dijous, 30 de març de 2017

Circular per Tavertet

Balma de Monteis - Balma de Cortils - Rocallarga - El Pedró - Sant Corneli

18.03.17  Itinerari pel sector del Collsacabra al nord de Tavertet, d’uns 13 Km de recorregut i 380 m de desnivell, per on gaudirem de generoses vistes als miradors de Rocallarga, El Pedró i Sant Corneli (vora l’ermita i el dolmen del mateix nom), mentre passem per balmes i cingles, suaus prats i boscos amb faigs notables.

Situats a l’entrada de Tavertet (870 m), on hem arribat per la carretera de l’Esquirol, seguim els darrers metres d’aquesta carretera, ara ja un carrer, fins a la plaça Major, tot deixant a l’esquerra la font i l’antic safareig del poble, així com la pista que surt en direcció a Cantonigrós, per on retornarem. Arribats a la plaça, girem tot seguit a l’esquerra per sortir de Tavertet per la pista cimentada que mena a Rupit i que anem seguint al caire del cingle.

A la sortida de Tavertet

Als 300 m, després d’haver passat un dipòsit d’aigua, deixem el ciment per agafar a l’esquerra la pista d’accés a Can Gironella. Just abans d’entrar a la propietat, ens hem d’enfilar a l’esquerra per unes margues grisoses, tot seguint un petit corriol que va pujant decidit a la vora d’una torrentera seca.

Ens enfilem per un vessant de margues grisoses

Continuem més amunt pel bosc i el camí no triga en arribar a una tanca de la propietat de Monteis, amb una porta fermament barrada que, tanmateix, podem travessar pel seu costat dret, on hi ha un “punt feble” de la tanca. Anem remuntant per uns petits prats i passem pel costat del gran roure de l’Amorriador, que sembla rebre el nom pels ramats d’ovelles que s’amorriaven a l’estiu sota la seva gran brancada.

Passem vora el roure de l'Amorriador

Al voltant dels prats podem veure les petites flors blaves de la verònica (Veronica filiformis), una planta ornamental que es va naturalitzar i que té tendència a ocupar grans extensions.

Flors blaves de la verònica

Creuem un altre filat, ara per una porta com cal, i sortim a la pista d’accés a la casa de Monteis, que seguim a la dreta fins arribar tot seguit a aquest mas, que té en un dels seus costats un curiós torricó de defensa.


La casa de Monteis amb el seu torricó

Donem la volta a la casa, travessem una altra porta, i continuem per la mateixa pista, que va pujant al costat dels prats, mentre gaudim d’unes bones vistes cap a la Plana de Vic i el Pirineu. Anem seguint la pista i no triguem en passar sota els cingles de Monteis, a l’esquerra del camí.



Cingles de Monteis

A la base dels grans blocs de gresos d’aquesta cinglera s’obre, entre altres petites cavitats, la Balma Grossa de Monteis, molt ampla i amb un sostre gairebé horitzontal; sembla ser que havia estat utilitzada per a guardar els ramats a l’estiu.

Balma Grossa de Monteis

Des d’aquí podem veure a llevant, entre el bosc, el gran mas de l’Avenc, així com els cingles de l’Avenc i del Far.

Cingles de l'Avenc i del Far

Pla de Monteis

Un cop passats els cingles de Monteis, arribem a l’ampli Pla de Monteis (1080 m). Continuem per la pista i al final del pla, on hi ha una tanca, girem a la dreta en direcció a llevant per anar pujant suaument pel Pla de la Soca Negra o Pla del Roc del Dolmen; aquest darrer nom no es refereix pas a cap monument megalític (més endavant sí que hi veurem un a Sant Corneli), sinó a una roca amb la forma aproximada d’un dolmen situada al caire del cingle.

Al capdamunt del pla travessem un filat, deixem tot seguit un camí a l’esquerra i baixem uns metres per seguir, també a l’esquerra, per un camí carreter que va travessant en direcció nord els prats de la Rambla. Més endavant el camí gira a la dreta i, un xic desdibuixat entre els prats, passa a la vora d’uns abeuradors i arriba al coll de Rajols (1160 m), cruïlla de camins amb un pal indicador.

Al coll de Rajols

Des del coll, i abans de continuar la nostra ruta cap al cim del Pedró, a l’esquerra d’on venim, seguim a la dreta, en direcció sud-est, per anar al gran mirador de la Rocallarga. 

Ens dirigim cap al puig de Cortils i la Rocallarga

Anem pujant suau per la carena, a través de verds prats, i just després de passar vora l’elevació del puig de Cortils (uns metres més alt que la Rocallarga però envoltat per vegetació que limita la vista), ens atansem a la balma de Cortils, a l’esquerra del camí i oberta a llevant sota el cingle que li fa de sostre, vora la qual s’aixeca el gran faig de Cortils.


Balma de Cortils

Faig de Cortils

Seguim endavant uns metres fins al pal indicador que assenyala a l’esquerra l’accés al vèrtex geodèsic de la Rocallarga (1186 m), on el cingle, com una proa de vaixell, s’endinsa uns 20 m en el buit, per sobre els prats del Pla Boixer.

Rocallarga



Des d’aquest espectacular mirador podem veure, entre molts altres indrets, el poble de Rupit, la roca de l’Agullola, els cingles del Far, el massís del Montseny i el cim de Sant Miquel de Solterra, punt culminant de les Guilleries on hi vam estar ara fa un mes.

Vistes als cingles del Far, l'Agullola i el pla Boixer

Retornem al coll de Rajols i ara seguim recte en direcció nord-oest, deixant a la dreta la pista que baixa al mas de Rajols. Arribem a uns prats i ens anem decantant cap a la dreta per travessar una tanca i agafar a l’altre costat un corriol, amb marques de GR, que seguim a l’esquerra a través d’una fageda. Quan sortim del bosc, pugem per uns claps de roca i arribem tot seguit al cim del Pedró de Rajols (1187 m), no tan bonic com l’anterior, doncs es troba ocupat per unes antenes i un xic envoltat pel bosc, però també amb interessants vistes sobre Rupit i Pruit, els cingles d’Aiats i de Cabrera, i el massís del Canigó.

Cingles de Cabrera (esquerra) i Aiats, des del Pedró

Des del cim anem baixant en direcció nord-oest per la pista d’accés a les antenes. Anem travessant una extensa fageda i podem veure, a l’esquerra del camí, els dos majestuosos faigs de la Vena.

Anem travessant la fageda de la Vena

Envoltant el primer gran faig

El grup al segon gran faig

Més avall arribem al collet de les Graus (1112 m), cruïlla de pistes, on agafem a l’esquerra la que mena en pocs metres a la font de la Vena, per continuar tot seguit a la dreta per la que davalla al costat del torrent de la Vena. Més endavant, en una altra cruïlla amb un pal indicador, deixem a l’esquerra la pista que baixa al torrent, i seguim recte, tot planejant a la vora de petits cingles per la solana de Sant Corneli. Passem un filat i arribem a una pista més ampla que seguim a l’esquerra fins que arribem poc després a l’ermita de Sant Corneli (1021 m).

El que veiem primer, però, són les restes del dolmen de Sant Corneli, situat vora el mur nord de l’ermita i que fou descobert als anys setanta del segle passat. Les lloses conservades (hi manca la coberta) formen una cambra quadrada i un petit corredor, amb unes dimensions totals de 3,5 m de llargada i 1,8 m d’amplada; tanmateix, el poc gruix de les lloses sembla indicar que es tractaria més aviat d’una cista.

Dolmen-cista de Sant Corneli, al costat de l'ermita

L’actual ermita de Sant Corneli fou bastida a inicis del s. XVIII, sobre una anterior construcció romànica del s. XIII; la torre del campanar és posterior, doncs data del 1868. L’edifici consta d’una sola nau sense absis, amb un portal adovellat al mur de migdia i un altre rectangular al mur de ponent, on hi ha un singular atri cobert a dues vessants i sostingut per pilars de pedra.

Ermita de Sant Corneli

Aprofitem per dinar a l’acollidor i assolellat prat del costat sud de l’ermita. Des d’aquí continuem pel camí que surt en aquesta direcció i que en lleugera baixada mena al mirador natural de Sant Corneli (1005 m), a 200 m de l’ermita i sobre un clap de roca al caire del cingle, des d’on tenim una bona vista sobre el poble de Tavertet, els masos escampats al seu entorn i el sot de la Vall.

Mirador de Sant Corneli, amb vistes a Tavertet

Seguim per un corriol que surt a l’esquerra del mirador i baixa el grau del cingle pel mig d’un alzinar, tot passant a frec d’unes roques abalmades. Més avall el corriol, indicat de pujada com a drecera de Sant Corneli, desemboca a la pista procedent del torrent de la Vena (que abans hem deixat per anar a l’ermita), la qual seguim ara cap a la dreta, de baixada, tot passant pel costat d’uns grans blocs caiguts de la cinglera, fins a desembocar a a l’ampla pista de Cantonigrós a Tavertet, al costat de la casa de Novelles.

Grans blocs caiguts del cingle vora el camí

Seguim la pista en direcció a Tavertet

A partir d’aquí ja només ens resta seguir a l’esquerra per aquest pista durant un parell de quilòmetres, en suau baixada i vorejant prats on hi pasturen els ramats, fins arribar a Tavertet, punt final del nostre itinerari d’avui per aquests bells indrets del Collsacabra.

Arribant a Tavertet

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 18.03.17 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Marta Doria. Ester i Pau Vázquez.

dijous, 23 de març de 2017

Roca de Ponent, via Aresta GER

15.03.17  Quan entre muntanyencs parlem de “granit”, immediatament evoquem records de crestes pirinenques, però per tastar un bon “granit” no cal anar tan lluny ja que a tocar del monestir de Poblet hi ha la vall de Castellfollit, farcida d’elements propis d’un modelat granític de primera qualitat: agulles, plaques i grans blocs penjats, a vegades en precaris equilibris. Aquests elements conformen un paisatge de gran bellesa i gran interès geològic, i per això aquesta vall, enclavada al Paratge Natural de Poblet, ha estat catalogada com a Geozona i s’ha editat una guia (Els tresors geològics del Paratge Natural de Poblet) amb explicacions de diversos itineraris per l’interior d’aquest parc.

La Roca de Ponent des de la pista

Una de les roques en equilibri anomenades “roques caballeres”

Un bon exemple del modelat granític d’aquesta vall és la Roca (o Roc) de Ponent, una impressionant agulla en la qual, l’any 1972, membres de l’Associació Excursionista Catalunya de Reus van obrir una via que puja cap al cim per un esperó coronat per una gran creu: es tracta de la via Aresta GER (sigles del Grup d’Escalada en Roca d’aquesta associació). I com estem a les portes de la primavera, i aquesta és una molt bona època per anar a aquesta zona, cap allà que anem tot passant per Montblanc i l’Espluga de Francolí. En arribar a Poblet continuem per la carretera T-700 en direcció a Prades, i al Km 6,5 ens desviem a mà esquerra per una pista asfaltada que s’endinsa a la vall de Castellfollit. Deixem enrera l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella i seguim amunt fins a una barraca de pedra; pocs metres més enllà aparquem el cotxe en un eixamplament de la pista.

Des d’aquí ja veiem, a l’altra banda de la vall, la silueta de la Roca de Ponent amb la seva característica creu. Ara toca baixar a la llera del torrent de Castellfollit per un sender senyalitzat com a Itinerari Geològic i que està marcat amb estaques de fusta i algunes fites. Quan arribem al llit del riu, el seguim aigües amunt fins a un punt en que l’hem de creuar, i un cop a l’altra banda ens situem al peu del runam de la pedrera de la font del Ginebre, que tenim just al damunt. El camí remunta aquesta escombrera per la dreta i passa a frec de les restes d’una construcció que, segons sembla, havia estat una antiga forja.


Passada la pedrera, el camí ja puja decidit cap a l’agulla per una tartera de grans blocs que no té res que envejar a les tarteres pirinenques. Per aquesta tartera arribem al peu de l’esperó, orientat al SW, on s’inicia la via i que està marcat amb les lletres GER gravades en un preciós granit rosat. Quan en Pau comença la via, la base de l’esperó encara està a l’ombra, però a la part més alta de l’agulla ja li toca un bon sol.

Arribant al peu de la via


La via s’inicia pujant un petit sòcol al capdamunt del qual s’arriba al peu d’una vistosa fissura on en Pau posa un friend per superar un diedre, protegit amb un pitó tot rovellat. Aquest pas no és res comparat amb el que ve després d’un petit flanqueig a l’esquerra: un altre diedre mig desplomat i protegit amb dos pitons rovellats... sort que a les abundants fissures es poden posar friends i tascons a dojo. Superat aquest diedre, graduat de V però que jo passo en A0, s’arriba a una plataforma assoleiada on es pot fer reunió en un gran arbre que encara està despullat.

Superant el primer diedre

El segon diedre

Arribant a la primera reunió

Des d’aquesta primera reunió la via continua per un diedre-xemeneia que es guanya per empotrament gairebé centímetre a centímetre... sort que hem deixat les motxilles al peu de l’esperó. Al final de la xemeneia, a mà esquerra es pot contemplar una bonica finestra natural.

Pujant per la xemeneia

Però aquí no s’acaben les penes perquè després cal decantar-se cap a l’esquerra cap a una placa tombada, molt aèria i amb tres pitons, que es supera en bavaresa, al final de la qual s’arriba a una nova plataforma amb un gran arbre on es munta la segona reunió. Però com ara estem en el vessant oest de la cresta, el sol brilla per la seva absència i fa un mica de fresca.

Arribant a la segona reunió

A partir d’aquí l’esperó es fa més ample i tothom es fa la via un xic a la seva mida. En Pau surt de la reunió i va cap a la dreta, i a la base d’un gran bloc es decanta primer cap a l’esquerra i després cap a la dreta per guanyar un replà al peu d’una ampla xemeneia on munta la tercera reunió en un gran arbre que hi ha just a la seva base.

La tercera tirada

Arribant a la tercera reunió

Inici de la quarta tirada

De la tercera reunió es pot sortir per la xemeneia per oposició (com fa en Pau), o per la placa de la dreta (com faig jo) per tal d’enfilar l’assoleiat esperó, amb ressalts i petits diedres i on s’ha d’anar en compte amb els blocs que es mouen a base de bé. Quan s’arriba a la base d’un mur desplomat, cal flanquejar a l’esquerra on, al final, hi ha un parell de flamants parabolts, amb anelles, que aquí quasi semblen d’un altre món, però un altre cop tornem a estar a l’ombra de la cresta i, a més, ara bufa un vent fred que ens deixa garratibats.

Inici de la cinquena tirada

Ara la via continua recte amunt. Després de llaçar una sabina, en Pau va cap a l’esquerra per una canaleta molt descomposta amb un arbret al damunt i, seguidament, flanqueja cap a la dreta per muntar una reunió en un grup de matolls. Com que el cim ja està a tocar, i és un tram molt senzill que es fa pràcticament caminant, m’enfilo i monto la darrera reunió de la via al peu de la creu.

Camí del cim, a la sisena tirada

Des d’aquest cim gaudim d’enlairades vistes de la vall on hi destaquen la propera Roca del Moro (on hi ha les ruïnes d’una torre de guaita) i la granja cistercenca de Castellfollit. A la sortida de la vall podem veure l’imponent edifici del castell de Riudabella, una altra granja cistercenca reconvertida en mansió fortificada.

Fotocim

La creu de la Roca de Ponent

Després de fer-nos el selfie de rigor, abandonem el cim per seguir crestejant en direcció a llevant. Així arribem a un collet on retrobem el camí de l’Itinerari Geològic, que prenem a mà dreta tot descendint per una tartera molt inclinada que voreja les parets de la cara sud de la Roca de Ponent i per la qual hem d’anar en compte de no relliscar muntanya avall.

Baixant per la tartera

Així arribem de nou al peu de la via on recollim les motxilles i seguim baixant pel mateix camí de l’anada. En passar altre cop per l’entrada de la pedrera de la font del Ginebre, aprofitem a fer una visita a aquest lloc on, segons un plafó informatiu, s’havia explotat una variant del granit anomenada pòrfir granodiorític, una roca molt dura amb la qual es fabricaven les llambordes per pavimentar carrers i carreteres.

Pedrera de la font del Ginebre


Després de tan interessant visita, baixem de nou a creuar el riu i arribar a la pista on tenim el cotxe aparcat i, mentre donem un darrer cop d’ull a la daurada agulla de la Roca de Ponent, pensem que un altre dia hi tornarem.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.03.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.