23.05.15 La frondosa vall d’Olzinelles, situada al vessant oest
del Montnegre, prop de Sant Celoni, és un tranquil indret amb una àmplia
varietat de vegetació i arbres de grans dimensions (pins, roures, alzines,
plàtans), amb exemplars singulars com el roure de Can Draper, el pollancre
d’Olzinelles, l’alzina de la Pega i el cedre de Can Valls. El sender local SL
C-79 (senyalitzat amb balises de fusta i marques blanques i verdes) estableix
un itinerari circular que permet endinsar-nos, des del mas de Can Draper, en
aquest bonic racó natural. Cal dir, però, que ja no hi trobarem tres arbres
monumentals que encara esmenten algunes guies; aquests arbres eren el Pi
Insigne de Can Valls, talat ja fa uns anys per mort natural, el Pi Gros i el Roure
del Quintà de Can Valls, caiguts per sengles ventades els anys 2009 i 2014
respectivament.
A l’entrada de Sant Celoni seguim a la dreta en direcció
a Olzinelles uns pocs metres i, tot just creuar la Tordera, continuem a
l’esquerra per una pista que passa per sota l’autopista i ens apropa tot seguit
fins a Can Draper, on deixem el cotxe en una petita àrea d’aparcament.
Roure de Can Draper, al costat del mas
Iniciem l’excursió a Can Draper (150 m) (plafó informatiu
de l’itinerari), casa pairal del s. XIX, on hi ha un magnífic roure, un dels
més gruixuts mesurats a Catalunya. Segons ens indica el plafó informatiu, l’ombra d’aquest arbre s’aprofita com a
amorriador del ramat d’ovelles de can Pla del Montseny, i el pastor encara fa
servir la gran pedra salera que hi ha sota l’arbre per posar blocs de sal pel
bestiar; aquesta pedra encara la fan servir habitualment per descansar
camperols, caminants i pastors (i és el que farem nosaltres a la tornada).
Ens endinsem a la vall entre alzines
Anem seguint una pista que s’endinsa a la vall,
paral·lela a la riera d’Olzinelles i als camps de conreu de Can Draper, passats
els quals trobem un gran plàtan i el desviament a la dreta cap al pou de glaç
de Can Draper. Aquest pou de glaç, ben conservat, és una construcció circular
amb cúpula que data de l’any 1771, segons figura a la llinda d’entrada, i mesura
12 m d’alçada total, més de la meitat de la qual (6,4 m) està excavada sota
terra. L’aigua es recollia i es deixava gelar en una bassa que hi ha torrent
amunt. Els blocs de gel s’embolcallaven de palla i es ficaven al pou. Un cop
ple, es cobria amb branques, fulles i terres, i no es tornava a obrir fins a
l’arribada de la calor.
Foto de grup al pou de glaç de Can Draper
Vistes del Montseny abans d'entrar al bosc
Avancem ara entre plàtans joves
Retornem al camí, que puja suaument per un ombrívol bosc
d’alzines i plàtans fins arribar a la carretera d’Olzinelles, que creuem per continuar
per la vora de la riera, on veiem petites rescloses que antigament servien per
desviar l’aigua cap a recs i basses; també hi podem veure el pont de pedra de
Can Plana, aparentment sense cap utilitat avui.
Pollancre d'Olzinelles
Sortim del bosc i passem pel costat del pollancre
d’Olzinelles, notable exemplar de més de 26 m d’alçada. Més endavant tornem a
sortir a la carretera d’Olzinelles, a la vora de la qual hi ha la soca del que
havia estat el pi insigne de Can Valls, que com hem indicat, fa uns anys va
haver de ser talat per causa de mort natural (cal dir que el mot insigne no es referia en concret a
aquell pi, sinó a l’espècie Pinus insignis,
utilitzada en reforestacions al Montnegre).
El sender continua a la nostra dreta, paral·lel i un xic
elevat a la carretera (aquí manquen indicacions clares del sender local); abans
de seguir, però, anem uns pocs metres a l’esquerra per la carretera per
apropar-nos als antics forns de pega de Can Valls, situats al costat de
l’entrada d’accés a la propietat d’aquest mas. Es tracta de tres recipients
de ceràmica de forma oval, un dels quals es conserva gairebé sencer, datats
entre els ss. IX-X (altres fonts indiquen els ss. XII-XIII).
Dos dels forns de pega de Can Valls
La pega (en
castellà, pez), substància fosca i
molt viscosa, s’obtenia per la combustió lenta de la fusta (preferentment
soques de pins i alzines) i la destil·lació de les resines originades; el
producte resultant tenia diverses utilitats: com a combustible per a
l’enllumenat, per a la impermeabilització d’embarcacions, bótes i tines, com
adherent, etc.
Uns pocs metres més enllà, continuant per la mateixa
carretera, hi trobem l’alzina de la Pega, que sembla ser l’exemplar més gran de
Catalunya (35,8 m d’alçada, 3,6 m de perímetre i 26,7 m de diàmetre de la
capçada). Sota l’alzina hi ha la font de la Pega, que recull les aigües
superficials de la riera i omple un safareig i dues basses; tot aquest conjunt
éstà ombrejat per una plantació de catorze grans plàtans.
Alzina de la Pega
Un cop hem vist tot aquest conjunt de la Pega, retornem al
punt anterior per seguir el corriol vora el marge dret de la carretera fins al
sot de la font del Rector, que raja fresca en un indret ombrívol i agradable.
Des d’aquesta font enfilem un corriol amb baranes que ens porta tot seguit a Sant Esteve d’Olzinelles (240 m), església d’una nau amb dues capelles laterals, documentada ja al s. XI però molt reformada als ss. XVI i XVIII; formen part del conjunt l’edifici adossat de l’antiga rectoria i el cementiri, al davant de l’esglèsia, fet que li treu molta perspectiva.
Font del Rector
Des d’aquesta font enfilem un corriol amb baranes que ens porta tot seguit a Sant Esteve d’Olzinelles (240 m), església d’una nau amb dues capelles laterals, documentada ja al s. XI però molt reformada als ss. XVI i XVIII; formen part del conjunt l’edifici adossat de l’antiga rectoria i el cementiri, al davant de l’esglèsia, fet que li treu molta perspectiva.
Sant Esteve d'Olzinelles
Des de Sant Esteve baixem uns metres a trobar la carretera, que seguim a la dreta per continuar tot seguit a l’esquerra pel costat d’una bassa, tot travessant un prat i la mateixa riera d’Ozinelles, sense fer cas de la balisa que, al peu de la carretera, encara indica a 100 m el Pi Gros de Can Valls, abatut per la forta ventada del 24 de gener del 2009, que causà molts estralls i, per desgràcia, diverses víctimes a Catalunya.
A l’altre costat del prat trobem una pista que seguim a
l’esquerra, tot vorejant els camps del Quintà de Can Valls, on fins fa poc hi
havia un roure monumental, abatut en una altra ventada el 9 de desembre del
2014; tanmateix, hi veiem un altre bonic exemplar de roure que sembla el seu
succesor i li fem unes quantes fotos, abans no li passi res...
Roure vora els camps de Can Valls
Al cap de poc, la pista es bifurca; abans de seguir per la dreta, continuem uns metres a l’esquerra per apropar-nos al conjunt de la bassa de l’Aranyal, on hi ha alineats més d’una vintena de grans plàtans al llarg d’aquest camí que també dóna accés a Can Valls. A la bassa es recullen les aigües del sot de l’Aranyal, que antigament es canalitzaven per un aqüeducte del que encara veiem les restes; prop de la bassa hi ha el pou de l’Aranyal, protegit per una mena de glorieta neoclàssica.
Plàtans de l'Aranyal
Pou de l'Aranyal
Retornem a l’anterior bifurcació per continuar per la
pista principal. Deixem a mà dreta la desviació cap a la font de l’Aranyal (a
400 m), on no hi anem, i arribem tot seguit al pont de l’Aranyal. Just abans
del pont hi trobem el cedre de Can Valls, un altre arbre monumental que ara
mesura uns 20 m d’alçada, després que el novembre de 2002 unes fortes ventades
escapcessin 5 m el tronc principal.
Cedre de Can Valls
Pont de l'Aranyal
El pont de l’Aranyal, construït a finals del s. XIX,
travessa el sot de les Mines i al seu costat es troba un altre conjunt de grans
plàtans, així com el faig del Pont de l’Aranyal. Més endavant trobem l’aladern
fals de Can Valls, envoltat de roures, alzines, plàtans i lledoners; l’aladern
fals és un arbust de la família de les oliàcies, com l’olivera, i aquest
exemplar, de 9 m d’alçada, ha aconseguit unes dimensions d’arbre úniques a
Catalunya.
Aladern fals de Can Valls (esquerra) i lledoner
A partir d’aquí ja no hi trobarem més plafons d’arbres
monumentals. L’itinerari continua per la pista fins al pla de les Mines, on
agafem un desviament a l’esquerra per on anem pujant cap a la bifurcació de
pistes dels Quatre Camins (302 m), i seguim recte fins a la cruïlla amb el cami
del Sot dels Bocs (320 m), a la dreta, el punt més alt de l’excursió.
Agafem el
camí de l’esquerra i iniciem un decidit descens cap al Sot de la Remor, amb
bones vistes sobre Sant Celoni, fins a sortir als camps i plantacions de la
part baixa de la vall d’Olzinelles, on la visió s’eixampla amb vistes al Turó
de l’Home i les Agudes. Creuem el torrent del Sot de la Remor i ja no triguem
en arribar a Can Draper, on fem un merescut dinar de motxilla al voltant del seu roure monumental.
Avancem pel Sot de la Remor
Arribant a Can Draper; al fons, un alt exemplar d'eucaliptus
Dinar de motxilla al roure de Can Draper
Ha estat una tranquil·la caminada a través del patrimoni natural i arquitectònic de la vall d’Olzinelles, d’uns 11 Km de recorregut i 300 m de desnivell. Fins la propera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada