dimarts, 25 de desembre de 2012

Nadal als Cingles de Bertí

Sempre quan arriba Nadal, els integrants de l’activitat d’avui anem a contracorrent i fem alguna caminada quan tothom està entaulat i, és clar, trobem la muntanya ben tranquila i solitària, amb l’afegit que aquest dia acostuma a fer bon temps.

El nostre regal de Nadal és fer una excursió pels Cingles de Bertí, tot pujant pel Sot del Bac i baixant pels Sots Feréstecs. Deixem el cotxe a l’estació del Figaró, on hem arribat per la C-17, i sortim pel carrer de Ramon Mestre, per creuar poc després la via del tren per un pas a nivell. Continuem per una pista, seguint les marques del PR-C 33, que s’endinsa cap al Sot del Bac. Fa un vent fort i fred que ens fa tèmer el pitjor però un cop entrem de ple a la vall del torrent del Bosc Negre quedem arrecerats i la roba comença a sobrar.

Poc després el PR deixa la pista i segueix per un sender, a mà dreta, que primer planeja uns metres i després puja a mà esquerra per tal de guanyar alçada per damunt del llit del torrent. Aquest camí puja i planeja alternativament sota un espés bosc d’alzines i roures, cosa que el fa molt agradable.


Aviat veiem a mà esquerra una desviació que puja al monòlit conegut com a “Tap de Xampany” i poc després un altre sender que s’enfila a la roca anomenada “la Quilla”, i és que el Sot del Bac ha estat, i és, una escola d’escalada d’alt nivell.


Tot seguit el camí passa a frec d’una balma, i el bosc més esclarissat ens descobreix un espectacular paisatge de parets i agulles, entre les quals destaquen les de “les Germanes”.


Un viarany a mà dreta ens permet de baixar a tocar del torrent per tal de contemplar el Salt del Prat on una petita gorja recull l’aigua que regalima per un tobogan de molsa.


Tornem al camí principal que amb un parell de corbes supera el paquet calcari i ens situa al capdamunt del cingle on les vistes de la vall són impressionants.


Aquí aprofitem per a fer un mos ja que el nostre estómac així ens ho reclama. Després d’esmorçar en aquest balcó tan especial, seguim pujant, sempre pel PR i flanquejats per matolls de bruc d’hivern (Erica multiflora) profusament florits.


Arribem al coll de la Pedra Dreta, des d’on contemplem la Trona, gran roca cilíndrica adossada al cingle principal com si fos un àbsis.

La Trona, vora el coll de la Pedra Dreta

El camí que puja a la Trona

Un preciós camí de grau permet superar aquesta nova graonada i, un cop a dalt, val la pena desviar-se uns metres per tal de situar-se a l’extrem d’aquesta proa des de la qual podem veure el massís del Montseny, la Serra de Cabrera, el Puigsacalm i el Canigó timidament nevat. Cap al sud el paisatge roman sota un mar de núvols.

Dalt de la Trona

Abandonem la Trona i seguim pujant en direcció al mas de Bellavista. Al capdamunt del cingle ens unim al GR-5, que seguirem a partir d’ara i que també és Camí de Sant Jaume assenyalat amb les cèlebres fletxes grogues i també amb la petxina. Anem a frec del caire del cingle amb balconades que ens ofereixen enlairades vistes sobre el sot del Bac i de la Trona que anem deixant enrera.

La Trona des del capdamunt de la cinglera

Passem sota una línia elèctrica i anem paral·lels a ella durant una bona estona pel damunt el marge d’un camp abandonat que segurament pertanyia a Can Rumbeia, les ruïnes del qual apareixen, recentment desbrossades, a tocar del camí. Entrem en un petit bosc d’alzines i arboç i sortim a un camí carreter que seguim a l’esquerra en direcció a uns camps de conreu que rodejem fins que anem a sortir a una trifurcació de pistes; aquí deixem el GR i seguim les fletxes grogues i també marques verdes fins arribar tot seguit a un mirador amb una taula de pedra, des d’on tenim una bona vista sobre la vall dels Sots Feréstecs, que formen la capçalera del torrent de Maries; així mateix, la vista del Pirineu s’eixampla i el Tibidabo sobresurt d’entre la boira com una illa. Cal dir que els Sots Feréstecs van inspirar la coneguda novel·la del mateix nom de l’escriptor Raimon Casellas, publicada l’any 1901.

Com és massa aviat per dinar en aquesta taula de pedra, seguim breument per la pista, que abandonem tot seguit per un sender a mà esquerra que es dirigeix al grau de Montmany, mentre observem que, malgrat que ja estem a l’hivern, encara ens sobrevolen alguns falciots.

Baixant pel grau de Montmany

Iniciem el descens pel costat d’una tanca metàl·lica fins a un coll on deixem les marques verdes, que segueixen fins al coll d’en Tripeta passant pel Puig Ciró. Nosaltres baixem pel grau de Montmany, marcat amb fletxes i marques blaves, que va seguint la línia elèctrica. Tenim a sota nostre el gran mas de Montmany, unes pistes de tennis, la torre del santuari de Puigraciós i la silueta de les ruïnes del castell de Montmany. El camí baixa fort tot fent ziga-zagues que conserven l’empedrat original i anem deixant sobre nostre l’imposant cinglera.

Quan arribem al final del grau, anem planejant fins a trobar el camí carreter que baixa del coll d’en Tripeta, on recuperem les marques verdes. De baixada passem a tocar de les ruïnes de la Rovira, històric mas del s.XIII, del qual només en resten algunes parets i una part de l’era. Poc després, en una preciosa esplanada, aprofitem per a fer el “Dinar de Nadal”. El silenci és total.

Arribant a Sant Pau de Montmany

Després de tan esplèndid àpat, seguim baixant fins a passar davant de les ruïnes de l’esglèsia de Sant Pau de Montmany (s. XVII), amb la façana principal migpartida per una gran esquerda, i tot seguit pel mas de Montmany, on hi veiem una gran quantitat de vehicles abandonats i escampats per totes les edificacions. Just aquí comença l’asfalt de la carretera per la qual ens dirigim de nou al Figaró. Per aquesta carretera (4 Km), avui solitària (no ens passarà cap vehicle) avancem pausadament, tot fruint del sol de la tarda, dels contraforts del Cingles de Bertí que tenim a mà esquerra (molt interessants des del punt de vista geològic), i de la vista que tenim a mà dreta sobre la barrancada dels Sots Feréstecs i del petit nucli de Montmany, sobre el qual s’alça la torre del santuari de Puiggraciós.


Passem a tocar d’un antic forn de calç (s. XVIII-XIX), a l’esquerra de la carretera, i pocs metres després, just abans del Km 3, el camí que indica l’estació de Figaró es desvia a la dreta en direcció al mas de Can Oliveres; aquest camí fa en realitat una gran marrada i no és recomanable agafar-ho. Seguim un darrer quilòmetre per la carretera, tot passant prop de la font de Can Cabona, que no raja ni una gota, i per una casa molt curiosa que té l’aspecte d’un “Castell de les Tenebres”, fins que, amb les darreres llums d’aquest dia de Nadal tan particular, arribem de nou a l’estació del Figaró.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.12.12 per Isabel Benet i Ventura Amorós.

1 comentari:

  1. Feliç any 2013, ple de sortides tan interessants com aquesta!!

    ResponElimina