Castell de Burriac i Creu de Montcabrer

17.05.15  Passejada matinal pel Parc de la Serralada Litoral amb ascensió als panoràmics cims del Castell de Burriac, el Turó de l’Infern i la Creu de Montcabrer, mitjançant un itinerari circular d’uns 8 Km que aprofita en gran part el traçat del sender local SL C-115. Aquest itinerari s’inicia a Cabrera de Mar, població situada, malgat el seu nom, a un parell de Km de la costa del Maresme, en una petita vall entre els turons de Burriac i Montcabrer.

Des de l’ajuntament de Cabrera de Mar (103 m), on hem arribat per la C-32 i la carretera local B-502,  continuem en la mateixa direcció per on hem vingut fins a la plaça de la Cooperativa, on veiem el primer indicador de l’esmentat sender SL C-115. Seguim a la dreta per la pujada de les Monges i continuem pel camí d’Agell fins a vorejar el cementiri i la capella de Santa Elena, d’on surt un camí de terra que tot seguit es bifurca; en aquest punt i durant un bon tram no trobarem cap rastre de les indicacions del sender. Agafem de pujada el camí de l’esquerra i seguim poc després per un corriol que entra al bosc i que amb algunes llaçades es va situant prop de la carena del turó d’en Punsola.

Anem planejant, vora les darreres cases de la urbanització de Sant Joan de Munt, fins que passem a la vora d’un dipósit i arribem tot seguit a un coll, entre l’esmentat turó d’en Punsola i el turó d’Oriols, per on arriba per la dreta una pista procedent de la Torre Ametller i la carretera d’Argentona; en aquest coll tornem a trobar la senyalització del nostre sender. Des d’aquí tenim ja una bona vista del turó cònic on s’alça el Castell de Burriac; en termes geològics, es tracta d’un “mont-illa” (res a veure amb l’ex-president de la Generalitat), expressió que fa referència a un turó aïllat que sobresurt del seu entorn, molt característic dels paisatges granítics de les serralades costaneres.

El "mont-illa" del Castell de Burriac hi serà present en tota l'excursió

Continuem recte per la pista, vorejant per l’esquerra el turó dels Oriols, i passant després pel coll de Codera, entre aquest cim i el de Burriac, on arriba una pista procedent d’Argentona. Seguim en la mateixa direcció fins que agafem a l’esquerra un costerut camí-pista que es va habilitar l’any 1993 quan es van fer obres de reconstrucció del recinte del castell. Arribem així al peu de la fortificació, d’on surt un corriol esglaonat que salva els darrers metres de desnivell.

Entrem al recinte del castell de Burriac (401 m), avui curull d’excursionistes així com d’un bon nombre de participants en la cursa Burriac Xtrem. Aquest castell, documentat al s. XI com a castell de Sant Vicenç, tingué el seu origen en una petita fortificació romana, de la qual es conserva una cisterna. En diverses fases de la seva construcció es van utilitzar pedres de les edificacions del poblat ibèric d’Ilturo que hi ha a sota, entre el turó i el poble de Cabrera de Mar. Hi destaquen el conjunt de muralles dels dos recintes, jussà i sobirà, la reconstruïda torre de l’homenatge, de 15 m d’alçada, el pati d’armes i les restes de la capella pre-romànica de Sant Vicenç (s. IX), anterior al castell. Les vistes des del recinte abarquen des de Montjuïc fins al Montseny i el Montnegre.

Torre de l'homenatge

Recinte sobirà amb la capella de Sant Vicenç

El Montcabrer des del bastió sud

Al bastió sud, sota la torre de l'homenatge

Un cop visitat el castell, retornem a la pista principal, que seguim a l’esquerra per arribar tot seguit al coll de Burriac, on hi ha un monòlit commemoratiu de l’alliberament, al s. XV, dels lligams senyorials de les poblacions veïnes amb la baronia del Maresme. Continuem per la pista, de baixada, fins que la deixem per un corriol a la dreta que desemboca tot seguit en una altra que seguim també a la dreta, ara en pujada, fins a la Creu de l’Abella, creu de ferro sobre un petit promontori rocós.

Creu de l'Abella

Aquí deixem la pista per seguir a l’esquerra per un corriol emboscat per on arribem a un planell i baixem després fins a la pista que travessa les planes de Montcabrer. Seguim aquesta pista uns metres a la dreta fins a una esplanada, des d’on continuem a l’esquerra per un sender ben marcat que puja per un tram cobert d’arrels de pi fins que, un xic més amunt, trobem el corriol que per l’esquerra ens acosta tot seguit al turó de l’Infern (324 m), on gaudim de noves vistes sobre la plana litoral del Maresme. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic, un agrupament de pedres que assenyalen els punts cardinals, i tres forats que havien servit per enclavar, a l’edat mitjana, les forques on ens penjaven els criminals i malfactors; d’aquí li prové el nom de turó de l’Infern.

Al turó de l'Infern

Tanmateix, per contrarestar tan fúnebres perspectives, se’ns acosten dues de les papallones més espectaculars que podem veure a casa nostra; es tracta de la papallona zebra o xuclamel (Iphiclides podalirius) i la papallona reina (Papilio machaon), dos lepidòpters de la família dels Papilionidae que comparteixen hàbitat, per això no és estrany veure-les juntes i d’aquí el seu nom d’espècie, que es refereix als personatges de la Ilíada Macàon i Podaliri, germans metges que sempre anaven plegats.

Papallona reina (Papilio machaon)

Papallona zebra (Iphiclides podalirius)

Retornem al camí i continuem en direcció sud fins a les antenes del repetidor de Montcabrer, més enllà de les quals travessem un pas rocallós i arribem al final del llom, on es troba el cim de la Creu de Montcabrer (311 m). Hi ha constància de creus en aquest cim des del segle XVII, com a signe de protecció contra les tempestes, les pedregades i les malediccions diabòliques; la creu actual data de l’any 1983. El cim és un altre gran mirador de la Serralada Litoral i la costa del Maresme, així com del Montseny i el Montnegre.

Creu de Montcabrer

Castell de Burriac des de la Creu de Montcabrer

La variant del sender SL C-115 que hem anat seguint fins al Montcabrer acaba aquí. Del cim baixem encarats a la línia de costa per un corriol (senyals blancs) que surt a la dreta de la creu i davalla fort per la rocosa carena sud del Montcabrer. És un tram força bonic entre grans blocs granítics i una dilatada vista del litoral, encara que cal parar atenció de no relliscar pels inclinats trams de sauló. Deixem apuntat, malgrat no tenir temps avui per apropar-nos, que en aquest vessant es troben les coves de les Formigues, dels Tres Cercles i de les Encantades; aquesta darrera sembla que fou un centre de culte de l’època ibèrica.

Una de les roques granítiques de la carena sud del Montcabrer

Davallant i gaudint del panorama

Al final de la baixada desemboquem a una pista transversal senyalitzada com a Camí de Cabrera, que seguim a l’esquerra fins entrar a la part alta del poble.

Entrant a Cabrera de Mar, sota l'esguard del castell de Burriac

Passem pel costat del clos arqueològic de Can Benet, amb restes d’una mansió romana, i poc després ja arribem a l’ajuntament, punt final de la passejada, encara que recomanem, com a “torna”, fer una breu visita als dos elements més visibles i notables del poblat ibéric d’Ilturo.

Des de l’esmentada plaça de la Cooperativa, deixem ara a la dreta l’itinerari del castell de Burriac i seguim recte en direcció al mas de Can Bartomeu. Uns metres abans d’aquesta masia, al costat del restaurant Papageno (en referència al personatje de La Flauta Màgica de Mozart), hi ha el clos arqueològic de Can Modolell, amb les restes d’un temple romà dedicat al déu Mitra (sembla que només es pot accedir amb visites concertades). Passat Can Bartomeu, continuem pujant pel carrer Fèlix Albajes fins arribar al cartell de Jaciment Arqueològic, única senyaització que trobarem. Just a l’esquerra, pel costat d’una roca, surt un corriol que en pocs metres baixa cap a la porta meridional del poblat ibèric; aquesta porta-torre formava part de la muralla i la seva amplitud permetia l’entrada dels carros.

Porta sud del poblat ibèric d'Ilturo

Retornem a la pista cimentada, que seguim fins al primer revolt, a l’entrada de Can Segarra, on seguim un camí a mà dreta que desemboca en una esplanada, des d’on veiem, al vessant del turó de Burriac, les restes d’una torre. Ens apropem per diversos corriols, tot decantant-nos cap a l’esquerra, fins a una línia elèctrica i anem pujant per alguns marges fins arribar (amb una mica de sort) a les restes de la torre de ponent del poblat ibèric, on podem comprovar el gruix de les parets.

Torre de ponent

Per tot arreu abunden les figueres de moro (Opuntia ficus-indica), un cactus originari de l’Amèrica tropical que es caracteritza per la modificació de les seves branques en gruixudes pales aplanades i plenes de feixos de punxes que no són més que les fulles transformades. Les seves flors són molt grosses i vistoses, i quan maduren es converteixen en les figues de moro, un fruit comestible molt apreciat.

Flors de la figuera de moro

Nosaltres deixem aquí aquesta breu visita, doncs la resta de les edificacions sembla ser que estan molt tapades per la vegetació. Cal esperar i desitjar que es facin futures tasques de neteja, excavació i restauració d’aquest important poblat ibéric d’Ilturo, que va arribar a tenir una extensió d’unes 10 Ha i va estar habitat entre els segles VI i I aC, fins que la seva població es va anar desplaçant cap a la nova ciutat romana d’Iluro, situada a l’actual Mataró.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 17.05.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Sara. Visita al poblat ibèric realitzada el dia 24.05.15 per Isabel Benet i Ventu Amorós.