes que tenim des de la pista per la qual, ara sí, anem rodant còmodament per sota els cingles de la mola de la Ribagorda fins a l’ermita homònima on, ara si, veiem un pastor que vigila un ramat d’ovelles... els primers èssers vius que veiem en tot el dia!

Ermita de la Ribagorda

Baixant cap a Peralejos

Des de l’ermita contemplem Las Hoces del Tajo, per on haurem d’anar demà. Sense perdre més temps, però, deixem els senyals del camí i baixem per la pista directament a Peralejos de las Truchas, final d’etapa... són les 7:30 de la tarda. Track de l'etapa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet i Isabel Salvia (continuarà).