dissabte, 28 de gener de 2012

Excursió a la serra de Llaberia

La serra de Llaberia forma part de les tarragonines serres del Mestral (juntament amb la Mola de Colldejou, el Cabrafiga i les muntanyes de Tivissa i Vandellós, entre d'altres). El seu punt culminant és la Miranda de Llaberia, des d’on, si la boira ho permet, les vistes panoràmiques són magnífiques.

Serra de Llaberia des de Colldejou

Aquest dissabte el dia es presenta fred i rúfol. El vent amenaça la sortida però les nostres ganes de caminar i de descubrir aquests indrets ens aboquen a iniciar aquesta aventura amb molta il·lusió i determinació. Així, des del tranquil poble de Colldejou, seguim el GR-7 i, abans d’arribar al coll de Guix, fem la paradeta de rigor per esmorzar. Amb la panxa plena, continuem pel GR tot passant per la font de l'Abellar i pujant després pel grau o camí dels Revolts. Absolutament preciós! La vegetació és ufanosa i humida, i el camí està empedrat i encara manté els marges intactes en alguna corba.


Al final del grau arribem al Portell de Llaberia, on deixem el GR, i continuem en direcció est, sense un sender evident però seguint unes marques de pintura blava, a la vora dels cingles, per on tindriem bones vistes si no fos per la miqueta de boira que ens entela el paisatge. Arribem a la roca Foradada, on un valent expedicionari s'atreveix a posar-se al capdamunt de l'arc mentre la resta l'acribillem amb fotografies.


A partir d’aquí continuem seguint les marques blaves en direcció al cim de la Miranda de Llaberia (919 m), on hi ha instal·lat un ràdar meteorològic sobre un gran edifici de formigó, el qual ens serveix de paravent.


Quina llàstima que no poguem estar-nos una bona estona; el temps ens empeny a continuar sense treva. Baixem per la pista que es dirigeix al poble de Llaberia fins al collet dels Collivassos, on seguim en direcció al Mont-Redon (pal indicador), però en arribar al Portell de l'Heura el fort vent fa que escurcem notablement l'excursió ja que, deixant de banda el Mont-Redon, baixem directament cap al nostre seguent objectiu, el Cavall Bernat de Llaberia (825 m).


Aquest cim és una gran mola relativament aèria i amb algun pas de grimpada. La pujada és opcional, però la gran majoria de nosaltres deixem les motxilles al peu i així pugem més lleugers de pes. L’ascensió val la pena ja que, com el temps millora, el sol ens escalfa els cossos, ens il·lumina i sense boira podem albirar la Costa Daurada amb les seves poblacions costaneres.


De baixada passem per l'alterós costat dret del Cavall Bernat i anem baixant per un corriol bastant net de vegetació, marcat primer en groc i després amb senyals de PR molt noves, que ens porta a la font del Bullidor on ens aturem a dinar aprofitant la poca estona de sol que encara queda. El gos Pongo també s'hi apunta a aquest àpat, que fem sense entretenir-nos gaire, doncs el fred és viu i comença a entumir-nos els membres.



Des d'aquí la baixada cap a Colldejou es fa ràpida i agradable, ja que quan arribem al poble encara hi toca el sol. Tot seguit, ens fiquem dins el bar del poble on, entre cervesa i cervesa, iniciem una ronda de converses que no hem pogut tenir durant l'excursió degut a l'alta velocitatr a la que anàvem. Sort que a la muntanya no hi ha ràdars, si exceptuem els meteorològics!

ISABEL BENET, SUSANA SANZ. Activitat realitzada el dia 28.01.12 dins el cicle de sortides col·lectives del Centre Excursionista Àliga.

dissabte, 21 de gener de 2012

Vilalleons, territori bandoler

A les darreres pàgines d’un còmic sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, escrit i bellament il·lustrat per l’Oriol Garcia Quera, s’hi expliquen un parell d’itineraris circulars pels indrets més emblemàtics que solia freqüentar aquest bandoler. Rocaguinarda, nascut a Oristà l'any 1582, exercí la seva activitat entre 1602 i 1611, any en que s'acollí a un indult a canvi d'anar a Itàlia com a capità dels terços espanyols. La fama de les seves gestes i de la seva cavallerositat fou recollida per Cervantes a la segona part del Quixot (capítols 60 i 61), i també pel rector de Vallfogona en el sonet dedicat A Roca Guinart.

Esglèsia de Santa Maria de Vilalleons

Aquest dissabte hem quedat per seguir un dels itineraris esmentats, que té per inici i final el petit nucli de Vilalleons, escenari d'algunes de les accions del bandoler, situat al sud-est de Vic entre Sant Julià de Vilatorta i Taradell. Aparquem els cotxes darrera l’esglèsia, d’origen romànic però convenientment modificada per tal de convertir-la en una casa-forta. Tenim sort que no hi ha boira i que el sol llueix amb força ja que aquesta sortida guanya molt si fa bon temps, encara que reconeixem que un xic de boira hi afegiria un cert misteri.

Comencem caminant uns metres per la carretera que es dirigeix al santuari del Puig l’Agulla, però aviat ens desviem per una pista que surt a mà esquerra i que té un pal indicador. Pugem passant a frec del mas de la Sala tot trepitjant unes roques plenes de fòssils marins que ens recorden que allà hi va haver un mar fa només… 40 milions d'anys.

Aviat trobem les marques del GR 2 que hem de seguir una bona estona. Anem tallant la pista fins que l’abandonem per a continuar per un sender que s’enfila per un llom boscós a buscar l’obaga de Montagut. Després de planejar i baixar un xic, arribem al santuari de Puig l’Agulla, amb hostatgeria i una capella neoclàssica adossada, la qual entrem a visitar.

Després de pregar a la verge que ens deixi tal i com estem ara, emprenem de nou la marxa per un sender que s’enfila pel vessant sud del Puig l’Agulla i va a desembocar a una ampla pista que seguim a l’esquerra en suau pujada cap a la carena principal que separa la Plana de Vic de les Guilleries. En sortir de l’espés bosc el panorama s’eixampla i ja podem veure el Pirineu, escassament nevat, i el Montseny amb un xic de neu que brilla a les parts més altes del massís.

Ens dirigim per la pista vers el sud fins al punt anomenat els Tres Termes on hi ha una pilona de padra que indica la divisòria dels termes de Sant Julià de Vilatorta, Viladrau i Taradell. Ara toca pujar per un sender que s’enfila directament cap al cingle, que guanyem després de superar un petit ressalt de pedra.


Situats al capdamunt de la cinglera només ens cal resseguir-la en direcció sud-est cap al Turó de l’Enclusa en mig de matolls d’arboç ben florits. Les roques que trepitgem són unes sorres grolleres, procedents de l’erosió dels granits del Montseny, en les que es distingeixen les dunes d’antigues barres litorals. Poc abans d’arribar al cim, però, un pal indicador ens informa de la direcció que s’ha de prendre per anar a les famoses “Cuines d'en Rocaguinarda”, unes petites balmes a mig aire del cingle on, segons sembla, el bandoler s’amagava quan anaven maldades. Nosaltres seguim amunt i passem de llarg el vèrtex geodèsic, el qual, per trobar-se envoltat de vegetació no ofereix cap interés, per a dirigir-nos al mirador de l’extrem del cingle on hi ha un màstil coronat per una senyera.

Al turó de l'Enclusa

Des d’aquí la vista és magnífica i el dia molt agradable i ens hi quedariem a dinar si no fos perquè és massa aviat. Després de fer un petit mos i contemplar el castell de Taradell, situat a l’altra vessant de la riera i damunt un turonet rocós, desfem el camí per a dirigir-nos a les “Cuines” i, com ja hem deixat el GR, ara hem de refiar-nos de les fites, les quals ens indiquen el punt per on hem de baixar la cinglera per tal d’accedir-hi.

A les "Cuines d'en Rocaguinarda"

Després d’una ràpida exploració, ja que el lloc no dóna per a més, tornem a pujar el cingle i seguim en direcció a Taradell en suau baixada per damunt les dunes petrificades on s’hi poden trobar petites crostes de malaquita, un mineral de coure d’un preciós color verd-blavós.

Després de passar a la vora del mas de El Bot, on anem en compte amb el seu “bestiar engegat” (segons indica un cartell), retornem a Vilalleons, tot creuant petits torrents i passant per la font del collet del Mig i pel rec de Vilalleons, petit embassament on hi veiem volar uns quants corbs marins, prop ja de la gran masia del Pujol.

Rec de Vilalleons

Tot seguit, i després de creuar una granja, arribem a la carretera d’accés al poble flanquejada per grans plàtans que semblen les costelles d’un gran animal prehistòric.


Dinem a la tranquil·la plaça de l'esglèsia i acabem, com sempre, al bar del poble, on surten a relluir nous projectes i propostes pels propers mesos.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 21.01.12 per Isabel Benet, Ventura Amoros, Susana Sanz, Alfons Belinchon, Isabel Salvia, Laura Cabedo, Carme i Teresa.

dissabte, 14 de gener de 2012

Hivernal a Vallter

Aquest dissabte es preveu esplèndid i cal aprofitar-lo, per això fem cap a Vallter perquè allà encara hi ha una capa de neu prou continua.

Després de calçar-nos les botes, seguim el camí en direcció a la Portella de Mentet ja que volem pujar al pic de la Dona (2702m), tot un clàssic. Quan el camí creua un torrent, el qual forma part de la capçalera del riu Ter, se’ns planteja una qüestió: grampons o raquetes? La resposta està clara… grampons!, car la neu està dura com una pedra.


Amb aquesta eina als peus ens enfilem sense dificultat per una pala de neu, força inclinada però. La música del ferro clavant-se a la neu i el paisatge, que s’obre més i més a cada pas, fan que l’ascens sigui del tot agradable i, si la setmana passada tot era d’or, avui tot és de plata. La sensació és sublim.


Des de la portella ja veiem el poderós Canigó, gegant solitari, a l’altre extrem de la llarga carena que ens uneix: Puig de Coma Ermada, Puig de la Llosa i Roca Colom, que semblen muntanyes de nata.


Seguim pujant pel vessant sud, just per sota de la carena ventada, per tal d’aprofitar la neu i així no haver de treure'ns els grampons, encara que això comporta deixar enrera un pendent de neu cada cop més considerable; en aquesta situació trobo a faltar el piolet perquè els bastons no m’ofereixen cap mena de seguretat en cas de caiguda: no ho faré més!


Arribats al capdamunt de l’esglaó rocós, aprofitem per fer un petit descans i esplaiar-nos amb la vista. Els pics de Bastiments i Bacivers estan ben folrats de neu i les canals del Gra de Fàjol es retallen ben dretes damunt el seu vessant nord. Des d'aquí el cim és a tocar, un petit esforç i ja hi sóm.



Ara toca fer un mos aprofitant que no fa gens de vent i al sol s’hi està força agradable. Després de fer les fotos de rigor, decidim tornar tot resseguint la llarga carena d’enllaç amb el Pic de Bastiments, la qual se’ns mostra tentadora, entre la coma de Morens i el circ d’Ulldeter. Els pics Rodó i Gallinàs, situats a banda i banda del coll Mitjà, amb prou feines duen un capell de neu damunt les seves espatlles. Al seu darrera es veu el massís del Carlit, Puig Peric i Roc Blanc amb moltes clapes de negra roca. Aquest és un bon any per a fer corredors i canals.




Avancem per la carena enlluernats pel sol, que ja va baixant cap a l’horitzó, fins al coll del Gegant, punt on l’abandonem per a deixar-nos caure (no en sentit literal!) cap al sud en direcció a l’estació d’esquí on ja s’escolten el fregar de les pales i snowboards damunt la neu gelada.

Quan arribem al pàrking de l’estació de Vallter, tots hi estem d’acord en que aquesta ha estat una gran jornada. Fins la propera.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 14.01.12 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Ferran Guillén.

dissabte, 7 de gener de 2012

Per camins del Baridà

El Baridà és una subcomarca de l'alta vall del Segre integrada pels municipis de Lles i Montellà-Martinet, a la Baixa Cerdanya, i el municipi del Pont de Bar i el poble del Querforadat, a l'Alt Urgell. El seu nom provè de l'antic castell de Bar, centre de la sotsvegueria del Baridà, la qual formava part del comtat i posterior vegueria de la Cerdanya.

Els vells camins del Baridà són l'objectiu de la primera excursió de l'any. El punt d’origen i final és el poble de Músser (o Mussa, segons l'ortografia tradicional), situat a mig aire del vessant solà de la Tossa Plana de Lles. Es tracta d’enllaçar aquest poble, sempre per camins senyalitzats, amb els de Lles i Aransa, tot passant pel pont del Diable, l’ermita de Sant Cosme i el bosc de Tor, com a fites més destacables. Sembla que aquest itinerari circular ens tindrà reservada una sorpresa, ja que la ressenya que portem parla de llegendes de moros, dimonis i bruixes, així com d’un tresor amagat… Serem capaços de trobar-lo?

Músser

L’inici és prometedor. Sortim de Músser (1305 m) pel camí de Lles (pal indicador), senyalitzat amb marques grogues amb el núm. 42. Aquest camí, que encara conserva part de l’empedrat original, ens porta, en suau pujada, cap a un replà on unes esponeroses pomeres ens conviden a agafar unes quantes pomes… i el Toni no és pas sord a l'oferiment d'aquest tresor. Després anem baixant vers el nord per un sender que discorre per una espessa roureda, passa per sobre d’un antic rec i va tallant unes quantes feixes, avui en desús, fins que arribem al riu d’Aransa que creuem pel pont del Diable, senzill arc de pedra al costat del qual un plafó explica profusament una llegenda que transcribim a continuació:

Pont del Diable

Diuen els qui ho diuen que a Músser hi vivia el moro Mussa; era molt atractiu i elegant, tant, que la bruixa que vivia al poble se'n va enamorar i amb el temps van tenir una nena. Aquesta relació va ser molt mal vista per la resta de bruixes de les contrades veïnes d'Aransa, Lles, Aristot, Montellà... i per aquest motiu van decicir destituir-la del càrrec de capitana que posseïa.

La bruixa de Músser, a l'assabentar-se'n, es va voler escapar amb la seva filla, però les bruixes del Baridà havien bloquejat tots els camins. Es va sentir tan impotent que es va donar al dimoni. El diable li va oferir un pacte: l'ajudaria a canvi que fós seva per sempre més; ella s'hi va avenir.

Així doncs, que el dimoni va construir un pont a mig aire del camí perquè poguessin creuar el riu i escapar-se. D'aquí, per la solana, es van dirigir cap a Meranges, van creuar el Puigpedrós i es van instal·lar a França. La bruixa de Músser, però, va ser per sempre més esclava del dimoni, i la seva filla, la bruixa més important del Pirineu.

Per aquest motiu la nit de Sant Silvestre, que és la última nit de l'any, totes les bruixes i bruixots del Pirineu es reuneixen per fer congria en aquest indret. Si voleu veure-ho heu de complir dues condicions: venir al pont despullat, per abrigall només una camisa molla, i portar una canya verda a la mà esquerra. De moment, segons conten, ningú no ho ha pogut explicar. Hom s'entorna mort de fred i sense poder-ho veure.

Les fulles seques que encara queden als arbres confereixen a l’indret un ambient càlid. Creuem el riu i ens enfilem per l’altre vessant en llaçades fins a creuar un altre rec per on hi circula l’aigua. Fins aquí no hem tingut cap problema en seguir les marques de l’itinerari 42 però, un cop creuat el rec, aquestes desapareixen (si més no, no les sabem veure) i en una bifurcació de pistes optem per seguir la de l'esquerra, per on pujem amb més llaçades fins a sortir a la carretera d'Aransa; tanmateix, hem sortit massa a prop d'aquest poble, per on passarem després, i hem de recular per la carretera en direcció a Lles per tal de retrobar de nou les marques que haviem perdut. Un cop retrobades, deixem la carretera i ens enfilem per un camí amb trams empedrats fins al poble de Lles (1480 m).

El camí empedrat que porta a Lles


Lles. Esglèsia de Sant Pere

Continuem pel camí d'Aransa (itinerari núm. 15), que surt del carrer del Gral i discorre inicialment per una planera pista que passa a frec de l'heliport de Lles. El paisatje s'obre i anem gaudint d'una magnífica vista del Baridà i la serra de Cadí, sobretot al capdamunt d’un pla on es troben escampades unes quantes roques granítiques de grans dimensions.


Com que comencem a tenir gana, decidim fer un mos a l’ermita de Sant Cosme, punt de pas de l'itinerari, i, com si s’hagués acomplert un desig, apareixen de cop i volta les ruïnes de l’ermita lleugerament enlairades damunt la pista i amb una magnífica taula de granit polit amb còmodes seients!!! En aquest entorn tan privilegiat, les poques viandes de que disposem ens semblen exquisits plats gastronòmics servits entre la muralla del Cadí i el peu de la Tossa Plana.


Després d’aquest dinar tan especial, anem en suau baixada cap al poble d’Aransa que ja veiem arrapat al vessant oriental del Monturull.

Aransa

Font de la Bassosa

Passem pel costat de la font de la Bassosa i del cementiri d'Aransa, i no triguem en sortir a la carretera anteriorment esmentada que seguim a la dreta per travessar el riu i arribar tot seguit a Aransa (1493 m). Quan entrem al poble se’ns atansa un veí, antic guarda forestal ja jubilat, que ens pregunta a on anem i quan l’informem que volem tornar a Músser pel camí de Tor, l’home insisteix que és millor agafar una pista que hi baixa directament ja que el camí de Tor fa molta pujada… Llavors ens preguntem: Aquest senyor intenta ocultar-nos alguna cosa? Tal vegada la ubicació del tresor? No fem cas dels seus consells i seguim cap a la part alta del poble per passar sota els porxos de Cal Fuxet i sortir del poble pel camí de les Feixes (itinerari núm. 10), el qual, un cop creuat el torrent Pregó o de la Verneda, s’enfila de valent pel vessant est del Roc de Farinoles.


Pels marges observem com el marxívol (Helleborus foetidus) ja comença a treure els primers brots i també veiem com el nucli antic d’Aransa està construït damunt un vistós dic de quars.

Passem pel costat d'una petita àrea recreativa, amb una font i dues taules de pedra similars a la de Sant Cosme, i seguim pujant fins que enllacem amb una pista (indicada com a "carretera" de Tor) que seguim a l'esquerra en direcció sud (itinerari núm. 8). Anem baixant fins que la pista s’acaba en una porta que dóna accés al bosc de Tor, indret màgic recorregut per un estret sender que planeja suaument entre matolls de boix i columnes arbòries, tot folrat d’espessa molsa. Tenim la sensació que anem travessant un palau i que, en qualsevol moment, se’ns apareixerà un follet d’entre els arbres. Quan sortim d’aquest bosc extraordinari ens sentim tocats per la màgia de les fades i, com si fòssim el rei Mides, tot alló que contemplem es converteix en or: els arbres, la fullaraca, els prats, la neu de les muntanyes, les carenes, les cases de Músser, el cel… fins i tot la lluna treu el cap d’entre els arbres per a contemplar la meravella.



Capvespre a Músser

És en aquest moment que ens en adonem que hem trobat el tresor ocult, ja que una fortuna així no pot gaudir-la qualsevol, i ara tenim la certesa que sóm rics, rics en amistats i experiències que és, en definitiva, la més gran de les riqueses.

Després d’aquesta experiència tan enlluernadora ens deixem conduir, acompanyats de la lluna clara, per les carreteres cerdanes de tornada cap a casa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 07.01.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Mercè Julve i Toni Tejedor.