divendres, 12 d’agost de 2016

Volta als Rasos de Peguera

3.08.16  Itinerari clàssic pel massís dels Rasos de Peguera, a l’Alt Berguedà, que efectua un llarg tomb, des del coll de la Creu del Cabrer, pels Rasos de Baix, els Rasets, la vall de Tagast, el santuari de Corbera, el Pla de l’Estany, la Baga de Noucomes, el poble de Peguera, el Portell dels Terrers i la Baga de les Sequedes, tot combinant trams d’amples i ondulats prats de pastura amb altres d’esponerosos boscos de pins i faigs. Hem calculat aproximadament uns 17 Km de recorregut, 800 m de desnivell i de 5.30 a 6 h de marxa efectiva.

Cal dir que potser la millor època per fer aquest itinerari és a la primavera o a la tardor, més que no pas l’estiu, doncs malgrat l’alçada, entre 1400 i 2000 m, hem passat certament calor; per sort hem trobat dos punts vitals d’aigua abundosa i fresca: la font de Tagast i sobretot la de Cal Coix, aquesta prop del poble de Peguera.

Des de Berga cal seguir breument per la carretera de Sant Llorenç de Morunys per continuar a la dreta en direcció als Rasos, tot deixant més amunt la derivació cap al santuari de Queralt, fins arribar a l’ample aparcament de la Creu del Cabrer, al peu de les antigues pistes d’esquí dels Rasos de Peguera, on deixem el cotxe.

Sortim del coll de la Creu del Cabrer (1896 m) en direcció sud-est, tot seguint els senyals del PR C-73 (pal indicador), per on comencem a pujar per l’ampla esplanada dels Rasos de Baix, entre les instal·lacions d’una pista d’esquí, mentre comencem a tenir una bona vista del Prepirineu, amb la veïna serra d’Ensija en primer terme.


Avancem pels Rasos de Baix

Al final de la pujada, continuem en direcció est a través de l’ample llom de la carena, flanquejats per un bosc de pins i avets, fins al punt culminant del Pedró o Cap dels Rasos de Baix (2051 m), que es troba a la nostra dreta, enmig del bosc, just abans del pal indicador per on el PR comença a baixar. Hi trobem un monòlit commemoratiu del Club Esquí Berguedà coronat per un pessebre metàl·lic.

Al cim del Pedró

Aquest modest cim, el segon del massís després del Salabardar o Cap dels Rasos de Dalt (2077 m), té la particularitat de ser el dosmil més meridional de Catalunya. Uns metres més a l’est trobem l’oficial vèrtex geodèsic, encara més endinsat al bosc i, per tant, havent perdut la funció de punt de referència.

Des de l’esmentat pal indicador, comencem a baixar en direcció sud-est pel mig del bosc cap al replà inferior que formen els Rasets. Aquest tram de bosc ha estat objecte recentment d’una mena d’actuació forestal que ha fet caure molt arbres sobre el camí (algun amb els senyals del PR) i que hem de salvar amb paciència i cercant els millors passos.


Tanmateix, es tracta d’un tram relativament curt i ja alliberats de tot aquest brancatge arribem a un petit collet on es troba la petita bassa de les Fontetes, voltada per un dels molts ramats de vaques que anirem veient al llarg de la jornada.

Passem pel costat de la bassa de les Fontetes

Continuem baixant en la mateixa direcció per arribar tot seguit a l’ample Pla de l’Orri, amb la collada dels Rasets (1945 m) al bell mig i el proper cim de la Torreta o Cap dels Rasets (1985 m), que s’aixeca a l’altre costat del pla, en direcció sud, i on opcionalment hi podriem anar en uns 10 minuts.

Pla de l'Orri i cim de la Torreta

Des de la collada girem a l’esquerra per anar travessant, en direcció est, les suaus ondulacions dels Rasets, mentre vorejem pel nord l’esmentat cim de la Torreta. Creuem la capçalera del torrent de la Molina (que després també creuarem al seu final) i arribem a la collada de Tagast (1872 m), on hi ha una altra petita bassa, la dels Rasets. Des d’aquí tenim una bona vista dels vessants orientals de la Torreta, la Roca d’Auró i el Cogulló d’Estela.

Arribant a la collada de Tagast, amb la bassa dels Rasets

Cogulló d'Estela, Roca d'Auró i la Torreta,
des de la collada de Tagast

Iniciem la davallada per la vall de Tagast, per on el PR baixa per un sender ben marcat que salva una canal, al peu de la qual trobem la font de Tagast (1690 m), d’aigua molt fresca, on aprofitem per “actualitzar” les cantimplores, doncs la calor comença a apretar. Des d’aquí l’aigua que forma el torrent de Tagast s’escola per ressorgir més avall, vora la masia de les Planes.

Font de Tagast

Tot just sortir de la font deixem el camí més evident, que segueix recte en direcció al coll d’Estela, i girem a l’esquerra per anar baixant prop del curs natural del torrent fins a les ruïnes de Cal Déu (1510 m) que, segons diuen, tenia aquest nom de tan enlairada com estava.

El camí passa vora les restes de Cal Déu

Seguim breument una pista que passa per sota la casa i que, després d’una curta pujada, deixem per un corriol a la dreta que baixa enmig del bosc fins a sortir al santuari de Corbera (1425 m). Aquest santuari, al qual es pot accedir en vehicle des d’Espinalbet i que avui trobem tancat per ser dia laborable, està format per l’església (del s. XVII, bastida sobre una antiga capella), la casa dels ermitans i l’hostatgeria, al voltant d’una placeta amb vistes a la serra de Queralt.

Santuari de Corbera

A la placeta del santuari, oberta al sud

Des de Corbera baixem encara uns metres per pista cimentada tot seguint ara la variant PR C-73.3 fins que aviat s’uneix per la dreta una altra pista per on arriba el GR 107 Camí dels Bons Homes, procedent d’Espinalbet, sender que ja no deixarem fins passat el poble de Peguera. Amb senyals d’ambdós senders no triguem en arribar al coll de l’Oreller (1415 m), cruïlla de pistes, on deixem a la dreta el PR C-73.3, que continua en direcció a la serra de la Figuerassa.

Continuem per la pista de l’esquerra, per on tot seguit deixem a la dreta una variant del GR que baixa cap a la Casanova de les Garrigues i continua pel traçat de l’antic tren de Peguera, on finalment es retroba amb l’altre ramal del GR, que és el que anem seguint nosaltres, per on passem, després d’una breu pujada, pel costat del mas de l’Estany. Tot seguit la pista gira a la dreta i voreja, en direcció nord, la gran depressió càrstica del Pla de l’Estany (1500 m), d’uns 600 m de longitud, alimentada per cursos subterranis d’aigua, que afloren sobre tot en èpoques de plujes. Al pic de l’estiu el centre d’aquest pla conserva un petit nivell d’aigua amb restes de torba, originada per l’acció dels microorganismes.

Anem vorejant el Pla de l'Estany

La bassa central del Pla de l'Estany, amb el mas al fons

Al final del Pla de l'Estany entrem al bosc, mentre la pista es converteix en camí, i no triguem en canviar de vessant per entrar a la Baga de Noucomes, que anirem travessant una llarga estona en direcció nord-oest per sobre la vall de Peguera, entre una esplèndida fageda, amb notables i fotogènics exemplars a la vora del camí.

Per la Baga de Noucomes

Un dels molts faigs que embelleixen el camí

Finalment, després d’efectuar diverses llaçades enmig del bosc per perdre alçada, el nostre GR arriba al traçat de l’antic tren miner que transportava el carbó de les mines de Peguera a Cercs, en el punt on es retroba amb l’altra variant esmentada.

Continuem, doncs, a l’esquerra pel traçat de l’antic tren i pocs metres més enllà travessem el túnel dels Graus (indicat erròniament al mapa de l’Alpina com a “mina” de les Graus).


Les dues boques del túnel dels Graus

Travessem tot seguit el torrent de la Molina, prop d’on aquest s’uneix al riu de Peguera, a l’indret on el sender s’ha esllavissat recentment, fet que ens obliga a una petita desgrimpada per baixar al llit del torrent i tornar-lo a pujar. Just a l’altre costat es troben els Carregadors de Peguera, on l’antic tren iniciava el seu recorregut amb el carbó procedent de les mines d’aquest sector.

Pocs metres més enllà creuem també el llit sec del riu de Peguera i anem pujant fort per la banda solana de la vall (fet especialment dur en un dia calorós d’agost), fins a l’indret de la Planelleta, on desemboquem a una pista que és el camí ral de Peguera a Cercs. Anem avançant per aquesta pista que va remuntant en direcció oest la vall de Peguera, enmig d’un bosc de pi negre, tot passant pel costat del Portal de Peguera, antiga portalada que donava accés a les instal·lacions mineres.

Passem pel costat del Portal de Peguera

Comencem a veure el Roc de Peguera, que ens indica la situació d’aquest poble abandonat i, just passada una cruïlla, on retrobem per la dreta el PR C-73 procedent de Fumanya, la nostra pista fa un revolt a l’esquerra i arribem tot seguit a la cabalosa i ben arranjada font de Cal Coix, amb safareig i teulada, que gaudeix d’una bona ombra i que avui és el millor indret per descansar una estona i menjar.


Font de Cal Coix

Un cop recuperades les forces continuem pujant per la pista, mentre anem veient, al centre de la vall, les antigues edificacions de la cantina dels miners i l’edifici que acollia el transformador elèctric.

Restes d'edificacions mineres al bell mig de la vall

Finalment arribem al poble abandonat de Peguera (1630 m), amb les restes de les cases arraulides sota el Roc de Peguera; només un dels edificis sembla conservar-se sencer i en bones condicions, segurament pel fet de tenir propietari. A l’altre costat de la pista s’aixeca la modesta esglesiola de Sant Miquel de Peguera, al costat del cementiri que conserva tres creus.

El poble abandonat de Peguera, sota el Roc de Peguera

La modesta esglesiola de Sant Miquel de Peguera

El poble de Peguera, on va néixer el famós guerriller antifranquista Ramón Vila, àlies Caracremada, va quedar definitivament abandonat l’any 1968. A principis d‘aquest segle fou adquirit per una societat d’inversió propietat d’un xeic àrab per a crear tot un complex residencial de dubtosa integració amb l’entorn, però la mobilització social sorgida sota el lema Salvem Peguera va fer que aquesta societat abandonés el projecte i sembla que de moment el paratge ha quedat preservat de l’especulació.  

A la sortida del poble (pal indicador) el PR C-73 continua cap a l’esquerra, mentre que per la pista principal va el GR 107 en direcció al Portell dels Terrers (el mapa de l’Alpina també contempla al PR en aquesta direcció). Si seguim el nou traçat de l’esmentat PR, que més amunt desemboca a la pista que arriba a la Creu del Cabrer, evitariem una llarga marrada (1 Km extra) per la capçalera de la vall de Peguera, però ja posats en la nostra volta pels Rasos, decidim fer la opció llarga de la pista principal perquè ofereix dilatats paisatges entre verdes pastures.

Anem avançant així en direcció nord-oest, amb noves perspectives sobre l’esmentat Roc de Peguera, així com també del Roc de Salamó, a la dreta de la pista, asfaltada en aquest tram. Arribem poc després al Portell dels Terrers (1660 m), a la capçalera de la vall de Peguera, on deixem finalment el GR 107, que continua en direcció a la imponent paret de la Roca Gran de Ferrús, contrafort de la serra d’Ensija, que veiem perfectament mentre la pista comença a girar cap al sud.

Rocs de Salamó (esquerra) i de Peguera, des del Portell

Roca Gran de Ferrús i serra d'Ensija

Les vistes esmentades compensen aquest tram d’asfalt, que tanmateix torna a donar pas a la terra tot just quan s’uneix per l’esquerra el PR procedent de Peguera, a l’indret del Cap de la Serra. Queden només 1,7 Km de pista per la Baga de les Sequedes, però amb una pujada mantinguda que a aquestes alçades de l’excursió se’ns fa un xic llarga. Finalment, amarats de suor però molt contents de l’itinerari realitzat, passem vora les instal·lacions de les pistes d’esquí i acabem d’arribar a l’aparcament de la Creu del Cabrer, on tanquem aquesta volta estival pels Rasos de Peguera.

Creu del Cabrer, al final de l'itinerari

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 3.08.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester i Pau.