diumenge, 10 de gener de 2021

Serra de Queralt, via Queraltina

10.12.20  La serra de Queralt és un altre d’aquests indrets que feia temps que no trepitjàvem, concretament des que hi vam pujar per la via Quercus, així que decidim d’anar-hi per fer l’altra via “assequible” d’aquest sector i que en Pau coneix bé: la Queraltina, de 95 m repartits en tres llargs i un màxim de dificultat obligada de V+.

La via Queraltina al vessant sud de la serra de Queralt

Ressenya de la via

Quan arribem a l’aparcament del santuari de Queralt, al damunt de Berga, malgrat que fa un bon sol, el fred és molt intens... sort que la via està orientada al sud. Ens calcem els “trastos” i sortim ràpidament pel camí turístic que passa per la porta del temple i marxa a mig aire de la serra. En un dels miradors hi ha un plafó que ens assabenta sobre el desaparegut castell de Madrona, el qual s’aixecava en plena serra i del que només en queda un pany de mur d’una torre...

Caminem en silenci, només trencat pel cruixit del gebre gelat sota les nostres botes i, en passar pel peu de la via Quercus, recordem aquell bonic dia de maig del 2019... sembla que faci mil anys! Poc més enllà ens desviem a la dreta per un corriol que ens porta al peu de la nostra via, marcat amb una lletra Q. Un cop encordats, en Pau comença l’ascens per la placa, deixant enrere la freda ombra, tot aprofitant una vistosa fissura.

Inici de la via Queraltina

La via està una mica equipada amb parabolts, però en Pau porta friends variats i un parell de “gipsys” per tal de reforçar la seguretat, tot aprofitant les nombroses fissures, forats i ponts que la roca ofereix ja que, malgrat que és un conglomerat, aquest és tant compacte que es comporta com una calcària i només en algunes ocasions afloren prou els seus còdols per ser aprofitats.

Avançant per la difícil fissura

Quan em toca a mi, amb prou feines puc avançar en lliure els primers passos de la via, i aviat he de treure els estreps per seguir pujant per la difícil fissura, tot alternant el lliure amb l’artificial... perquè em fa por penjar-me dels friends, no sigui que es quedin massa encastats i no els pugui treure!

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Així, a empentes i rodolons, arribo a la penjada primera reunió, de la qual en Pau surt tot planejant a la dreta per situar-se al peu d’un esperó, però només el veig avançar pels primers metres del segon llarg ja que, després, els nombrosos matolls me l’oculten i per això m’entretinc observant els moviments d’una altra cordada que està a la propera via Quercus.

Inici del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

Primers metres del segon llarg

Esperó de la via Quercus

El sol és enlluernador però no escalfa gens i no sobra cap peça de roba d’abric que porto, per això agraeixo posar-me en marxa cap al peu de l’esperó que té un primer ressalt prou difícil, amb poques preses... però boníssimes. Superat aquest primer entrebanc em planto a la base d’un segon ressalt que jo trobo encara més difícil... i això que aquest és, diuen, el llarg més fàcil de la via! Aquest segon ressalt té una fissura que s’ha d’equipar de dalt a baix, per això en Pau hi ha posat un munt de friends i fins i tot els “gipsys”, que encara m’espanto quan els veig en acció! Així arribo a la còmoda segona reunió situada al capdamunt de l’esperó.

El segon ressalt prop de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

Inici del tercer i darrer llarg

Per a iniciar la tercera i darrera tirada, en Pau es desplaça cap a la dreta a buscar el peu d’un diedre tombat, però ha de pujar per una placa molt llisa i relliscosa per la qual cosa em deixa algunes bagues llargues que, quan em toca a mi, aprofito de gust.

Al capdamunt del diedre

Al capdamunt del diedre hi ha un petit replà que porta a la base del darrer, i molt difícil, ressalt de la via. En Pau, però, des de la reunió em dona consells i la local·lització d’on s’amaguen les preses més bones. Així arribo a la tercera reunió situada just sota la cresta de la serra de Queralt.

Assegurant des de la tercera i darrera reunió

Des d’aquesta reunió es pot rapelar tota la via, car totes les reunions tenen instal·lacions. Nosaltres, però decidim baixar caminant, i per això acabem de pujar fins al fil de la carena on ens felicitem per tan lluïda escalada, signem al llibre de registre (que ja està ple com un ou), i ens fem la fotocim de rigor. Fins aquí ha estat la crònica de l’escalada, i ara passaré a relatar la baixada... que Déu n’hi do!

Penjat d’un arbre està el pot de registre

Fotocim

Des de la carena iniciem el descens

Per baixar, cal cercar els senyals en forma de punts vermells i lletres Q...i no perdre’ls en cap moment. Aquestes marques ens condueixen per la, en principi, ampla i boscosa carena en direcció a ponent. Tot i així cal anar en compte perquè encara hi ha algunes clapes de neu. Al final de l’ampla carena trobem les pedres d’un mur antic...potser són les restes del castell de Madrona del que parlava el plafó.

Descens per l’estreta i enlairada cresta

A partir d’aquest punt s’acaba la carena i anem en fort descens cap a una estretissima i enlairada cresta, per la qual desgrimpem procurant que no se’ns enganxin les cordes a les branques dels matolls i arbrets. De tant en tant donem un cop d’ull al replegat vessant sud del serrat de la Figuerassa mentre anem decantant-nos cap al vessant nord, tot baixant per unes grades herbades fins atènyer, per fí, l’ample camí turístic prop d’un mirador on finalitzem aquesta jornada d’escalada, a les portes d’un nou confinament.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.12.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari