dissabte, 1 de desembre de 2012

Escalant a Montgai: Cresta del Tio Maria

Aquest dissabte hem quedat per anar a escalar a Montgai. A mig camí de Camarasa fem la parada quasi obligada al bar Sport de Bellcaire, no sols perquè tenim gana sinó també perquè fa un fred que pela (-4 ºC). Allà, com quasi sempre, coincidim amb altres companys de l’Àliga que van a escalar al Montsec. Després d’una agradable conversa i d’uns cafés amb llet que ens reconforten d’alló més, fem el pensament d’arrencar de nou… quina mandra!


Quan arribem al Pont d’Escalera, sobre el Segre, una tènue boirina encara cobreix les agudes crestes que tant abunden en aquesta regió d’intrincada geologia on les roques van ser literalment atropellades pel Montroig ara fa ja tant de temps… Com que segueix fent fred i el nostre objectiu, la cresta del “Tio Maria”, resta embolcallat per la gèlida boira decidim que el més prudent és esperar un xic, estona que aprofitem per a fer “investigació” pel peu d’altres vies que hi ha per les rodalies.

També veiem que al vessant sud de la Roca dels Bous, just per sobre de la carretera, hi ha una teulada que protegeix un important jaciment arqueològic el qual ha lliurat força material dels nostres avantpassats neandertals. Un plafó situat al parquing ens informa de que s’hi estan fent excavacions des de l’any 2001 per part d’un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona.


A mig matí sembla que la boira escampa i un sol feble il·lumina la cresta que adquireix tonalitats daurades, per això anem al seu encontre per un camí que s’endinsa al Clot del Roure; just enfront tenim un terraplè damunt el qual hi circulen els trens de la Pobla de Segur. Quan ja estem al peu de la cresta hem de creuar el torrent i seguir per un corriol que ens porta a l’inici de la via.

En el primer llarg la progressió es fa damunt una roca llisa però molt ajaguda que ens deixa al peu de la cresta pròpiament dita i on comença l’autèntica escalada. Cada cop fa més sol però per contra s’ha girat un ventet gelat que ens entumeix les extremitats.


El segon llarg no és dificil si exceptuem un pas d’adherència en el que, per sort, hi ha molt bones preses per a les mans, però les tenim tant gelades que això ens resta tacte i el pas es fa realment dificultós.



El tercer llarg és el que té el pas més dificil de la via: un diedre molt obert i vertical amb una gran esquerda al mig. Aquí en Jaume, apiadant-se de nosaltres, ens deixa un parell d’estreps sense els quals no hauriem pogut superar aquest mal pas.



A partir d’aquí la resta de la via és un gaudi pels sentits, doncs l’aresta es fa cada cop més estreta i va guanyant alçada sobre el paisatge que ens envolta: al nord s’alça el poderós Montroig, per ponent tenim els agrests contraforts del Tossal de Sant Cristòfol i al sud s’estén plàcid el pantà de Sant Llorenç de Montgai.


Al final quasi ens desplacem per la cresta com si es tractés d’una corda fluixa: la impressió és total!



La via acaba sobtadament damunt una gran esplanada herbada molt a prop de les ruïnes del Mas d’en Cinto. Fem les darreres fotos al Montroig innudat pel sol de tarda i baixem ràpidament a l’aparcament… perquè ens esperen uns deliciosos entrepans al bar Sport de Bellcaire!!!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 1.12.12 per Isabel Benet, Alfons Belinchón i Jaume Salat.

1 comentari:

  1. Es una cresta para disfrutar y si encima vas con buena compañía mas
    Felicidades por la realización

    ResponElimina