dilluns, 25 d’abril de 2016

Per les vies ferrades de Vallcebre

10.04.16  Ja fa alguns mesos que uns quants “habituals” de les sortides col·lectives mensuals se’ls va ocòrrer fer també sortides periòdiques a les diferents vies ferrades que des de fa alguns anys s’han anat obrint arreu del país; i per començar ens vam reunir un bon grupet per a fer les vies ferrades que s’ha instal·lat a Vallcebre, un petit poble situat al cor de l’Alt Berguedà.

L'entorn de Vallcebre des dels Camps del Tabac

Cap a l’any 2008 el grup “Imparables.cat” va obrir la primera via ferrada del Berguedà, la qual pujava al cim de les Roques de l’Empalomar, espectacular muralla de blanquíssima calcària situada a ponent de Vallcebre i al peu de l’extrem oriental de la serra d’Ensija. Darrerament aquest espai està gestionat per una empresa d’aventura que n’explota totes les seves possibilitats: tres vies ferrades, quatre vies d’escalada (tipus “top rope”), un camí equipat, i el descens del barranc del Forat Negre.

Plafó amb les activitats que es poden fer a la zona

Així a la ja clàssica ferrada de l’Empalomar, exigent però de dificultat mitjana, s’hi han afegit la del Cingle de Cal Curt (molt més exigent) i la de la Canalassa (dirigida al públic infantil). Anem en principi tots plegats a fer la ferrada de l’Empalomar, i per això, després d’adquirir el pertinent “forfait” a la caseta instal·lada al parquing del Pla de la Barraca (entre Vallcebre i el coll del Portell), ens dirigim al peu de la via per un camí marcat que passa pels Camps del Tabac, estreta repisa amb enlairades vistes sobre Vallcebre i els seus voltants. Aquest camí està equipat amb una cadena que salva un tram de roca molt vertical i així ja ens anem ambientant pel que vindrà.

Tram equipat al camí d'aproximació

Plafó a l'inici de la ferrada de l'Empalomar

Així arribem al peu de la via ferrada on hi ha un plafó que ens informa del seu recorregut i característiques. Després de col·locar-nos els cascs, arnesos, bagues, mosquetons, bloquejadors i absorbidors de xoc (la parafernàlia obligatòria per aquesta mena d’activitats tan perilloses), iniciem l’ascens per una placa prou vertical i relliscosa només amb l’ajut del cable de seguretat i la força dels braços.


Un cop arribem al primer graó de la ferrada, és qüestió d’anar pujant en compte però sense entretenir-nos massa, car darrera ja tenim un altre grup que s’espera. Aquest primer tram és molt dret, i a voltes un xic desplomat, perquè anem pujant per un estrat geològic que està en posició quasi vertical... els braços comencen a patir les conseqüències de la tal verticalitat.


Arribats a una petita repisa, cal passar per damunt d’uns taulons de fusta que ens eviten trepitjar la terra solta per on podriem relliscar fàcilment. Al final dels taulons arriba un dels passos més espectaculars de la via: un llarg flanqueig “volat”, al llarg del qual cal anar descansant els braços perquè és una mica desplomat. Els descansos els fem gràcies a la instal·lació d’una mena d’anelles anomenades “cues de porc”on podem autoassegurar-nos.



Mentre uns anem passant com podem, la resta de companys esperen pacientment el seu torn, perquè no convé que hi hagi més d’una persona en cada tram de cable de seguretat. Al final d’aquest tram els meus braços ja treuen fum!




Després del flanqueig toca tornar a pujar de valent fins a una altra repisa on hi ha un pont de fusta que permet canviar d’estrat per continuar l’ascens cap al cim. Aquí aprofitem per descansar un xic els que no estem massa avesats a aquests esforços, sort que la instal·lació de la ferrada és excel·lent.




Un cop a l’altra banda del pont, tornem a pujar per una altra placa vertical, tot decantant-nos lleugerament cap a la dreta fins arribar al capdamunt de les Roques d’Empalomar (1479 m), el punt més elevat dels cingles de Conangle i des d’on contemplem una esplèndida vista on hi destaca la cubeta tectònica de Vallcebre, ressaltada la seva forma arrodonida per la capa de calcàries per les quals acabem de pujar i que envolten el poble de Vallcebre com si d’una fortalesa natural es tractés.


Al cim de les Roques de l'Empalomar

Arribats a aquest punt jo ja em crec salvada de les meves cuites... però no!, ja que, a més del camí normal de baixada, s’ha habilitat darrerament una ferrada de descens... i això si que és del tot exòtic, perquè si de pujada ja pateixen els braços, durant el descens encara pateixen més per causa de la força de la gravetat, que no és poca cosa, sobretot a l’hora de baixar per un tram que és un xic desplomat.




Just després d’aquest pas s’ha de creuar per un pont tibetà força llarg i que es mou perillosament. Seguidament, i per un curt tram molt dret, s’arriba al cim de l’Agulla de la Garriga. Aquí ens fem una altra foto de grup, i ens estem una estona contemplant el paisatge cap a ponent, on hi destaca la serra d’Ensija amb les pedreres on s’hi va explotar carbó als anys 80 i on es van descobrir un gran nombre de petjades que van deixar impreses al fang uns dels darrers dinosaures que van trepitjar la Terra.

Al cim de l'Agulla de la Garriga

La serra d'Ensija amb antigues pedreres situades al peu

Per la cresta final de baixada

Ara sí que ja només resta baixar per la cresta fins al final de la via... i com que a alguns encara els hi queden energies se’n van a fer la ferrada de Cal Curt, més curta però força més exigent que la que hem fet. La resta, per fer temps, anem a la ferrada de la Canalassa que, encara que està dirigida als més menuts... es prou espectacular!


Ferrada de Cal Curt

Ferrada de la Canalassa

Els qui realitzaren la ferrada de Cal Curt

i els qui van fer la ferrada de la Canalassa

Al final tot és satisfacció: el temps s’ha comportat i n’hi ha hagut per a tothom i per a tots els gustos i nivells, i l’única cosa que no hem pogut fer ha estat un picnic a sota d’un arbre, perquè just a l’hora de dinar s’ha posta a ploure. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat col·lectiva realitzada el dia 10.04.16.

dilluns, 18 d’abril de 2016

La Puda i Sant Salvador de les Espases

6.04.16  Ens hem tornat a reunir “la colla del dimecres”, aquest cop per a fer una interessant travessa des de l’estació de l’aeri de Montserrat fins a Olesa tot passant per l’enlairada ermita de Sant Salvador de les Espases. Així de bon matí ja baixem del tren i, després de creuar el gran aparcament,  anem a buscar l’ampla pista que va a frec del riu Llobregat, just sota el pont d’accés a l’estació. Per les parets encara humides del massís s’arrosseguen algunes boires matineres.


El riu baixa fort i marró degut a les darreres pluges, i nosaltres anem en compte de no caure en tot un seguit de bassals que ocupen la pista, i ho fem entre altes canyes i les boniques flors de la lunària (Lunaria annua) que ens alegren la vista d’aquest matí una mica gris.


Lunària

Un cop hem traspassat una profunda trinxera de la pista, deixem enrera el massís i entrem a l’estret congost que s’inicia a la petita presa del Cairat, per on el Llobregat es despenja amb força. A l’altra banda del riu podem veure la petita ermita de Santa Margarida, a mig aire d’un esperó rocós i, discorrent pels seus peus, com un parell de serps, el riu i la carretera. Més enllà encara s’endevinen les restes del balneari de la Puda i encara s’ensumen les seves flairoses aigües sulfuroses.


L'antic balneari de la Puda

Llentiscle

Així arribem a l’inici del sender que puja a l’ermita de Sant Salvador de les Espases, indicat amb un cartell i marcat com a PR-C 167. Quan ja hem passat sobre el túnel del tren, aviat ens reben els llentiscles florits (Pistacia lentiscus) i les dretureres agulles de Les Espases, monòlits de conglomerat blanc però que guarden una llegenda: sota les “espases”, que van caure del cel per obra de Nostre Senyor, jau tot un exèrcit d’enemics de la fe cristiana... amén! Tancant la vall ja podem veure la silueta de l’enlairada ermita de Sant Salvador a la qual ens dirigim.


Després de passar sota les agulles conglomeràtiques i d’un estrep calcari, anem a creuar el torrent de l’Afrau per iniciar l’ascens d’una carena de roques vermelloses i arremangades per la força de la Terra, al final de la qual s’alça l’edifici de l’ermita. El dia continua éssent gris, però sembla que les boires vulguin escampar aviat.

Pujant cap a Sant Salvador de les Espases

I així és: tot just comencem a enfilar-nos, el sol s’imposa per sobre de les boires i la calor es deixa sentir, però gràcies a la bateria d’acudits de l’Antonio la pujada no es fa gens feixuga i aviat passem per una cova que guarda una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Entre núvols de cotó, com un niu, s’alcen els monòlits de la regió de Sant Salvador.



Al petit refugi de l’ermita aprofitem per descansar una estona, però abans de continuar l’excursió pugem a la part alta de l’ermita a fer-nos unes quantes fotos de rigor, això si ben tapats perquè, malgrat que el sol brilla amb força, bufa un vent de mil dimonis.

Refugi i ermita de Sant Salvador de les Espases



Seguim ruta sota el fil de la carena de la Torrella per un sender amb esglaons tallats a la roca, com si fos un “Machu-Picchu” casolà. Així anem a desembocar al final d’una pista amb bones vistes de l’escarpat turó on s’asseu l’ermita de Sant Salvador.

Sant Salvador des del coll Bram

Capelleta de Sant Bernat de Menthon

Després de passar pel coll Bram, anem a creuar la carena de la Torrella per un pas on hi ha una capelleta dedicada a Sant Bernat de Menthon, patró dels excursionistes extraviats. Afortunadament no és el nostre cas, ja que des d’aquí ja veiem l’àrea de picnic del coll Ventós, al peu del Puig Cendrós, on farem el dinar. Les bones vistes de Montserrat no ens abandonen.

Baixant cap al coll Ventós

Descans al coll Ventós


En acabar l’àpat, ens posem de nou en marxa, ara ja sota un sol de justícia i enmig d’un paisatge mig socarrat per uns incendis controlats, o almenys això és el que resen uns cartells, els quals ens asseguren que aquestes cremes controlades afavoreixen les pastures, la millora dels hàbitats dels animals i són una prevenció de futurs incendis forestals incontrolats.

El socarrat turó de Puigventós

Vall del torrent de la Creu de Beca

Per una ampla i costeruda pista anem baixant cap a Olesa de Montserrat per la vall del torrent de la Creu de Beca, enmig d’esglaonats camps d’ametllers i cirerers encara ben florits. Així arribem a la part alta de la urbanització de Les Planes on hi ha un poliesportiu. Pel carrer de l’Urgell, baixem  al nucli d’Olesa a fer unes cerveses ben fresquetes abans que el tren ens retorni de nou a la gran urbs.

ISABEL BENET. Activitat col·lectiva realitzada el dia 6.04.16 per Isabel Benet, Jaume Salat i amics.

dimecres, 13 d’abril de 2016

La muntanya de Santa Fe i el grau de Fenollet

2.04.16  Després que vam haver de suspendre el passat mes de març aquesta sortida per les males previsions meteorològiques, aquest primer dissabte d’abril ens hem reunit els incondicionals de les excursions col·lectives mensuals al poble d’Organyà, per a pujar a l’alterosa muntanya de Santa Fe que s’alça desafiant per damunt l’extensa plana que, com un respir, el riu Segre excava entre els congosts de Tresponts i dels Esplovins, aquest darrer parcialment inundat pel pantà d’Oliana. El dia està molt gris i no tenim gaires esperances de que millori... i això que ens havien promès que faria sol!

Muntanya de Santa Fe

Un cop ens hem calçat les botes i hem carregat a les motxilles les altres bótes (les del vi), enfilem des d’Organyà en direcció a ponent per la carretera de Cabó, encara que ben aviat l’abandonem per a prendre una pista que va de dret a la granja de la Borda.


Després de passar a frec de l’esmentada granja arribem a la carretera de Montanissell, poble molt conegut dels escaladors per les vies obertes al cingle sud de la serra de Sant Joan. Creuem la pista i ja enfilem muntanya amunt pel cada cop més costerut vessant nord de la muntanya de Santa Fe. Sota la coberta d’una pineda, molt malmesa per culpa de l’eruga de la processionària, el sender va tallant les llaçades d’una pista. Arreu es respira la primavera amb les primeres fetgeres i prímules que donen un toc de blau i groc al gris del sotabosc.


Així arribem al coll Marí on finalitza aquesta pista, just sota la paret de calcàries on els voltors hi fan el niu. En un petit mirador sobre la vall de Cabó aprofitem a fer un descans i un petit mos. En aquest mirador hi ha una mena de monument, de dubtós gust, que recorda el pas del poeta Jacint Verdaguer per aquestes contrades l’estiu de 1883.

Al coll Marí

"Monument" a Verdaguer

Això em fa recordar que per aquests topants es troben les famoses “pedres de Santa Fe”, de forma arrodonida i amb cinc petites marques que parteixen d’un punt central. Verdaguer recull en el seu diari d’excursions la tradició popular segons la qual aquesta santa fou apedregada i que ella aturava les pedres que li llençaven amb la mà, tot deixant impresses les marques dels cinc dits.

Buscant fòssils

Després d’esmorzar continuem l’ascens per l’interior del bosc en direcció al cingle. Mentre pugem, uns quants ens dediquem a la recerca de les preciades “pedres”, però sense gens d’èxit... de moment. Quan arribem al peu de la cinglera, el camí planeja oferint-nos millors vistes de la confluència de les valls de Cabó i del Segre que des del mirador.


Vall de Cabó

Pujant al collet dels Prats

Superem el cingle per un camí de grau un xic precari però marcat amb fites, i anem a sortir a l’esplanada del collet dels Prats, on finalitza una pista que ve del Pitarell. Des d’aquí prenem un sender, en direcció a llevant, que s’enfila cap a la propera ermita de Santa Fe i que ens regala enlairades vistes de la serra de Sant Joan i del seu sinclinal penjat.

Vistes a la serra de Sant Joan

Arribant a l'ermita de Santa Fe

L’ermita de Santa Fe és un edifici d’escàs valor arquitectònic, però està situada al final de la serra de Sant Joan i el lloc ofereix immillorables vistes sobre la vall del Segre, amb el poble d’Organyà i el mosaic de camps de conreu que l’envolten en primer terme; també tenim bones vistes, encara que mig  enterbolides pels núvols, dels relleus circumdants com són les serres de Prada i del Montsec de Tost, el Cadí encara nevat, el gran massís del Port del Comte i els seus contraforts (el Galliner, la Muntanya d’Alinyà i la Roca de Naireda), el Cogulló de Turp, etc.

Al mirador de Santa Fe

Panoràmica des de Santa Fe

Després de fer una muntanya de fotos ens acomiadem de Santa Fe i retornem al collet dels Prats on prenem la pista en direcció a ponent cap al Montroi, tot tallant algunes llaçades. Alguns de nosaltres seguim buscant les “pedres de Santa Fe” (la fe no s’ha de perdre mai), però només en Pau és capaç de trobar-ne una pila d’elles, per la qual cosa comprovem que les tals “pedres” són en realitat fòssils d’eriçons marins (que Verdaguer anomenava “castanyes de mar”) del gènere Micraster del Cretaci superior. També en Mario ha trobat un fòssil molt interessant: es tracta d’un cargol del gènere Pleurotomaria, també del Cretaci superior.

Pedra de Santa Fe (equinoderm del gènere Micraster)

Cargol del gènere Pleurotomaria

Arribant a la Solana Fartadora

Seguint la pista rodegem el Montroi pel seu vessant nord, on trobem una pineda mig socarrada pel que sembla un incendi controlat. Així arribem a l’anomenada Solana Fartadora i, un cop creuem un petit torrent, ens posem a cercar l’entrada del grau, per la qual cosa les ressenyes i els tracks treuen fum. Finalment trobem a mà esquerra l’entrada marcada amb una fita. Es tracta d’un camí carreter poc definit que planeja per l’interior d’un bosquet i que baixa a trobar el caire del cingle.

Camí d'entrada al grau de Fenollet


A partir d’aquí el sender baixa decidit i fent petites, però dretureres, llaçades cap al veïnat de Fenollet, tot deixant enrera l’alterosa paret sud de la serra de Sant Joan. Així arribem a la carretera d’accés al poble de Montanissell.

Baixant pel grau de Fenollet

Des del grau tenim enlairades vistes

Des de Fenollet anem flanquejant, en direcció a ponent i en franca baixada, cap a la font Bordonera tot combinant trams d’asfalt amb trams de camí, sota l’esguard de la muralla de la muntanya de Santa Fe.


A la font Bordonera, on unes rajoles ens asseguren que la seva aigua «és de primera: és la més bona que hi ha», aprofitem per a fer el dinar, encara que beure tan apreciat líquid és aquí un xic dificil, ja que l’aigua bull directament de sota les roques i es precipita cap a la vall del riu Fontanet en un vistos salt de pedra tosca, per això més aviat ens dediquem a beure el vi de les nombroses bótes que corren entre les taules del picnic.

Font Bordonera

Picnic a la font Bordonera

Després de l’àpat arrenquem en direcció a Organyà, tot donant la volta completa a la proa que representa la muntanya de Santa Fe. En les roques calcàries de la seva base observem una altra mena d’eriçons: es tracta d’una planta rupícola anomenada eriçons de pastor o coixins de monja (Erinacea anthyllis) que fa unes floretes liles semblants als “conillets”.

Eriçó de pastor o coixí de monja

Arribant a Organyà

Mentre la tarda es va arreglant i el sol surt d’entre els núvols, arribem de nou al poble d’Organyà on finalitzem aquesta volta completa a la muntanya de Santa Fe, al voltant ara d’unes cerveses. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat col·lectiva realitzada el dia 2.04.16.