dijous, 28 de juny de 2018

Gorra Frígia, via Fernando Lajarín

19.06.18  Semblava que, just a les portes de l’estiu, el temps començava a millorar i la calor es faria evident, per això en Pau em proposa d’anar a la Gorra Frígia a fer la via Ana Maria Correia, una bella línia orientada al nord.

La cara nord de la Gorra Frígia des de la carena

Però quan arribem al capdamunt de la carena un vent fort i fred ens fueteja la cara i la moral... un altre dia de vent no, si us plau! Llavors en Pau em pregunta si he fet mai la Fernando Lajarín, una via clàssica de 145 m repartits en cinc llargs i oberta a la cara oest per Manel Pedro l’any 1990, immediatament a l’esquerra de la via Pere Navalón. Com que la resposta és negativa, cap allà que anem perquè pensem que hi estarem més arrecerats.

Ressenya de la via Fernando Lajarín

Un cop al peu de la via, en Pau m’ofereix la possibilitat de fer cordada autèntica ja que, excepte la primera tirada, la resta tenen un grau “assequible”. Així que ell comença la via tot forçant en lliure el primer llarg, qualificat de 6a, en placa molt vertical i de roca molt polida en la que només troba l’inconvenient que, de vegades, alguns mosquetons nous no li entren a les xapes antigues.

Superant en lliure la placa del primer llarg

Jo, veient els esforços que ha hagut de fer el company per a superar aquest primer llarg en lliure, ja ni provo de fer A0... penjo els estreps i pujo més lleugera que un quatre, i només al final puc deixar-los de banda i arribar amb certa dignitat a la primera reunió.

Arribant a la primera reunió

Ara, tal i com havíem acordat, em toca a mi fer de cap de corda, ja que totes les ressenyes coincideixen a qualificar el segon llarg de “divertit”... i allà que vaig, tot flanquejant cap a la dreta, i després en diagonal ascendent també a la dreta, tot cercant les millors preses i els parabolts, que són molts i molt agraïts. Així avanço, lenta i concentrada, a través del mar de còdols sempre pensant, però, que ara no tinc la seguretat de la corda pel davant... i, què caram, escalar és això!

Inici del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

Progressant per la “divertida” placa

Des de la segona reunió estant, situada en una còmoda repiseta, i mentre asseguro al company, m’adono que, lluny de la protecció del bosc, el vent comença a bufar fresquet i la roba que duc no em sobra gens ni mica i, a més, trobo a faltar el “buff” al coll.

Arribant a la segona reunió

Assegurant des de la segona reunió

Tal i com fan les autèntiques cordades, el següent llarg li toca al Pau, qui avança sense dificultat cap a la tercera reunió situada just sota el bosquet penjat que hi ha damunt el laxe esperó pel qual acabem de pujar.

Inici del tercer llarg

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió

El següent llarg és de tràmit, ja que cal muntar la reunió al capdamunt de l’esperó, enmig del bosquet penjat i en teoria em tocava a mi... però en Pau em reserva la darrera tirada, tot dient-me que m’agradarà. Pel camí entre la tercera i la quarta reunió cal anar en compte de no tirar pedres i, a més, el vent cada cop bufa més fort i quasi tinc fred. A mig recorregut em trobo un petit matoll de paroníquia (Paronychia kapela) amb les seves curioses flors que semblen de paper.

Paroníquia

A la quarta reunió estem un xic més protegits del vent gràcies al petit bosquet penjat, però a mi se’m glaça la sang veient la placa de sortida de la reunió... per aquí he de pujar? En Pau m’indica “posa el peu aquí i la mà allà”... i vinga, amunt! I la veritat és que em sembla més fàcil del que m’imaginava i en Pau em diu que això és normal...

Avançant per la placa del darrer llarg

Munto la darrera reunió just sota el cim de la Gorra Frígia amb el suport d’un parabolt perdut i el tronc d’un arbust, encara que molt després m'adono que just a la meva esquerra tinc una reunió amb dos parabolts ben formosos... com és que no els he vist? En Pau m’assegura que això també és normal. Curiosament dalt al cim fa una bona temperatura i per això ens trobem amb un noi despitralat. Després de fer-nos un selfie, ens hi estem una bona estona contemplant com altres cordades progressen per les vies Ignasi Jorba i 98 octanos de la Magdalena Superior.

Assegurant des del cim de la Gorra Frígia

Fotocim

Vista de la Magdalena Superior des de la Gorra Frígia

Descendim del cim fent un parell de ràpels que ens deixen a tocar de l’antiga ermita de Sant Martí, reconvertida en refugi d’escaladors.

Baixant en ràpel

Ermita de Sant Martí

Anem remuntant la canal fins a un collet, des del qual baixem per una altra canal equipada, en el pas més compromès, amb una corda a manera de sirga. Així arribem de nou al camí de Sant Joan a Sant Jeroni on finalitzem aquesta bella jornada d’escalada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.06.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dijous, 21 de juny de 2018

Malanyeu, paret del Devessó, via Aina

13.06.18  Avui que està previst que la meteorologia ens doni temps fins al migdia, aprofitem per a fer una ràpida incursió a la paret del Devessó (Malanyeu, Alt Berguedà) per tal de fer la via de l’Aina la qual, juntament amb les vies La Carla se’n va a la selva i Montse Curto, formen la trilogia de línies amb noms de noies que ratllen la part occidental de la paret, i aquesta és la que ens faltava al Pau i a mi per a completar la nostra particular col·lecció.

La paret del Devessó amb el recorregut de la via Aina

La via de l’Aina, de 90 m repartits en tres tirades (de 40 m, 30 m i 20 m respectivament), està situada immediatament a l’esquerra de la via Carla, ambdues separades per una profunda i herbosa canal.

Ressenya de la via

Sortint de Malanyeu

Ben d’hora aparquem a l’entrada del petit nucli de Malanyeu encara a l’ombra. Així amb la fresqueta del matí anem cap al peu de la muralla, tot creuant la passera de fusta sobre el torrent de Malanyeu, molt cabalós després de tantes pluges. Entre la ufanosa vegetació ens fixem en unes curioses orquídies anomenades Flor d’abella (Ophrys apifera), el làbel de les quals sembla ben bé un insecte.

Flor d'abella

Arribant a la base del cingle

El peu de la via està assenyalat amb una xapa pintada de blau i el nom mig esborrat d’Aina escrit amb retolador sobre la roca. Després de preparar-nos el material, en Pau comença l’ascens per una placa ajaguda, sembrada de coronil·les de flors daurades, i que el porta al peu d’un petit esglaó, qualificat de IV+, que resol amb un pas llarg a la dreta i amb bones preses.

Inici de la via Aina

Superant un petit esglaó

La via continua per una placa farcida de forats

Un cop superat aquest primer entrebanc, la via continua pel típic estrat ben dret però ple d’agraïts forats i que forma la base de la paret del Devessó. Aquest primer llarg està defensat amb parabolts, ponts de roca i un parell de sabines. La primera reunió està situada en una bona repisa al peu d’una portentosa placa.

Superant la placa del primer llarg

Assegurant des de la primera reunió

Arribant a la primera reunió

La segona tirada també li toca al Pau, qui arrenca amunt per la placa dreta i llisa, qualificada de V-, fins a una petita repiseta al peu de d’una nova llastra, més dreta i llisa que l’anterior, i on es troba el pas més dificil de la via qualificat de V+.

Inici del segon llarg

Superant el pas clau de la via

En Jaume i jo ens prenem aquest segon llarg amb filosofia i avancem a poc a poc pel primer tram fins arribar al peu de la placa on es troba el pas clau de la via.

Superant el primer tram del segon llarg

La placa en qüestió està tota plena d’esgarrapades verticals excavades per la pluja i que tallen com ganivets, però té una fissura en diagonal suficientment ample per posar-hi les puntes dels dits en bavaresa, i per això intento superar el pas en lliure... però, evidentment, no puc... els peus em rellisquen com un sabó. Després ho intento en A0... i tampoc. Així que acabo penjant els estreps... i amunt que fa pujada!

Vista enlairada de la placa més dificil de la via

La resta de la tirada tampoc és senzilla i jo he d’anar amb molt de compte perquè els peus em segueixen relliscant a base de bé, però les preses de mans en pinça són prou bones per a mantenir l’equilibri i arribar més o menys airosa a la segona reunió.

Arribant a la segona reunió

Inici del tercer llarg

La tercera i darrera tirada li toca al Jaume, qui surt directe cap al peu d’un diedre d’entrada un xic desplomada. Un passatge ben estrany que en Jaume resol amb atletisme i bon ofici. Des de la segona reunió veiem com encara fa sol però el cel es va tapant.

Superant el diedre

Arribant al peu del diedre

Quan ens toca pujar a nosaltres, jo arribo sense problemes al peu del diedre, però per a superar-lo em deixo guiar per en Pau que m’indica on posar peus i mans... ufff.

Sortint del diedre

Ara ja només queda flanquejar en diagonal ascendent a l’esquerra per l’última placa fins a sortir al capdamunt de l’afilada cresta on ens felicitem per tan lluïda escalada i ens fem el selfie de rigor abans que es tapi el sol del tot.

Fotocim

Rapelant la via

El descens el fem rapelant per la mateixa via ja que totes les reunions tenen la corresponent instal·lació, però hem d’anar amb compte en el darrer ràpel de fer baixar el nus de la corda uns 10 metres per evitar que aquest es quedi trabat dins una ampla esquerda.

Travessem el cabalós torrent de Malanyeu

Un cop hem recuperat les cordes sense entrebancs, recollim ràpidament el material perquè els núvols són cada cop més gruixuts... encara ens mullarem! La resta de cordades que hi ha a la paret també van plegant. Quan ja marxem per la carretera avall, comencen a caure les primeres gotetes...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 13.06.18 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Jaume Salat.

dimecres, 6 de juny de 2018

Memòria Selectiva i Normal a la Formiguera

25.05.18  Agafant al vol una d’aquestes rares escletxes de bon temps, em Jaume, l’Alfons i jo l’aprofitem per escalar un xic més enllà de Montserrat i ens arrisquem a anar fins a la paret de la Formiguera, un contrafort de la serra del Montroig a tocar del poble de Sant Llorenç de Montgai al cor de la Noguera; un indret ben conegut pels meus companys però que jo no he trepitjat mai.

Paret de la Formiguera des de l’aparcament

Sortim de Barcelona amb el cel ben tapat, però passat el coll del Bruc ja es veu una ratlla de cel blau per ponent... i cap allà que hi anem. Encara tindrem sort!. Així arribem a l’aparcament del jaciment prehistòric de la Roca dels Bous, a frec de l’embassament de Sant Llorenç, ple a vessar de les aigües color “xocolata” del riu Segre. Aquí ens adonem que tot està ben xop perquè acaba de caure un bon ruixat, per a variar, i ara llueix un sol calent “de tormenta” que caldrà aprofitar al màxim.

Ràpidament ens posem en marxa tot remuntant el curs del Barranc Fondo per un sender ple de flors ben humides del lligabosc mediterrani (Lonicera implexa).

Lligabosc mediterrani

La vall del Segre des de la Formiguera

Després de pujar el talús que soporta les vies del Tren dels Llacs, i de creuar aquestes vies, ens dirigim cap al peu del cingle, allà on la paret fa un lleuger angle i on s’inicia la via Normal que puja per un esperó ajagut de III grau. En Jaume, però, proposa començar l’ascens per la via Memòria selectiva, situada immediatament a l’esquerra i amb una primera tirada de IV grau, i així farem un recorregut de dificultat més uniforme... una idea molt encertada.

Ens apropem a l'inici de la via Memòria Selectiva

Preparant el material

Un cop “vestits” per l’ocasió, en Jaume enceta la via tot progressant per una placa prou llisa i dreta i on s’ha d’anar en compte perquè la paret encara regalima aigua per alguns punts. A més me’n adono que la roca és un curiós conglomerat, els còdols del qual no sobresurten gaire. Per compensar-ho hi ha moltes fissures i bones bústies... però plenes de fang!

Inici del primer llarg

Progressant per la placa

Assegurant des de la primera reunió

Des de la primera reunió, situada sobre una còmoda repisa, en Jaume flanqueja a la dreta a buscar la vertical de la via Normal, per la qual pujarem a partir d’ara, tot esquivant amb molt de compte uns quants reguerots de llot negre i relliscós dels que fan “iuiu”.

Flanquejant cap a la via Normal

Progressant per la placa del segon llarg

Un cop encarrilats a la via Normal, en Jaume s’enfila per la placa que es va fent més dreta i delicada conforme s’acosta a la segona reunió. Però, com en l’anterior llarg, sempre hi ha alguna fissureta, repiseta o foradet on poder-se agafar o posar els “gats”.

El tram més dret del segon llarg

A la segona reunió

Ara toca el llarg més dificultós de la via, qualificat de IV+, que puja en diagonal ascendent per una placa a buscar un marcat i humit diedre, on es troba el pas de sortida de la via. Des de la segona reunió estant, veiem brillar el reguitzell de parabolts que defensen aquesta tercera i última tirada.

Inici del tercer llarg

Progressant pel diedre

Quan ens toca pujar, l’Alfons i jo també anem amunt per la placa i el diedre, tot progressant amb la seguretat que proporciona tenir una corda pel davant.

Superant la placa del tercer llarg

Entrant al diedre

Assegurant des del capdamunt de la via

Així arribem al capdamunt de la via on ens fem el selfie de rigor mentre contemplem la magnífica panoràmica del Montroig que ens tanca l’horitzó pel nord.

Fotocim

Baixem amb vistes a la serra del Montroig i al mas del Cinto

Sense perdre més temps, perquè ja s’aixequen els nuvols arreu, retornem tot seguint la carena de la serra de la Formiguera, en direcció a llevant, fins que aquesta s’acaba prop del gran mas del Cinto, des d’on tornem a creuar les vies del tren i seguim el curs del torrent del Clot del Roure que ens deixa de nou a l’aparcament. Ha estat una escalada molt gratificant: bon dia, bona roca... però com diu el Jaume “el millor de tot: la bona companyia”.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.05.18 per Isabel Benet, Jaume Salat i Alfons Belinchón.