Per les vies ferrades de Vallcebre

10.04.16  Ja fa alguns mesos que uns quants “habituals” de les sortides col·lectives mensuals se’ls va ocòrrer fer també sortides periòdiques a les diferents vies ferrades que des de fa alguns anys s’han anat obrint arreu del país; i per començar ens vam reunir un bon grupet per a fer les vies ferrades que s’ha instal·lat a Vallcebre, un petit poble situat al cor de l’Alt Berguedà.

L'entorn de Vallcebre des dels Camps del Tabac

Cap a l’any 2008 el grup “Imparables.cat” va obrir la primera via ferrada del Berguedà, la qual pujava al cim de les Roques de l’Empalomar, espectacular muralla de blanquíssima calcària situada a ponent de Vallcebre i al peu de l’extrem oriental de la serra d’Ensija. Darrerament aquest espai està gestionat per una empresa d’aventura que n’explota totes les seves possibilitats: tres vies ferrades, quatre vies d’escalada (tipus “top rope”), un camí equipat, i el descens del barranc del Forat Negre.

Plafó amb les activitats que es poden fer a la zona

Així a la ja clàssica ferrada de l’Empalomar, exigent però de dificultat mitjana, s’hi han afegit la del Cingle de Cal Curt (molt més exigent) i la de la Canalassa (dirigida al públic infantil). Anem en principi tots plegats a fer la ferrada de l’Empalomar, i per això, després d’adquirir el pertinent “forfait” a la caseta instal·lada al parquing del Pla de la Barraca (entre Vallcebre i el coll del Portell), ens dirigim al peu de la via per un camí marcat que passa pels Camps del Tabac, estreta repisa amb enlairades vistes sobre Vallcebre i els seus voltants. Aquest camí està equipat amb una cadena que salva un tram de roca molt vertical i així ja ens anem ambientant pel que vindrà.

Tram equipat al camí d'aproximació

Plafó a l'inici de la ferrada de l'Empalomar

Així arribem al peu de la via ferrada on hi ha un plafó que ens informa del seu recorregut i característiques. Després de col·locar-nos els cascs, arnesos, bagues, mosquetons, bloquejadors i absorbidors de xoc (la parafernàlia obligatòria per aquesta mena d’activitats tan perilloses), iniciem l’ascens per una placa prou vertical i relliscosa només amb l’ajut del cable de seguretat i la força dels braços.

Un cop arribem al primer graó de la ferrada, és qüestió d’anar pujant en compte però sense entretenir-nos massa, car darrera ja tenim un altre grup que s’espera. Aquest primer tram és molt dret, i a voltes un xic desplomat, perquè anem pujant per un estrat geològic que està en posició quasi vertical... els braços comencen a patir les conseqüències de la tal verticalitat.

Arribats a una petita repisa, cal passar per damunt d’uns taulons de fusta que ens eviten trepitjar la terra solta per on podriem relliscar fàcilment. Al final dels taulons arriba un dels passos més espectaculars de la via: un llarg flanqueig “volat”, al llarg del qual cal anar descansant els braços perquè és una mica desplomat. Els descansos els fem gràcies a la instal·lació d’una mena d’anelles anomenades “cues de porc”on podem autoassegurar-nos.

Mentre uns anem passant com podem, la resta de companys esperen pacientment el seu torn, perquè no convé que hi hagi més d’una persona en cada tram de cable de seguretat. Al final d’aquest tram els meus braços ja treuen fum!

Després del flanqueig toca tornar a pujar de valent fins a una altra repisa on hi ha un pont de fusta que permet canviar d’estrat per continuar l’ascens cap al cim. Aquí aprofitem per descansar un xic els que no estem massa avesats a aquests esforços, sort que la instal·lació de la ferrada és excel·lent.

Un cop a l’altra banda del pont, tornem a pujar per una altra placa vertical, tot decantant-nos lleugerament cap a la dreta fins arribar al capdamunt de les Roques d’Empalomar (1479 m), el punt més elevat dels cingles de Conangle i des d’on contemplem una esplèndida vista on hi destaca la cubeta tectònica de Vallcebre, ressaltada la seva forma arrodonida per la capa de calcàries per les quals acabem de pujar i que envolten el poble de Vallcebre com si d’una fortalesa natural es tractés.

Al cim de les Roques de l'Empalomar

Arribats a aquest punt jo ja em crec salvada de les meves cuites... però no!, ja que, a més del camí normal de baixada, s’ha habilitat darrerament una ferrada de descens... i això si que és del tot exòtic, perquè si de pujada ja pateixen els braços, durant el descens encara pateixen més per causa de la força de la gravetat, que no és poca cosa, sobretot a l’hora de baixar per un tram que és un xic desplomat.

Just després d’aquest pas s’ha de creuar per un pont tibetà força llarg i que es mou perillosament. Seguidament, i per un curt tram molt dret, s’arriba al cim de l’Agulla de la Garriga. Aquí ens fem una altra foto de grup, i ens estem una estona contemplant el paisatge cap a ponent, on hi destaca la serra d’Ensija amb les pedreres on s’hi va explotar carbó als anys 80 i on es van descobrir un gran nombre de petjades que van deixar impreses al fang uns dels darrers dinosaures que van trepitjar la Terra.

Al cim de l'Agulla de la Garriga

La serra d'Ensija amb antigues pedreres situades al peu

Per la cresta final de baixada

Ara sí que ja només resta baixar per la cresta fins al final de la via... i com que a alguns encara els hi queden energies se’n van a fer la ferrada de Cal Curt, més curta però força més exigent que la que hem fet. La resta, per fer temps, anem a la ferrada de la Canalassa que, encara que està dirigida als més menuts... es prou espectacular!

Ferrada de Cal Curt

Ferrada de la Canalassa

Els qui realitzaren la ferrada de Cal Curt

i els qui van fer la ferrada de la Canalassa

Al final tot és satisfacció: el temps s’ha comportat i n’hi ha hagut per a tothom i per a tots els gustos i nivells, i l’única cosa que no hem pogut fer ha estat un picnic a sota d’un arbre, perquè just a l’hora de dinar s’ha posta a ploure. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat col·lectiva realitzada el dia 10.04.16.