Per la serra de l'Arca

7.11.18  Per a la “sortida dels dimecres” d’aquest mes de novembre, hem pujat a la serra de l’Arca, mola situada al nord del poble d’Aiguafreda, entre les rieres de l’Avencó i de Martinet i al límit de les comarques del Vallès Oriental i Osona. Des d’aquest altiplà es tenen bones vistes de la plana de Vic, i dels cingles que la tanquen per l’oest, així com també del Matagalls i del pla de la Calma, d’on sobresurt el Tagamanent, cim que fou l’objectiu de la sortida de l’octubre de l’any passat.

El Tagamament des del camí de pujada a la serra de l’Arca

Després de baixar del tren a l’estació de Sant Martí de Centelles, ens dirigim a creuar el riu Congost, molt ufanós per les darreres i abundants pluges, per sobre l’antic pont d’Abella i per sota el modern pont de la C-17. Així entrem a Aiguafreda, on cerquem el carrer d’Avencó, pel qual anem uns metres en direcció a llevant fins que a mà dreta trobem la baixada a la passarel·la sobre la riera de l’Avencó. Nosaltres, però, anem a l’esquerra per unes escales tot seguint les marques del GR 2 en direcció al Brull, senyals que no deixarem en tota la pujada.

Anem pel carrer de Barcelona seguint les marques de l’esmentat GR fins que aquestes giren a la dreta i deixen l’asfalt per prendre una pista de terra que s’endinsa al bosc entre els xalets d’una urbanització, on un d’ells exhibeix un bonic molí de vent dels que s’utilitzen per extreure aigua dels pous.

Molí de vent que decora el mur d’un xalet

Seguim les estaques de fusta del GR 2

En una corba prenem un tallant de la pista pel qual anem guanyant alçada per sobre el curs de la riera de l’Avencó, que s’obre pas a la nostra dreta, tot passant a frec d’una cabana de pedra seca. Malgrat el bon sol que fa, a la pujada no ens treiem pas la roba d’abric, car fa encara força fresqueta.

Cabana de pedra seca enmig del bosc

Quan sortim de nou a la pista, el bosc s’esclareix una mica i ens deixa veure el paisatge que ens envolta, on hi destaca el cim del Tagamanent, coronat per la silueta de la torre de l’església de Santa Maria. Així arribem a l’alçada de Can Serra de l’Arca, un mas restaurat que ja s’esmenta al s. XIII i per tant està considerat com un dels més antics del municipi.

Seguim pujant cap a la serra de l’Arca

Continuem pujant tot fent llaçades per la pista fins que a l’entrada d’un camp de conreu la deixem per un corriol que torna a endinsar-se a l’espès bosc. Aquest corriol acaba desembocant a la pista carenera que recorre l’altiplà de la serra de l’Arca i que seguim en direcció a llevant en suau pujada, tot gaudint de les escadusseres vistes que, de tant en tant, el bosc ens deixa veure de la plana de Vic i del Pirineu ja ben nevat.

Vistes de Centelles i els cingles on s'aixeca el Puigsagordi

Així anem fins que trobem, a mà esquerra, l’objectiu de la nostra sortida d’avui: el dolmen de la serra de l’Arca. Aquest sepulcre megalític, anomenat com en altres indrets arca en el llenguatge popular i que ha donat nom a la serra, data de finals del Neolític i està format pel clàssic conjunt de lloses verticals que suporten una gran llosa horitzontal, com si d’una taula es tractés.

El dolmen de la serra de l'Arca

El grup reunit al voltant del dolmen

Arribats en aquest punt, en Jaume se’n recorda, d’una altra excursió, d’haver vist més dòlmens pels voltants i per això, com tenim temps, ens dediquem una estona a anar a la “recerca de l’arca perduda”, però tot és en debades... no aconseguim trobar més dòlmens i per això iniciem el retorn pel mateix camí d’anada, seguint els senyals del GR ara en direcció a Aiguafreda. Per la pista de baixada ara gaudim de les vistes cap al Matagalls i al Tagamanent.

Sant Cebrià de la Móra amb el Matagalls al fons

Observant el Tagamanent

Deixem el GR i prenem el PR-C 200

Així anem fins que, en una pronunciada corba de la pista, deixem el GR per prendre un viarany marcat amb senyals del PR-C 200, en direcció a Aiguafreda de Dalt, i així variem un xic l’itinerari de retorn. Aquest sender acaba desembocant a una assoleiada pista per la qual anem baixant encarats al castell de Centelles, enlairat damunt d’una roca. La roba d’abric ja comença a sobrar.

Baixant per la pista amb vistes al castell de Centelles

En una cruïlla de pistes, deixem el PR i continuem recte tot seguint els senyals de la travessa Matagalls-Montserrat que ens acompanyaran fins a la part alta d’Aiguafreda on hi ha el cementiri i el camp d’esports. Com la gana ja apreta i fa una temperatura molt agradable, aprofitem per menjar els entrepans en una petita placeta, entre matolls de grèvol (Ilex aquifolium) que donen un ambient molt “nadalenc”.

Fem un mos a la part alta d'Aiguafreda

Grèvol

Tanmateix, no ens podem entretenir massa ja que encara ens queda una bona estona fins arribar a l’estació de Sant Martí de Centelles, a temps per agafar el tren de tornada. Fins a la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 7.11.18 per Isabel Benet, Jaume Salat, Jordi Castellanos, Joan Major i companys dels dimecres.

D'Aiguafreda al Figaró pel Tagamanent

5.10.16  Per a inaugurar la nova temporada de “Les excursions dels dimecres”, de bon matí uns quants privilegiats baixem del tren a l’estació de Sant Martí de Centelles per a fer una sortida que ens durà al cim del Tagamanent pel GR-5 i després baixarem al Figaró seguint el PR-C 213. El primer que fem és anar a creuar el riu Congost pel bonic pont de l’Abella, una construcció que data de mitjans del segle XVI i que es va bastir per unir els nuclis de l’Abella i Aiguafreda. Però des dels anys 80 del passat segle, aquest bonic pont resta amagat sota la moderna autovia C-17 i l’impacte visual que provoca és brutal.

Creuem el pont de l'Abella

Un cop a l’altra banda anem pel carrer de l’Avencó tot cercant els senyals del PR-C 200 fins a una passarel·la situada a mà dreta per on creum la riera i, tot seguit, comencem a remuntar el vessant nord, verd i fresquet, de la serra Madrona, seguint ara els senyals del GR-5 que va alternant trams de sender i de pista amb un enllosat natural de blanques calcàries, encara que després de passar a frec de les ruïnes de can Puig Agut les lloses naturals que cobreixen el camí passen a ser de sorrenques d’un vistós color vermell.

Ruïnes de can Puig Agut

La pujada, malgrat que el desnivell que s’ha de salvar és superior als 600 m, mai arriba a ser prou dura com per cansar-nos massa, però això sí... la fresqueta del matí de seguida s’acaba i la roba aviat comença a sobrar, sembla que aquest estiu no tingui final. Així arribem al collet de Sant Martí al peu del turó del Tagamanent.

Al collet de Sant Martí

Aquí deixem el GR-5 el qual marxa a llevant en direcció al Pla de la Calma, en canvi nosaltres anem a la dreta per un camí molt fressat que en alguns punts frega el cingle calcari sobre el qual s’asseia un antic castell, les restes del qual encara s’estan excavant. Així arribem al capdamunt del Tagamanent, situat a 1056 m d’alçada, punt culminant d’aquesta excursió, on hi destaca la portentosa església d’origen romànic de Santa Maria.

Al cim del Tagamanent, amb l'església de Santa Maria

Després de descansar un xic ens tornem a posar en marxa però no sense abans admirar les vistes que s’estenen sobretot cap a ponent, amb la plana de Vic i els cingles de Bertí en primer terme i, més enllà, els cingles de Gallifa i el massís de Sant Llorenç del Munt. En canvi el massís de Montserrat resta amagat darrera una cortina de boires baixes.

Vistes als cingles de Bertí des del cim

Refem el camí fins un punt on trobem, a mà dreta, un corriol poc definit que ens permet baixar de dret cap a la pista asfaltada del Pla de la Calma, la qual creuem per continuar el descens per un sender més marcat i amb senyals de pintura blanca i groga del PR-C 213, senyals que ja no abandonarem fins que arribem al fons de la vall.

El sender desemboca a una pista que, a partir de Can Coll, baixa fort cap a Vallcàrquera i com anem sota un sol de justícia, el descens es fa un mica monòton, però ens ho prenem amb bon humor car ens han promés que al final de la baixada tindrem un bon bany de peus... si ens portem bé, i és tanta la fressa que fem que fins i tot un exguarda forestal (o això ens fa creure) ens crida un xic l’atenció... però de bon rotllo.

Per la pista passem a frec de la rectoria de Vallcàrquera, masia reconvertida en escola de natura i, poc més enllà, en una cruïlla, prenem la pista de l’esquerra en direcció a Sant Cristòfol de Monteugues, marcada amb els senyals del PR-C 33, i on ens fixem que al peu d’alguns arbres hi ha un petits plafons que ens informen sobre el seus noms i els seus usos.

Per l'itinerari dels arbres de Vallcàrquera

Poc després de creuar la riera de Vallcàrquera, deixem el PR-C 33 i continuem baixant per un sender que va paral·lel a aquesta riera pel seu marge esquerre, tot travessant un espès bosc de ribera que ens dóna un respir de fresqueta. Aquest sender, després de tornar a creuar la riera per un pont, desemboca un altre cop a la pista d’accés de la rectoria de Vallcàrquera a l’alçada de les restes d’un molí i  molt a prop de les cases que conformen el petit nucli de Vallcàrquera. En aquest punt hi ha una font amb aigua fresca i on aprofitem a omplir les nostres exigües cantimplores.

Font del Molí

A partir d’aquí la pista es converteix en una petita carretera per la qual anem baixant al llarg d’uns pocs quilòmetres, fins que arribem a una caseta de l’electricitat on abandonem l’asfalt per prendre un camí carreter pel qual tornem a travessar la riera a gual i, sota d’un mas, trobem el toll d’aigua que ens havien promès i on vam poder fer l’esperat bany de peus.

A la riera de Vallcàrquera

Després del bany, continuem baixant ara pel marge dret de la riera i molt a prop del seu curs on es precipiten les seves aigües en petits saltants fins que arribem a la font anomenada de la Noguera Punxeguda i on aprofitem a fer el dinar, mentre els mosquits també fan un bon àpat amb nosaltres.

Picnic a la font de la Noguera Punxeguda

Havent dinat continuem pel camí riberenc el qual, en pocs metres, ens deixa als afores del poble del Figaró, punt i final d’aquesta excursió, després d’haver fet un recorregut d’uns 13 Km i un desnivell de 672 m, en unes 4 hores i 18 minuts de marxa efectiva. Aquí aprofitem a fer un cafè i a explicar-nos vells i nous projectes abans de dirigir-nos a l’estació que ens durà de nou a Barcelona.

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 5.10.16.

Els megàlits de Can Planes i el Bosc Màgic

16.01.16  Segona ruta al voltant dels megàlits i pedres singulars de la Roca del Vallès, després de la que vam fer pel sector de la muntanya de Céllecs. En aquesta ocasió seguirem a l’anada la Ruta Prehistòrica II per visitar el dolmen de Can Planes, la Pedra de l’Escorpí i la Roca Foradada de Can Planes, els tres megàlits que conformen la ruta, però que es troben incomprensiblement mal indicats. Seguirem fins a l’ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, punt d’unió amb l’anterior itinerari, i retornarem per l’anomenat Bosc Màgic, on trobarem les curioses pedres, esculpides al segle XX, de l’Elefant i l’Indi-Moai. En aquesta ruta de la pedra, l’aigua també hi serà present, doncs passarem per les fonts de la Mansa i de Sant Bartomeu, i per la bassa de Ca l’Argent.

Situats a la plaça de l’Ajuntament de la Roca del Vallès (120 m), on hi ha un plafó indicatiu, comencem a caminar en direcció muntanya seguint les profuses balises amb senyals dels senders SL-C 137 Ruta Prehistòrica II, del PR C-36 del qual forma part, i de la Ruta del Meridià Verd. Passem pels carrers Montseny, Camèlies, Girasol i Rocatomba, on s’acaba l’asfalt. Seguim per ampla pista que ens mena tot seguit als camps i a la gran masia de Can Planes, que tenim a mà dreta.

El gran mas de Can Planes

Un cop hem deixat enrera la masia, arribem a una bifurcació un xic confosa. Els indicadors de la ruta semblen assenyalar a mà dreta una drecera de la pista (útil a la tornada), que no hem d’agafar, malgrat els senyals del PR als arbres, perquè evita passar pel primer dels megàlits; seguim doncs per la pista, per on també anem veient indicadors, fins a trobar tot seguit, a l’esquerra, el dolmen de Can Planes (212 m). Es tracta d’una petita cambra sepulcral datada al calcolític (2200-1800 aC), que conserva una gruixuda llosa de coberta recolzada en dues de laterals, lleugerament inclinades a un costat, i en la de capçalera, caiguda però en contacte amb la coberta.

Dolmen de Can Planes

Continuem per l’ampla pista, per on s’ajunta més amunt la drecera abans esmentada. D’aquí seguim endavant un 300 m fins que trobem a la dreta una gran acumulació de roques granítiques, al sector de la Replana de Can Planes (265 m), on cal parar atenció per trobar els altres dos megàlits esmentats. Girem tot seguit a la dreta per entrar a una petita clariana del bosc, on un indicador a mà dreta assenyala erròniament aquest conjunt granític com la Pedra de l’Escorpí; cal seguir un petit corriol a l’esquerra, sense cap indicació, que en uns escassos 30 m ens mena en primer lloc a la Roca Foradada de Can Planes.

Roca Foradada de Can Planes

Es tracta d’un bloc de granit buidat artificialment, semblant a la Roca Foradada de Can Gol que vam veure a l’anterior excursió, però amb el forat arran de terra i de dimensions més petites, i que també podria haver tingut funcions de cambra sepulcral. Aquesta roca també era coneguda com a Pedra del Marxant, doncs sembla ser que un antic traginer que feia ruta entre els pobles de la comarca hi sojornava al seu interior quan se li feia de nit.

Retornem a la pista i continuem només uns 20 m fins que veiem a la dreta un altre conjunt de blocs. Ens apropem i, ara sí, trobem la veritable Pedra de l’Escorpí. Es tracta d’una petita cavitat natural entre blocs de granit, que sembla haver estat aprofundida i tancada parcialment amb una paret de pedra seca, restes de la qual encara es poden veure a l’interior. La seva funció podria ser també la d’un lloc d’enterrament durant el neolític final, però no deixa de ser una suposició, doncs fins ara no s’han fet treballs sistemàtics d’arqueologia.

Pedra de l'Escorpí

Interior de la cavitat

Seguim avançant per la pista. Deixem poc després un camí a la dreta, per on tornarem, i més endavant trobem a l’esquerra un corriol que porta a la font de la Mansa, a poc més de 100 m (pal indicador), per on ens desviem un moment de la ruta. Aquesta font es troba en una raconada ombrívola, al mig del torrent de Can Companys. La font té un petit bassiot on veiem moure’s petits amfibis; l'aigua desguassa per una canaleta de pedra que creua el camí i mena directament al torrent.

Font de la Mansa

Detall del bassiot

Per continuar la ruta no ens cal tornar enrera, sino que seguim pel corriol fins a sortir poc després a una pista que agafem a la dreta fins enllaçar al cap de poc amb la que seguíem anteriorment, per on transcorre la Ruta Prehistòrica. Poc més amunt arribem a un prat i continuem per un bosc d’alzines sureres. Sempre per la pista principal, arribem a l’encreuament amb la que per l’esquerra mena a Can Pahissa; aquí, en un marge de la pista, es desplega l’extens i eclèctic pessebre de Can Pahissa. Seguim pujant, tot deixant desviacions a banda i banda, fins arribar a la part superior d’una pedrera, on enllacem per l’esquerra amb el sender GR 92. Podem veure aquesta pedrera mitjançant un petit corriol que surt a l’esquerra de la pista i mena al caire de la carena, des d’on veiem també la veïna població d’Òrrius i un tram de la costa del Maresme.

Continuem avançant per la pista, amb la pedrera a la nostra esquerra, fins que als 400 m arribem a la carretera d’Òrrius a La Roca del Vallès, al coll de Sant Bartomeu (395 m). Creuem la carretera per arribar tot seguit a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, punt d’unió amb l’altra Ruta Prehistòrica, on ja vam arribar des de la muntanya de Céllecs en l’anterior excursió. Esperàvem dinar aquí, però el fort vent que bufa ens fa decidir continuar per trobar un lloc més arrecerat.

Sant Bartomeu de Cabanyes

Des de Sant Bartomeu iniciem el retorn per camins no senyalitzats. Retrocedim fins a la carretera i, sense creuar-la, agafem un corriol a l’esquerra (pal indicador) que en uns 300 m ens mena a la font de Sant Bartomeu (366 m), situada al capdamunt del torrent del mateix nom, en un revolt del camí.

Font de Sant Bartomeu

Continuem per aquest camí, que de seguida esdevé una torrentera, fins a desembocar poc després a una pista, que seguim a la dreta, de baixada, durant uns 700 m. En la primera bifurcació girem a la dreta, gairebé 180º, per continuar per un camí carreter. Al cap d’uns 500 m el camí creua per un gual el torrent de Sant Bartomeu, i uns 100 m més endavant trobem a l’esquerra un parell de xiprers i al seu costat l’entrada d’un camí delimitat amb dues pilones de pedra; ens desviem aquí per arribar tot seguit a la bassa de Ca l'Argent, on trobem, ara sí, el millor indret per fer-hi un mos.

Bassa de Ca l'Argent

Es tracta d'una bassa-piscina circular d'uns 12 m de diàmetre i uns 2 m de profunditat, construïda amb finalitats lúdiques a principis del segle XX per l’antic propietari de Ca l’Argent, amb una terrassa de rajoles, un mur amb una bancada també de rajoles i escales d’accés, la qual encara avui dia s'omple mitjançant una sèquia que agafa l'aigua del torrent de Sant Bartomeu uns metres més amunt.

Tornem al camí i reprenem la marxa. Deixem un camp de conreu a la dreta i tot seguit arribem a pocs metres de l’esmentada carretera d’Òrrius a La Roca, a l’entrada de l’anomenat Bosc Màgic d’Òrrius o de Ca l’Argent (255 m), indret de trobades i experiències esotèriques (segons consta en diversos blocs d’internet i videos penjats a youtube) degut, sobre tot, a les nombroses roques granítiques que afloren al seu interior, on alguns hi veuen un simbolisme màgic. De seguida veiem a l’esquerra una gran roca amb el cap esculpit d’un Elefant, i a la dreta, una llosa vertical amb el perfil d’un Indi, mentre que al seu costat superior hi ha la talla d’un Moai de l’Illa de Pasqua.

Un elefant treu el cap pel bosc

Sota el cap de l'Indi

El Moai, a la mateixa roca

Roca de l'Elefant

Sembla ser que cap a la meitat del segle passat uns escultors picapedrers van esculpir aquestes curioses figures. A tot això cal afegir que dins del bosc hi ha altres roques amb formes naturals singulars, com la d’una granota, una tortuga o una bota, encara que nosaltres només sabrem veure aquesta darrera.

Des de la roca de l’Elefant continuem pel camí, que primer gira a l’esquerra i baixa uns metres fins a una bifurcació, per on seguim a la dreta, acció que repetirem en els següents encreuaments fins que als 400 m arribem a una esplanada, al costat de la carretera que hem anat resseguint; abans de creuar-la encertem a veure, a la nostra esquerra i al límit del bosc, la roca amb la forma d’una gran bota.

Creuem tot seguit la carretera per continuar a l’altre costat per un camí carreter, barrat per una cadena. Ens endinsem al bosc, per on avancem al llarg d’uns 900 m amb petites pujades i baixades fins passar per sota d’una línia elèctrica, i arribar, uns 100 m després, a la pista principal per on hem vingut a l’anada.

Seguim, doncs, ara a la inversa el recorregut, tot passant altre cop pel sector de la Pedra de l’Escorpí i la Roca Foradada, però agafant mes avall la drecera que mena directament als camps de Can Planes, bellament il·luminats pel sol de la tarda, d’on no triguem en arribar als primers carrers de La Roca del Vallés.

El bell entorn de Can Planes

Ha estat un tranquil itinerari d’uns 10 Km de recorregut i 300 m de desnivell, per on hem completat la Ruta Prehistòrica iniciada a l’anterior excursió, i que ens ha permés també de descobrir i compartir altres indrets en bona companyia.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 16.01.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Isabel Salvia i Anna Torres.

Per la vall d'Olzinelles

23.05.15  La frondosa vall d’Olzinelles, situada al vessant oest del Montnegre, prop de Sant Celoni, és un tranquil indret amb una àmplia varietat de vegetació i arbres de grans dimensions (pins, roures, alzines, plàtans), amb exemplars singulars com el roure de Can Draper, el pollancre d’Olzinelles, l’alzina de la Pega i el cedre de Can Valls. El sender local SL C-79 (senyalitzat amb balises de fusta i marques blanques i verdes) estableix un itinerari circular que permet endinsar-nos, des del mas de Can Draper, en aquest bonic racó natural. Cal dir, però, que ja no hi trobarem tres arbres monumentals que encara esmenten algunes guies; aquests arbres eren el Pi Insigne de Can Valls, talat ja fa uns anys per mort natural, el Pi Gros i el Roure del Quintà de Can Valls, caiguts per sengles ventades els anys 2009 i 2014 respectivament.

A l’entrada de Sant Celoni seguim a la dreta en direcció a Olzinelles uns pocs metres i, tot just creuar la Tordera, continuem a l’esquerra per una pista que passa per sota l’autopista i ens apropa tot seguit fins a Can Draper, on deixem el cotxe en una petita àrea d’aparcament.

Roure de Can Draper, al costat del mas

Iniciem l’excursió a Can Draper (150 m) (plafó informatiu de l’itinerari), casa pairal del s. XIX, on hi ha un magnífic roure, un dels més gruixuts mesurats a Catalunya. Segons ens indica el plafó informatiu, l’ombra d’aquest arbre s’aprofita com a amorriador del ramat d’ovelles de can Pla del Montseny, i el pastor encara fa servir la gran pedra salera que hi ha sota l’arbre per posar blocs de sal pel bestiar; aquesta pedra encara la fan servir habitualment per descansar camperols, caminants i pastors (i és el que farem nosaltres a la tornada).

Ens endinsem a la vall entre alzines

Anem seguint una pista que s’endinsa a la vall, paral·lela a la riera d’Olzinelles i als camps de conreu de Can Draper, passats els quals trobem un gran plàtan i el desviament a la dreta cap al pou de glaç de Can Draper. Aquest pou de glaç, ben conservat, és una construcció circular amb cúpula que data de l’any 1771, segons figura a la llinda d’entrada, i mesura 12 m d’alçada total, més de la meitat de la qual (6,4 m) està excavada sota terra. L’aigua es recollia i es deixava gelar en una bassa que hi ha torrent amunt. Els blocs de gel s’embolcallaven de palla i es ficaven al pou. Un cop ple, es cobria amb branques, fulles i terres, i no es tornava a obrir fins a l’arribada de la calor.

Foto de grup al pou de glaç de Can Draper

Vistes del Montseny abans d'entrar al bosc

Avancem ara entre plàtans joves

Retornem al camí, que puja suaument per un ombrívol bosc d’alzines i plàtans fins arribar a la carretera d’Olzinelles, que creuem per continuar per la vora de la riera, on veiem petites rescloses que antigament servien per desviar l’aigua cap a recs i basses; també hi podem veure el pont de pedra de Can Plana, aparentment sense cap utilitat avui.

Pollancre d'Olzinelles

Sortim del bosc i passem pel costat del pollancre d’Olzinelles, notable exemplar de més de 26 m d’alçada. Més endavant tornem a sortir a la carretera d’Olzinelles, a la vora de la qual hi ha la soca del que havia estat el pi insigne de Can Valls, que com hem indicat, fa uns anys va haver de ser talat per causa de mort natural (cal dir que el mot insigne no es referia en concret a aquell pi, sinó a l’espècie Pinus insignis, utilitzada en reforestacions al Montnegre).

El sender continua a la nostra dreta, paral·lel i un xic elevat a la carretera (aquí manquen indicacions clares del sender local); abans de seguir, però, anem uns pocs metres a l’esquerra per la carretera per apropar-nos als antics forns de pega de Can Valls, situats al costat de l’entrada d’accés a la propietat d’aquest mas. Es tracta de tres recipients de ceràmica de forma oval, un dels quals es conserva gairebé sencer, datats entre els ss. IX-X (altres fonts indiquen els ss. XII-XIII).

Dos dels forns de pega de Can Valls

La pega (en castellà, pez), substància fosca i molt viscosa, s’obtenia per la combustió lenta de la fusta (preferentment soques de pins i alzines) i la destil·lació de les resines originades; el producte resultant tenia diverses utilitats: com a combustible per a l’enllumenat, per a la impermeabilització d’embarcacions, bótes i tines, com adherent, etc.

Uns pocs metres més enllà, continuant per la mateixa carretera, hi trobem l’alzina de la Pega, que sembla ser l’exemplar més gran de Catalunya (35,8 m d’alçada, 3,6 m de perímetre i 26,7 m de diàmetre de la capçada). Sota l’alzina hi ha la font de la Pega, que recull les aigües superficials de la riera i omple un safareig i dues basses; tot aquest conjunt éstà ombrejat per una plantació de catorze grans plàtans.

Alzina de la Pega

Un cop hem vist tot aquest conjunt de la Pega, retornem al punt anterior per seguir el corriol vora el marge dret de la carretera fins al sot de la font del Rector, que raja fresca en un indret ombrívol i agradable.

Font del Rector

Des d’aquesta font enfilem un corriol amb baranes que ens porta tot seguit a Sant Esteve d’Olzinelles (240 m), església d’una nau amb dues capelles laterals, documentada ja al s. XI però molt reformada als ss. XVI i XVIII; formen part del conjunt l’edifici adossat de l’antiga rectoria i el cementiri, al davant de l’esglèsia, fet que li treu molta perspectiva.

Sant Esteve d'Olzinelles

Des de Sant Esteve baixem uns metres a trobar la carretera, que seguim a la dreta per continuar tot seguit a l’esquerra pel costat d’una bassa, tot travessant un prat i la mateixa riera d’Ozinelles, sense fer cas de la balisa que, al peu de la carretera, encara indica a 100 m el Pi Gros de Can Valls, abatut per la forta ventada del 24 de gener del 2009, que causà molts estralls i, per desgràcia, diverses víctimes a Catalunya.

A l’altre costat del prat trobem una pista que seguim a l’esquerra, tot vorejant els camps del Quintà de Can Valls, on fins fa poc hi havia un roure monumental, abatut en una altra ventada el 9 de desembre del 2014; tanmateix, hi veiem un altre bonic exemplar de roure que sembla el seu succesor i li fem unes quantes fotos, abans no li passi res...

Roure vora els camps de Can Valls

Al cap de poc, la pista es bifurca; abans de seguir per la dreta, continuem uns metres a l’esquerra per apropar-nos al conjunt de la bassa de l’Aranyal, on hi ha alineats més d’una vintena de grans plàtans al llarg d’aquest camí que també dóna accés a Can Valls. A la bassa es recullen les aigües del sot de l’Aranyal, que antigament es canalitzaven per un aqüeducte del que encara veiem les restes; prop de la bassa hi ha el pou de l’Aranyal, protegit per una mena de glorieta neoclàssica.

Plàtans de l'Aranyal

Pou de l'Aranyal

Retornem a l’anterior bifurcació per continuar per la pista principal. Deixem a mà dreta la desviació cap a la font de l’Aranyal (a 400 m), on no hi anem, i arribem tot seguit al pont de l’Aranyal. Just abans del pont hi trobem el cedre de Can Valls, un altre arbre monumental que ara mesura uns 20 m d’alçada, després que el novembre de 2002 unes fortes ventades escapcessin 5 m el tronc principal.

Cedre de Can Valls

Pont de l'Aranyal

El pont de l’Aranyal, construït a finals del s. XIX, travessa el sot de les Mines i al seu costat es troba un altre conjunt de grans plàtans, així com el faig del Pont de l’Aranyal. Més endavant trobem l’aladern fals de Can Valls, envoltat de roures, alzines, plàtans i lledoners; l’aladern fals és un arbust de la família de les oliàcies, com l’olivera, i aquest exemplar, de 9 m d’alçada, ha aconseguit unes dimensions d’arbre úniques a Catalunya.

Aladern fals de Can Valls (esquerra) i lledoner

A partir d’aquí ja no hi trobarem més plafons d’arbres monumentals. L’itinerari continua per la pista fins al pla de les Mines, on agafem un desviament a l’esquerra per on anem pujant cap a la bifurcació de pistes dels Quatre Camins (302 m), i seguim recte fins a la cruïlla amb el cami del Sot dels Bocs (320 m), a la dreta, el punt més alt de l’excursió.

Agafem el camí de l’esquerra i iniciem un decidit descens cap al Sot de la Remor, amb bones vistes sobre Sant Celoni, fins a sortir als camps i plantacions de la part baixa de la vall d’Olzinelles, on la visió s’eixampla amb vistes al Turó de l’Home i les Agudes. Creuem el torrent del Sot de la Remor i ja no triguem en arribar a Can Draper, on fem un merescut dinar de motxilla al voltant del seu roure monumental.

Avancem pel Sot de la Remor

Arribant a Can Draper; al fons, un alt exemplar d'eucaliptus

Dinar de motxilla al roure de Can Draper

Ha estat una tranquil·la caminada a través del patrimoni natural i arquitectònic de la vall d’Olzinelles, d’uns 11 Km de recorregut i 300 m de desnivell. Fins la propera!

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.05.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Marc Amorós, Isabel Salvia, Anna Torres, Carme, Sara, Siscu, Esteve i Mercè.