dissabte, 17 de desembre del 2011

El Montcau, la cova Simanya i els Cortins

Avui dissabte ens hem trobat de nou, aquest cop al coll d’Estenalles, situat a la carretera de Terrassa a Mura, per tal de fer una “matinal” al voltant del Montcau, segon cim del massís de Sant Llorenç del Munt, i deixar un pessebre a la cova Simanya, dins la qual alguns membres del grup no havien estat mai, encara que això costi de creure ja que la Simanya Gran és la cova no turística més visitada de Catalunya. També volem aprofitar per pujar al cim dels Cortins, on hi ha un camí equipat.

Comencem, doncs, pujant per la pista asfaltada que es dirigeix al coll d’Eres i just quan aquesta deixa de pujar agafem un sender a mà esquerra, limitat amb cordes per a preservar les codines, que remunta la carena cap al cim del Montcau, el qual es mostra ben pelat fent honor al seu nom (Mons Calbus, muntanya calba, pelada).

Al cim del Montcau, amb el pessebre dins la bossa

Al llarg de la carena de conglomerat el vent procedent del Pirineu ens deixa ben glaçats per la qual cosa ens hem d’abrigar fins a les orelles i, a més, algunes glopades de boira enterboleixen la visió del paisatge, per això al cim del Montcau (1056 m) ens hi estem poca estona, la justa per a fer les fotos de rigor i baixar ràpidament al coll d’Eres (944 m), on trobem un grup força nombrós que ens pregunten: Què tal s’hi està allà dalt?

Nosaltres, sense perdre més temps, només el just per fer-nos unes fotos al monòlit dedicat a Joan Maragall que hi ha en aquest coll, prenem el sender GR 5 que baixa en direcció a la canal del Llor i, poc més avall, ens desviem pel camí de l’esquerra que porta a la cova Simanya. Entrem primer a la Simanya Gran (370 m de recorregut espeleològic) per a deixar el pessebre i fer la típica visita a peu dret per la galeria principal, plena de bassals i enfangada, i també per la galeria lateral que surt a mà esquerra de l'entrada.

El pessebre en qüestió

Per la galeria principal de la cova Simanya

Boca d'entrada de la cova Simanya

Entrant a la galeria lateral de la cova

Acomplerta aquesta missió, ens dirigim de tornada a la Simanya Petita que visitem ràpidament, després de grimpar per guanyar l’entrada i recòrrer els 12 m que té de fondària. Sembla ser que el topònim Simanya prové del llatí Sima Magna.

Boca d'entrada de la Simanya Petita

Tornant al camí principal, seguim baixant per la canal del Llor fins a una esplanada, amb vistes sobre les roques dels Emprius i el casal del Marquet de les Roques, on hi ha una bifurcació; el GR 5 segueix baixant cap a la dreta en direcció a la font del Llor i al Marquet de les Roques, mentre que nosaltres seguim a l’esquerra flanquejant sota el Montcau en direcció nord. Travessem un primer torrent i continuem fins al torrent o canal de la Guineu, on prenem un sender a mà esquerra marcat amb una fita a l’entrada. Tot seguit aquest es bifurca: el de la dreta només porta en pocs metres al bassal de la Font de la Guineu, petit toll enmig del bosc on s’acumula la poca aigua que baixa pel torrent. Tornem tot seguit al sender principal que aviat s’enfila de valent, cosa que provoca que alguns membres comencin a queixar-se de que “alló no era una matinal”.

Sortosament anem a desembocar al camí que, procedent del coll d’Eres i per sobre la cova Simanya, dóna la volta al Montcau, el qual tenim just al damunt com si fos una bola colossal…

Sota les parets del Montcau


Anem flanquejant el vessant nord del Montcau per un camí bastant aeri fins que, arribats a l’extrem d’una carena secundària, alguns membres abandonen l’expedició per tal de dirigir-se directament al coll d’Estenalles. Altres, però (Isabel, Ventura i Ferran), volem acomplir els objectius prefixats i ens dirigim, no sense alguna dificultat per claps de roca mullada, cap al torrent de la Coca. Deixem de moment el sender que puja cap al coll dels Cortins pel qual retornarem, i travessem el torrent per arribar tot seguit a la balma dels Cortins i continuar rodejant les parets fins a trobar un camí equipat amb graons de ferro, cables i algunes cordes fixes que substitueixen les precàries escales de fusta que hi havia fa alguns anys.

Balma dels Cortins

El camí equipat

Un cop hem remuntat aquest tram, arribem a un corriol que va planejant, penjat entre paret i cingle, fins a sortir a la carena per on pujem per uns graons excavats a la roca fins a una capelleta dedicada a la Mare de Déu de Montserrat.

Capelleta a la carena dels Cortins

Seguim amunt fins assolir poc després el cim dels Cortins (958 m), bon mirador situat sota les imponents parets del Montcau. Des del cim saludem a la resta de companys que es troben a l’altra banda del barranc i contemplem el paisatge, doncs la tarda s’ha arreglat molt; també hi trobem l’única planta amb flors que hem pogut veure en aquesta excursió: es tracta de Erodium foetidum, una planta força comuna per aquests topants.


Després de fer un petit mos al peu de la capelleta, desfem el camí fins a la balma dels Cortins i el torrent de la Coca, des d’on remuntem en breu estona fins al coll dels Cortins o del Séc. Des del coll seguim per un sender, penjat sobre el torrent de la canal del Séc, que flanqueja el vessant oest del Montcau fins a sortir al camí per on hem pujat a l’inici de l’excursió, punt on es retrobem amb el Toni i el David que ens estàven esperant.

Els Cortins i vessant oest del Montcau, separats pel torrent del Séc

Retornem per la pista asfaltada al coll d’Estenalles on ens reunim amb la resta i ens expliquem les nostres “aventures”. Acabem aquesta “matinal” tot fent un deliciós berenar al bar del Casal de Matadepera, un oasi enmig del no-res, ja que a aquelles hores Matadepera semblava més aviat un poble fantasma. Com aquesta ha estat la darrera sortida de l’any, hem aprofitat l’avinentesa per a desitjar-nos Bon Nadal, Bones Festes i fins l’any que ve amb nous projectes.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 17.12.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Isabel Salvia, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Ferran Guillén i David Munné.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Ribes-Coll de Jou-Ripoll amb bicicleta

Ben d’hora ens trobem al tren en direcció a Ribes de Fresser. Quan sortim de Barcelona encara és fosc, però arribant a Granollers ja despunta el dia que promet ser fresc i clar. De la fresca ens adonem quan arribem a l’estació de Ribes i baixem a buscar la carretera. Un aire glaçat baixa per la vall del Freser procedent de les muntanyes que es veuen ben nevades. Com és aviat, entrem a un bar per esmorzar i deixar que el sol s’aixequi una mica més.


A les deu en punt sortim de Ribes (936 m) i enfilem les primeres rampes de la carretera que puja a Bruguera. Són cinc quilòmetres de pendent suau que ens ajuda a escalfar motors. Entre la boirina del matí encara es veuen alguns arbres vestits de tardor, però creuant el torrent de Ca la Xeca trobem l’asfalt gebrat.


Poc a poc anem guanyant alçada sobre la vall que deixem a mà dreta i quan veiem, a tocar del riu, l’edifici de l’antic balneari Montagut, la carretera fa un gir i s’encara cap a l’est. El sol ens abraça de ple i la roba d’abric comença a sobrar.


Al fons de la vall veiem de lluny el poble de Bruguera situat a la falda del Taga, majestuós punt culminant de la Serra de Conivella. A Bruguera (1200 m) s’acaba la carretera i llavors hem de seguir per una pista encimentada que puja de valent pel vessant obac de la Serra de l’Home tot fent una doble llaçada.


És extraordinari comprovar com el cos s’adapta als canvis de pendent, accelerant el pols als trams de més pujada i “descansant” als trams on el pendent s’atenua: és el domini de la màquina. Un cop creuat el Coll de la Portella la pista s’aplana força, moment que aprofitem per gaudir i descansar tot rodant tranquil•lament. Es veuen alguns cotxes, aparcats a les voreres, dels darrers caçadors de bolets de la temporada. Una forta curva ens situa de nou al vessant obac de la serra i la pista torna a pujar tot fent un gran arc per damunt de la coma de Bruguera.


El bosc es va aclarint i el paisatge s’eixample. El trànsit de vehicles amunt i avall s’intensifica. Al final d’aquest arc sóm rebudes pel gegant Puigmal, coronat de neu, la silueta del qual es retalla damunt del cel d’un blau intens. La parada és obligada.


A partir d’aquí la pujada al Coll de Jou es converteix en un gaudi immens. Arribades al coll (1640 m) aprofitem per a fer un mos. Des de Ribes han estat uns 13 Km de pujada amb un pendent mitjà del 5%.


La baixada és ràpida, excepte en els trams on la pista està gebrada, però fem una breu parada per a visitar l’esglèsia romànica de Sant Martí d’Ogassa.



Passant per la Font de la Dou i per Can Camps, on s’hi estan fent obres, entrem a la conca minera d’Ogassa, al vessant sud de la Serra Cavallera, al capdamunt de la qual es troba la Font Gran que baixa ufanosa després de tantes pluges. A partir d’aquí comencem a veure alguns plafons que ens informen de l’activitat minera que hi havia hagut, sobretot al segle XIX, arran les explotacions del carbó (hulla). L’arranjament, per a l’ús turístic de les mines i edificis associats està, a dia d’avui, malauradament aturat, suposem que per culpa de la crisi, però l’estat d’abandó de les obres es fa evident i tot plegat fa una mica de pena.


Des de la Plaça Dolça agafem l’antic trajecte que seguien les vagonetes carregades de carbó. Un túnel que travessa una cresta rocallosa fa com de porta de sortida de la conca hullera i a partir d’aquí anem en suau baixada per l’interior d’un bosc de pi roig.


Passem a frec de l’antiga fàbrica de ciment de Can Balaguer on es descarregava part del carbó per l’escalfament de la pedra. Encara es veu la tremuja, una roda de ferro amb un bolquet on es posava la vagoneta, el qual permetia buidar-la tot fent baixar el carbó per una forta rampa.


Poc després s’arriba a un punt on hi havia hagut una rampa per on baixaven les vagonetes plenes, i al mateix temps pujaven les buides, aprofitant així la força de la gravetat, fins a l’estació de Toralles. El carbó es carregava als vagons del tren que feia el recorregut fins a Ripoll i que avui dia es coneix com la “Via Verda de la Ruta del Ferro”, ruta per la qual, havent dinat, baixem ràpidament a buscar el tren de tornada després d’un recorregut total d’uns 40 Km.

Es comença a fer fosc quan abandonem l’estació de Ripoll, però des del tren estant, i com a regal de comiat d’aquest dia magnífic, rebem una llambregada del Puigmal, i de la seva neu rosada, per obra i gràcia dels últims raigs de sol.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 26.11.11 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Excursió al Castell de Milany

Ja fa un mes de la darrera sortida i per això ens hem tornat a reunir la penya. Aquest cop el poble agraciat amb la nostra presència ha estat Vallfogona de Ripollès, petit nucli d’origen medieval a la riba dreta de la riera de Vallfogona, tributària del Ter.

Hem escollit aquest indret pensant que així tindriem més sort amb el temps meteorològic… I no ens hem equivocat, ja que el dia comença fresquet però al sol s’hi està molt agradable, a més el cel està blau amb alguns núvols esfilagarssats. Ja era hora que poguessim gaudir d’un dia així després de tanta pluja! La intenció és pujar al castell de Milany, excel·lent mirador que ja hem visitat en altres ocasions però sempre per la banda de Vidrà.

Tot cercant el camí d’inici, tasca gens fàcil per la manca de senyals, hem aprofitat per a visitar aquest poble reunit al voltant de la casa-castell de la Sala, de planta rectangular amb una torre de set pisos d'alçada, que ocupa el punt més alt d’un turonet.

Castell de la Sala

Com no aconseguim trobar el camí que baixa al pont medieval, agafem una pista asfaltada que passa a frec de l’ermita de Sant Julià, d’origen romànic però modificada el segle XVIII. Actualment està en procès de restauració arran d’unes esquerdes que n’amenaçaven l’estructura.

Per aquesta pista baixem a creuar la riera un xic més amunt i després, en suau pujada, anem en direcció sud tot encarant-nos a la Serra de Milany. Aviat ens trobem sota la seva ombra i ens hem d’abrigar una mica però caminant no tenim massa fred.

Just sobre de Can Cors es troba la Font de Tosca anomenada així perquè l’aigua que es despenja de la muntanya forma balmes o capellons de pedra tosca (o travertí), roca molt porosa que s’origina a partir de la precipitació del carbonat càlcic disolt a l’aigua sobre les tiges i fulles de les plantes que viuen prop d’aquest corrent d’aigua. Aquesta roca és molt util·litzada encara com a pedra ornamental. Com és un lloc molt curiós i ben arranjat, amb baranes i passeres de fusta, ens hi entretenim una bona estona sense adonar-nos que el temps va passant i que ara ja no tenim tantes hores de llum.

Treient el cap a la font de Tosca

Seguim pujant per la pista, la qual creua el torrent de la Masica i revolta una carena on hi ha una antena de telecomunicacions que és una bona referència. Quan per aquesta pista tenim el poble de Vallfogona just als nostres peus, trobem un trencall a mà dreta, marcat de GR, que puja directament del poble… és el camí que haviem estat buscant. Decidim que l’agafarem de tornada per no perdre més temps.

Ara ens toca seguir les marques de GR per la pista que ja no està asfaltada i per la qual anem acostant-nos a la serra de Milany. Al cap d’un parell de quilòmetres tornem a creuar un altre torrent, aquest cop a gual, i poc després abandonem la pista per un sender que s’enfila decidit a mà esquerra i pel qual arribem a un petit collet sobre la carena principal de la serra de Milany. Ara només ens resta pujar al turonet sobre el que s’alcen les ruïnes del castell del qual ja es té notícia l’any 962 amb el nom de Castro Melango. Al llarg dels segles el castell va anar canviant de mans fins que a finals del segle XIV va ser abandonat en perdre la seva funció defensiva, a més va ser seriosament malmés pel terratrèmol ocorregut el 2 de febrer de 1428 (dia de la Candelera) amb epicentre a Camprodon.

Castell de Milany, al capdamunt de la serra de Milany

De tota aquesta història ens assabenta un plafó que hi ha just a l’entrada i encara que de l’antic castell només resten dempeus algunes parets, val a dir que la seva situació era excel·lent car des d’aquí es domina una bona part del territori de les comarques del Ripollès, Osona, l’alta Garrotxa i el Berguedà. El Pirineu, amb el Puigmal i el Canigó com a emblemes, ja està vestit amb les primeres neus.

El Canigó des del Castell de Milany

Aprofitem els darrers raigs de sol per a fer un mos, les fotos de rigor i la contemplació d’uns bolets de grans dimensions anomenats apagallums (Macrolepiota procera), segons el nostre expert el Toni, i que creixen amb profusió als prats de la carena.


Tornem ràpidament per la pista, però quan agafem el trencall que baixa directament al poble… aquí les coses canvien ja que el camí va travessant petits camps, no està massa ben marcat i s’ha d’anar en compte de no relliscar al fang. Total, que arribem a pensar que per la pista hauriem fet més via però la visita al pont medieval valia la pena. Aquest pont fou construit al segle XIV pels senyors de Milany quan es traslladaren a viure al castell de la Sala.

Vallfogona de Ripollès, baixant pel GR

Pont medieval sobre la riera de Vallfogona

Des del pont la pujada al poble es fa un xic feixuga però tot s’oblida un cop ens trobem davant unes cerveses amenitzades amb fuet i olives de la regió.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.11.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Mercè Julve, Toni Tejedor, Ferran Guillen i Ricard Herrero.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Cap del Verd pel vessant sud

Com ja és tradició, un cop al mes ens reunim uns quants amics per a fer una sortida en comú. Aquesta vegada anem a la Serra del Verd, frontera entre el Solsonès i el Berguedà, per tal d’assolir el seu punt culminant, el Cap del Verd (2282 m). Com que l’ascensIó pel vessant nord, des de Gòsol, ja l’hem fet en altres ocasions (fins i tot amb raquetes), aquest cop decidim atacar el cim per l’esquerp vessant sud, ple d’agulles i canals.

Molt puntuals ens trobem tots al poble de Sant Llorenç de Morunys. Avui, després de tants dies d’estiu en plena tardor, toca que la boira cobreixi els cims, però tenim l’esperança que al llarg de la jornada s’anirà escampant. Procurem d’agrupar-nos en el mínim de vehicles i fem cap al poble de la Pedra des d’on una pista cimentada a trams, ens porta a través del coll de la Creu cap a l’indret de l’Estret on aparquem com podem. A partir d’aquí la pista es fa un xic més costeruda fins que acaba poc després de Cal Canonge.


Seguim pujant per una altra pista en mal estat que aviat flanqueja la Costa del Miqueló fins a l’Era del Dam (o coll de Rulls), on una tanca impedeix l’accés motoritzat als Plans de la Borda.


Superada la tanca, seguim pista cap al nord fins a una cruïlla on agafem un camí carreter que s’enfila a mà dreta. Hem de parar atenció ja que, als pocs metres, hem d’abandonar aquest camí per agafar un sender molt costerut que puja directe al balcò de Roca Mira.


La boira no escampa, ans al contrari, es fa més espessa i arribant al prat d'Aubés no veiem cap paisatge i la humitat ens refreda la suor; per això, malgrat el cansament, no podem parar massa estona i seguim ruta tot flanquejant sota el Cap d’Urdet en direcció a l’ampla collada dels Belitres on, en arribar, una escletxa a la boira deixa passar el sol i ens permet de veure una escadussera visió del cim que està a tocar, encara que la darrera pujada pel seu llom es fa una mica feixuga. Ja dalt del cim, i ben abrigats, ens fem les fotos de rigor.


Com és tard i tenim molta gana ens posem a dinar immediatament ja que la boira segueix cobrint-nos amb les seves glopades i ens escatima la vista del Cadí, Pedraforca i Port del Comte. Degut a que el cim està al capdamunt d’un altiplà, enmig de la boira ens costa d’orientar-nos i saber on es troba l’oest que és per on ens hem de dirigir per tal de trobar la canal de baixada.

Seguim uns senyals de pintura blava però ens desviem per la primera canal que veiem i que està marcada en groc, amb les mateixes senyals que hem seguit de pujada, i... malviatge!, aquesta canal, que anomenem “Canal Xunga”, té un pendent considerable (entre 45 i 50º) i les pedres que llencem baixen veloces i imparables, per això hem de prestar la màxima cura i atenció en el descens.



Quan sortim de la canal, les marques ens dirigeixen tot flanquejant al peu d'una altra canal, marcada en blau, que és per on hauríem hagut de baixar. A partir d'aquí anem planejant per un sender, marcat en groc i blau, fins arribar al coll de Veís, petit prat obert a la carena de les Escollades.


Pel camí anem veient molts matolls de ginebres (Juniperus communis) amb els ginebrons d’un color ben blau. Amb aquestes boles (o gàlbules) s’el·labora la famosa ginebra.


Flanquejem, pel sud, un petit turó i ens situem al Prat Major des d’on seguim un camí que voreja a mig aire el vessant solà del Cap del Verd, pel qual contemplem la canal que hem baixat així com les boires que segueixen tapant els cims. Sota nostre es veu la borda del Pujol enmig dels Prats de la Borda, impressionant esglaó. És tard però encara tenim temps de rescatar dos gripaus atrapats dins uns bidons que recullen l’aigua d’una font poc abundosa, i més ara que fa tants dies que no plou seriosament.


Continuem pel sender fins a sortir a un camí carreter, el mateix que hem deixat a l'anada per iniciar la pujada al Cap del Verd, i que seguim ara en direcció sud, per retornar al coll de Rulls i seguir per la pista fins on tenim els cotxes. Ja motoritzats, ens dirigim de nou a Sant Llorenç de Morunys, on aprofitem per a berenar unes delicioses coques del poble que no triguen en sucumbir davant els voraços atacs de la dotzena d'amics que avui hem fet aquesta excursió.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.10.11 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercè Julve, Toni Tejedor, Isabel Salvia, Ferran Guillen, Laura Cabedo, Ricard Herrero, Fina Colomés (CE Solsonès) i Neus Ollé (CE Solsonès).

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Ripoll-Olot-Girona amb bicicleta

Com que aquest primer cap de setmana d’octubre es preveu que serà molt bo el volem aprofitar i per això entaforem les bicicletes al tren en direcció a Ripoll. La resta de companys també pugen al mateix tren però en altres estacions i altres vagons i és per això que no ens reunim i saludem fins que arribem a destí on, malgrat el sol, fa un fred que pela. Després d’un breu esmorzar comencem a rodar per la via verda de la “Ruta del Ferro” per on havia circulat un tren que transportava el carbó procedent de les mines d’Ogassa, per això el mot “ferro” no es refereix al mineral que s’explotava sinó a l’abreviació de ferrocarril.


Hi ha moltes famílies amb criatures muntades en petites bicicletes i també molts caminaires d’una marxa popular, tot plegat fa que haguem de circular amb la màxima precaució. Quan arribem a l’antiga estació de Sant Joan de les Abadesses, ara reconvertida en bar-restaurant, fem un petit descans abans d’enfilar cap al coll de Santigosa en direcció a Olot.


La pujada se’ns fa molt planera ja que anem xerrant i deixant que altres ciclistes, més forts i menys carregats, ens adelantin a tota velocitat.


Dalt del coll volem parar per a fer un mos però fa un ventet fresquet que molesta un xic per això seguim baixant fins que trobem un racó recerat al costat de la carretera que ara està molt tranquil·la degut a que la major part del trànsit es desvia pel túnel de Capsacosta (o de Collabós pels purístes). Després de dinar baixem ràpidament a l’Hostal del Sol a fer el cafè, a un “super” d’Olot per comprar queviures per sopar i anem així, més carregats encara, cap al camping de les Preses passant pel Parc Nou, on està l’estació de l’antic carrilet “Olot-Girona”, i pel parc de Pedra Tosca.


La tarda és molt assoleiada i quan sortim a camp obert ens espera la gran silueta del Puigsacalm retallada contra el cel.


També ens fixem en unes grans mates amb vistoses flors grogues semblants a les margarites, i creiem que podria tractar-se d’una planta del gènere Heliopsis (de la família de les compostes) que segurament s’ha escapat del seu àmbit de la jardineria i que ara envaeix les nostres valls, ja que no fa gaire la vam veure com ocupava una gran part de la llera del riu Besós.


Amb els darrers raigs de sol arribem a les Preses, poble que té un nucli històric prou interessant i on acabem comprant bons embotits. Un cop instal·lats a la “Mobil Home” del camping fem un repàs de la jornada: avui hem fet uns 44 Km aproximadament, amb un desnivell d’uns 373 m. Malgrat que els dies són calurosos les nits són ja molt fredes i les bicicletes se’ns queden cobertes de rosada. Després d’un bon esmorzar seguim ruta cap a Girona pel traçat de l’antic carrilet.


Passem per Sant Esteve d’en Bas camí del coll d’en Bas, que ascendim per la carretera vella que passa pel veïnat de Vilallonga i, després de superar un desnivell de… atenció… 126 metres, entrem de ple a la Vall d’Hostoles.


A partir d’aquí el descens es va vertiginós encara que fem una petita parada a Sant Miquel de Pineda, esglèsia d’origen romànic, on avui es celebra una festa, amb paella inclosa (quina gana!). Que estem en una zona volcànica ho demostren els blocs de basalt amb els quals està feta la font que hi ha al costat de l’estació de Sant Feliu de Pallarols i al llarg de la ruta, diferents plafons ens informen de la geologia així com d’altres curiositats.


Tenim previst dinar al Pasteral però una inoportuna punxada fa que ens entretinguem un xic en la seva reparació encara que la injecció d’una escuma miraculosa fa que no sigui necessari desmuntar la roda.


Decidim doncs dinar a l’estació d’Amer on hi ha unes taules de picnic a l’ombra però no hi ha ni una trista font, ni servei de bar, ni serveis de lavabo!!!. De baixada fem el cafè a un bar de la plaça d’Anglès on s’està “stupend”, però és tard i encara ens queden uns quants quilòmetres. Quan estem prop de Girona ja es veuen les plantacions de plàtans típiques de les deveses que mostren unes coloracions grisoses que no sabem si són degudes a la tardor, a la pols dels camins o a alguna espècie de malura que afecta a aquests arbres.


Amb els darrers raigs de sol ja entrem a l’estació de Girona disposats a encabir-nos al tren que està a punt d’arribar i al qual hi entrem de miracle, i és que no estem preparats per la vida moderna. Ja dins el tren abarrotat fem un repàs de la jornada: avui hem fet uns 58 Km i durant el cap de setmana hem fet un total d’uns 100 Km… Ja estem pensant de repetir-ho però en un sol dia.

ISABEL BENET. Activitat realitzada els dies 1 i 2.10.11 per Alfons Belinchon, Susanna Sanz, Isabel Benet, Isabel Salvia i Ferran Guillen.